@Ed_62 @Grup62 @DiariAra

Els clàssics, com les bicicletes i la novel·la negra, són per a l’estiu

Edicions 62 i Editorial Alpha publiquen, com és ben sabut, les versions al català dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge a través del quiosc. I jo, seguint una proposta del diari ARA, em vaig subscriure en el seu dia a anar-les rebent periòdicament.

Tinc una molt grata experiència d’utilitzar el període estival per abordar la lectura d’obres d’aquelles que “cal” haver llegit: La Divina Comèdia, Faust, L’Odissea, Guerra i Pau,… Altres com l’Ulisses de Joyce, Els germans Karamazov o La muntanya màgica, esperen pacientment al prestatge la seva oportunitat.

Són allò que en diem “Clàssics” i que, superada la mandra inicial, sempre acaben demostrant per què són tan famosos tot recompensant generosament l’esforç. És per això que goso recomanar per l’estiu alternar la lectura de -bona- novel·la negra amb clàssics d’aquests que tots tenim a la llibreria i a la mala consciència.

Aquest estiu li ha tocat el torn a La guerra del Peloponès, de Tucídides. En realitat són vuit volums, volumets, i només he rebut els dos primers. El primer va precedit per una introducció de Jaume Berenguer, autor també de la traducció, que ens explica què se sap del vida de l’autor i el situa en el lloc cabdal que ocupa com a pare de la Història com a ciència

I és que Tucídides amb gran lucidesa i afany d’objectivitat, tot i tractar-se de fets estrictament contemporanis, fa una anàlisi d’una modernitat que deixa bocabadat. Recordem que són fets i escrits de fa 2.450 anys, poca broma.

Comentaré, només, el començament del llibre primer, que és especialment famós entre els especialistes. En un breu “Prefaci”, l’autor, parlant de sí mateix en tercera persona, ens anuncia:

Tucídides, un atenès, ha escrit la història de la guerra que s’han fet els peloponesis i els atenesos, havent-s’hi posat tan bon punt esclatà i amb la idea que seria important i més memorable que totes les precedents.

I com que les “precedents” són, entre d’altres, les mitificadíssimes guerres de Troia, sent la necessitat de justificar la seva afirmació:

Perquè els esdeveniments anteriors i els encara més antics no poden ésser coneguts amb certesa a causa de la llunyania del temps, però de les proves fidedignes que trobo en la meva enquesta remuntant-me fins on és possible, dedueixo que no foren importants ni pel que fa a les guerres ni en cap altre aspecte.

I aquí comença l’apartat L’“Arqueologia” on en deu planes repassa l’origen dels assentaments grecs en les diferents terres del que acabarem denominant l’Hèl·lade.

No vull cansar gaire amb cites però no em puc estar de posar algun exemple, com ara quan atribueix a la fertilitat de la terra del Peloponès que els seus habitants no arrelessin en uns indrets fent ciutats emmurallades. Els era més pràctic emigrar una mica més enllà si havien patit invasions. En canvi,

“…l’Àtica [Atenes] per la pobresa del seu sòl, en molt de temps es veié lliure de discòrdies, i per això els seus habitants sempre anaven essent els mateixos. (…) Les altres contrades, a causa de les migracions, no van créixer com l’Àtica; perquè els individus més poderosos que eren bandejats, per guerra o per revolta, de la resta de Grècia, acudien considerant-la un refugi segur, a Atenes; i admesos com a ciutadans des dels primers temps augmentaren tant la població de la ciutat, que més endavant l’Àtica ja no fou suficient i envià colònies a Jònia.”

Referint-se a l‘expedició contra Troia,

“… podem creure que (…) fou més gran que les precedents encara que inferior a les dels nostres dies. I (…) si hem de prestar fe als versos d’Homer, malgrat que com a poeta és de suposar que embelleix i exagera, s’hi veu clarament que aquesta expedició fou relativament petita…” .

I aporta dades numèriques objectives per mantenir la seva afirmació.

Acabo amb una altra cita profètica que, venint d’un atenès, resulta d’una objectivitat aclaparadora:

“El fet que Micenes era petita, o que algunes altres ciutats d’aleshores semblen ara insignificants, no pot servir d’argument rigorós per a negar-se a creure que l’expedició fou tan important com el poetes ens han dit i com sosté la tradició. Si la ciutat d’Esparta fos despoblada i no en restessin més que els temples i els fonaments dels edificis em penso que al cap de molts anys, les generacions futures ben poc creurien que el poder dels lacedemonis fou equivalent a llur fama i, tanmateix ocupen dues cinquenes parts del Peloponès i tenen l’hegemonia del total, (…) però com que llur ciutat no està (…) embellida amb temples i monuments sumptuosos (…) faria una impressió més pobra. En canvi, si els atenesos sofrissin el mateix destí, l’espectacle de les ruïnes d’Atenes faria conjecturar que llur poder fou dues vegades més gran que realment no és.”

Cal deixar-ho aquí. Recordem un cop més que escriu això fa més de 2.400 anys, i que només en feia 30 que s’havia acabat d’erigir el Partenó…

Doncs, això. Aprofiteu les calorades per submergir-vos en els Clàssics. Paga la pena.

Títol: Història de la Guerra del Peloponnès, vol. I: llibre I
Autor: Tucídides
Traductor: Jaume Berenguer
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Col·lecció de Clàssics de la Fundació Bernat Metge
ISBN: 978-84-9859-053-1