Aquí teniu les fotos del Sant Jordi 2018 que hem viscut al Nosaltresllegim!
Esperem que hàgiu gaudit d’aquesta Diada de Sant Jordi tant com Nosaltres, que tingueu el vostre llibre signat i esperem trobar-vos al carrer, l’any que ve, en el dia més bonic de l’any!
Aquí teniu les nostres fotos de la Diada!
Recordeu com va ser el Sant Jordi de l’any passat? Nosaltres si!!
Torna al Nosaltres l’última incorporació que hem fet en la nòmina de lectores i lectors. Aquí teniu l’Imma Gómez Pallarès ressenyant-nos una antiga novel·la d’Albert Villaró, autor de la recent El sindicat de l’oblit, la continuació del Premi Josep Pla de 2014 Els ambaixadors.
Endavant, Imma!
Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d’estudi.
Així comença Obaga, d’Albert Villaró. Si no fos per la coberta -una mica bèstia, cal dir-ho- podríem pensar que comencem una novel·la rural amb deixos romàntics ensucrats. Res més lluny del que us trobareu quan us animeu a llegir-la.
Villaró va publicar Obaga l’any 2003 i us he de confessar que aleshores, malgrat l’èxit que va tenir, em va passar del tot desapercebuda. Visca les reedicions, doncs, que m’han fet descobrir-la quinze anys després!
És un relat que transcorre gairebé tot en l’àmbit rural, en una població dels Pirineus, on una trama misteriosa de contraban és possible.
En Tomàs, el protagonista, és el narrador de tota la història i, a través d’ell, vivim aquest relat de misteri on la resta de personatges van entrant i sortint d’escena el just i necessari per acomplir la seva funció.
Els personatges semblen sortits d’una pel·lícula còmica que l’atzar ha reunit: la nòvia formal d’en Tomàs, la parella neorural de Barcelona, el contrabandista bo i el dolent, el sergent dels carrabiners,…, i el tiet conco poc parlador (“quatre-centes vuitanta-sis paraules, comptant-hi les interjeccions” en tot un any), persona entranyable, que sempre hi és quan cal ser-hi.
Les frases fetes i el lèxic, entre d’altres, “afededéu” que ens fan reconèixer un parlar autèntic, real i natural, lluny d’un estàndard escrit forçat. L’oralitat marca la narració i li dona el to viu i àgil de la història.
Misteri, corrupció i humor de la gent de terra endins, amb una narració fresca, són bons ingredients per passar una bona estona i per esperar un final…
Que potser us pensàveu que us explicaria el final? No us en diré res de res. Ja me l’explicareu vosaltres.
Gràcies per l’escrit, Imma! Torna aviat al Nosaltresllegim!
Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!
Títol: Obaga
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-2350-2
Preu: 15,90€
El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.
A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.
No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!
Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.
Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.
A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.
A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.
Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!
Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.
Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!
Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€
El premi Prudenci Bertrana 2015 se l’ha emportat l’Albert Villaró, i estic convençuda que es un premi ben merescut.
Vaig introduir-me en l’obra de l’amic Villaró amb la magnífica L’escala del dolor, després amb Els Ambaixadors, un altra joia, i ara… La bíblia andorrana que et fa venir ganes de reconciliar-te amb Déu, si senyor!!
La cosa comença al petit país dels Pirineus…. i comença forta perquè acaben de carregar-se un banquer. Això es un fet insòlit. A Andorra mai no hi passa res: petits embolics, algun cartró de Marlboro de mes a dins del cotxe, ampolles de malta i alguna colonieta, i poca cosa mes… però un mort? Home! Això ja son paraules majors!!
A l’Andreu Boix, oficial de la policia andorrana se li ha girat feina, com si no en tingués prou amb el seu dia a dia. A banda dels assumptes propis de la seva feina, l’Andreu es vidu i té al seu càrrec la seva petita Màlia, una nena de tres anyets que sort en té de la seva tieta Emilia i de la família en general que ajuden com poden al pare de la criatura.
El cas es que això del banquer assassinat té mes marro del que sembla. De cop i volta, la petita i tranquil·la Andorra es troba a l’ull de l’huracà. Tot són suspicàcies, conspiracions i amenaces. Fins al punt que fins i tot la petita Màlia corre perill. Això ja és massa!
L’Andreu ha de viatjar a Madrid -on li diuen “amigo Boig” per aquelles coses de la fonètica-, en companyia d’una mossa experta en documents religiosos de l’any de la brisca. La Canòlic, aquest es el nom de la mossa es qüestió, l’ajudarà molt amb tot els sentits i arribaran a gaudir d’un grau de confiança diguem-ne… intensa.
La Bíblia Andorrana com tantes altres coses, ha anat a parar allà on no tocava i per recuperar-la, tocarà posar en pràctica sistemes poc ortodoxos però extremadament eficaços.
Nosaltres, l’emoció està servida. És una novel·la enginyosa, divertida, que es desenvolupa a un ritme de vertigen i que no et deixa reposar tranquil fins l’última pàgina. La recomano al 100%.
Aquí teniu primers capítols en pdf.
Títol: La bíblia andorrana
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Prudenci Bertrana 2015
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2027-3
Preu: 20€
@BertaBruna @EsterPA @PemaMaymo @dinotx @Ed_62 @Grup62 @ColumnaEdicions @Ed_Empuries
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu?
Aquest any hem volgut fer una cosa especial de cara a Sant Jordi. Hem demanat a algunes de les editores -alerta! Són aquestes súper-dones a l’ombra que troben les perles que acabem llegint i a qui hem d’agrair unes quantes hores de lectura!- que comparteixin amb tots Nosaltres quin és “el seu Sant Jordi”.
També heu de saber que per elles és molt complicat fer-ho perquè, en el fons, és com fer-los triar entre el pare i la mare! O pitjor! Triar quina de les seves criatures prefereixen! Editen molts llibres que els agraden molt i els és molt complicat escollir!… però s’han armat de valor i de paraules i ens expliquen, a tots Nosaltres, quin és el seu Sant Jordi d’enguany.
La Berta Bruna, una de les mares del Nosaltresllegim i editora de Columna, Destino i Planeta en català, ens recomana que el 23 d’abril, després del passeig per la rambla, la compra de la rosa i el cop d’ull als llibres exposats, deixem anar els nostres desitjos. Sobretot, el Desig de xocolata de la Care Santos.
Sant Jordi és un dia especial, això no ho discuteix ningú. El llibre, la rosa… i aquest any no hi pot faltar la xocolata!
Després de llegir Desig de xocolata només tens ganes de recomanar-lo. Care Santos m’havia seduït amb les seves anteriors històries Habitacions tancades i L’aire que respires, i aquest Premi Ramon Llull tenia tots els ingredients per fer-me passar una bona estona. I així va ser.
Desig de xocolata és la història de tres dones, molt diferents, que viuen en segles diferents, unides per la xocolata. La seva relació és una xocolatera de porcellana blanca que passa per les seves mans. A partir d’una brillant estructura en tres actes i de la mà de les tres dones que tindran contacte amb el recipient, el lector fa un recorregut per la tradició xocolatera de Barcelona des de les més variades i complementàries perspectives: l’organització i funcionament del gremi de xocolaters durant el segle XVIII, la introducció de les màquines i enginys industrials per poder fabricar un producte de més qualitat al segle XIX, fins als processos químics per elaborar sabors insòlits i sofisticats propis de la cuina d’autor.
El llibre és una reconstrucció que va del present al passat aturant-se en els moments més interessants del pas de la xocolata per la ciutat de Barcelona. També és el reflex de tres èpoques i els tres relats comparteixen temes com les relacions de parella, el consum i fabricació de xocolata, la passió per l’òpera i algunes referències creuades que mantenen el fil argumental.
El lector no es podrà avorrir ja que al llarg de la novel·la hi trobem tres formes narratives que conviuen per donar forma a la història. Tres històries que es poden llegir de forma independent però que juntes resulten delicioses. La meva recomanació és fer-ho tal i com proposa l’autora, per ordre.
Pot una novel·la ser tan addictiva com la xocolata? Comproveu-ho nosaltres mateixos: si comenceu a llegir Desig de xocolata no la podreu deixar.
Recomanació de l’editor per aquest Sant Jordi. No fallareu!
Moltes gràcies, Berta pel teu escrit i bon Sant Jordi! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktrailer del llibre.
Títol: Desig de xocolata
Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premis: Premi Ramon Llull 2014
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9708-263-1
Preu: 21€
Més, més!! Qui més? Doncs tenim una altra de les editores de Columna, Destino i Planeta en català. En aquest cas qui ens recomana llibre és l’Ester Pujol, que també ha optat per un autor de casa que vam ressenyar fa molt poquet i que ha escrit un llibre de ficció que… a saber! Tenint en compte els personatges, podria haver estat d’Història!
Si el de la Berta Bruna era el Ramon Llull 2014, L’Ester se’n va, aquest Sant Jordi, de viatge amb el Premi Josep Pla 2014: Els ambaixadors, de l’Albert Villaró.
Pels que els agradin les novel·les d’aventures, d’espies, amb un rerefons històric i busquin divertir-se llegint una història que podria haver estat i no va ser.
Any 1949. Catalunya és independent des dels fets d’Octubre del 1934.
Els ambaixadors d’Albert Villaró, Premi Josep Pla 2014 (Destino), és una lectura que atrapa.
Parteix de la pregunta “què hauria passat si…” i Villaró s’imagina una Catalunya independent des de 1934. Ara que el debat sobiranista està tan present, aquesta novel.la d’història-ficció és un divertiment molt interessant. És una novel·la d’espies, d’aventures, en què l’autor es permet “petites venjances històriques” com la mort de Franco en un accident d’avió el juliol del 36.
S’ha dit que la novel·la és una “ucronia”, narrada amb gran sentit del ritme, amb molt d’humor i amb una punta de mala bava. Hi ha els “cameos” de personatges reals, com ara Josep Pla o Carrasco i Formiguera, a qui presenta com a President de la Generalitat enlloc de morir assassinat durant la guerra.
El protagonista és “Mossèn” Farràs, un seminarista del poble de Tor (Lleida), a qui li passen mil-i-una. Al llibre hi ha una barreja d’amistats, passions i traïcions curiosa, que el fa molt atractiu i permet somniar amb una Catalunya que hauria estat diferent.
En Lluís-Emili el va començar i no el va poder deixar anar quan va haver de ressenyar-nos-el… Et creiem, Ester!!
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
Qui més, qui més… la tercera “Columnessa”!! La Pema Maymó també s’ha animat a triar una de les criatures que ha editat, ha fet el cor fort i ens ha escrit un text molt xulo amb la seva aposta i l’experiència que l’espera aquesta Diada de Sant Jordi!
Aquí teniu el Sant Jordi de la Pema Maymó: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, de Jordi Mercader:
Enguany viuré el meu vuitè Sant Jordi des de l’interior. Això no m’atorga cap altre mèrit que arribar un any més al final del dia amb els peus destrossats, el mòbil sense bateria i l’eufòria desfermada després de viure “El Millor Dia Laboral de l’Any”. Perquè Sant Jordi és l’esclat de tota la feina feta durant mesos i el vivim com una festa: és la nostra aposta per uns autors i uns títols concrets, la nostra tria pensant què voldrien llegir els lectors i què els podem oferir d’entre tots els originals que arriben a les nostres taules.
Enguany tenc un motiu extra per sentir-me afortunada i pensar que algú tindrà la sort de reviure el que jo ja he experimentat abans: he vist néixer el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó, d’en Jordi Mercader. Del llibre no en desvetllaré gran cosa perquè ja ho fan aquí i aquí millor que jo, però puc explicar el que se sent quan trobes la combinació perfecta entre temática, ritme literari i autor de fina ironia: quasi enamorament. Sí, sí, pot fer riure, però bé que vos passa quan anau a una llibreria i trobau el llibre perfecte, oi?! Idò des de l’altra banda també es viu i això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la que barreja història i política i amor i idealisme, i que ho té tot perquè arribis a la darrera página pensant que has descobert una época de la Història de Catalunya poc tractada literàriament i que te l’han explicada d’una manera entretinguda i intel·ligent.
Si teniu pares, marits, amics o tiets que siguin amants dels títols amb rerefons polític, catalanistes convençuts, interessats en la figura de Jordi Pujol o lectors de novel·la històrica contemporània… en fi, lectors d’històries personals compromeses amb l’amor, els somnis o la pàtria, aquesta és la novel·la per regalar-los aquest Sant Jordi. Potser ells, com jo, aniran a dormir satisfets i feliços d’haver topat amb el llibre de Jordi Mercader.
Gràcies per la recomanació, Pema! I t’esperem més sovint al Nosaltresllegim!
Títol: 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
Autor: Jordi Mercader
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-1815-7
Preu: 19,95€
I per acabar tenim una ficció internacional. I qui ens la recomana? D’això se n’ocupa la Dina de la Lama, editora de ficció internacional dels segells -atenta la companyia!- Empúries i Proa.
Ella ha optat per recomanar-nos un llibre que encara no us hem pogut explicar al Nosaltresllegim… de manera que, què més voleu? Informació de primera mà! La seva aposta per Sant Jordi és Els humans, de Matt Haig, Un fenomen literari mundial que per fi arriba a les nostres llibreries de la mà d’Empúries.
Aquí teniu el Sant Jordi de la nostra Empurienco-Proenca!
“Un humà és una forma de vida bípeda real d’intel·ligència mitjana, que viu una existència en gran mesura il·lusa en un planeta petit inundat d’aigua en un racó molt solitari de l’univers”. Així comença Els humans, de Matt Haig, un llibre tendre, amable, escrit amb molt d’humor i, sobretot, amb molt d’amor, sobre el fet de ser humans.
Un bon dia, un alienígena de Vonnadoria arriba a la Terra disposat a acabar amb la vida de qualsevol persona que hagi sentit a parlar de la solució a la hipòtesi de Riemann. Els alienígenes pensen que una informació com aquesta pot ser extremadament perillosa per l’Univers en mans dels humans, una espècie ignorant, primitiva, irracional i “caracteritzada per la violència i la cobdícia.”
Però a mesura que el vonnadorià, encarnat en el cos del desaparegut professor Andrew Martin, vagi coneixent més i millor els humans (la Isobel, la dona de l’Andrew , en Gulliver, el fill adolescent de la parella, els amics i coneguts del matemàtic finat, i la seva amant, una alumna del Fitzwilliam College) anirà analitzant les seves febleses, la seva força, la perseverança, la infinita capacitat d’estimar i de donar-ho tot pels altres, de gaudir, de riure, de plorar i, de mica en mica, canviarà d’opinió.
Amb passatges còmics (quan l’extraterrestre ha d’aprendre el llenguatge i els costums dels humans)…
- “La dona em va dir que havia parlat amb la universitat. Allò sol ja no tenia gaire sentit. Com es podia fer, a veure?”
- “- Tot s’arreglarà, Andrew. Això només és un entrebanc. T’ho prometo. De seguida tornaràs a estar com una rosa.
– Com una rosa? —vaig preguntar, francament alarmat.“- “Una vaca és un animal que viu a la Terra, un ungulat domesticat i multiús que els humans tracten com una botiga oberta les vint-i-quatre hores per obtenir menjar, piscolabis líquids, fertilitzant i calçat de disseny.”
… i emotius i més profunds a mesura que avança la novel·la, Els humans ens farà riure, somriure i pensar: és normal que el telenotícies parli gairebé exclusivament de guerres i diners, i passi per alt descobriments o investigacions? I dels ordinadors, quin ús en fem? Li dediquem prou temps als nostres o passem massa hores preocupats pel nostre èxit i la nostra feina? Quines coses ens importen realment a la vida? Ens ajudem prou els uns als altres? Llegim poesia? I escoltem música?
La visió incisiva i externa del vonnadorià ens permetrà acostar-nos a nosaltres mateixos amb una lupa a la mà i riure i reflexionar sobre qui som, què volem, quina vida fem, què pensem i com actuem.
I per acabar, aquí tenim uns quants consells de l’Andrew/àlien al seu “fill” Gulliver:
- La vergonya és un llast. Treu-te-la de sobre.
- La tecnologia no salvarà la humanitat. La salvaran els humans.
- El sexe pot fer malbé l’amor però l’amor no pot fer malbé el sexe.
- La teva vida tindrà 25.000 dies. Procura recordar-ne uns quants.
- Si hi ha una posta de sol, atura’t a contemplar-la. El coneixement és finit. L’admiració és infinita.
- Ets humà. T’interessen els diners. Però recorda que no et poden fer feliç perquè la felicitat no està en venda.
- Ningú té mai tota la raó de res. Enlloc.
- Tothom és una comèdia. Si algú es riu de tu és perquè encara no ha entès la farsa que és ell mateix.
- El teu cervell està obert. No permetis que se’t tanqui.
- Tens el poder d’aturar el temps. Fes-ho amb petons. O escoltant música.
- Una paradoxa: les coses que no necessites per viure (llibres, art, cinema, vi i d’altres) són les coses que necessites per viure.
- En algun moment passaran coses dolentes. Busca algú en qui recolzar-te.
- L’alcohol al vespre ve molt de gust. Les ressaques al matí no tant. En un cert moment hauràs de triar: vespres o matins.
- Obeeix el teu cap. Obeeix el teu cor. Obeeix el teu instint. De fet, obeeix-ho tot menys les ordres.
- No pensis que saps. Sàpigues que penses.
- La guerra és la resposta. A la pregunta equivocada.
- Quan miris les notícies i vegis membres de la teva espècie que pateixen, no pensis que no hi pots fer res. Però sàpigues que no ho faràs mirant les notícies.
- Leonardo da Vinci no era un dels vostres. Era un dels nostres.
- Si penses que una cosa és lletja, torna-la a mirar. La lletjor només és un fracàs de la vista.
- El fracàs és una il·lusió òptica.
- Sigues curiós. Qüestiona-t’ho tot. Un fet present només és una ficció futura.
- Tens sort de ser viu. Inspira i aprofita les meravelles de la vida. No donis mai per descomptat ni un pètal d’una flor.
Els humans és una novel·la que pot agradar molt als adolescents, per la seva immensa capacitat de qüestionar-se coses, i a tots aquells lectors que busquin entretenir-se amb un llibre diferent, poc convencional, i que hagin passat una bona estona amb novel·les com L’avi de 100 anys…
Té bona pinta, oi? I la Dina dóna bones referències de gustos! Amb aquest llibre sembla que quedareu bé!!
Títol: El humans
Autor: Matt Haig
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Traducció: Esther Roig Giménez
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9787-927-9
PVP: 17,90€
I vosaltres, Nosaltres, quin llibre us firareu i quin llibre regalareu? Expliqueu-nos-ho als comentaris!
I si voleu tenir el vostre llibre signat, doneu un cop d’ull a aquest pdf amb els horaris de les firmes de Sant Jordi!
He llegit les 600 pàgines d’Els Ambaixadors de l’Albert Villaró d’una tirada.
Situem-nos: som al 1949, Catalunya és una república independent d’Espanya des de 1934. El president és Manuel Carrasco i Formiguera; a Espanya mana una dictadura militar comandada pel General Sanjurjo (Franco mor el 1939 en un accident d’aviació segons la versió oficial). Europa i el món han patit una guerra que ha acabat el 1945 quan els Soviètics llencen “la” bomba sobre Hamburg (a Moscou mana Trotski, ja que Stalin ha mort a mans del seu jardiner). Els Americans, poc després, en llencen una sobre Yokohama. Abans hi ha hagut una guerra mal acabada -la Guerra de Ponent- quan Espanya intenta, sense èxit, recobrar Catalunya. També hi ha hagut invasió alemanya (i resistència) a Catalunya entre 1942 i 1945.
El 1949 a Madrid se celebra el primer Congrés Eucarístic després de la conflagració mundial. Vicente Juan Creix comanda la temuda policia del règim de Sanjurjo. I “Mossèn Farràs”, antic agent del servei secret de la República Catalana, inactiu i amagat des de fa tres anys, rep l’encàrrec d’afrontar i resoldre una gravíssima situació.
L’acció és trepidant. El capgirament de la història, que sabem que va passar realment, és molt reeixida. Hi ha humor, hi ha ironia, hi ha sarcasme, hi ha violència, hi ha sorpreses, un puntet de tendresa, subtils picades d’ullet.
La temptació de seguir explicant les mil i una facècies que es permet Albert Villaró és gran però no vull privar-vos del plaer d’anar-les descobrint!
He començat dient que la novel·la té 600 pàgines però és que al final hi ha un impagable DRAMATIS, de 81 pàgines més, amb 300 entrades. Però compte! També formen part del joc. Un parell d’exemples serviran per fer-me entendre:
ORTEGA Y GASSET, José
Madrid, 1883 -1940
Tot i que no va militar activament en política, Sanjurjo el va fer afusellar l’any 1940 perquè publicava articles llargs, incomprensibles i plens de cites i conceptes estranys. En el moment de signar la sentència de mort, el Generalíssim va manifestar la seva sorpresa en comprovar que es tractava d’una sola personaBRONSTEIN, Lev Davidovitx, Lev Trotski
Ianovka, 1879 – Moscou, 1958
Quan ningú donava un ral pel seu futur, l’any 1938 va ocupar la secretaria general del PCUS per incompareixença forçada de Stalin. No va poder veure l’arribada del primer rus a la Lluna, el 1967, però com a mínim va tenir la deferència de batejar el mòdul lunar de la Soyuz II amb el seu nom. El seu nebot, el productor Samuel Bronston, no va voler fer mai la pel·lícula sobre la vida de l’oncle
Llegiu-lo, que us ho passareu molt bé!
Títol: Els ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2014
Pàgines: 688
ISBN: 978-84-9710-240-7
PVP: 21,95€
@ColumnaEdicions @Grup62
Existeix una graduació per saber el dolor físic que es pateix. A partir d’aquí, es poden graduar els analgèsics per reduir aquest dolor. Però es pot avaluar el dolor emocional? Es pot avaluar la pèrdua d’algú?
Recuperem l’Andreu Boix, policia d’Andorra. L’Andreu va de corcoll per garantir la seguretat de Sarkozy, que decideix fer una visita a Andorra, país del qual n’és copríncep amb el bisbe de la Seu. Però no ve sol, sinó que l’acompanya la Carla Bruni, flamant esposa, exmodel i actual cantant. I tot això encara embolica més els protocols de seguretat, que s’han de combinar en administracions de mida tan diferent com l’andorrana i la francesa. Una puça i un elefant, vaja. O potser no tant.
Però per molt que el Sarkozy i la Bruni siguin estrelles rutilants, el món no s’atura per la seva visita i, igualment, la vida continua: continua el dolor, continuen els morts, continuen els problemes, continua la lluita quotidiana per sobreviure, amb dolor o amb analgèsics.
Un llibre que em va enganxar, escrit amb un llenguatge proper, senzill, directe i colpidor. M’agrada l’Andreu Boix. És un personatge que em cau bé. I últimament això és cada cop més difícil, amb personatges que són excessius, o súperbons o súperdolents.
A diferència de la novel·la negra escandinava, a L’escala del dolor de l’Albert Villaró no hi ha personatges torturats per l’alcohol, ni per la religió, ni pels problemes amb la seva sexualitat…. No. Hi ha gent normal, amb problemes normals i amb motius normals per assassinar (o no).
Un luxe en els temps que corren, vaja.
Títol: L’escala del dolor
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-6641-455-5
Preu: 19,90€
Títol: L’escala del dolor
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-6641-455-5
Preu: 19,90€
L’Andreu Boix fa de policia a Andorra i mira d’anar passant la vida com bonament pot. La veritat es que no ho té gens fàcil. Fa poc temps que es vidu. Un conductor suïcida s’esclafa contra el seu vehicle deixant-lo molt mal ferit i segant-li la vida a la seva dona, i això, vulguis que no, costa de pair.
A tot això, el petit país dels Pirineus entra en un estat febril al conèixer la imminent visita del copríncep Sarkozy i de la seva flamant esposa Mme. Carla Bruni.
Tot el cos de policia va de cul amb els preparatius corresponents: premsa, protocol, mitjans, seguretat, visites a les set parròquies (set!), trobada amb el Bisbe de la Seu i els coprínceps, etc., etc. Amb la gràcia afegida que els il·lustres visitants han triat precisament els dies quan se celebra la “Setmana de l’Isard”, festa tan o més sagrada a Andorra que Meritxell.
Quan el cos de policia s’assabenta de la coincidència d’aquestes dates, s’estiren dels cabells pensant com s’ho faran per a controlar centenars de caçadors armats fins les dents, vestits amb roba de camuflatge i amb els termos a rebentar de “carajillos” i les petaques de bon whisky,… que per això som a Andorra, que caram!!!
Per acabar-ho d’adobar, un duaner jove, feliçment casat, bon noi, sense una sola màcula al seu expedient, cau abatut d’un tret fet des d’una distància impossible i amb una precisió pròpia d’un professional.
Bé, i ara què? S’ha de canviar tot el protocol preparat amb tanta cura…? És millor que s’anul•li la visita d’en Sarko…? O millor pujar a la muntanya a caçar isards i ja s’ho faran?
Al petit país on mai no passa res se’ls ha girat feina.
He gaudit a base de bé llegint aquesta novel·la. Els personatges son ben bé de carn i ossos, resulten creïbles i es fan estimar o no….
Val la pena. A més, fa un repàs a les valls que, ara amb el fred i la neu, fa venir ganes de fer-hi una escapadeta….
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €
L’Anna ja l’ha comentat més amunt (vegeu Què és…), de manera que poc em queda per explicar de La primera pràctica, de l’Albert Villaró, en relació a la història.
Però sí que puc dir que de les dues històries que planteja a mi la que més m’agrada i la que trobo més interessant és l’antiga, la de l’ocupació constant de les muntanyes del nostre país.
Cada dia m’agrada més la història, sobretot la història petita que ens explica la història gran: la història de les persones que amb les seves accions (o amb les seves inaccions) permet que hi hagi els grans fets: les guerres, les batalles, els canvis de rei o de papa…
A La primera pràctica es parla de les històries de la Història. De les històries de present i de passat que segur que construiran la Història. En aquest cas es fa a través de la música, de la passió per la música que fa que molta gent somiï, pregui, visqui i, algun fins i tot, mori, per aquesta música.
Música antiga tocada a l’actualitat per en Roger, la Caroline, en Logan, l’Hugo i un seguit de professors que, a més, són mestres. Mestres de música i de vida.
Música antiga composta en el passat, per compatriotes i que reneix i es redescobreix per l’esforç dels joves músics i pel talent dels mestres.
I la va compondre un músic que és de la terra, que va innovar, que va créixer, també, a través de la música.
I tot i això, a mi, particularment, em va agradar més Blau de Prússia (vegeu Blau de…), que ja vaig comentar fa un temps.
Però això no treu que no haguem de gaudir de la música religiosa i, sobretot, de la nova novel·la d’en Villaró.
Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €
Una de les coses que més trobo a faltar de la carrera de Literatura Comparada són les frases memorables d’alguns professors (les podeu consultar a Patata brava).
Recordo, entre moltes, la de classe de narrativa, quan parlar de la història d’un relat ens va portar a parlar de la història com a estudi del passat de la humanitat. En realitat la frase era d’un historiador anglès força conegut; en una entrevista, després de pensar-ho una estona, va respondre a la pregunta “Què és la història?” dient:
“La història és una punyetera cosa rere l’altra”.
Naturalment només pretenia ser graciós, però intueixo que hi havia una mica de ràbia en aquesta resposta, perquè ningú no pot passar-se una vida intentant trobar sentit entre una sèrie d’esdeveniments que la humanitat s’ha encarregat que tinguin una aparença ben absurda sense acumular una gran dosi de mal humor.
A La primera pràctica d’Albert Villaró la història (en els seus dos sentits) pren sentit d’una forma extraordinàriament viva. La vida d’un jutge del segle XVII i tot el que l’envoltà se’ns fa tan propera com la d’en Roger als anys 90, amb els seus amors i els seus neguits. Totes dues històries estan unides gràcies a una sèrie de fets que connecten (amb sentit o no) el passat amb el present. Ambdues tracten molts temes universals i eterns: la mort, la por, l’ambició, l’amor… Però hi ha un element que uneix els personatges més que cap altre: la música.
Aquesta és una novel·la per a qualsevol que senti curiositat per la història (en particular la de Catalunya, és clar) però gosaria dir que està més indicada encara per als amants de la música; hom quasi pot sentir les violes, els llaüts, la guitarra de Mossèn Joan i la preciosa veu de la Caroline mentre llegeix les detallades descripcions de Villaró.
Voldria acabar amb la meva modesta versió d’una frase mítica: la història pot ser una punyetera cosa rere l’altre, però és la nostra història i són les nostres punyeteres coses.
