Fa un parell de dies, quan us explicava a la ressenya d’Els homes que no estimaven les dones la meva trobada amb les històries de Stieg Larsson, us deia que la primera novel·la de la sèrie produïa l’efecte llegir-menjar-dormir (i menjar i dormir poc, tot s’ha de dir). I si vau ser dels que us vau quedar enganxats a les aventures de la Lisbeth Salander recordareu que en aixecar el nas del llibre, el primer que us va venir al cap va ser un “I ara què? Ja està? No n’hi ha més?”.

Per sort, sí que n’hi havia més. I va arribar molt poc després de la primera novel·la. En català, el segon Millennium només el vam haver d’esperar sis mesos. La raó? Doncs per una d’aquelles curiositats de la vida o, més aviat, el saber fer dels editors, que van saber veure el potencial i no ens van fer esperar gaire. En un any i mig i just un mes abans de l’estrena de la versió sueca de la pel·lícula, ja podíem tenir a casa la trilogia completa.

Els seguidors de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist estàvem d’enhorabona.

Malauradament, la sèrie Millennium va quedar interrompuda quan Larsson ja havia començat a escriure la quarta novel·la. El 2004, amb només 50 anys, i just quan havia entregat la que seria la tercera part, va patir un atac de cor i va morir. Larsson no va arribar a veure l’èxit de la seva literatura ni la versió que el 2011 la indústria cinematogràfica americana va fer d’Els homes que no estimaven les dones.

Però centrem-nos en aquesta segona part: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que tot just havíem acabat amb Els homes que no estimaven les dones esperàvem i desitjàvem trobar-nos envoltats per un nou misteri que enganxés tant com el de la desaparició de la Harriet Vanger i en el qual la Lisbeth Salander tornés a donar el do de pit per revelar el final. Però ens vam trobar amb una sorpresa. I és que, durant la major part del llibre, la Lisbeth desapareixia com a personatge actiu i es convertia en un secundari.

Però quin secundari!! Al contrari del que es pot pensar en un primer moment, aquesta estratagema ens porta el més interessant de la novel·la: descobrir com és que la Lisbeth és com és, fa el que fa i estima i odia com estima i odia. Descobrim el seu drama i la seva raó de ser. Descobrim què amaga la Lisbeth en una història igual o més terrible que la que Larsson va desenvolupar al primer volum de la sèrie Millennium, una història on trobarem uns personatges moguts per interessos propis i capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. Sense remordiments pel mal que puguin fer al seu voltant.

Amb aquesta segona entrega, Larsson continua fent el que més m’agrada del seu estil: retrata una societat on hi ha, com a tot arreu, personatges foscos que només pensen en ells mateixos. Terribles, al cap i a la fi.

I és que Millennium és novel·la negra, i de la bona.

Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Albert Vilardell
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-664-1997-0
PVP: 22,50€

Fa quatre dies, quan en Martí em va proposar de fer la ressenya dels dos primers Millennium, vaig pensar: “I ara, què diràs que no s’hagi dit ja d’aquesta sèrie? Com t’ho faràs venir per parlar d’uns llibres que tothom coneix?”. I és què segurament és així, bé sigui perquè ja els heu llegit o bé perquè heu vist les pel·lícules, se’m fa difícil creure que quedi gaire gent que no conegui les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander.

Així que, tiraré una mica de records, més que d’explicar-vos de què va la història.

Veureu, en el meu entorn, normalment sóc jo la que recomana llibres, els llegeixo abans que ningú i els puc anar dibuixant als estants dels meus amics o familiars, així que quan passa a la inversa em queda bastant gravat el moment i la persona que se m’avança en el descobriment. El cas d’Els homes que no estimaven les dones és un d’aquests moments especials. Me’l va recomanar una bona amiga, la Lourdes, companya també de feina, a qui ara li falta temps per llegir però que és força aficionada a les bones històries de ciència ficció. Doncs bé, em vaig fixar que durant una temporada només treia el nas d’un llibre per allò que se’n diu menjar i dormir… I jo, encuriosida, li vaig demanar que m’expliqués de què anava aquell llibre. Només em va dir això: “Llegeix-lo”. No em podia explicar res més. I després em va dir: “Però un cop comencis, ja no el deixaràs fins al final”.

Quanta raó!! La primera part de la sèrie Millennium explicava una història fosca, amb personatges tèrbols i molt sinistres, amb una psicologia interior terriblement allunyada del que se suposa que ha de ser una persona normal. Stieg Larsson dibuixava uns autèntics psicòpates i aconseguia de forma magistral que el lector no volgués deixar de seguir la lectura, tot i sabent que en algun moment aquell fil argumental acabaria d’una manera brutal i dolorosa.

I és que el títol del llibre ja ho diu tot: Els homes que no estimaven les dones.

Per aquells que encara no conegueu Millennium, si us endinseu en aquesta lectura, us trobareu amb un misteri: la desaparició d’una noia, la Harriet Vanger de qui el seu tiet n’estava molt i que demana a en Mikael Blomkvist, un periodista en hores baixes, que reprengui la investigació de la seva desaparició. A partir d’aquí, anirem descobrint els draps bruts de la família Vanger de la mà del Blomkvist, que es troba amb la col·laboració inesperada i inestimable de la Lisbeth Salander, una noia amb unes habilitats molt especials per a fer servir els ordinadors.

No us explico més. Diré el mateix que em va dir la Lourdes a mi: Llegiu-lo!

I si ja l’heu llegit, feu com jo i rellegiu-lo. Les segones lectures, sobretot aquelles que suporten el pas del temps (i creieu-me, aquesta n’és una), ens mostren coses que no vam veure el primer cop.

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Alexandre Gombau Armau | Núria Vives Colom
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-664-1996-3
PVP: 22,50€