A priori, aquesta novel·la complia dos dels requisits fonamentals per convertir-se en llibre de capçalera de Les Males Herbes: adscripció al gènere fantàstic i autor amb bagatge vivencial singular. Malauradament, després de llegir-la, no tinc més remei que negar-li aquest privilegi i entaforar-la al prestatge dels intents fallits.

És cert que Avel·lí Artís-Gener (1912-2000) no fou un tipus qualsevol. Més conegut com Tísner, treballà de periodista i ninotaire fins la guerra, arribant al grau de comandant de l’exèrcit republicà durant aquesta. Després, als anys d’exili a Mèxic, escrigué novel·les tan reconegudes com Les dues funcions del circ (1966) o Prohibida l’evasió (1969). L’any 1965 tornà a Catalunya i reprèn en la mesura del possible les seves activitats periodístiques. L’any 1993 s’incorporà a ERC, on va militar fins a la seva mort.

Però parlem d’Opoton! La novel·la planteja l’engrescadora hipòtesi històrica que els asteques ens haguessin “descobert” a nosaltres, un parell d’anys abans de l’arribada de Colom a les Índies Orientals. Sota aquesta premissa -no exenta d’ironia-, Tísner narra l’arribada dels mexiques a unes Espanyes encara convulses per la Reconquesta, i les penes i desventures que pateixen en la seva cerca del Déu Quetzalcóatl. La hipòtesi d’una conquesta “a la inversa” serveix a l’autor per plantejar qüestions com ara la futilitat de les invasions militars o per dibuixar una Espanya plurinacional integrada per gallecs, bascs, castellans o catalans, tots ells sotmesos a la fèrula dinàstica dels “tantomontamontatanto”.

(…)