Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.
El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:
Montalbano després del 155, per Pau Vidal
Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.
No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.
Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.
No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.
No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.
· · ·
En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.
Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.
Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€
Sense gairebé pistes ni indicis, els autors ens fan viatjar fins el 2003, al pròleg, per a gaudir de més proves que els investigadors. Aquesta forma de narració, la d’abastir al lector amb més pistes que els personatges, ens fa tenir una lectura ferma, sense distraccions ni descuits i assabentant-nos d’una investigació paral·lela, la d’uns musulmans desapareguts. Aquesta 
I ara toca allò de “i de què va?”. Abans de parlar dels personatges situaré quatre peces importantíssimes del puzzle: