@ElAlephEditores @Grup62

Ja vaig llegir el primer llibre de Georges Flipo de la comissària Lancier,  A la comisaria no le gustan los versos. Allà se’ns presentava la comissària Viviane Lancier, amb les seves fixacions i les seves manies. També ens presentava el tinent Monot, l’home elaborat, culte, jove i guapo de la policia francesa.

A A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones hi ha un assassinat a Rodes, en un club de vacances del qual n’és propietari el germà de l’exministre d’Interior francès. Per això envien la comissària Lancier a investigar l’assassinat. En principi hi ha d’anar amb el seu lloctinent, en Monot, a qui acaba agafant un “cert apreci” amb el temps. Però el jove lloctinent és reclamat des de la televisió i finalment hi ha d’anar amb en Willy Cruyff, també jove, també guapo, però esportista, atlètic i seductor.

I de nou apareixen tots els tòpics de la novel·la anterior. Tinc la lleugera sensació que el senyor Flipo deu ser una mica-força misògin perquè sinó no s’entén com pot fer un personatge femení amb tan poques virtuts i uns personatges masculins tan perfectes, joves i poderosos (sobretot físicament).

Com l’altra, és més aviat un guió de capítol de sèrie policíaca: girs argumentals, sospitosos que apareixen i desapareixen, morts que se sumen… I tot plegat en un lloc tancat, en una comunitat on l’assassí o assassins ha de ser algú de dins, detall que fa que tot sigui una mica més tens.

És una novel·la de tarda d’estiu al club de vacances. Ara, que jo no he anat mai a un club de vacances. Ni tan sols sé gaire què és. De manera que m’he hagut de fer una composició una mica arriscada, tipus “hotel turístic amb tot d’estrangers fent el pallasso”.

Uf, que no m’hi busquin! Jo sóc una asocial!

Títol: A la comisaria no le gustan los clubs de vacaciones
Autor: Georges Flipo
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-535-2
Preu: 18’95€

@ElAlephEditores @Grup62

Feia temps que no llegia en espanyol i mira, em venia bé. Vaig pensar que ja tocava i probablement ho hauria hagut de fer amb algun altre llibre. Sóc una ferma partidària de les versions originals sempre que les puc llegir en l’idioma d’origen. M’encantaria llegir suec però mira, no en sé. Però de francès sí, i em sembla que hauria millorat la lectura.

La comissària Viviene Lancier és LA comissària. Tot ha de passar per ella i tot ho ha de controlar. Però amb el cas nou que se li planteja li surten un munt de dificultats: per començar li assignen un tinent nou i a sobre el cas sembla vinculat a la… poesia? Un poema que mata? Un tinent de policia, l’Augustin Monot, que coneix Baudelaire (evidentment no personalment, és clar)?

Molts estereotips, certament. Però és una novel·la que funciona. De fet, diria que és fonamentalment un guió de sèrie o de pel·lícula posat en format novel·la. Això té coses bones i coses dolentes, és clar. Les bones és que és àgil i ràpida; les dolentes és que els caràcters són molt poc matisats.

La trama avança bé, pels carrers de París, amb el seu fred, el seu mal humor, la seva pluja i els càrrecs a qui cal satisfer mentre la comissària acaba una investigació que no sap com agafar, perquè ni l’entén ni la vol entendre.

És una novel·la de tarda d’estiu a la platja. Sense pretensions i per fer el mateix que fem amb un capítol de CSI: esborrar el cervell i mirar-nos els noiets jovenets que hi surten. I si encertem qui és l’assassí, millor.

Títol: A la comisaria no le gustan los versos
Autor: Georges Flipo
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-534-5
Preu: 18’95€