@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit

Amb una mica de retard m’afegeixo als comentaris envers el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, publicats arran de la magnífica iniciativa dels responsables d’aquest blog literari de dedicar-li una setmana amb motiu del 50è aniversari d’Edicions 62.

En primer lloc vull donar les gràcies als impulsors de tal iniciativa ja que m’ha permès retrobar-me amb l’Alba, la noia verge i bruna, i amb el seu company Dídac, el noi de pell negra; ambdós, companys inseparables. I m’ha permès també retrobar-me amb una edició especial del llibre, ja esgrogueït, feta expressament per a l’aleshores anomenada Caixa d’Estalvis de Catalunya. Eren aquells temps, ja llunyans, en què les caixes d’estalvis regalaven llibres i discos a canvi d’un modest ingrés en efectiu.

Amb el Mecanoscrit vaig descobrir el gran escriptor i patriota Manuel de Pedrolo. Un home que amb el seu independentisme desacomplexat (cal llegir llibres com Cròniques colonials o A casa Amb papers falsos) va esdevenir molest per al poder establert. Estic convençut de que si Manuel de Pedrolo no hagués tingut l’estrany vici d’escriure en català i de tenir la ideologia que tenia, a hores d’ara estaríem parlant d’un escriptor guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

No em puc estar de destacar la delicadesa i respecte amb què Pedrolo tracta en aquest llibre la sexualitat entre dos adolescents, la mateixa delicadesa i respecte amb què, va saber tractar les relacions sexuals entre homes en el seu llibre Un amor fora ciutat (publicat l’any 1970).

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
Preu: 10,95€

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit

Nosaltres, ha estat una experiència molt gratificant anar publicant al llarg de la setmana els comentaris que ens heu volgut fer arribar sobre Mecanoscrit del segon origen. Moltes gràcies de debò!

Per acabar, ens sembla que no hi ha millor manera de fer-ho que amb un text que ha escrit per a tots nosaltres en Josep Maria Castellet, director literari d’Edicions 62 i coneixedor com molt pocs de tot el que es cou (i s’ha cuit!) a la literatura catalana. Segur que us agradarà. I no us perdeu la setmana vinent el comentari sobre el llibre que acaba de publicar a Edicions 62: Memòries confidencials d’un editor.

Al llarg de vint-i-cinc anys vaig tractar amb una relativa freqüència Manuel de Pedrolo. Jo era director literari d’Edicions 62 i ell autor de la casa: tot sigui dit, l’escriptor més prolífic de tots – i van ser molts- els que vam publicar.

Un dia em va portar el Mecanoscrit del segon origen que vaig llegir amb certa rapidesa i notable satisfacció.

El que va passar després de la seva publicació ni l’autor ni jo mateix no ho hem sabut explicar. Que el Mecanoscrit del segon origen és una obra reeixida, concisa i rodona ho sabíem des del principi, però en una literatura de tiratges limitats per raons demogràfiques i polítiques no podíem sospitar que – al llarg dels anys i, òbviament, de l’adveniment de la democràcia amb l’ensenyament generalitzat del català – trenta-vuit anys després de la primera edició hagués assolit la tirada de més d’un milió d’exemplars.

Josep Maria Castellet

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @marti_bou

En Martí és de la generació del Mundial. Nascut als 80’s, és dels últims que va fer BUP i encara va rebre el  Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo per prescripció de Català. Aquí teniu el seu escrit:

Recordo que quan vaig arribar a l’institut, a més d’haver de conèixer gent nova, una de les coses que havies de fer era el que ara en diria agafar noves “dinàmiques de treball”. Fins llavors, a l’escola, el que feia eren els deures, però no hi havia llibres per encàrrec i una autogestió de la lectura. Allò del “mentre te l’hagis llegit a final de trimestre ja em va bé” dels professors era sorprenent. I de cop, van començar a caure i caure llibres encarregats. Alguns de molt bons i d’altres de francament pesats. I el Mecanoscrit, en el seu moment el vaig posar en el primer calaix.

Aquell “L’Alba era una noia verge i bruna” de la qual ara se’n fa mitja conya va ser un inici curiós en la lectura d’un llibre que em va costar entendre com a història de la nova albada de la qual parla Tomeu Terrades al seu escrit sobre el Mecanoscrit. De fet, ingenu i una mica justet de mi, he d’admetre que em va costar una mica d’entendre el fet que una noia se submergís en l’aigua mentre uns alienígenes anorreaven la humanitat sencera. Jo sempre havia estat més de coses menys fantàstiques a l’hora de llegir. De menys ciència-ficció.

I del Mecanoscrit recordo que va ser, és, i sempre serà el primer llibre que “em va llegir” com un adult, a l’hora de parlar de sexe.

De sobte tens catorze anys, les hormones et parlen a cau d’orella, i resulta que un llibre sobre la destrucció del món tal i com el coneixem t’explica amb unes paraules fins llavors estranyament acurades… allò.

I si em va xocar aquell relat on el sexe es tractava d’una manera normal, com qui parla d’anar a donar un volt en bicicleta a la sèrie d’Els Cinc, encara em va, no trastornar, però sí sorprendre més que, en un relat de supervivència on en Dídac podia morir… l’Alba afrontés el futur amb l’esperança i la ¿serenor? de què tindria més fills amb el seu propi fill.

De l’única cosa que dubto avui en dia és que no sé és si després de llegir i veure molts relats postapocalíptics, el Mecanoscrit aguantaria prou bé el present. Si seria prou “potent”, per dir-ho d’alguna manera.

El Mecanoscrit del segon origen seria un llibre que ara, segurament, em costaria una mica de tornar a llegir… però potser el rellegiria com a una espècie d’homenatge. Un homenatge a en Pedrolo, a l’imaginari que ha creat en tots els qui l’hem llegit, i també de forma una mica estranya, a mi.

En qualsevol cas, per mi, el Mecanoscrit del segon origen és aquest segon origen que comença a l’adolescència. I en la meva humil opinió, crec que és un segon origen que et defineix bastant com seràs en aquesta vida. Oi?

En Martí, a més de ser fill dels 80’s, és periodista i col·labora molt de tant en tant al Nosaltresllegim.

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
Preu: 10,95€

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @fxescarmis

Jo confesso que no vaig llegir el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo al colegi. El primer record que en tinc és de la sèrie que van fer a la televisió. Jo era petit però ja em va impactar! Després recordo que ma mare el que em deia era que era un llibre molt i molt bo! Però que era de la meva tieta i li va tornar.

Per això, quan El Periódico va treure una col·lecció de Literatura infantil i juvenil, i vaig veure que era un dels llibres de la col·lecció, vaig pensar que me’l llegiria. De fet, és l’únic llibre d’aquella col·lecció que vaig llegir… I mira que hi havia grans títols! El zoo d’en Pitus, un Peter Pan que vaig començar i no acabar…

El Mecanoscrit el vaig llegir d’una tirada, a la biblioteca de la Universitat de Vic, una tarda de finals de novembre de 2003, després d’una conferència de gent de Weta Digital sobre els efectes especials d’El Senyor dels Anells. Del llibre no us en parlaré gaire, ja que és del que parla tothom aquesta setmana. Tan sols, que vaig pensar que la meva mare tenia raó… El llibre era tan bo!

I també em va posar una idea al cap: de la mateixa manera que l’alta literatura anglesa de Tolkien a El Senyor dels Anells s’havia traslladat al cine amb un resultat tan bo, estenent la història i fent que el llibre fos conegut a fora dels ambients fantàstics… No es podia fer el mateix amb l’alta literatura catalana de Pedrolo al Mecanoscrit del segon origen?

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
Preu: 10,95€

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit

En Tomeu Terrades és escriptor i, durant molts anys, va ser professor de Català a l’Institut Montserrat de Barcelona, on “feia llegir” el Mecanoscrit del segon origen. Aquí teniu, doncs, l’escrit d’un “prescriptor” del llibre de Manuel de Pedrolo.

Dins la Literatura en qualsevol llengua solen haver-hi algunes grans obres que marquen una fita dins la història dels textos artístics. Però hi ha obres “petites” en extensió, petites fins i tot en pretensions i en estructura, que marquen també una fita dins la història de la lectura.

No importa ara quantes edicions s’hagin fet de Mecanoscrit del segon origen, però la novel·la de Pedrolo ha estat un dels textos més llegits entre els lectors adolescents, des de la seva aparició a les llibreries l’any 1974.

Els finals dels setanta, els vuitanta, els noranta, temps de canvis importants, varen apassionar els lectors amb aquesta senzilla història de l’Alba i el Dídac –dos noms metafòrics, com ben bé ho és tota l’obra-, que sobreviuen a una destrucció mundial i es converteixen, a costa d’esforç i voluntat de sobreviure, en els Pares d’un segon origen de la humanitat.

Des de la visió de l’home adult, es fàcil d’entendre l’enorme interès d’uns lectors adolescents, que tot just comencen a viure, davant la peripècia vital d’una noia de 15 anys i un noiet de només 9, que no sols s’enfronten a una nova vida –la seva-, sinó també a tot un nou món. Per això els resulta tan intens anar descobrint l’amistat, l’esforç en comú, la necessitat de resoldre les necessitats més bàsiques, el sexe, la informació -la cultura-. En Dídac morirà en un accident, però ja s’ha fet prou madur per haver engendrat una nova vida dins el ventre de l’Alba, la nova alba dels humans.

Tomeu Terrades ha publicat diversos llibres; adaptacions dels Clàssics com ara Relats del llibre primer, Retorn a Ítaca o Troia, enllà del mar.

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
Preu: 10,95€

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @andreu_gonzalez

L’Andreu González va néixer a mitjans dels 70 i va formar part d’una generació en la quan el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo era una lectura habitual en aquells instituts de BUP i COU. En aquell moment aquest llibre ja formava part, molt fermament, del paisatge i la bibliografia de les classes de català. Aquí teniu el seu escrit.

A primer de batxillerat vaig tenir de professora de Català una d’aquelles que semblen fetes en un motllo, modalitat lloques. Una d’aquelles professores sorolloses, excessives, fàcils de caricaturitzar i amb certa tendència a l’expansió sentimental acompanyada de llàgrima. Amb ella dubtaves si mai havia girat rodona o si la indiferència al meu barri cap a la llengua de Carles Puyol, quan no d’hostilitat, li havia acabat de malmetre el caràcter.

Una de les novetats d’aquell any va ser la prescripció d’una sèrie de lectures: una novel·la per trimestre. A alguns companys aquell càstig els va semblar excessiu, però a mi em va resultar una obligació assumible, perquè anys enrere havia llegit per error títols com El Lazarillo de Tormes, Al este del Edén o La verdad sobre el caso Savolta. Quan dic que els havia llegit per error vull dir que els havia trobat als prestatges de la migrada biblioteca de classe i me’ls havia llegit donant-los la mateixa importància que els còmics d’Astèrix i Tintín.

Al primer trimestre li va tocar el torn al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. A més de fixar-nos en l’argument, la trama i tota la pesca, havíem de cercar en el diccionari el vocabulari desconegut. Perquè l’examen de lectura tenia una estructura curiosa: al principi hi havia vuit paraules de vocabulari i n’havies de saber almenys quatre. Si no, la professora no seguia corregint les preguntes de contingut. La manera de demostrar que sabies els significats dels mots era o bé definint-los o bé fent-ne una frase prou esclaridora. Vaig llegir el Mecanoscrit amb delit, però la part de treball de diccionari la vaig fer sense gaire entusiasme, d’esma, confiat en el meu coneixement pregon del vocabulari català.

Quan va arribar l’examen, entre les paraules hi havia “vòrtex” i “agosarat”. Amb “vòrtex” vaig escriure el primer disbarat que em va venir al cap: “El triangle tenia tres vòrtexs”. La veritat és que, si no em referia al de les Bermudes, la cosa era bastant difícil. Amb la segona paraula vaig cercar l’ambigüitat: “Va entrar a l’edifici agosarat”. Des de la meva ignorància, em pensava que la paraula volia dir “ajupit com un gos, de quatre potes”. Aquestes errades es van sumar a unes quantes més i el resultat de l’examen va ser un suspens com un piano.

I això que vaig provar sort en la revisió d’examen. Vaig haver de buscar en el diccionari “agosarat”, i vaig descobrir que significava “audaç, valent”. “Què volies dir amb aquesta frase?”, em va preguntar la professora. “Que va entrar a l’edifici amb valentia”. Em va adreçar una mirada suspicaç. “Ja. Però això no queda clar en aquest context”. I sense oposar gaire resistència més em vaig resignar a anar a recuperació de Català del primer trimestre. “El Sergio, el Carlos i l’Òscar també han suspès”, em vaig defensar a casa, quan els vaig lliurar unes notes amb un parell d’ensopegades.

La professora va guanyar unes oposicions a final de curs i li vam perdre la pista. Des d’aquell any em vaig obsessionar amb les llistes de vocabulari i durant molt temps llegir va ser per a mi, sobretot, aprendre el significat exacte d’una llista de paraules. Tampoc no és que això em converteixi en un Einstein, però des d’aquell trimestre del Mecanoscrit no he tornat a suspendre un examen de Català.

L’Andreu González és, conjuntament amb Ramon Gasch, autor de Bon cop de falç!, un llibre que vam ressenyar al Nosaltres fa uns mesos.

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
PVP: 10,95€

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit @celspinol

En Cels Piñol ens explica què va significar per ell el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Aquí teniu el seu escrit:

Mecanoscrit del segon origen va ser la primera obra de ciencia-ficció que vaig llegir com a “lectura obligatòria” a l’escola (després arribaria Un mundo feliz, d’Aldous Huxley). Ens van permetre escollir entre aquesta i De mica en mica s’omple la pica de Jaume Fuster.

Vaig escollir Fuster, perquè era novel·la negra i el pare m’hi havia aficionat deixant-me llegir a Hammett i Chandler a la seva estimada col·lecció ‘La Cua de Palla’.

Però els companys que havien escollit Pedrolo estaven tan immersos en la seva lectura com l’Alba i en Dídac al mar que els va salvar la vida. Per primera vegada veia amics llegint al pati enlloc de jugar a futbol. El boca-orella va funcionar tan bé que molts de nosaltres també vam llegir el Mecanoscrit, apart del llibre de Fuster. Tothom parlava del noi negre, de la noia amb empenta, dels àliens i de la Barcelona postapocalíptica.

Sí, Catalunya era l’escenari d’una invasió de l’espai. Quelcom impensable fins llavors!! No s’ha escrit res semblant amb el mateix impacte fins l’arribada de L’any de la plaga de Marc Pastor.

Pedrolo va ser el pont que va unir (o separar) Julio Verne, Enid Blyton i Washington Irving amb noves lectures de caràcter més adult, d’una ciencia-ficció més sofisticada i d’una literatura (postapocalíptica o no) que retratava uns humans portats al límit en la seva lluita per la supervivència i on la sexualitat estava tractada amb total naturalitat.

Un llibre dels que conservo per les meves filles (amb anotacions a llapis, és clar), com el pare feia amb mi amb les seves obres més estimades. 🙂

Per aquells qui no el conegueu, en Cels és un dels referents del còmic català i és el creador de la sèrie Fanhunter, tot un mite del novè art.

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
PVP: 10,95€