Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-9787-452-6
PVP: 21,90€
“Ha arribat l’hora de la veritat”… Així és, si fa o no fa, com resava la publicitat d’El símbol perdut; bé doncs, res més autèntic que això en aquesta circumstància que ens ocupa!
Aquest és el post que estrena els comentaris de Nosaltresllegim.cat i estic una mica nerviosa. M’agradaria trobar un to que us agradés, que us resultés proper, que us convidés a participar… i, ben mirat, estic posant “us” pensant en una massa crítica que a hores d’ara deu cenyir-se al meu marit, els meus germans, els companys de feina… Quin “us” tan ambiciós i tan escarransit alhora!
En qualsevol cas, ja cal que em posi les piles si vull que per Sant Jordi aquest Nosaltresllegim.cat estigui ple de lectors i lectores que, com jo, ens morim de les ganes de parlar d’un llibre quan l’hem acabat de llegir!!!
Però val més que vagi al gra o tindrem posts de 3000 línies!
He triat Dan Brown per començar perquè he pensat allò del “valor segur”… un home que ven milions de llibres deu tenir alguna cosa, no? Jo no me n’havia llegit mai cap d’ell (tot i que m’ho havia passat bé amb les pel·lis del Tom Hanks) i el vaig agafar una mica escèptica. La veritat és que a la novel·la el protagonista no para. L’expert en simbologia Robert Langdon recorre tots els racons maçònics de Washington a la recerca de les claus que li permetin trobar el seu amic Peter Solomon i, de passada, mostrar a ulls del lector les ciències noètiques.
L’argument està bé; la trama t’enganxa des de la primera pàgina: els esdeveniments se succeeixen a un ritme que no et deixa pensar en res més i estàs tot el dia donant voltes a quin secret s’amagarà en aquell laboratori megaultrasecretíssim (no direm més per no ser “spoilers” ja el primer dia!). A més, no he estat mai a Washington i no m’he preocupat a contrastar les dades, però em penso que les localitzacions són MOLT fidedignes.
Quan vaig acabar el llibre vaig pensar “ostres, quina pel·li més bona que en sortirà”, perquè el llibre té substància i tornarà a fer que el Tom Hanks s’ho hagi de treballar molt per resoldre el cas que se li plenteja… Pobre noi! En definitiva, El símbol perdut distreu a base de bé i, tot i les 672 pàgines, ha resultat molt ràpid de llegir per a totes persones que conec que s’hi han posat (jo me’l vaig cruspir en 3 dies però al final del tercer ja començava a estar una mica empatxada…).
Si em permeteu -i si heu arribat fins aquí suposo que m’ho permeteu!- que posi un exemple lligat amb el menjar (una de les meves grans aficions vitals) us diré que us passarà com amb les patates fregides de bossa: un cop comences, ja no pots parar! I és que hi ha autors que tenen sempre aquell punt irresistible, no?
Per cert, si en voleu saber més coses, us deixo uns quants vincles:
Títol: Pa negre
