Arxiu d'etiquetes: Sant Jordi

Etiqueta per a tot allò que té a veure amb la diada de Sant Jordi

Policia, de Jo Nesbo

2 respostes

Amb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.

Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…

Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.

Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.

Com que la contraportada del llibre ja dóna unes pistes començaré per reproduir-les i si hi ha algun espòiler, no serà per culpa meva!

La policia necessita urgentment en Harry Hole… Uns fets macabres terroritzen els habitants d’Oslo: alguns agents de policia que no han estat capaços de resoldre casos del passat apareixen brutalment assassinats en els escenaris dels crims originals. Els assassinats són d’una violència inhumana i els mitjans de comunicació reaccionen alarmats.

Aquesta vegada, però, en Harry no podrà ajudar ningú… Durant anys l’exinspector de la policia d’Oslo ha participat en gairebé totes les investigacions criminals que s’han dut a terme a la ciutat. La seva dedicació a la feina i les seves idees brillants han salvat moltes vides. Però ara que un perill terrible amenaça els seus antics col·legues i els seus éssers estimats, en Harry no està en condicions de protegir ningú. I encara menys a ell mateix…

Recordem que a l’entrega anterior de la sèrie, L’espectre, el llibre acabava amb una important desarticulació del món de la droga però pagant un preu altíssim en víctimes humanes.

policiajonesboAquí un equip reduït de policies del que era l’entorn de Hole intenta trobar el fil que expliqui els terribles assassinats i que permeti arribar al que, els diaris anomenen “El Botxí”. Però resulta que és un assassí en sèrie que tria les seves víctimes entre els policies… i els components de l’equip són tots policies!

Pel damunt de l’equip hi ha polítics ambiciosos relacionats amb el món de la droga que compten amb l’ajuda de policies sense escrúpols i disposats a tot per tapar brutícies. També hi ha un entramat de relacions sexuals, amb escenes força tòrrides, que tan aviat faciliten com compliquen les actuacions.

No us diré què passa amb “El Botxí” però sí que us diré que no totes les incògnites quedaran desvelades i que, de segur, us tindran amb l’ai al cor fins a la darrera pàgina i, encara més, fins després de tancar el llibre.

Lligueu-vos els cinturons i disposeu-vos a fruir (i patir) llegint totes i cadascuna de les pàgines del llibre. I penseu que no el podreu deixar fins a acabar-lo!

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí tots els llibres que hem ressenyat de Jo Nesbo.

Títol: Policia
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Meritxell Salvany Balada
Pàgines: 736
ISBN: 978-84-7588-611-4
Preu: 19,90€

Share

Els petons al pa, d’Almudena Grandes

Deixa un comentari

elspetonsalpaBenvolguts Nosaltres, abans de començar a parlar d’Els petons al pa, us he de confessar que amb el temps, m’he convertit en una incondicional de la literatura d’Almudena Grandes. No ho he llegit tot d’ella, però amb cada nova lectura refermo l’opinió que és una de les grans autores de la Literatura d’aquest país. Vaig conèixer la seva obra fa molts anys a través del cinema quan el 1995 Gerardo Herrero va fer l’adaptació de Malena es un nombre de tango, interpretada per una jove Ariadna Gil i estic entusiasmada amb la sèrie que va iniciar amb Inés y la alegría i va continuar amb El lector de Julio Verne i Las tres bodas de Manolita.

Amb Els petons al pa sembla que es pren un petit descans dels Episodios de una Guerra Interminable per parlar més del present que del passat, perquè aquesta novel·la ens parla d’uns fets i d’unes persones que podem trobar-nos cada dia caminant pel carrer. Ella els posa un nom -Diana, Sofia, Pepe, Amalia…- però els podríem anomenar de qualsevol manera perquè són més estereotips que personatges en si mateixos.

A Els petons al pa ens situem a Madrid, en un barri obrer on -com a tot arreu- la crisi ha fet estralls. Els seus habitants veuen com els joves han d’emigrar a l’estranger, famílies senceres es veuen abocades a ocupar pisos buits després de ser desallotjats de les seves cases, propietaris de petits comerços que es veuen obligats a replantejar-se els seus ideals respecte els immigrants i nens petits que passen gana en no tenir els seus pares un sou per pagar l’entrepà del matí o el berenar. La història es localitza a Madrid però la podríem ubicar a Barcelona, Sevilla, Roma, Lisboa… qualsevol ciutat d’Europa ens valdria: a tot arreu es pateix aquesta crisi econòmica.

Les històries de cadascun dels personatges es van teixint i enllaçant entre elles de manera subtil. Cadascú té els seus problemes i maldecaps, però tot queda finament lligat de manera que cada personatge complementa la història dels altres. Algunes històries són tendres i en d’altres tenen un final amargant, però totes elles ens fan pensar que hi ha esperança i que la solidaritat entre les persones és el que ens ajudarà a tots plegats a sortir d’aquestes situacions tant desesperades. L’única pega que li trobo és que hi ha molts personatges i a vegades costa recordar tants noms, o que els personatges són tan bons que a vegades es fan difícils de creure -s’entreveu algun personatge amb moral més que dubtosa, però desapareix prou ràpid com per tornar-nos aviat el bon gust de boca-. Per la resta, no ho dubteu, Els petons al pa és una bona lectura.

Estic convençuda que no us decebrà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els petons al pa
Autor: Almudena Grandes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-664-2068-6
Preu: 19€

Share

Vents més salvatges, de Bel Olid

Deixa un comentari

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€

Share

Abans de gairebé tot, de Víctor del Árbol

Deixa un comentari

abansdegairebetotNosaltres, estic en ratxa. Porto una temporada d’allò més bona amb els llibres que llegeixo. Aquest darrer Premi Nadal del Víctor del Árbol és una joia que no us podeu perdre.

És una història aparentment complexa però que es va aclarint a mesura que t’endinses en la profunditat de les ments dels personatges que habiten les seves pàgines. Personatges que arrosseguen unes càrregues que fan de molt mal portar a munt i avall, la veritat.

En Germinal Ibarra es un policia que ha passat per una experiència que d’alguna manera li ha fotut la vida enlaire. Està casat i te un fill amb una estranya malaltia que requereix atenció permanent. La seva dona està tipa de la solitud en la que te que viure li agradi o no, les nits eternes sense el marit, les trucades de matinada per dir… vindré quan pugui, tinc molta feina…

En un altre ordre de coses, en un remot indret d’A Corunya anomenat Punta Caliente -tot hi que fa un fred que pela-, hi apareix una dona que es fa dir Paola. Apareix de nit, amb un descapotable vermell i amb la por marcada al rostre. La Paola diu que ha vingut a fer fotos, que es quedarà una temporada, que no molestarà, i la Dolores, que prou feina té amagant les seves penes i les seves inquietuds, l’acull a casa seva sense voler saber gaire coses, tot i que nota que hi ha quelcom d’obscur.

La Dolores té un veí, en Mauricio, un home ja gran que ha hagut que tornar de la seva Argentina natal per fer-se càrrec del seu nét, en Dani, que s’ha quedat sol després de l’incendi de la casa familiar on van perdre la vida els pares i el germà gran. La Paola es una dona atractiva però madura i en Dani és un adolescent, però entre tots dos s’inicia una relació que va entre l’atracció i rebuig, entre la necessitat i el despreci, entre l’amor i l’odi. Òbviament l’avi Mauricio no pot quedar-se de braços plegats veient el que veu, i a la seva manera intenta posar fi a una relació que només pot ser nociva i perjudicial, per no dir perillosa, per tothom.

Mentre va fent, l’acompanyen els records de joventut, quan el seu millor amic es va començar a fer anomenar Comandante i es va convertir en un torturador implacable. El seu amic era un sàdic sense entranyes, capaç de fregir els testicles d’un adolescent, de donar mil cops al cap amb una tovallola mullada amb una pastilla de sabó a dins, de trencar les dents de qualsevol pobre diable a puntades de peu.

I aquí hi ha la màgia: tots aquest personatges aparentment tan dispars, mica en mica van trobant el seu nexe, la seva parella, el seu sentit. De la mà de l’autor, veiem de què és capaç una persona al límit de les seves forces, com n’és de forta la pressió del passat al nostre cervell i, sobretot, que per un fill es poden fer autentiques bogeries.

Un llibre que de ben segur us arribarà al cor i que silenciosament us farà aplaudir per la justícia.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Abans de gairebé tot
Autor: Víctor del Árbol
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Nadal 2016
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2060-0
Preu: 20,50€

Share

Li deien pare, de Carles Porta

Deixa un comentari

lideienparecarlesportaBenvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!

Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.

El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.

¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.

Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?

Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.

És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.

Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€

Share

L’elefant desapareix, de Haruki Murakami

Deixa un comentari

lelefantdesapareixL’Eulàlia se’ns estrena al Nosaltres amb un autor que cada any sona pel Nobel de Literatura: Haruki Murakami.

A veure què ens explica d’aquest L’elefant desapareix que acaba d’arribar a les llibreries:

Haruki Murakami torna, si es pot dir així, en català amb L’elefant desapareix. Un recull d’articles que va escriure entre els anys 1980 i 1991 que, agrupats en aquest llibre, conformen un còctel d’històries, aparentment, inconnexes entre sí però que guarden un símil, un fil continu i un rerefons molt semblant.

La rutina de cada personatge i famílies que hi apareixen és transformada per Murakami cap un univers surrealista i molts cops sense cap mena de sentit. Tot i així, arriba un punt que el seu imaginari infinit creat per aquests contes -que és el cap i a la fi el que són- no se t’acaba fent estrany. Fins i tot, t’hi adeqües i acceptes sense qüestionar que, per exemple, un dels protagonistes tingui la mania de cremar graners un cop cada dos mesos.

Murakami doncs, posa per escrit tot aquell seguit de pensaments que tots tenim generats per la monotonia diària. És a dir, fa actuar els seus personatges per instints, de vegades els més bàsics, abans que la racionalitat i la reflexió els freni d’actuar. Potser per això el llibre es titula L’elefant desapareix, perquè com a humans a vegades ens oblidem que seguir els instints és igual de lícit que asseure’ns per valorar quin ha de ser el següent pas.

Personalment, aquesta ha estat la meva estrena dins del món Murakami i m’ha quedat clar un aspecte: ens convida a fer volar la imaginació deixant inacabades i al punt més àlgid gairebé cadascuna de les 17 històries que ens presenta.

Continuarà…

Esperem tornar-te a veure i a llegir-te aviat, Eulàlia!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’elefant desapareix
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marina Bornas Montaña
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-16367-51-1
Preu: 19,90€

Share

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

1 resposta

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Share

Blat, de Josep M. Pagès

Deixa un comentari

blatjosepmpagesJosep M. Pagès ha guanyat, justament, el Premi de novel·la curta Just M. Casero 2015. Permeteu-me l’innocent joc de paraules. Certament és una novel·la curta i el llibre és petit, 128 planes. Però és un gran llibre.

Centrat en dos personatges que es mouen en llocs diferents anem descobrint quins són els camins que han recorregut abans d’arribar-hi. Un a Lleida, en Tomàs, ha estat convidat mig per casualitat a una festa de casament que té lloc en una casa luxosa a la vora de la ciutat i sabrem, per les pistes que va deixant anar l’autor, que temps enrere havia tingut relació amb la núvia i amb el nuvi.

L’altre, del qual no en sabem el nom, intuïm que en un moment poc posterior a l’exili del febrer del 1939, vol travessar la frontera -igual com ho ha fet amb èxit un altre personatge que anava amb ell- i estableix misterioses relacions amb l’oficial de l’estafeta, una dona que treballa en una oficina encaixada en el tronc buit d’un noguer i després amb una vella que l’amaga aixopluga i té la casa i el cap farcits de records.

Tant en un cas com en l’altre hi ha contínues referències a dos germans lleidatans de casa bona, un dels quals, M., el gran, va ser metge i escrivia poesies i l’altre, V., el petit es va ficar en la política activa a l’època que això comportava tenir una pistola que M. per precaució va llençar al Segre…  S’esmenten per la lletra inicial com alguns personatges de Kafka o de Pedrolo, i no és difícil endevinar que s’està parlant de Màrius i Víctor Torres. Uns manuscrits obra de M. són el nexe d’unió entre la peripècia de Tomàs i la de l’exiliat sense nom.

Tot això és un intent de descriure de què va el llibre, però passa que només és l’entramat sobre el qual Pagès va desplegant una elaborada redacció feta de salts en el temps i en l’espai, amb referències a la història de Lleida, a la Guerra Civil i a l’exili. I tot amb un molt acurat ús de la llengua ple d’imatges de refinada poesia. Amagat entre aquestes imatges trobem el blat que dóna títol al llibre.

És un llibre que no es pot llegir com qui llegeix el diari: cal posar-hi els cinc sentits. Però si us agrada la literatura que demana esforç en sortireu molt recompensats. Gran llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Blat
Autor: Josep M. Pagès
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-16367-38-2
Preu: 16€

Share

A punt d’estrena, de Maria Carme Roca

Deixa un comentari

apuntdestrena Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinats als infants i al jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com a L’escollida dels déus (2011), L’enigma Colom (2014), o aquesta que tot just acaba de publicar-se, A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40, per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se d’una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que va aixecar amb molt d’esforç una de les empreses més importants del panorama tèxtil, i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a can Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències complicades i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu… però això no us ho explicaré. Haureu de llegir-vos el llibre.

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A punt d’estrena
Autor: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1797-6
Preu: 22€

Share

Campanes de boda, de Teresa Solana

Deixa un comentari

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

Share