Arxiu de la categoria: 2012

Les joies del paradís, de Donna Leon

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Música. Intriga. Venècia

Donna Leon ens ha portat una nova novel·la: Les joies del Paradís. Però enguany no ha vingut de bracet del comissari Brunetti i els seus col·laboradors, sinó que aquesta vegada l’acompanya Caterina Pellegrini, una musicòloga que investigarà a la seva ciutat natal, Venècia, la vida d’un oblidat compositor d’òperes barroc, Agostino Steffani, a partir de dos misteriosos baguls de contingut incert que han de servir per dirimir quin dels dos cosins, parents llunyans, tenen dret a rebre l’herència de qui en vida va arribar a ser bisbe, va viure entre nobles i va dur a terme les relacions diplomàtiques del Vaticà per tal de retornar al catolicisme les zones del nord d’Alemanya que s’havien passat al protestantisme.

L’escenari és com sempre, Venècia i en aquest cas, sovint, la Biblioteca Marciana (el magnífic edifici que tanca la piazza de San Marco per l’esquerra) a més de la sempre omnipresent poètica barreja de decadència i bellesa absoluta de la ciutat.

El llibre és una novel·la senzilla d’intriga. Farà descobrir als lectors algunes característiques de la música del barroc, com els cantants castrati, o constatar com els vells papers ens poden explicar històries d’amor i mort del passat i on l’avarícia és el pecat capital que hi predomina.

La novel·la també és una declaració d’amor a la música:

-Què és el que t’atrau tant de la música?
-És tan bella. És la cosa més bella que haguem fet mai  -va contestar sense pensar-s’ho gaire.
-Nosaltres, vols dir els humans?
-Sí -va fer ella-. Ho crec de debò. –Estava sorpresa de parlar amb aquella contundència tan poc habitual en ella. -O potser és tan sols que la música és l’art que més aconsegueix emocionar-me. Més que la poesia o la pintura.”
p. 149

És tal l’amor de Donna Leon per la música (especialment la barroca) que la novel·la s’ha publicat conjuntament amb un CD (Mission) de l’extraordinària mezzosoprano Cecília Bartoli, amiga de l’autora. En aquest CD s’han tret de l’oblit fragments d’òperes de Steffani. Sembla que la cantant ha estat, precisament, qui va animar la seva amiga a construir la ficció sobre aquest compositor.

Si voleu passar una bona estona, escolteu la Bartoli i les seves piruetes vocals mentre llegiu la novel·la.

Títol: Les joies del Paradís
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-993-7
Preu: 13,99€

Share

Amb ulls de vidre, de Quim Curbet

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Quan llegeixes el diari i res no acompanya, quan ja no saps si començar per l’economia o per les necrològiques, quan les pàgines de cultura llangueixen i es marceixen, ens queden els llibres!

De debò que mai no havia tingut tantes ganes de llegir com ara. Primera, perquè s’estan publicant molts bons llibres que val la pena haver llegit. Segona, per militància: a hores d’ara llegir llibres (especialment en català) em sembla un acte de reafirmació contra els qui volen la gent ben bleda perquè calli molt i pagui més.

Bé, doncs, en aquest fervor m’he passat molts bons vespres, amb en Quim Curbet entre les mans. Amb ulls de vidre m’ha semblat un poemari bonic, dels que es llegeixen amb plaer i fan bona companyia.

Al principi del llibre hi ha una sèrie de textos dedicats a artistes (Turner, Joyce, Klee…) de manera que vaig pensar que em trobaria un recull de poemes dedicats a l’art, però no. Ben aviat la temàtica s’obre i hi trobem tota mena de referències: el pas del temps, Girona, l’oblit… arriba a haver-hi referències a Blade Runner! Si una cosa tenen en comú és la persecució de la bellesa formal. En Quim Curbet para especial atenció a la forma dels poemes i, sense arribar al poema visual més estricte, sí que dibuixa amb les paraules formes sinuoses que eixamplen la via del poema cap al cor.

Tinc costum de fer petits plecs per assenyalar-me els fragments que més m’han agradat i m’adono que en aquest cas he deixat el llibre fet una coca. Us cito algunes de les meves preferències (sí, va, poquetes, em contindré!):

Ja no sabria viure sense ells
perquè ells eren nosaltres.

Quan la ciutat esdevé nostra
i les paraules omplen els camins
i la mare agafa la mà del fill
per portar-lo a descobrir la llum
i aquest comprèn per fi que la joia
és voler saber coses noves,
arriben amb la certesa de la glòria
dies de llibres i roses.

I ara, per tancar el comentari més o menys com l’he començat, una Oració (aquest sí que el cito sencer) que espero que s’alci tan alt com pugui:

Vull resar
al senyor de la molsa i
de l’aigua glaçada en les basses,
al déu que dorm vora les estances i
entre la palla humida dels vells casals.
Vull que el seu poder m’empenyi i que
la seva infinita paciència m’apaivagui,
que el silenci m’il·lumini i el seu
bram em commogui, més enllà
d’aquest hivern on tot
és indistingible.

Amén!

Títol: Amb ulls de vidre
Autor: Joaquim Curbet
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-7588-303-8
Preu: 16,00€

Share

Los inquilinos, de Bernard Malamud

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

En un edifici decrèpit a més no poder, del qual han fugit tots els veïns, hi resisteix de forma gairebé obsessiva un escriptor que va conèixer l’èxit fa anys amb la publicació de la seva primera novel·la.

Però això va passar fa molt de temps. Ara està bloquejat i creu fervorosament que l’obra que ara està escrivint ha d’acabar-la allà on l’ha començada, és a dir, en aquest edifici ruïnós, insà, perillós, on les rates i els escarabats i algun captaire campen al seu aire.

L’amo de l’edifici va boig per fotre’l fora d’una vegada per totes. L’home ho ha provat tot: de bones maneres, amb amenaces, suborns, intimidacions,… i res. No hi ha manera.

I per acabar-ho d’arrodonir, no només no aconsegueix fer-lo marxar, sinó que de cop, el clic-clac repetitiu d’una màquina d’escriure delata que allí s’hi ha instal·lat un altre escriptor.

A partir d’aquí, la cosa se centra entre la relació que es crea entre l’un i l’altre un cop s’han conegut. És la guerra!

Té moments molt bons i deliciosament descrits, aquest home. En Bernard Malamud en sap molt, d’escriure, però també té un no sé què d’inquietant, de sòrdid, de mal rotllo que et posa el cos de mala manera.

Algú més l’ha llegit? Que me’n faci cinc cèntims, si us plau!

Títol: Los inquilinos
Autor: Bernard Malamud
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 286
ISBN: 978-84-1532-518-5
Preu: 20,50€

Share

Diari d’una penjada 4, de Rachel Renée Russell

3 respostes

@llibresjoves @Grup62

Una de les nosaltres més joves ens explica les noves aventures de la Nikki…

Hola a tots i a totes (perquè m’imagino que moltes de les qui teniu ganes de llegir Diari d’una penjada 4 sou noies)!

Us vull dir que el primer que em va cridar l’atenció d’aquesta novel·la va ser la contraportada, que escric aquí mateix:

“Els consells de la Nikki per fer un numeret perfecte de patinatge sobre gel
#1: Troba una bona causa per la qual patinar (guanyaràs punts si al Brandon també li agrada!)
#2: Fes equip amb les teves millors amigues, la Cloe i la Zoey.
#3: Digues a la Mackenzie que es retiri!!!!!
#4: Assegura’t que saps patinar…

Aquest quart punt és el que ja d’entrada em va fer riure, perquè només a la Nikki se li pot ocórrer això de fer un numeret de patinatge sense saber-ne, de patinar!

Precisament d’això va el llibre, perquè en aquesta ocasió la Nikki, per una causa benèfica, s’apunta  a patinar, tot i que no en té ni idea… però si us llegiu aquest Diari ja veureu que això no és un impediment per a la noia més penjada del món! Després d’haver-me llegit els tres anteriors, penso que aquest és el millor! He rigut moltíssim, sobretot amb els dibuixos de la Mackenzie, tan glamurosa, ella! Us el recomano de tot cor.

Per cert, crec que la Nikki no seria una gran comentarista per al Nosaltresllegim, perquè mireu què diu sobre què preferiria fer en comptes de llegir Moby Dick:

“Netejar tots els vàters de casa amb un raspall de dents i, després, rentar-me les dents amb el raspall que he fet servir per netejar els vàters de casa”. En fi, sense comentaris, amb la Nikki!!!!!

Títol: Diari d’una penjada 4
Autor: Rachel Renée Russell
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9932-898-0
Preu: 15€

Share

Caigut fora del temps, de David Grossman

1 resposta

@Ed_62 @Grup62

Quan la petita ressenya que sol aparèixer a la contracoberta o a la solapa dels llibres diu allò que un voldria haver escrit, costa -i sap greu i tot- prescindir-ne a l’hora de comentar una lectura:

“Un home i una dona han perdut el seu fill. Ara cinc anys després, ell emprèn un viatge més enllà del temps per intentar connectar amb aquest noi que ja no parla, que ja no somriu… que ja no és.”

I el retall d’una crítica del Die Zeit que apareix a la mateixa contracoberta també és extraordinàriament encertat:

“David Grossman escriu des d’una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por (…). Escriu no només per la pròpia supervivència sinó també per la nostra.”

Si a l’impressionant epíleg de Tota una vida Grossman ens confessa que tenia la secreta esperança que mentre durés l’elaboració del llibre no li passaria res al seu fill mobilitzat, i que ja a punt d’acabar-lo el noi va caure, ara, cinc anys després, ens deixa participar del seu dolor, de la seva perplexitat, de la negativa a acabar de creure que el fill no és, que no hi ha un allà on tornar a sentir la seva veu, a sentir-ne l’olor.

Tenia una olor per cada temporada. Olors de terra de les excursions tardorenques, olor de pluja evaporant-se d’armilles de llana, (…). Però la que més m’agradava era la de l’estiu, amb les aromes dels sucs de préssecs i prunes lliscant-li per les galtes.

Caigut fora del temps està escrit en forma de diàlegs –molt sovint monòlegs curts- entre diferents personatges que, a més de l’HOME i la DONA, tenen noms com EL CRONISTA DE LA CIUTAT, LLEVADORA, SABATER, L’HOME QUE CAMINA, VELL MESTRE DE MATEMÀTIQUES,… De tots ells sabrem que tenen en comú haver quedat “orfes de fill o filla”.

És teatre? És poesia? Novel·la no, per descomptat. Ni narració curta.

En mans d’un bon dramaturg com va ser Ricard Salvat amb els textos d’Espriu podria ser un impressionant muntatge escènic. O una peça radiofònica com va ser Under Milkwood de Dylan Thomas (portada al cinema amb gran fortuna i amb la veu de Richard Burton).

El to desolat i disconforme del  Llibre de Job de la Bíblia també hi ressona llunyanament.

El que no és, és un exercici d’estil. Un malabarisme literari. Una exhibició de recursos.

Llegint-lo es té la certesa que l’autor l’ha escrit amb la seva sang, deixant-hi la pell, i com diu el crític que hem citat, des d’una extrema vulnerabilitat.

Tal i com vaig fer en comentar Tota una vida, em plau moltíssim destacar la tasca de Roser Lluch com a traductora. Que bé que ens transmet un text tan difícil de transvasar sense que s’evapori!

Si ja teniu durícies a l’ànima o nafres a mig tancar, llegiu aquest llibre i rellegiu-lo de tant en tant.

Títol: Caigut fora del temps
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-2976-927-2
PVP: 16,90 €

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

La bibliotecària d’Auschwitz, d’Antonio G. Iturbe

4 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

Últimament m’arriben perles literàries que em fan gaudir d’allò més quan llegeixo. L’última, però, és especial. Sigui perquè el tema m’interessa o per l’emoció que es desprèn de la història, La bibliotecària d’Auschwitz, de l’Antonio G. Iturbe, m’ha arribat al fons de l’ànima.

La Dita Adlerová és una noia de 13 anys amb una missió molt específica dins d’aquest camp de concentració tan conegut d’Auschwitz: ser-ne la bibliotecària. I us preguntareu què hi fa una biblioteca en un lloc així, oi? Doncs perquè us en feu una idea, us ho cito textualment:

Quan la mare va desfer la maleta la primera nit, va quedar desconcertada en enlairar el gruixut volum i va adreçar al pare una mirada severa.
– Amb el que pesa això, hauríem pogut portar tres parells de sabates més.
– I per a què voldríem tantes sabates, Liesl, si no podem anar enlloc?
(…) El pare tenia raó. Aquell llibre em va portar molt més lluny que qualsevol parell de sabates.
Des del límit del catre d’Auschwitz, somriu en recordar el moment en què va obrir les cobertes de Der Zauberberg (La muntanya màgica).
Començar un llibre és com pujar a un tren que et porta de vacances.

I és precisament això últim el que m’ha succeït a mi. De cop, m’he vist transportada a l’angoixant i injusta vida que moltes persones van haver de viure sota el mandat de Hitler. He acompanyat la Dita en la missió de mantenir en secret els llibres que custodia, sentint la seva angoixa per por de ser observada. He vist des dels seus ulls la misèria i he sentit la gana que et rosega els budells quan només ingereixes una mica d’escudella aigualida amb un crostó de pa.

Indubtablement, La bibliotecària d’Auschwitz és un llibre que heu de llegir. No us puc dir com n’està de ben escrit, ni la passió que transmet aquesta història basada en fets reals perquè crec que ja ha quedat palès en les meves paraules. Únicament us diré que feia temps que no m’emocionava amb un llibre. I us parlo d’aquella emoció que surt de dins sense poder evitar-ho.

Us convido a llegir el primer capítol aquí, i a observar en aquest vídeo la Dita Kraus, la protagonista d’aquesta història. Sense cap mena de dubte, una supervivent.

Títol: La bibliotecària d’Auschwitz
Autor: Antonio G. Iturbe
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-6641-539-2
Preu: 19,90€

Share

Alerta, pirates! Concurs de La conjura de Cortés, de la Matilde Asensi!

8 respostes

@Grup62 @MatildeAsensi

Hola a tots, Nosaltres!

Últimament no parem de fer concursos! Aquest cop, però, deixem de banda la literatura eròtica per centrar-nos en una de les sagues de novel·la històrica i d’aventures de més fortuna del panorama literari actual.

Com bé sabreu la majoria de Nosaltres, la Matilde Asensi té la fantàstica qualitat de fer llibres que atrapen com una mala cosa. Un dels bucs insígnia d’aquesta habilitat s’anomena Trilogia de Martín Ull de Plata!

A La conjura de Cortés, la protagonista de la saga, la Catalina Solís, ha de desemmascarar una gran conjura ideada pels seus enemics per enderrocar el rei d’Espanya… i un mapa que marca on es troba el mític tresor del conqueridor Hernán Cortés serà clau per poder descobrir els traïdors i… bah! Potser és millor que ho llegiu vosaltres mateixos, oi?

És per això que quan vam rebre dos exemplars signats per l’autora i dedicats, al Nosaltresllegim vam haver de fer un acte de contrició per no quedar-nos-els per ressenyar-los en comptes de regalar-los!

Així doncs… qui de vosaltres vol aconseguir La conjura de Cortés, la tercera i última part de la trilogia de Martín Ull de Plata, la gran saga del Segle d’Or espanyol? És més! Qui de vosaltres vol aquest llibre signat per l’autora?

Si el voleu, us ho posarem molt fàcil! Només heu de contestar aquesta pregunta:

Quina és la vostra història (llibre, pel·lícula, sèrie de dibuixos animats, etc.) preferida que tracti el món dels pirates?


Esperem les vostres respostes! La setmana que ve, el dia 2 de novembre, enviarem les vostres respostes a la Matilde Asensi perquè ella decideixi qui són les dues persones que s’emporten el llibre signat.

Així doncs… sort, llibres, i a navegar!

Títol: La conjura de Cortés
Autor: Matilde Asensi
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9708-244-0
Preu: 21,50€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Culpa, de Ferdinand von Schirach

3 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

La cruesa de la Sèrie Millennium amb el neguit afegit de qui sap que allò que està llegint no és fruit de la imaginació. L’aparent simplicitat narrativa, sense artificis ni trucs de creador gasiu que amagui fins al final el desenllaç més inesperat. Des del meu punt de vista, el més frapant de Culpa és, precisament, la combinació d’aquests dos aspectes, que propicien un resultat tan descarnat en la temàtica com en la forma.

Són 15 històries, entre breus i molt breus, que ens plantegen situacions que podrien donar per una novel·la negra cadascuna d’elles. Ferdinand von Schirach és advocat i els casos que ha anat veient al llarg dels seus anys de carrera es recullen ja en dos títols a Empúries: primer Crims i ara, Culpa. Ambdós han estat molt ben rebuts per la crítica, i amb franquesa, no em sorprèn, perquè passa allò que un dia deia en Jordi Príncep a propòsit de Cartes des de Barcelona però que aquí també ve a tomb: “Aquesta, que hauria d’haver estat la darrera carta llegida del dia, normalment es veia seguida per alguna o algunes més”. On diu “carta” poseu-hi “cas” i ja ho teniu!

I és que, a veure qui es pot resistir a deixar de llegir una obra on se’t planteja què faria una dona si un bon dia (bon és un dir) el seu marit, un home ideal, fos acusat de pederàstia… i condemnat?! Doncs el plantejament ja és colpidor, però el desenllaç -que no us explico per no aixafar-vos la guitarra- crec que encara ho és més. Diria que és un llibre que entusiasmarà els fans de la novel·la negra, però també els qui busquen entre els prestatges de no ficció, per corroborar que el tòpic que la realitat… que la realitat és l’hòstia!

Títol: Culpa
Autor: Ferdinand von Schirach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-795-4
Preu: 18 €

Share

No saldré vivo de este mundo, de Steave Earle

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

La Mireia s’ha llegit el No saldré vivo de este mundo de l’Steave Earle i no només ha quedat corpresa, esblaïmada i esmaperduda amb aquest llibre. Li ha agradat… molt! Llegiu, llegiu!

Llegir aquest llibre de Steave Earle ha estat un regal per als meus sentits.

Aquesta novel·la s’emmarca en l’època dels setanta a l’estat de San Antonio, en un dels seus barris més baixos, i tracta la història d’un metge i de com l’abús de les drogues el porten a la perdició.

Doc, que és com es fa dir el metge actualment, era un doctor d’èxit que ho tenia tot. Aquesta és la seva història: la novel·la comença amb una situació en la qual en Doc ja ha perdut la llicència per a poder exercir la medicina, i amb ell viurem i veurem com es guanya la vida d’una forma poc lícita i del tot il·legal per tal de poder mantenir el seu vici.

Però com diuen, encara que això no sempre es compleixi, a les bones persones la vida els dóna la seva recompensa, ja que el nostre Doc coneixerà la Graciela, una immigrant mexicana que li canviarà la vida. I no només la seva, sinó també la de moltes altres persones que necessiten un canvi, reinventar-se i poder començar de zero per poder ser feliços.

És una novel·la en la qual la immersió és molt fàcil, les descripcions de l’autor són detallades i et transporten a les mateixes sensacions que estan vivint els nostres protagonistes. L’empatia i les connexions amb ells han estat brutals, encara que mai he compartit ni compartiré els jocs d’en Doc amb les drogues i el modus vivendi que adopta.

En aquesta història hi tenim un personatge que vull remarcar que és en Hank, un pacient d’en Doc que és mort, però que el protagonista pot veure i amb qui pot interaccionar cada vegada que es “xuta”. Els diàlegs són interessants i suscitaran molts dubtes, tant al personatge com al lector.

Aquesta novel·la reflecteix que hi ha aspectes i estrats de la societat que segueixen vivint de la mateixa manera que en aquella època. Sense deixar al marge la corrupció que existia, existeix i persistirà.

Prostitutes, ionquis, lladres, jovenetes que avorten de forma clandestina… tots ells ens acompanyaran en el transcurs d’aquesta intensa història.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No saldré vivo de este mundo
Autor: Steave Earle
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-1532-543-7
Preu: 18€

Share

Pura sang, d’Ada Castells

6 respostes

@Ed_62 @Grup62

Si heu llegit alguna vegada algun dels meus escrits sabreu que la novel·la gòtica és un dels meus gèneres preferits. Suposo que és herència de les novel·les d’Edgar Allan Poe i de Lovecraft que vaig llegir quan era molt més jove i que van marcar la meva joventut (The Cure i Depeche Mode són dos dels meus grups preferits, haig de confessar-ho).

D’aquí que Pura sang m’hagi semblat una bona lectura, perquè barreja terror gòtic amb terror quotidià. Quina por, quan no només els somnis són terribles sinó que la realitat pot ser encara pitjor!

La Sílvia es trasllada a viure a Menorca amb el seu marit, l’Artur Solivella, hereu d’una família menorquina. Veu com la família l’aparta de tot, fins que té un fill. Aleshores comença una etapa de terror per a la Sílvia: sent rialles i presències per la casa pairal i quan es gira no hi veu res. El seu fill neix amb una petita deformitat als dits i descobreix que és una malaltia congènita de la família Solivella; un tipus de càncer.

A partir d’aquesta premissa, Ada Castells desenvolupa una història trepidant en la qual la Sílvia ha de lluitar contra la realitat, contra els terrors, contra la imaginació i contra la família per poder salvar la vida del seu fill. Tindrà ajudes, però no sempre seran tan bones com ella desitjaria. O potser sí, però potser és que la Sílvia no sap estimar. Un altre terror per a ella i per a la societat: una mare sense amor!

Pura sang és una història de superació personal i un relat sobre la transformació voluntària de la realitat per part d’una dona jove, la Sílvia, que durant molts anys s’havia deixat portar per les circumstàncies.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Pura sang
Autor: Ada Castells
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-2976-981-4
Preu: 19,50€
Premi Sant Joan 2012

Share