Reconec que Patrick Modiano és un dels meus escriptors favorits, així, qualsevol esperit crític va quedar eclipsat quan juntes un bon autor, un llibre breu i una editorial que, pel moment, encara no m’ha decebut amb les seues tries. Així, m’endinse en Records dorments mentre recorde els moments de felicitat que em van provocar altres obres com Dora Bruder o El café de la joventut perduda.
Qualsevol lector de Modiano trobarà a Records dorments l’autor que va guanyar el Nobel. Breu, precís, amb un estil depurat i acurat, i sense una paraula de més. I això pocs autors actuals ho poden aconseguir. Tenint en compte que, últimament, sembla que la literatura vaja a pes, s’agraeix que editorials barregen narrativa breu amb novel·la, i Modiano ens dona una mica d’esperança en la literatura breu actual.
Endinsant-nos-hi, veiem com Jean fa rememorar la París de la seua joventut, de records i d’evocacions frustrades pel pas del temps. De detalls nítids enfront de moments desdibuixats, fent un retrat de la psicologia de qualsevol home d’edat madura.
En l’actualitat el bulevard ha canviat de nom i les cases i els petits edificis del costat dels números senars, abans d’arribar a la plaça d’Italie, han estat enderrocats. De tant en tant em sembla que el café es deia Le Bar Vert, però en altres moments aquest record es desdibuixa, com les paraules que acabes de sentir en un somni i que se t’escapen en despertar-te.
Heus aquí una forma enlluernadora de descriure l’interior del personatge principal, oferint-nos un ventall de reflexions sobre com canvia tot, i fent-nos una descripció comparativa del París de fa 50 anys i el de la narració.
La figura de la dona cobra un protagonisme gairebé principal. Amb ella, Modiano fa una analepsi en la seua obra, doncs algunes d’elles ja apareixen en altres llibres del nostre autor. Mireille Ourousov, Geneviève Dallame, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una jove enigmàtica que l’autor ens presenta sense cap nom. El misteri les acompanya, fent de cadascuna d’elles una personalitat diferent però que totes elles -almenys a mi- aconsegueixen atrapar-te, d’aquelles dones que vols llunys però que necessites a prop.
Una cosa que m’agrada de Modiano és la seua obsessió per París, una de les ciutats que més he visitat. Si hi heu anat, gaudireu amb les acurades descripcions que fa dels carrers, dels itineraris i dels diferents escenaris. Hotels, cafeteries, indrets coneguts i d’altres que, quan hi torne, visitaré. Entremig d’aquesta proposta turística, un mort que ens fa –encara més— endinsar-nos en la mentalitat d’un protagonista.
Com ja m’ha passat amb altres llibres de Proa (L’assassí que estimava els llibres o El quadern suís) semble que sempre hi hagi un espai per a la cita dels títols que ens brinda l’autor, sobretot en un camp força desconegut per a la majoria -crec- com és l’espiritualitat i les arts obscures.
Per últim, destacar el sentiment de retorn, com ja vàrem veure a Els metecs (Empúries), de Pep Puig. El nostre protagonista s’hi troba, millor dit, retroba, amb algunes de les dones esmentades adès, amb característiques molt remarcades que l’autor sap reproduir dues vegades durant l’obra per tal de captar l’atenció del lector. A més a més, ens fa veure l’evolució que elles han tingut: fills, cicatrius, experiències inusuals… Així, l’autor, cinquanta anys més tard, narra tots aquests records des de la maduresa que atorga el pas del temps, amb una facilitat per a amagar-nos la informació que fa que estigues atrapat fins a la darrera pàgina.
Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest llibre d’aquests Records dorments, de Modiano.
Títol: Records dorments
Autor: Patrick Modiano
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-717-3
Preu: 15,90€
