Aquí teniu les fotos del Sant Jordi 2018 que hem viscut al Nosaltresllegim!
Esperem que hàgiu gaudit d’aquesta Diada de Sant Jordi tant com Nosaltres, que tingueu el vostre llibre signat i esperem trobar-vos al carrer, l’any que ve, en el dia més bonic de l’any!
Aquí teniu les nostres fotos de la Diada!
Recordeu com va ser el Sant Jordi de l’any passat? Nosaltres si!!
El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).
M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.
El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.
Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).
El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.
Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.
Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…
A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.
Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.
Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.
La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.
Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.
El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.
Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.
Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.
Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€
El navegant del Joan-Lluís Lluís, certament, navega! I en la seva accidentada biografia hi juga un paper molt important un globus aerostàtic com el que apareix a la bella coberta del llibre però, per sobre de tot, és cabdal el seu estrany i extraordinari do: l’Assiscle, el nostre protagonista, pot parlar i entendre perfectament qualsevol llengua només de sentir-ne o llegir-ne un sol mot.
Des que ho descobreix, l’aprenentatge de noves llengües es converteix en allò que dóna sentit a l’existència d’un noi que, amb aspecte malaltís, no desperta gens d’interès en l’entorn del seu Perpinyà natal. Només té un amic, gitano, i amb ell descobreix que és capaç de parlar en caló, a més de en català i francès.
L’arribada d’un home a Perpinyà, que viu d’enlairar globus aerostàtics com a atracció, canvia la vida d’Assiscle. Al carro d’aquest home, que viu d’anar de fira en fira, hi ha unes enigmàtiques inscripcions que el nostre protagonista sí que és capaç de llegir i entendre, i això li canviarà la vida!
L’Assiscle haurà de renunciar a l’incipient enamorament, viatjarà a París on el germà de l’aeronauta exerceix de professor de llengües i tot això serà el començament d’un seguit d’aventures, gairebé totes involuntàries, que el portaran al París de 1871 -abans, durant i després de la guerra contra Prússia-. Tot i no fer, ni ell ni el seu mestre, altra cosa que investigar sobre llengües, són víctimes de la brutal repressió que la República Francesa aplica als acusats de participar en la revolta de la Comuna de París.
Els capítols que descriuen les condicions de vida dels empresonats són particularment punyents, d’un “naturalisme” digne de Zola, referent literari de l’època en què està situada l’acció.
D’aquest infern, Assiscle n’acaba sortint condemnat a l’exili a una illa –Nova Caledònia- situada als antípodes. El viatge, en un vaixell-presó, és tan terrible com el dels esclaus que enviaven des de l’Àfrica occidental cap a les Antilles. Un cop desembarcat, la facultat d’entendre i fer-se entendre amb tota mena de pobladors indígenes marcará tota la seva accidentada biografia.
Ens trobem davant d’una molt bona novel·la del gènere d’aventures però és molt més que això: hi ha una molt treballada reflexió sobre la llengua i el que significa com a tret distintiu de persones i pobles, la reivindicació de la no preeminència d’unes sobre les altres, la pregunta no contestada de com era la llengua mare de totes, i moltes altres reflexions que anem trobant escampades pel llibre. També és una recreació històrica del que ha representat el genocidi, cultural i físic, dels pobles colonitzats i també del menysteniment de la dona, tant entre els “civilitzats” com entre els “salvatges”.
Molt, molt, molt recomanable. Si el comenceu no el podreu deixar fins al final.
Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir El navegant de Joan-Lluís Lluís.
Títol: El navegant
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-633-6
Preu: 18,50€
