Millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat són només tres dels nou guardons que ha aconseguit aquesta adaptació per al cinema de la novel·la homònima d’Emili Teixidor, de la qual n’hem parlat diverses vegades aquí al nosaltres (vegeu Els convidats, Divendres estrenen…, Oh, quina…, La guanyadora…).
A hores d’ara, a TV3 encara no han penjat cap vídeo dels lliuraments, però estarem al cas per il·lustrar aquest comentari que ens fa tan i tan feliços!!
Si voleu més informació, podeu llegir aquestes notícies a El Periódico o al 3cat24.
Us deixem amb el tràiler oficial en català i unes declaracions dels premiats.
He vist el lliurament de premis i, sí, finalment fins i tot la millor pel·lícula ha estat Pa negre.
Es mereixia una gran adaptació, aquest grandíssim text, i sembla ser que ja comença a reconèixer-se més enllà de la recaptació. Des de nosaltresllegim estem molt contents, especialment perquè l’Emili Teixidor s’ha tornat a posar de moda (si és que mai ha deixat d’estar-ho!!).
Estimats Nosaltres, acabo de tornar del cinema després d’unes quantes setmanes de no haver-hi anat i he reprès el bon hàbit amb Pa negre. Dóna gust!
És una pel·lícula profunda, reflexiva però no per això lenta ni pesada, amb unes interpretacions colpidores… en fi, què us diré que no soni a tòpic? Potser la millor defensa que en puc fer és que ara, a les 0:51 minuts sóc aquí escrivint en comptes d’obrint el llit per anar a dormir. De debò, no us la perdeu!
Acabo de trobar el Twitter de la pel·licula Pa negre i he pensat que potser us faria gràcia veure’l, junt amb el tràiler.
No sé si alguns de nosaltres heu tingut ocasió de llegir (o rellegir) el llibre aquests dies abans d’anar al cinema a veure la pel·lícula. Jo confesso que no ho he fet. I admeto que em sap molt de greu, perquè l’Emili Teixidor m’agrada d’allò més i aquesta novel·la -de la que tothom en diu meravelles- és de les que fa temps que tinc pendents. Confio que m’esperarà uns dies més a la prestatgeria…
Ara bé, la pregunta que ens vull plantejar és: és bo anar abans a veure una pel·lícula basada en una novel·la si tens ganes de llegir el llibre? És preferible esperar-se o no importa? La visió de la pel·li mediatitza la posterior lectura? I a la inversa? Gaudim menys d’una pel·lícula quan ja hem llegit el llibre?
Crec que, darrerament, els exemples del Dan Brown, el Larssono el Ken Follet (amb Els Pilars de la Terra en forma de sèrie) ens poden haver fet pensar en aquest sentit… Ho voleu compartir amb nosaltres? Jo ja noto l’olor de les crispetes!!!
Pa Negre és un gran llibre, un clàssic modern de la literatura catalana. Des que la vam publicar el 2003, ha rebut el reconeixement del públic (més de 70.000 exemplars venuts) i de la crítica (nombrosos premis a obra publicada), i no hem parat de reeditar-la. Emili Teixidor és un dels grans. Sovint li han dit que sempre escriu la mateixa novel.la; el cert és que té un món propi. Ara, aquesta obra viu un moment de revifada esplendorosa: la seva versió cinematogràfica, impressionant, de la mà del director Agustí Villaronga, de l’entusiasta productora Isona Passola, d’un equip entregat i uns actors brillants. En estat de gràcia apareix Nora Navas, l’actriu que ha estat guardonada amb la Concha de Plata. El món d’Emili Teixidor no podia estar en millors mans. A partir del dia 15 d’octubre ho podran comprovar: la pel·lícula s’estrena als cinemes. Abans, recuperin el seu exemplar de la novel·la i rellegeixin-la. Una obra mestra.
En aquest llibre Emili Teixidor ens porta a la seva Osona natal, de la mateixa manera que ho va fer en la seva cèlebre i exitosa obra Pa Negre, la qual ha estat duta al cinema i es troba a punt de ser estrenada a Barcelona, després d’alguna exhibició prèvia a comarques.
Els Convidats com Pa Negre transcorre en un poble d’Osona, possiblement Vic i poblets dels voltants, en una època immediatament posterior a la guerra civil. En una Osona de color gris, amb olor a naftalina i a resclosit i plena de les tristors i malfiances que havia deixat com a pòsit omnipresent un franquisme que festejava els primers anys de la seva victòria contra el legítim govern de la II República.
En aquesta obra l’autor ens posa, en el marc dels preparatius del casament entre un cacic i una noia locals, davant de la cara i sense manies la constatació que hi va haver molts catalans que desinteressadament o a canvi de petits favors, van col·laborar amb el règim autoanomenat “nacional” i que sense el suport d’aquests catalans difícilment el govern del dictador hauria penetrat tant dins de la societat catalana d’aquells temps i d’uns temps no massa llunyans. Un franquisme sociològic que ha arribat fins als nostres dies en forma de grupuscles més nombrosos i presents del que seria desitjable.
El llibre està estructurat en capítols i subcapítols llargs, amb molta descripció dels personatges i de les situacions, la qual cosa i sota la meva particular opinió, alenteix una mica la seva lectura.
Però, ah, quin plaer llegir el ric vocabulari de l’autor. Hom hi troba localismes com xarbascat (tempesta), o mots normatius però malauradament caiguts en desús, com barrumba (riuada), sacotell (sac petit) o aquell musical estalvis (conjunt d’estovalles i tovallons) que tantes vegades havia escoltat a la meva àvia paterna. En resum, un festival per als malalts de llengua.
Us deixem amb un vídeo on Emili Teixidor parla d’Els Convidats.
La pell de gallina d’un fred que mai marxa del tot, amagat al cos dels morts i dels vius, que en comptes de no morir per poder viure, viuen per anar morint.
Amb l’excusa d’una gran festa, d’una celebració que s’intueix colossal, l’Emili Teixidor separa un a un, com si fossin el grans d’una magrana els “coms” i els “perquès” de la vida de la gent d’un petit poble a la comarca d’Osona.
La decepció, la tristesa, l’abatiment infinit dels vençuts és tan plàstica que gairebé es pot tocar a mesura que anem llegint.
Alhora, es pot fer el mateix amb l’arrogància dels guanyadors, la lluentor de les seves sabates ben llustrades i el color incofusible de les seves “camises blaves”.
I mentretant, la por circula pels carrers, per les cases, per tot el poble sencer, mentre el riu creix, creix, creix, i gairebé s’ho emporta tot.
Un llibre que val la pena. Molt i molt “Teixidor“. Millor llegir-ho quan no esteu especialment tristos, perquè de veritat: toca la fibra.
Dos bons amics, la Rocío i el Cèsar han comentat prèviament Els convidats (vegeu Els convidats i Uns convidats…) i han elogiat aquesta novel·la amb tanta vehemència que per Sant Jordi no vaig poder deixar de comprar-me-la i demanar a l’Emili Teixidor que me la signés. Va fer una dedicatòria preciosa a la meva filla que us vull transcriure “De part de la mare! Perquè creixis i llegeixis molt! Llarga vida!“. Tot i que és evident que a hores d’ara la meva filla només llegeix de l’autor la sèrie de La formiga Piga, unes novel·les excel·lents de les quals algun dia en parlaré, la dedicatòria és completament escaient. No hi ha res en el món que desitgi més que ella creixi feliç, tingui una llarga vida i aprengui del passat amb novel·les com Els convidats. Indiscutiblement, la literatura d’aquest mestre que és l’Emili Teixidor l’ajudarà a mirar el futur lliure i valenta, amb responsabilitat i esperit crític.
Per acabar, us deixo amb Bachi un dels personatges més interessants des del meu punt de vista, el rector del poble. Diu en un moment de la novel·la:
Practicava l’art de la fuga. Feia dies que hi pensava, en el paral·lelisme entre la situació política que vivien i la música de Bach. Les composicions de Bach exigien una sortida, la repetició d’una línia melòdica, la serenor del to, la musicalitat controlada, tenien sempre la redempció de la fuga, de la melodia que resumia i resolia totes les contradiccions proposades abans. I aquesta fuga era un respir, un aflat com li agradava dir a ell, un alè d’esperança cap amunt, una escapada cap a la llibertat.
Em vaig decidir a llegir Els convidats després del comentari que va fer la Rocío (vegeu Els convidats) i ho celebro. He de dir que jo no he somiat que fos un convidat més però sí que m’he sentit com un habitant més del poble i, en certa mida, partícip de la història.
Sota el pretext d’un fort aiguat i de la boda de la filla del nou alcalde, a Els convidatsEmili Teixidor ens mostra la vida diària a un poble -que podria ser qualsevol poble que puguem conèixer- a les acaballes de la Guerra Civil. I és una vida nova, en canvi continu donades les noves circumstàncies. Canvi d’alcalde, de mossèn i de mestre per uns altres més afins al règim, canvis de mentalitat, de costums, etc., que provoquen moltes xerrameques entre els habitants que, bé per una raó o bé per una altra, tots es coneixen i tot s’acaba sabent tard o d’hora.
I l’Emili Teixidor, amb el seu saber fer de sobres conegut, narra la història principal i totes les altres que l’envolten donant-li cos a la novel·la amb un vocabulari acurat i exquisit, i una estructura àgil i molt ben pensada, entrellaçant cadascuna de les històries i col·locant-les en el moment oportú de la narració per tal que els lectors no perdem cap detall del fil conductor. En aquest sentit m’ha agradat moltíssim la novel·la.
Vull fer una última reflexió sobre “els convidats” que he vist que a la sinopsi de la contraportada també apareix. D’una primera ullada es pot identificar “els convidats” amb aquells que vindran a la boda de la filla de l’alcalde. Però referent a la vida del poble -aspecte molt important de la novel·la- crec que es pot entendre i interpretar “els convidats” com tots els canvis i a tots els nivells que va suposar el nou règim imposat. Uns convidats que, malauradament, es van quedar durant molts anys.
Aquests dies he estat llegint, com us vaig comentar la setmana passada, Els convidats, de l’Emili Teixidor. He estat tant immersa en la lectura que fins i tot un dia vaig somiar que jo mateixa era una convidada al casament de la Cinta al seu poble.
Els convidats és un llibre que té com a punt central el casament de la Cinta, la filla i pubilla del Maties, el futur alcalde del poble. Aquest esdeveniment, junt amb una sèrie de successos, com el desbordament d’un riu, dóna peu a conèixer els habitants del poble i les seves històries personals en una època difícil – la postguerra – que l’Emili Teixidor ja ens va dibuixar a Pa negre (vegeuPa negre, una novel·la de records). Amb una gran diferència: a Pa negre teníem un narrador i aquí ens trobem amb molts narradors i, de vegades, amb diferents punts de vista sobre la mateixa història.
Abans de començar a escriure aquest text, he estat pensant molt què us volia explicar d’Els convidats, ja que es tracta d’un llibre que és millor encetar sense conèixer-ne massa l’argument. Com està estructurat i els diferents personatges, o convidats, són l’essència del llibre en si. Jo, personalment, ho he fet així i crec que he gaudit molt més de la lectura, fins al punt, ja us deia al principi, que vaig somniar que n’era part. Per això m’haureu de disculpar però no us explicaré més que els cinc cèntims que ja us he dit, no sóc una persona que faci “spoilers” fàcilment!
Únicament em falta dir-vos que la sensació que tindreu quan tanqueu la novel·la és la mateixa que quan acabeu una ampolla de vi de molt bona qualitat. Us deixa un gust al paladar immillorable, però per desgràcia, s’ha acabat…
Us deixem amb una entrevista a El Punt i un vídeo a Escriptors Tv on surt Emili Teixidor llegint un fragment del seu llibre Els convidats.
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Títol: Pa negre
