En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez

L’Álvaro torna al Nosaltresllegim explicant-nos un dels llibres més aplaudits d’aquesta tornada de vacances. Ens va avisar per Twitter i després es va ventilar el llibre. Li ha agradat molt!

 Nosaltres, per combatre la síndrome postvacacional, L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez.

No seré un assassí però Martí Domínguez ha aconseguit que estime aquest llibre. La història de la mort d’un crític literari, Guillem Gual, és el tret d’eixida d’una cursa on el misteri, la situació econòmica i social, i l’erotisme d’una mort perfecta són els protagonistes. Dels bons llibres, tanmateix com dels crims, o se’n parla o no han sigut mereixedors de l’opinió dels intel·lectuals:

A banda d’això —va reflexionar Roc—, és un crim que pot fer parlar els crítics, primer requisit, segons De Quincey, perquè siga una obra d’art.

Ambientada a la València més esnob, aquella on l’adreça on vius denota la teua vàlua com a persona, l’autor deixa al descobert, amb una crítica brillant i admirable, quin tipus de persones són les qui posen per sobre els cognoms als sentiments i els ideals.

Aquell nom, el del tio Adelio, per algun motiu l’havia impressionat, i s’havia convertit en metonímia humana de tot el que contenia la vida del poble. Pensava en les xafarderies, i pensava també en la seua consogra, explicant a les veïnes o a les clientes que la seua Carol havia pescat un peix gros a la ciutat i que seria una boda “por todo lo alto”.

Com si és tractés d’un clàssic de novel·la negra, Martí Domínguez barreja un estil lleuger i àgil amb la intriga de les millors històries de detectius. El misteri i les nombroses mencions d’autors, les obres i les investigacions, fan d’aquesta novel·la un precís retrat de la vida burgesa, aquesta que menysprea sovint una saviesa popular que és tan necessària com enriquidora..

Feia temps que no mirava el cantó dret d’un llibre amb la tristesa de que cada pàgina que avançava era una pàgina menys. Amb aquesta novel·la l’autor es consagra -si és que per a algú ja no ho estava amb La sega– en la literatura catalana. I també amb la certesa, i disculpeu si agrane cap a casa, de saber que els valencians cada cop són més presents i ajuden a teixir el panorama literari català.

Ai, Álvaro! No ho dubtis mai: els escriptors valencians són fabulosos!

Del Martí Domínguez n’havíem parlat quan va publicar aquest magnífic llibre que menciona l’Álvaro anomenat La sega. Si no el recordeu, al Nosaltresllegim en vam parlar en aquest post!

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols del nou llibre de Martí Domínguez.

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-678-7
Preu: 18,50€

Share

Paul Auster presenta ‘4 3 2 1’ a Barcelona

Ens havien convocat a les 12 del migdia a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya per trobar-nos amb l’escriptor Paul Auster. El temps just per, abans, haver pogut escoltar l’autor de les quatre històries d’Archie Ferguson parlant amb Mònica Terribas al seu Matí de Catalunya Ràdio.

Allà hi ha parlat de tot: del llibre, de com escriu, del món que l’envolta i el preocupa, de Siri Hustvedt –la dona casada amb l’home de qui tothom diu que la seva dona escriu molt bé– i d’unes quantes coses més, inclòs el que ha passat aquesta setmana al Parlament.

Quan ha arribat a la Casa del Llibre de La Rambla de Catalunya ha vingut acompanyat de la gent de l’editorial, de la traductora i l’hem rebut al pati que hi ha al final d’aquesta llibreria. I la veritat, aquest home no només té grans llibres: també té un estil espectacular. Jo m’atreviria a dir que és el Leonard Cohen de la Literatura.

Durant la roda de premsa amb els mitjans, hem tingut temps de tot, també. Ens ha explicat que una de les coses que més es retreu són les seves llacunes com a lector: el no poder llegir en grec i en llatí, el no coneixer millor la literatura japonesa, xinesa, i (perquè d’aquí venia la pregunta), la literatura catalana. I ara, imagineu-vos el següent: un autor tan cultivat, amb un (que són quatre) personatge principal que té tres o quatre eixos comuns a la vida com és en Ferguson de 4 3 2 1, però un dels coincidents és el de la lectura i l’escriptura, té dret a retreure’s el no llegir prou? En aquest nou llibre es parla de Poe, de Joyce, de Lorca, de Baudelaire,… es parla d’allò que en diem Clàssics, però també es parla el fet d’escriure, l’estimar, les decisions i, sobretot, l’atzar.

I l’atzar, de què? Quan li hem preguntat sobre el destí o l’atzar, Auster ens ha explicat que el destí implica que la història ja està escrita, i que ell és molt més partidari d’això que anomenem l’atzar, l’imprevisible, allò que -segons l’autor novaiorquès- és el que fa saltar l’espurna de la Història. La de Ferguson, la d’Auster, la de Hustvedt, la de tots Nosaltres.

M’interessen aquests moments en què l’atzar intervé en la vida. Aquesta és l’espurna de les històries. Tothom és resultat d’una història. D’aquí la importància d’aquest atzar en lloc del destí.
– Paul Auster
BCN 08/09/17

És aquesta casualitat que esdevé causalitat, la que fa que Auster hagi pogut explicar en aquest llibre la vida de 4 individus basant-se en el “què hauria passat si”. Simplement perquè recorre aquestes espurnes un cop les coses van passant. I sobretot, quan van passant als primers vint anys de la vida del seu protagonista. Perquè, ¿no és en aquell moment en què esdevenim el que som? ¿Podria ser que fos el que fem, som, ens passa i no ens passa de petits, el que fa que esdevinguem? Sigui el que sigui! Però el que ens faci ser persones particulars?

Quan Auster parla a 4 3 2 1 d’aquests quatre individus que tenen en comú el naixement i tres o quatre coses més -la mare, el pare absent, la voluntat d’escriure i un amor cap a una dona-, ens està explicant 4 novel·les diferents. Per què? Perquè això és el que són. Quatre novel·les en una sola i ambiciosa novel·la. Una novel·la que, segons explicava l’autor, anava emergint d’ell ràpidament, com una improvisació, com una peça de jazz. I que ens ha recomanat que llegim i interpretem com si fos aquesta peça de jazz.

Només ha deixat de respondre una pregunta: ¿la raó, del 4 3 2 1 en ordre descendent?

¿La resposta? Senzilla i amb un somriure: “això només ho descobrireu llegint el llibre”.

Aquí teniu els primers capítols de 4 3 2 1 de Paul Auster per començar a gaudir de la seva nova novel·la i descobrir aquest enigma que ens ha deixat per aquells que el llegirem.

No pateixi, Sr. Auster. Descobrirem el seu enigma. Nosaltres llegim!

Mentrestant, tenim bones notícies! Recordeu allò que diuen que va dir, de que “per mi escriure no és un acte de lliure albir, sinó un acte de supervivència”? Li hem preguntat si tal i com està el món, es refugiarà encara més en l’escriptura. I ens ha contestat això.

Bones notícies, oi?

 

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

I aquí teniu l’entrevista/presentació (en anglès, això sí!) que va fer amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català d’enguany al COAC.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

Share

Els Coixinets, de Joan Maria Morros

La primera novel·la de Joan Maria Morros ens acosta el dia a dia d’un grup de dotze amics i amigues, quasi bé tots singles, que comparteixen un grup de Whatsapp anomenat “Els coixinets”. El nom del grup fa referència al coixí que els acompanya cada nit, perquè es tenen els uns als altres i mai no estan sols.

L’autor descriu a través dels seus personatges una forma de vida present a la societat actual. Els i les protagonistes tenen entre quaranta i quaranta-cinc anys, no tenen compromisos i compten amb una estabilitat econòmica que els permet gaudir de la vida social de Barcelona. Per exemple, cada dijous en Marc, director adjunt d’un diari, i l’Albert, assessor de l’alcalde de Barcelona, tenen instaurat un sopar que ja és tradició. També, fan escapades quan tenen uns dies de vacances. Una Setmana Santa en Marc, l’Albert i en Pau, la persona més discreta del grup, visiten Sevilla i comparteixen les seves vivències al xat.

L’autor d’Els Coixinets, en Joan Maria Morros, és el cap dels informatius de RAC1 des del 2008 i es defineix com un gran usuari de les xarxes socials, en especial de WhatsApp. Amb la seva primera novel·la fa un retrat de les relacions socials contemporànies. Ens mostra que ser solter no vol dir estar sol en absolut. I menys encara avui dia. Els coixinets formen una família amb qui compartir celebracions, bons moments i d’altres que no ho son tant. Una família triada, que els acompanya en els seus èxits i fracassos sentimentals o professionals.

La xarxa social WhastApp és el pilar a través del qual gira tota la trama. De vegades treu fum! El grup permet el contacte quasi bé diari dels seus integrants, ja sigui per saludar, per fer una broma o per quedar. Però la comunicació a través d’aquesta xarxa social de vegades dóna peu a malentesos que posen a prova la seva amistat. En ocasions alguns dels membres del grup es comuniquen en petit comitè per fer safareig o senzillament perquè prefereixen buscar espais de major intimitat, igual com ho faríem les persones usuàries d’aquesta xarxa social. Per exemple, quan en Pau havia de compartir un secret amb el Marc i l’Albert, els amics li mostren el seu suport: “Pots estar tranquil. No som aquí per jutjar res. Som amics i t’escoltem. I si podem, t’ajudarem”.

La novel·la és fresca i actual, de to distès i propera, especialment si vius a Barcelona i comparteixes edat o estil de vida amb els protagonistes. És fàcil visualitzar els i les protagonistes passejant per la Diagonal o pel barri de Gràcia, o sopant plegats a casa la Marga, a Gavà, el lloc de trobada habitual de tots ells. Allà aprofiten per posar-se al dia i xerrar animadament, per exemple, comentant les últimes sèries de moda.

Els coixinets ens acosta el dia a dia de persones connectades, amb inquietuds i ganes de passar-ho bé. La novel·la posa de manifest que els canals comunicatius amb les amistats han canviat. Ben lluny queden les converses per telèfon fix (aquell que tenia una rodeta per marcar el número) o les cartes en paper. És indiscutible que la tecnologia ha canviat la forma de relacionar-nos. Seríem capaços de viure sense la comunicació instantània o sense estar permanentment connectats? De fet, ja mai no estem sols de tot: sempre ens acompanyen els fils de conversa de les xarxes socials.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Joan Maria Morros. Seguiu aquest enllaç!

Aquí teniu el post que ens va escriure en Joan Maria Morros parlant del seu llibre! Aquí, al Nosaltresllegim!

Títol: Els Coixinets
Autor: Joan Maria Morros i Cuadras
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2274-1
Preu: 18€

Share

La Clara ja és una de Nosaltres

D’un temps ençà hem tingut el plaer i el privilegi d’incorporar una nova lectora al Nosaltres.

És una lectora que llegeix de tot, té un somriure immens i que -encara millor- escriu molt bé. Es diu Clara i volem presentar-vos-la.

Ella es presenta així!

Sóc publicista de formació i comunicadora per vocació. Treballo en una ONG dissenyant i implementant programes educatius que promouen l‘educació en valors. M’agrada acompanyar els infants a descobrir qui són, mostrar-los que compartir és construir. Crec que la diversitat és enriquidora i que cal educar en la igualtat per fer una ciutadania crítica i compromesa. Sóc amant de la il·lustració i m’apassiona llegir. Suposo que per això he acabat aquí. Fer ressenyes em permet assaborir de nou els llibres que arriben a les meves mans i retenir allò que m’ha captivat de cadascun d’ells. Crec que tots els llibres ens aporten alguna cosa… i estic encantada de compartir-la amb totes i tots vosaltres!

Què us sembla? A Nosaltres ens sembla que es quedarà força temps amb Nosaltres!

Benvinguda, Clara!

Share

Quan els peus són les teves ales, de Guillem Cabrera

Ens passem la vida llegint llibres sobre fets puntuals, sobre moments que canvien la Història. La qüestió és que la majoria de vegades que llegim aquesta mena de coses hi trobem un punt de gravetat que acaba resultant una mica pesat. En Guillem Cabrera i el seu pare, amb l’ajuda Marc Cornet, s’encarreguen de carregar-se tot això en aquest emocionant Quan els peus són les teves ales.

La història del Guillem Cabrera potser la coneixeu perquè ha estat notícia a bastants llocs -des de ràdios una mica sobreexcitades fins a informatius infantils de televisions públiques- i no és altra que la d’aquell nen que volia ballar i que, a més, va aconseguir entrar a l’escola de ballet més prestigiosa del món: la Royal Ballet School de Londres.

A través de la veu del Guillem i la del seu pare -guiats per en Marc Cornet-, anem descobrint com neix i creix la passió pel ball d’aquest nen que accepta que l’apuntin a futbol però que implora als seus pares que no el desapuntin de dansa quan ha de fer extraescolars, passant per les classes amb Olga Roig, la coneixença de Lourdes de Rojas, fins que fa la prova per entrar a la Royal Ballet School de Londres, passant pel procés que porta a terme ell i els seus pares per aconseguir els diners per poder-hi fer les classes -perquè això de Londres no és car, no… És caríssim!

En Guillem Cabrera, amb l’ajuda del Marc Cornet, ha aconseguit fer un llibre que enganxa, un llibre interessant que, amb una mica de sort, serà el primer document sobre la que podria ser una figura internacional del món de la dansa.

Com ell mateix explica, aquest nano no és el Billy Elliot català per una raó molt senzilla: els seus pares sempre li han donat suport per convertir-se en ballarí de ballet. I per això s’ha de ser molt valent. Tant si ets pare com si ets fill. Apostar la vida a una carta des de tan aviat… d’això se’n diu vocació! D’això se’n diu perseguir un somni.

Aquí el teniu, a l’info-k


I aquí, l’entrevista al Canal Taronja

Títol: Quan els peus són les teves ales
Autor: Guillem Cabrera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-664-2227-7
Preu: 16,95€

Share

Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas

Fa uns dies va contactar amb Nosaltres un àvid lector valencià que es diu Álvaro Muñoz que ens preguntava si podia col·laborar al Nosaltresllegim. I, evidentment, li vam dir que si!

Sabeu què? Té pinta que aquest Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas, és només el principi d’una llarga amistat amb l’Álvaro! Aquí teniu el seu escrit sobre aquest llibre publicat a Fanbooks:

La divisió habitual referida al món es torna dual quan parlem de pells: negres i blancs. Aquesta diferenciació racial és la que, malauradament, impera a la societat americana on viu la Starr, la protagonista de Thug. L’odi que dónes.

Els problemes de cada món són diferents: els de Garden Heights, un barri on viuen principalment negres amb les seues bandes, enfront dels de Williamson, l’institut més acomodat de la zona suburbial plena de bancs on estudia la Starr. La protagonista gaudeix d’amics —i parella— a la zona blanca però té el cor a la zona negra malgrat les seues tragèdies i perills. La major part del temps veiem una Starr amb un comportament diferenciat per mantenir dues vides alternatives, fet que resulta exhaustiu i determinant per la pressió que els uns i els altres li realitzen pel seu color de pell.

Aquest conflicte entre la Starr de Garden Heights i la de Williamson són només una de les moltes trames que l’autora, mitjançant una narració lleugera i amena, ens mostra. Els pilars d’una vida dividida entre el cor i la raó, els sentiments i el desig, fan de la comunitat, la seguretat i la responsabilitat unes eines vitals dins d’una personalitat complexa i agitada pels revessos que la vida li produeix en forma de tragèdia racial. Les morts per la raça, que tant a l’ordre del dia s’hi troben, estan assenyalats com persones “thug” (terme de referència a violent o criminal relacionat amb la raça negra). La protagonista en presagia un i queda com a únic testimoni per tractar de defensar un dels dos bàndols: el que li ha donat la vida però del qual no s’enorgulleix, o el que li ha llevat però en el qual s’hi veu identificada.

La novel·la, més enllà de ser una condemna a les tragèdies racials al llarg de la història, sensibilitza —i de forma molt encertada— situacions quotidianes i plataformes que no tenen la repercussió necessària, almenys fora dels estudis socials, com poden ser el moviment Black Lives Matter (Les Vides dels Negres són Importants) que va sorgir per a frenar la passivitat del president Barack Obama enfront dels continus assassinats racials a mans de la policia.

Tupac ens va deixar el concepte Thug Life, vida de malfactor, així va nàixer l’acrònim: T.H.U.G.L.I.F.E: The hate u give little infants fuck everybody, és a dir, “l’odi que dónes als més petits ens fot a tots.

Gràcies a aquest anacronisme podem explicar un títol que conté honestedat, cor i intel·ligència per a parlar d’un tema tan delicat com el dia a dia d’una persona racialitzada. Una història propera a un lector conscienciat amb les injustícies socials i que aprofundeix amb ràbia enfront d’altres lluites que semblen tenir llum i de les quals la segregació racial i el racisme en cada àmbit de la nostra vida encara continuen llunyanes, terriblement llunyanes.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Álvaro! T’esperem aviat al Nosaltres amb nous llibres!

Podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf tot seguint aquest enllaç.

Títol: Thug. L’odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16716-34-0
PVP: 16,95€

Share

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

Hi ha persones -personatges- que quan són objecte d’una biografia, es pot separar la vida professional -biografia literària, biografia artística, biografia musical, biografia política…- de la vida privada. Aquest no és el cas de Josep Benet.

Sembla que no hi va haver res en la seva vida que no girés entorn de la seva fortíssima vocació política en un sentit que avui no és fàcil d’entendre. No va viure temps en què dedicar-se a la política signifiqués aspirar a una presència en espais de poder. Justament quan va començar a “professionalitzar-se” en la política, l’estrella de Josep Benet -el senador més votat en tota la història de la democràcia espanyola- va començar a minvar fins a gairebé eclipsar-se.

Va ser a tot arreu i no pas com a espectador inert sinó com a agent al servei del que per ell era l’ideal de país: Catalunya i Fe cristiana.

Salvador Dalí té una pintura que sempre he trobat fascinant -i no sóc gens dalinià- que s’anomena “Dalí niño levantando la piel del mar para ver el perro que duerme bajo el agua” (1950).

Per mi la imatge d’una mar en calma i un nen que n’aixeca la pell per tal de veure què hi ha a sota em fa pensar en allò que representa la biografia de Josep Benet: ens permet veure què hi havia sota la calma de la pell de la societat catalana en els anys de la llarguíssima postguerra i dels primers de la (sovint penosa) transició.

Els seus orígens com a escolà de Montserrat el marquen per sempre: militància com a catòlic en el difícil context dels anys de la “revolució” i l’adscripció a La Federació de Joves Cristians de Catalunya (els “fejocistes” autèntica pedrera d’activistes polítics i animadors culturals dels anys 40, 50, 60… i fins ara). Per entendre el personatge, a Benet el mobilitza l’exèrcit republicà i, un cop al front, el depuren per catòlic però ell es nega a canviar de bàndol.

En acabat de la guerra, jove i amb les idees intactes treballa sense parar buscant l’ombra de Montserrat i de Fèlix Millet i Maristany, home que -ell sí- havia passat al bàndol franquista i havia fet fortuna a través de negocis (i contactes) en el món immobiliari, bancari i de les assegurances.

Nosaltres, no us explicaré tot el llibre. No vull ni és possible. Llegiu-lo. Descobrireu, per exemple, que el contacte, col·laboració i amistat amb Alexandre Cirici -company seu en l’exitosa candidatura al Senado- ve de molt lluny. Concretament, dels anys 40, quan a l’empara del montserratinisme fervorós de Millet, és al darrera del que es considera el primer acte de ressorgiment del catalanisme de masses: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu l’any 1947. Tot i la forta empremta nacionalcatòlica, es donen actes inèdits com el desplegament de la senyera al mur de la muntanya que presideix l’esplanada del monestir. Benet i Cirici són al darrere dels actes oficials però també dels “subversius”. Aquesta mobilització és la iniciativa de la que Benet se sent més orgullós. Va tenir moltes iniciatives però cap de tant reeixida com aquesta.

Només enunciar uns quants temes “estrella” dóna idea de la densitat i quantitat de la informació que obtenim: els diferents encontres i desencontres amb Tarradellas i Pujol, des de les de l’exili fins a la moció de censura de 1982; la sorollosa polèmica amb Solé Tura amb motiu de la figura de Prat de la Riba; les publicacions de les Edicions Catalanes de París, Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, i un llarg etcètera.

La biografia del personatge atrapa per l’enorme quantitat de fets que s’hi descriuen però, a més, estan exposats amb gran coneixement del difícil ofici de biografiador. Jordi Amat escriu molt bé i amb un to entenedor que l’allunya dels tecnicismes acadèmics que sovint fan feixugues les adaptacions de tesis doctorals (que no és el cas).

El que més agraeixo a Amat és que no hagi caigut en el gran perill d’aquest gènere. Sovint els autors no poden evitar “enamorar-se” del seu biografiat i utilitzar un to hagiogràfic. I que, per contra, tampoc hagi caigut en l’altre parany, fàcil en tractar-se d’un polític compromès ideològicament, que seria dedicar-se a posar de manifest, només, les contradiccions internes per tal d’acabar de bescantar-lo.

No sóc especialista en el tema però a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altra. I he llegit unes quantes crítiques molt qualificades que ho veuen de la mateixa manera.

Una gran eina i una obra amena pels amants del gènere històric, pels amants de les biografies, i pels tafaners que hi busquin personatges coneguts. Segur que n’hi trobareu!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

Una verge insensata, d’Ida Simons

El títol pot enganyar una mica, ja que en realitat fa referència a una paràbola que apareix a l’Evangeli en què es contraposa el capteniment de les noies “prudents” amb les “nècies” (que es quedaven sense oli a la llàntia per esperar el nuvi).

No és que l’episodi en què apareix aquesta referència sigui de gran importància, però com que serveix per posar de manifest l’actitud infantilment crítica de la protagonista, va servir a Ida Simons per trobar un títol per a la seva novel·la. No hi busqueu doncs cap episodi pujat de to sobre pèrdues de virginitat per falta de sensatesa.

Què hi trobem doncs? Una interessantíssima descripció d’un grup social, el del món dels jueus que estaven establerts a Anvers vist a través dels ulls d’una noia preadolescent (10, 11, 12 anys) que en forma part. Ella veu les coses que passen al món dels adults, no totes les entén, però les capta amb gran lucidesa.

Redactada en primera persona i amb un subtilíssim sentit de l’humor anem seguint les peripècies de la Gittel, gran aficionada a tocar el piano, i de tota una colla de personatges pintorescos de la seva família i cercle d’amistats.

No es tracta d’una autobiografia però és evident que el món que retrata Simons és el que ella va viure.

Al començament del llibre hi ha un pròleg redactat per Eva Cossée, filla d’una gran amiga d’Ida Simons. Ella és qui ha impulsat el redescobriment d’Una verge insensata -un bestseller arran de la seva publicació el 1959-.

En aquest pròleg se’ns donen algunes dades biogràfiques: Ida va començar una brillant carrera internacional de concertista de piano, va haver-ho de deixar per la prohibició als artistes jueus d’actuar en públic. El 1943 els Simons van ser deportats. Van salvar la vida “de miracle” quan el 1945 van formar part d’un contingent que fou bescanviat a Suïssa… per material bèl·lic! Ida Simons no va tornar a fer concerts i va ser llavors quan va començar a escriure.

A mi m’ha sorprès gratament no descobrir en el llibre -escrit només catorze anys després- cap mena de premonició de què havia de passar després. Es podria creure que el que llegim va ser veritablement escrit per una noia durant els anys vint que no podia preveure què li tocaria viure.

Al final del llibre hi ha un interessantíssim epíleg on hi he trobat un parell de cites que em semblen ben il·lustradores:

Kees Fens (…) al seu obituari a la revista De Tijd (…) considerava que la seva caracterització irònica era un dels elements més impressionants, i qualsevol que es llegeixi els primers paràgrafs del llibre hi estarà d’acord.

Aquests són els primers paràgrafs:

Des de jove m’havia acostumat a sentir a dir al meu pare, més o menys cada dia, que en no posar una funerària havia perjudicat seriosament els seus congèneres. Estava del tot convençut que si ho hagués fet, a l’instant la població del nostre planeta hauria passat a estar formada exclusivament per éssers immortals.

La pròpia Ida, en un poema, ens dóna la clau:

l’humor és (…) la tela de coloraines que necessitem per cobrir una ferida.

Llegiu el llibre i gaudiu de les coloraines!

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta verge insensata de Ida Simons.

Títol: Una verge insensata
Autor: Ida Simons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-7588-626-8
Traductores: Maria Rosich Andreu | Dina de la Lama Saül
Preu: 17,90€

Share

Els ocells, de Víctor García Tur

Vaig llegir Els ocells, de Víctor García Tur, en primera lectura, ja fa un munt de temps. Com que l’Anna Carreras n’havia fet una excel·lent ressenya pensava que ja no calia dir res més. Però com que m’ho vaig passar molt bé, l’estic rellegint i ja sóc a les acaballes. I em reafirmo: és un molt bon llibre per llegir-lo en aquests dies que comença a ser evident que tenim l’estiu al damunt.

M’ha acabat de decidir a fer-ne un comentari haver llegit al diari (Ara, el de l’onze de juny de 2017) un article a la secció “Viatges d’Autor” que duu per títol “L’esclat del turisme ornitològic”. Parla doncs, del tema i del món on se situa Els ocells i una de les seves protagonistes.

Precisament, la gràcia d’aquesta novel·la és la presència d’una galeria de personatges molt ben caracteritzats que podem considerar protagonistes, acompanyats d’una pila de secundaris que, amb les seves fòbies, fílies i dèries resulten tan de carn i ossos que tenim la impressió que els coneixem de fa temps.

Tota l’acció passa en els entorns de Sant Salvador, poble imaginari que jo situaria ben a la vora d’Horta de Sant Joan, al peu dels penya-segats dels Ports on segurament hi fan niu voltors com els de la novel·la però que també podria ser més al Nord, a la serra del Boumort -on ens diu el reportatge del diari que s’hi pot veure el “Trencalòs”.

L’indret, sigui on sigui, és fresquet i convé en aquests dies que se’ns prometen calorosos. La fauna humana que es troba a la novel·la és tan o més interessant i, fins i tot, més divertida que els ocells: l’activista de 16 anys que fa pintades contra l’alcalde, l’especulació i el turisme, la traductora barcelonina que buscava tranquil·litat, la família de la fonda,…

Si voleu una molt bona descripció de què trobareu a la novel·la rellegiu la ressenya que l’Anna Carreras en va fer i que acabava així: es tracta d’una joia per començar l’any.

Ara jo torno a dir: és una joia per l’estiu. Poseu Els ocells a la bossa de la platja o a la de de viatjar en agradables trens de rodalies. Us farà oblidar la calor i les catenàries.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquests ocells del Víctor García Tur. Gaudiu del viatge literornitològic!!

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

Share