Aquí teniu les fotos del Sant Jordi 2018 que hem viscut al Nosaltresllegim!
Esperem que hàgiu gaudit d’aquesta Diada de Sant Jordi tant com Nosaltres, que tingueu el vostre llibre signat i esperem trobar-vos al carrer, l’any que ve, en el dia més bonic de l’any!
Aquí teniu les nostres fotos de la Diada!
Recordeu com va ser el Sant Jordi de l’any passat? Nosaltres si!!
Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.
Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).
Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.
Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119
Però que és aquest llibre? Moltes coses.
La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…
No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.
El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.
Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155
I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.
Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.
Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.
Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€
Un dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.
A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.
La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,
L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.
En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.
Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.
Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.
Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€
@ColumnaEdicions @Grup62
La marinada sempre arriba. Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb)… Quin subtítol més ben posat!
Lluís Foix, amb 34 narracions breus (de 6 a 8 pàgines cada una) ens va presentant el temps (la postguerra) i l’espai (Rocafort i la vall del Corb) que va viure durant la infantesa fins la seva marxa cap a Barcelona als 16 anys, per iniciar una aventura: una vida intensa de periodista vinculat a La Vanguardia a Barcelona i de corresponsal a diferents llocs del món.
Som davant d’un conjunt de relats ben escrits (hi ha molt d’ofici!) i dosificats on se’ns parla dels mestres, de l’estraperlo, de les feines agrícoles, de les festes i rituals, de la vida de pagès i els seus ritmes, de la natura i el paisatge, dels marges de pedra, de les cases, dels oficis i dels diferents personatges dels pobles, de l’ambient trist de la postguerra… Fruit dels records, de les moltes converses amb familiars i gent del poble i de les passejades i observacions de la terra i el paisatge.
El llibre està escrit amb una barreja de tendre homenatge (“…El pare i els dos primers mestres posaren els pilars de tot el que he anat amuntegant amb lectures, viatges i coneixença de persones.” ), de voluntat de deixar testimoni d’un món que desapareix (el de pagès a secà) i de fer una declaració d’amor profund, horacià, a una terra i uns homes que hi han viscut, treballat, sofert… mireu sinó com titula la narració que clou el llibre: “La vall del Corb, la meva pàtria”.
La voluntat de descriure i deixar testimoni d’un món que s’ha transformat va acompanyada amb la de deixar testimoni de la riquesa dels parlars dels llocs, dels noms de les eines o altres mots que el món urbà o el català normatiu arracona . Foix fa servir paraules que s’aprenien dels llavis dels pares, en un temps en que el català era prohibit, demostrant així que “la força del català parlat des de fa molt segles a la vall del Corb no morirà mai” p.71-72.
El llibre va acompanyat d’uns dibuixos de factura senzilla, ràpida i eficaç de Xavier Cabanach per il·lustrar els relats.
Títol: La marinada sempre arriba
Autor: Lluís Foix
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-1631-3
Preu: 19,90€
