Títol: Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló
Autor: Michael Damiano
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9787-744-2
Preu: 21’90€
Michael Damiano és un jove escriptor nord-americà que com a treball universitari va estudiar Miquel Barceló i la seva pintura. A partir d’una beca concedida, de contactes personals i d’una mica de sort coneix l’artista i aconseguirà viure i veure’l de la vora (a Ginebra, París i Malí) i, el que és més destacat, llegir, consultar i treballar els dietaris que Miquel Barceló fa anys que va fent, on hi ha anotades les seves vivències, lectures, reflexions, experiències, acompanyades de dibuixos, apunts ràpids i esquemes de projectes de pintures. D’aquests dietaris n’hi ha algun de publicat en català (el Quaderns d’Àfrica) i en francès, però la majoria són inèdits.
Perquè la vida no basta és, per tant, un llibre biogràfic on Damiano, a més de recollir testimonis de persones pròximes a Barceló, amics, antics amics, examants, enemics, col·laboradors, comissaris d’exposicions i galeristes, ha tingut accés a un univers tan personal com els dietaris i ha estat als seus tallers i l’ha vist treballar en directe, cosa poc freqüent perquè, tal com ens explica en el llibre, Barceló necessita la solitud per a crear.
Com que l’autor “segueix” durant un any i mig a Barceló, organitza el llibre segons els llocs geogràfics per on es mou el pintor durant els anys 2008 i 2009: Ginebra, Mallorca, Barcelona, Nova York, Malí, París, Vietri sul Mare i Venècia, al mateix temps que reconstrueix l’itinerari biogràfic i artístic des dels inicis a Mallorca fins a Gogolí (Malí), descrivint amb detall processos creatius llargs i complexos com el de la cúpula al Palau de les Nacions de Ginebra, que Barceló treballà durant el 2007 i el 2008, o el mural de la capella de Sant Pere a la Seu de Palma, que va ser realitzat entre 2002 i 2005.
Un treball tan proper fa descobrir a Damiano ben aviat com de seductor és Miquel Barceló, i com sovint es manifesta amb dues cares ben diferents, una de freda i recelosa, davant dels desconeguts o defensant la seva independència i la seva necessària solitud a l’hora de crear, i una de càlida i amable, ”seductora i embriagadora” que influirà en l’autor:
“… Miquel Barceló havia estat per a mi un tema d’estudi acadèmic del tot inassequible. Més tard va passar a ser una figura present en la meva vida, algú gairebé intimidant a qui venerava i, en certa mesura, idealitzava. A mesura que progressava en la meva investigació, em va sorprendre descobrir les seves debilitats i deficiències personals. Però, una vegada acceptades, em van fer veure’l com una persona real, algú a qui podia entendre malgrat la seva complexitat i les seves contradiccions, o potser precisament com a resultat d’això. Malgrat tot, no puc dir que l’arribés a veure com algú normal. Alhora que he arribat comprendre la humanitat d’en Miquel, també he apreciat que no és com la resta.” p. 341
I sí, Barceló és una personalitat artística particular, portadora d’una inquietud creativa tal que el porta a llegir de manera compulsiva, mirar obres d’art d’estils anteriors, viatjar a racons impensables d’Àfrica o l’Himàlaia, bussejar al mar, tornar a Mallorca… per tal d’extreure’n tot allò que li permetrà enriquir la seva creativitat. I també ho fa amb les persones que l’envolten.
“… malgrat la seva intensíssima experiència de la vida, hi ha en ell una profunda inquietud. Encara sent la necessitat d’anar més enllà, de crear un altre món -el de la seva pintura- . perquè, per a ell, la vida per ella mateixa no basta” p. 342
Quan l’any 2009 es va presentar al Caixafòrum de Barcelona l’exposició La solitude organisative, 1983 – 2009, em va fascinar l’obra de Barceló. Des dels primers quadres de joventut, fins els anomenats “quadres blancs”, les aquarel·les africanes, els bodegons, les ceràmiques,… i també em va semblar inusual el disseny del catàleg amb l’empremta de l’artista. El llibre de Damiano m’ha servit per entendre molt més Barceló i la seva pintura i procediments creatius, satisfer la meva curiositat i tafaneria per l’artista i, alhora, estimular el meu desig de veure algunes de les seves grans obres com la capella de la catedral de Mallorca o la cúpula de Ginebra.