Títol: Mil años de poesía europea
Autor: Francisco Rico
Editorial: Planeta
Col·lecció: BackList Clásicos
Pàgines: 1.283
ISBN: 978-84-08-08684-0
Preu: 29 euros

Un dia la Montse em va comentar que amb motiu de la celebració de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, que enguany serà del 13 al 19 de maig, podia llegir i comentar aquest gran llibre -en tots els sentits del terme- i, com que sempre m’acaba enredant, i amb molt de gust, aquí el teniu.

Mil años de poesía europea, del catedràtic i membre de la RAE Francisco Rico, és una antologia poètica adreçada a uns lectors ocasionals de poesia però amb interès per la mateixa, on podrem trobar una bona selecció de poemes d’alguns dels millors poetes -és pràcticament impossible incloure’ls tots- que han format part de tots els moviments literaris europeus dels últims mil anys.

Òbviament, aquest és un llibre que no demana ser llegit sencer. Segueix una ordenació cronològica que ens facilita als lectors l’elecció dels poemes. Aquesta cronologia comença amb les cançons populars del segle XI i arriba fins la segona meitat del segle XX. A més, els poemes estan precedits d’una breu poètica de cada autor que ens ajuda a contextualitzar i a entendre millor la seva lectura. Aquest fet denota que hi ha una gran feina feta al darrera d’aquesta antologia.

Penso, nosaltres, que aquest és un bon llibre per iniciar-vos en la lectura de poesia, anar coneixent diversos poemes d’estils diferents i anar aprofundint en l’obra dels poetes que més us hagin agradat. D’aquesta manera gaudireu de l’aire fresc que us donarà aquest gran vano poètic!

Per acabar de la millor manera possible vull afegir un poema de qui està considerat el pare de la poesia moderna, el francès Charles Baudelaire.

A una transeúnte

La calle, aturdida, aullaba a mi alrededor.
Alta, delgada, de luto, como majestuoso dolor
pasó una mujer: con mano elegante
alzaba y mecía lo mismo festón que dobladillo;
ágil y noble pasó, con piernas de estatua.
Crispado y nervioso, yo no cesaba de beber
en sus pupilas, cielo lívido con gérmenes tormentosos,
la dulzura que fascina y el placer que mata.
Un relámpago…¡y ya la noche! –Belleza fugitiva,
cuya mirada logró que de nuevo yo renazca, dime:
¿ya no te veré más sino en la eternidad?
¡En otra parte y muy lejos! ¡Demasiado tarde! ¡Y acaso nunca!
Ignoro adónde fuiste, y no sabes adónde voy,
¡ay tú a quien hubiese amado! ¡a ti, que lo sabías!