Nosaltres, mai de la vida us podríeu arribar a imaginar de què és capaç Imma Monsó. A mi m’ha deixat absolutament al·lucinada. Jo que he llegit Un home de paraula, La dona veloç,… i ara això? Donaaaaa!!! Això s’avisa!!
A L’aniversari la cosa va d’un matrimoni en crisi. Ell és el paio més apocat i avorrit del món. Un home corrent, que té la imaginació més aviat limitada i ja està. Ella fa volar coloms constantment, fa rimes i jocs de paraules mentals i flota més que toca de peus a terra.
La situació entre tots dos es va tensant cada dia una mica més fins que decideixen deixar de parlar-se per evitar bronques. Fins que un dia ell li escriu una noteta per dir-li que han de celebrar el seu aniversari.
L’aniversari? Molt bé! Pugen al cotxe que fa poc que han comprat i a partir d’aquí… tot és sorpresa. I quina sorpresa, mare meva! Ell s’ha proposat fermament que ella deixi de veure’l com l’home previsible que és. Per això idea un pla que… que no té nom.
No us estic explicant gaire res però és que no us vull dir res més perquè això seria fer-vos una mala passada. Val més que descobriu pel vostre compte de què és capaç un home desesperat per recuperar l’amor de la seva dona.
Només una pista: no ens fa falta un Stephen King tenint a la nostra Monsó tan a la vora.
A mi aquesta dona sempre m’ha agradat com escriu. Ja m’ho va fer passar molt bé quan vaig llegir aquell llibre sobre els contes que explicava a la seva filla que tenia uns dibuixos molt bonics i que, a més, t’hi explicava com explicar contes i també com inventar-te’ls sobre la marxa. Però això és una altra cosa.
“Ui, si… el què diran”. Si dius això és que no diuen mai res de tu i, ben bé no sé com prendre-m’ho això… Això sí: ella estava tan i tan contenta el dia que vaig penjar una foto del llibre a Twitter que tota ella i el seu timeline es van encendre per dir-li que la portada era molt bonica. Mentrestant, ella -ella… o sigui, ella!- li enviava tuits desesperats tot demanant-li el llibre al seu editor, el Josep Lluch. El seu editor és un senyor-senyor en majúscules, un individu que sempre que me l’he trobat m’ha semblat molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada. Aquell dia, ella estava feta una fera dient-li que volia el seu nou llibre. Ell, reposat i tranquil, li deia que l’esperava a casa amb un got de llet per fer una festa de pijames amb el nou llibre. Alerta, de Proa i tapa dura. El Mercè Rodoreda. Això no és poca cosa.
I jo, mentrestant, piulant des del Twitter del Nosaltresllegim anava pensant allò de que “ara sí que t’has fotut en un bon embolic, perquè si resulta que te’l llegeixes tu i no t’agrada, a veure com resols aquest paperot que t’ha tocat”.
Però no. Ara no sé com explicar-ho ben bé… però des del nen que es pixa a sobre, fins la consulta del dentista, passant per la lletja dels espàrregs o el ramat de dones de l’això no toca, he anat llegint voraçment els contes i m’han encantat.
És un llibre que és ella. I me l’he cruspit tot. I mira que a vegades em costa llegir d’una tirada però aquesta dona ho ha aconseguit. Ara no sé ben bé què fer per explicar-lo pel Nosaltres.
Ella sí que sap què fer. I tant que ho sap. Ha agafat aquesta mala idea, aquesta sagacitat, aquest humor negre i amb un femení cop de maluc (se’m faria estrany i poc del DIEC dir “cadera”), ha escrit un recull de contes d’aquells que fan somriure per sota el nas i aixecar la cella amb diversió.
Quan hagi de publicar el “de què va” al Nosaltresllegim.cat, ¿hauria de passar-li el text al Josep Lluch perquè li passi a ella, que ella trobi un moment per llegir-se la ressenya i a veure si li sembla bé? Al cap i a la fi, el que intento és ressenyar el seu llibre com ella escriu un dels seus contes en aquest Tot això ho faig perquè tinc molta por. Deu estar molt enfeinada… Ja se sap que aquesta dona surt a teles, ràdios, escriu i a sobre contesta a tothom a Twitter.
“Ui, si… el què diran”. Si dius això és perquè no diuen mai res de tu. M’estranyarà força que no parlin d’aquest llibre.
A mi m’ha agradat molt. A saber què en diria l’autora d’un text com aquest. Potser li hauria de passar al Josep Lluch a veure què li sembla…
Estàs fet un pàjaru! Al final s’embolica molt, no? Tu mateix! No hi tinc res a dir. Quan dius “molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada”, repeteixes dues vegades persona i no cal
Això és el que m’ha dit el Josep Lluch. Ara només falta que s’ho llegeixi ella.
I el llibre, que se’l llegeixi tothom.
A mi m’ha agradat molt.
Què pot passar quan una ment pura i innocent es veu envoltada de poder, corrupció i desconfiança? És possible mantenir aquesta innocència? És impossible?
Aquesta podria haver estat la premissa que John Boyne hagués utilitzat com a punt de partida per a la seva nova novel·la, El noi de la casa de la muntanya, perquè ben bé aquesta història ens deixa un regust al final que no és del tot fàcil de pair.
Boyne ens explica la història d’en Pierrot, un nen que viu al París de l’any 1936, amb la seva mare i el seu gos D’Artagnan. En Pierrot té també un amic al pis de sota, anomenat Anshel que és sord i que li ensenya paraules en l’idioma dels gestos. L’Anshel és, a més, un nen amb un somni: vol ser escriptor.
La vida per a en Pierrot canvia del tot quan la seva mare emmalalteix de tuberculosi i mor, deixant en Pierrot amb els seus veïns, n’Anshel i la seva mare que, degut a la situació del país i la guerra que s’acosta, es veu obligada a enviar en Pierrot a un orfenat a Orleans. Afortunadament, pocs mesos després d’arribar a l’orfenat, en Pierrot rep una carta de la seva tieta Beatrix, que viu a Àustria i que es pot fer càrrec d’ell. Només hi ha un però,: la tieta és la majordoma de la residència a la muntanya d’un dels personatges més terribles de la història: el Führer Adolf Hitler.
Al llarg dels vuit anys que narra la novel·la -en Pierrot va dels vuit als setze anys- el protagonista de la novel·la de Boyne va creixent i, tot i que la vida a la muntanya en general el té aïllat del que passa a la resta del món, al seu petit món trobarà tot tipus de personatges: la seva tieta Beatrix, els companys de l’escola i els altres treballadors de la residència però, sens dubte, la influència que més efecte tindrà en la seva vida serà la del dictador, que no el sostraurà de les decisions, ideologies i conseqüències dels seus actes.
No us vull explicar gaire més perquè crec que val molt la pena ficar-se en aquest petit món i viure amb Pierrot aquest període de la seva vida. Boyne ens fa veure aquesta part fosca de la història des d’un punt de vista diferent al que estem segurament més acostumats, no com a víctimes ni com a botxins directes, però sí com algú que ho viu de molt de prop i que per por, per simpatia o per vergonya, no fa res per evitar un desastre.
No vulguis fer veure que no sabies què passava aquí. Tenies ulls i orelles (…). Ho vas sentir tot. Ho vas veure tot. Ho sabies tot (…). Però no et diguis mai més que no ho sabies (…). Seria el pitjor crim de tots.
Màrius Serra no és un escriptor mediàtic: és multimèdia. Malabarista lingüístic, rei dels mots encreuats, de les endevinalles, de l’enigmística. Escriptor de novel·les, compromès militant en causes com l’independentisme o el respecte als afectats de diferències físiques, opinador d’esports i moltes coses més. Fa tot l’efecte que no hi ha res que deixi passar la seva curiositat insaciable. Doncs bé, a Res no és perfecte a Hawaii hi trobem TOT el Màrius Serra. I dir TOT és dir molt, però és que n’hi ha molt.
Per començar ens embarca en un vaixell, rèplica del que al segle XVIII va portar els primers homes blancs a Oh why he, (nom amb què bategen provisionalment l’indret els nouvinguts i que acabarà en el definitiu Hawaii). Aquesta baluerna transporta un munt de convidats, disfressats amb cassaques i capells de tres puntes que tindran el privilegi d’assistir a un festival històrico-folklòric que serveix per inaugurar un complex turístic de súper luxe construït al lloc, fins aleshores verge, on va tenir lloc el segon desembarcament del Capità Cook i la seva mort a mans dels indígenes el 14 de febrer de 1779. En el primer desembarcament els havien rebut amb grans mostres d’alegria, ja que van creure que era el déu Lono anunciat en els relats sagrats dels illencs. Pobre home, va haver de tornar per mirar de reparar un pal del vaixell i, impensadament, la rebuda va ser hostil i va acabar de molt mala manera amb detalls d’allò més gore.
Entre els convidats trobem una família catalana -un pare amb opacs interessos i relacions amb els especuladors illencs, la seva esposa que fa el paper que li pertoca de jo-no-sé-res-això-qui-ho-porta-és-el-meu-marit (que últimament s’ha fet ben popular)-, dues germanes solteres d’aquesta esposa i dos fills, noia i noi, ella hipercrítica amb son pare i gairebé tot, i ell més d’ordre, tot i que molt furiosament independentista català. Els quatre primers componen el que Serra anomena el “sector geriàtric” sempre contraposat al dels dos joves.
A terra ferma és a punt de començar la performance que té com a punts forts l’actuació de dansarines de Hula que fan, a més, propaganda de l’exitosa teràpia alternativa anomenada Hulateràpia, agombolades per les cançons del malaguanyat Israel “IZ” Kamakawiwo’ole mort prematurament d’obesitat mòrbida (que Serra anomena sempre Izeta).
L’apoteosi final ha de ser l’encesa d’una mena de peveter situat a la punta d’un obelisc commemoratiu des d’una grua monumental que transporta en una plataforma tres personatges importants: el promotor del complex turístic, el representant més significat del moviment indigenista i el polític local que havia compartit taula a l’escola amb Obama que serà proclamat president al cap de pocs dies.
La grua perd peu, tot se’n va en orris, moren els tres prohoms i el maquinista i s’obren tota mena d’interrogants.
Mentrestant comencem a conèixer personatges diferents: Tom, periodista mediocre i obsessionat, per sobre de tot, en l’aclariment de les circumstàncies veritables de la desaparició del seu pare però també de l’assassinat del Capità Cook fa 300 anys; la seva mare, que regenta un modest Bed & Breakfast; una parella formada per una estrella de Hollywood de les que deixen amb la boca oberta i famosa per una sèrie televisiva, i el seu marit, afortunat propulsor de la hulateràpia; i una periodista guapa i deseixida que des d’un canal de televisió local posa sempre en qüestió les versions oficials i aspira a fer el reportatge que li doni el Pulitzer.
Al començament l’acció està descrita en forma coral i no tenim clar qui és el protagonista, ni si n’hi ha, però progressivament es va tancant l’objectiu i ens acabem centrant en Tom i la seva “circumstància” -que no és poca- i en un desenllaç digne d’unes Noces de Figaro.
Preneu tots aquests personatges, barregeu èpoques i llocs, afegiu elements com el sexe (dosis moderadament altes i força explícites), situacions límit com ara dos cotxes estimbats, descripcions de sang i fetge, humor negre, tortugues tricentenàries que escriuen memòries, comunes hippies amb pràctiques d’allò més imaginatives,… introduïu tot això a la coctelera, poseu-hi unes gotes, generoses, de llenguatge triat i acurat, numeracions en hawaià, remeneu ben fort i tindreu la darrera novel·la de l’hiperactiu Màrius Serra.
Quan arribem a la darrera plana imaginem l’autor tan exhaust com nosaltres. Però ha valgut la pena viatjar a Hawaii i descobrir-ne les imperfeccions.
Amb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.
Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…
Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.
Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.
Com que la contraportada del llibre ja dóna unes pistes començaré per reproduir-les i si hi ha algun espòiler, no serà per culpa meva!
La policia necessita urgentment en Harry Hole… Uns fets macabres terroritzen els habitants d’Oslo: alguns agents de policia que no han estat capaços de resoldre casos del passat apareixen brutalment assassinats en els escenaris dels crims originals. Els assassinats són d’una violència inhumana i els mitjans de comunicació reaccionen alarmats.
Aquesta vegada, però, en Harry no podrà ajudar ningú… Durant anys l’exinspector de la policia d’Oslo ha participat en gairebé totes les investigacions criminals que s’han dut a terme a la ciutat. La seva dedicació a la feina i les seves idees brillants han salvat moltes vides. Però ara que un perill terrible amenaça els seus antics col·legues i els seus éssers estimats, en Harry no està en condicions de protegir ningú. I encara menys a ell mateix…
Recordem que a l’entrega anterior de la sèrie, L’espectre, el llibre acabava amb una important desarticulació del món de la droga però pagant un preu altíssim en víctimes humanes.
Aquí un equip reduït de policies del que era l’entorn de Hole intenta trobar el fil que expliqui els terribles assassinats i que permeti arribar al que, els diaris anomenen “El Botxí”. Però resulta que és un assassí en sèrie que tria les seves víctimes entre els policies… i els components de l’equip són tots policies!
Pel damunt de l’equip hi ha polítics ambiciosos relacionats amb el món de la droga que compten amb l’ajuda de policies sense escrúpols i disposats a tot per tapar brutícies. També hi ha un entramat de relacions sexuals, amb escenes força tòrrides, que tan aviat faciliten com compliquen les actuacions.
No us diré què passa amb “El Botxí” però sí que us diré que no totes les incògnites quedaran desvelades i que, de segur, us tindran amb l’ai al cor fins a la darrera pàgina i, encara més, fins després de tancar el llibre.
Lligueu-vos els cinturons i disposeu-vos a fruir (i patir) llegint totes i cadascuna de les pàgines del llibre. I penseu que no el podreu deixar fins a acabar-lo!
Benvolguts Nosaltres, abans de començar a parlar d’Els petons al pa, us he de confessar que amb el temps, m’he convertit en una incondicional de la literatura d’Almudena Grandes. No ho he llegit tot d’ella, però amb cada nova lectura refermo l’opinió que és una de les grans autores de la Literatura d’aquest país. Vaig conèixer la seva obra fa molts anys a través del cinema quan el 1995 Gerardo Herrero va fer l’adaptació de Malena es un nombre de tango, interpretada per una jove Ariadna Gil i estic entusiasmada amb la sèrie que va iniciar amb Inés y la alegría i va continuar amb El lector de Julio Verne i Las tres bodas de Manolita.
Amb Els petons al pa sembla que es pren un petit descans dels Episodios de una Guerra Interminable per parlar més del present que del passat, perquè aquesta novel·la ens parla d’uns fets i d’unes persones que podem trobar-nos cada dia caminant pel carrer. Ella els posa un nom -Diana, Sofia, Pepe, Amalia…- però els podríem anomenar de qualsevol manera perquè són més estereotips que personatges en si mateixos.
A Els petons al pa ens situem a Madrid, en un barri obrer on -com a tot arreu- la crisi ha fet estralls. Els seus habitants veuen com els joves han d’emigrar a l’estranger, famílies senceres es veuen abocades a ocupar pisos buits després de ser desallotjats de les seves cases, propietaris de petits comerços que es veuen obligats a replantejar-se els seus ideals respecte els immigrants i nens petits que passen gana en no tenir els seus pares un sou per pagar l’entrepà del matí o el berenar. La història es localitza a Madrid però la podríem ubicar a Barcelona, Sevilla, Roma, Lisboa… qualsevol ciutat d’Europa ens valdria: a tot arreu es pateix aquesta crisi econòmica.
Les històries de cadascun dels personatges es van teixint i enllaçant entre elles de manera subtil. Cadascú té els seus problemes i maldecaps, però tot queda finament lligat de manera que cada personatge complementa la història dels altres. Algunes històries són tendres i en d’altres tenen un final amargant, però totes elles ens fan pensar que hi ha esperança i que la solidaritat entre les persones és el que ens ajudarà a tots plegats a sortir d’aquestes situacions tant desesperades. L’única pega que li trobo és que hi ha molts personatges i a vegades costa recordar tants noms, o que els personatges són tan bons que a vegades es fan difícils de creure -s’entreveu algun personatge amb moral més que dubtosa, però desapareix prou ràpid com per tornar-nos aviat el bon gust de boca-. Per la resta, no ho dubteu, Els petons al pa és una bona lectura.
La Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!
És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.
Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.
Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.
Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.
Nosaltres, estic en ratxa. Porto una temporada d’allò més bona amb els llibres que llegeixo. Aquest darrer Premi Nadal del Víctor del Árbol és una joia que no us podeu perdre.
És una història aparentment complexa però que es va aclarint a mesura que t’endinses en la profunditat de les ments dels personatges que habiten les seves pàgines. Personatges que arrosseguen unes càrregues que fan de molt mal portar a munt i avall, la veritat.
En Germinal Ibarra es un policia que ha passat per una experiència que d’alguna manera li ha fotut la vida enlaire. Està casat i te un fill amb una estranya malaltia que requereix atenció permanent. La seva dona està tipa de la solitud en la que te que viure li agradi o no, les nits eternes sense el marit, les trucades de matinada per dir… vindré quan pugui, tinc molta feina…
En un altre ordre de coses, en un remot indret d’A Corunya anomenat Punta Caliente -tot hi que fa un fred que pela-, hi apareix una dona que es fa dir Paola. Apareix de nit, amb un descapotable vermell i amb la por marcada al rostre. La Paola diu que ha vingut a fer fotos, que es quedarà una temporada, que no molestarà, i la Dolores, que prou feina té amagant les seves penes i les seves inquietuds, l’acull a casa seva sense voler saber gaire coses, tot i que nota que hi ha quelcom d’obscur.
La Dolores té un veí, en Mauricio, un home ja gran que ha hagut que tornar de la seva Argentina natal per fer-se càrrec del seu nét, en Dani, que s’ha quedat sol després de l’incendi de la casa familiar on van perdre la vida els pares i el germà gran. La Paola es una dona atractiva però madura i en Dani és un adolescent, però entre tots dos s’inicia una relació que va entre l’atracció i rebuig, entre la necessitat i el despreci, entre l’amor i l’odi. Òbviament l’avi Mauricio no pot quedar-se de braços plegats veient el que veu, i a la seva manera intenta posar fi a una relació que només pot ser nociva i perjudicial, per no dir perillosa, per tothom.
Mentre va fent, l’acompanyen els records de joventut, quan el seu millor amic es va començar a fer anomenar Comandante i es va convertir en un torturador implacable. El seu amic era un sàdic sense entranyes, capaç de fregir els testicles d’un adolescent, de donar mil cops al cap amb una tovallola mullada amb una pastilla de sabó a dins, de trencar les dents de qualsevol pobre diable a puntades de peu.
I aquí hi ha la màgia: tots aquest personatges aparentment tan dispars, mica en mica van trobant el seu nexe, la seva parella, el seu sentit. De la mà de l’autor, veiem de què és capaç una persona al límit de les seves forces, com n’és de forta la pressió del passat al nostre cervell i, sobretot, que per un fill es poden fer autentiques bogeries.
Un llibre que de ben segur us arribarà al cor i que silenciosament us farà aplaudir per la justícia.
Benvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!
Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.
El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.
¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.
Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?
Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.
És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.
Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!
Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€
L’Eulàlia se’ns estrena al Nosaltres amb un autor que cada any sona pel Nobel de Literatura: Haruki Murakami.
A veure què ens explica d’aquest L’elefant desapareix que acaba d’arribar a les llibreries:
Haruki Murakami torna, si es pot dir així, en català amb L’elefant desapareix. Un recull d’articles que va escriure entre els anys 1980 i 1991 que, agrupats en aquest llibre, conformen un còctel d’històries, aparentment, inconnexes entre sí però que guarden un símil, un fil continu i un rerefons molt semblant.
La rutina de cada personatge i famílies que hi apareixen és transformada per Murakami cap un univers surrealista i molts cops sense cap mena de sentit. Tot i així, arriba un punt que el seu imaginari infinit creat per aquests contes -que és el cap i a la fi el que són- no se t’acaba fent estrany. Fins i tot, t’hi adeqües i acceptes sense qüestionar que, per exemple, un dels protagonistes tingui la mania de cremar graners un cop cada dos mesos.
Murakami doncs, posa per escrit tot aquell seguit de pensaments que tots tenim generats per la monotonia diària. És a dir, fa actuar els seus personatges per instints, de vegades els més bàsics, abans que la racionalitat i la reflexió els freni d’actuar. Potser per això el llibre es titula L’elefant desapareix, perquè com a humans a vegades ens oblidem que seguir els instints és igual de lícit que asseure’ns per valorar quin ha de ser el següent pas.
Personalment, aquesta ha estat la meva estrena dins del món Murakami i m’ha quedat clar un aspecte: ens convida a fer volar la imaginació deixant inacabades i al punt més àlgid gairebé cadascuna de les 17 històries que ens presenta.
Continuarà…
Esperem tornar-te a veure i a llegir-te aviat, Eulàlia!
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Nosaltres, mai de la vida us podríeu arribar a imaginar de què és capaç Imma Monsó. A mi m’ha deixat absolutament al·lucinada. Jo que he llegit Un home de paraula, La dona veloç,… i ara això? Donaaaaa!!! Això s’avisa!!
