Arxiu de la categoria: 2011

La petita ciència de la salut: il·lustracions que acompanyen sermons

Deixa un comentari

Títol: La petita ciència de la salut
Autor: Valentí Fuster
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-9708-229-7
Preu: 18,90€

Us heu sentit mai com si estiguéssiu dalt del púlpit predicant el sermó aquell tan avorrit de “has de menjar més fruita”, “esmorza una mica més”, “no mengis patates fregides abans de dinar” i, la gran estrella, “acaba’t la verdura del plat”. Oi que sí? Doncs jo ja tinc la manera de fer-ho en millors condicions: he baixat del pedestal de les mares i els pares paparres per permetre que hi pugi un gran orador i divulgador científic: en Valentí Fuster.

Aquest extraordinari i reputadíssim cardiòleg s’ha posat a la nostra pell i ha fet un llibre genial: La petita ciència de la salut. No és ni més ni menys que això: un llibre amè, il·lustrat amb uns dibuixos molt divertits, que explica amb tot luxe de detall les virtuts d’una dieta equilibrada, amb una important presència de fuites i verdures.

Però no només d’enciam i taronges viu l’home (o el nen!). Tot i que l’alimentació ocupi el gruix principal de l’obra, també tracta temes més relacionats amb la higiene (si ens donessin 1€ per cada vegada que preguntem “t’has rentat les dents?” seríem milionaris, oi?) o l’esport.

Per cert, el còmic de l’enciam és divertidíssim! A casa ha tingut gran predicament… i ens ha predisposat més l’ànim cap a les amanides, tot i que he de reconèixer que en aquest terreny “no estamos tan mal”!

Share

Honest i necessari

1 resposta

Títol: Per una mort apropiada
Autor: Marc Antoni Broggi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’abast
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-855-8
Preu: 20,50€

Quan vam rebre Per una mort apropiada, de Marc Antoni Broggi, hi va haver un moment que ens va fer una mica de respecte el tema de qui de Nosaltres l’havia de llegir. El tema de l’eutanàsia i el com es porten a terme els últims instants de la vida d’una persona són qüestions delicades, i que no sempre ve de gust llegir. Però en Lluís-Emili ens el va demanar i ens n’ha fet una magnífica ressenya. Aquí la teniu:

L’honestedat comença amb el títol. Broggi explica perquè no parla de mort “digna”: el concepte de dignitat pot tenir unes ressonàncies “heroiques” que són lluny de la proposta de l’autor. Ell defensa una mort apropiada, en el sentit d’adequada i també en el sentit que el moribund se la fa pròpia: és la seva mort i cal que sigui com ell vulgui fins al darrer moment.

Una vegada i una altra va insistint en el canvi de perspectiva que cal en les persones que l’envolten: ell (o ella) no ha de ser el pacient i prou, se li ha de deixar ser l’agent d’aquest moment tant personal i intransferible. Totes les accions han de fer-se sota aquesta premissa, tant per part de l’entorn més íntim com pel que fa als professionals de la sanitat i a les institucions.

Els temes tractats són molts i importants: el dret a ser informat i a no voler ser informat, el dret a ser consultat sobre què cal fer en decisions importants com ara la continuïtat o no de tractaments, les intervencions arriscades, la sedació… Fins al darrer moment ha de poder (si n’és físicament capaç) intervenir sense que es prenguin opcions en el seu nom, ni que se suposi que es prenen pel seu bé.

El llibre conté un munt d’idees interessants sobre l’acceptació del fet de la mort propera, sobre la comunicació de les males notícies, sobre la companyia al malalt i la solitud, sobre el moment en què “la lluita que fins aleshores es mantenia contra la malaltia pot haver canviat de sentit i dirigir-se a conseguir la màxima qualitat de vida per al malalt que ha de viure el seu final”, sobre la compassió, sobre les “mentides pietoses”…

I també és ple de suggeriments i informació sobre l’eutanàsia, el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el marc legal català i espanyol actual, i l’actitud dels professionals (destaquem com cada vegada que en té ocasió fa una gran lloança del paper de les infermeres). Fins i tot, al final, hi ha una breu incursió en el tema del suïcidi assistit.

Broggi afirma que, tot i la molta bibliografia que existeix, les millors aproximacions al tema de la vivència de la mort propera les troba en els artistes: poetes, novel·listes, cineastes… i d’aquí la multitud de cites il·lustratives.

¿A qui s’adreça el llibre? Que al cap i a la fi és el mateix que preguntar ¿a qui pot interessar? La resposta és senzilla: a totes les persones que un dia es moriran, a totes les persones que són, seran o poden ser a la vora de malalts, als professionals del ram de la salut, als legisladors, a les institucions polítiques i sanitàries. En resum: a tothom.

Share

Ja tenim guanyadora de la Marató Torrent!

3 respostes

Nosaltres, avui hem tingut un grata sorpresa quan ens hem disposat a penjar la ressenya de l’F.X de L’R i la Julie, de l’Isaac Marion.

El Ferran Torrent, de qui fa uns quants dies vam fer una marató de ressenyes tot repassant la seva bibliografia negra, ombrívola i nocturna, de comissaris emprenyats i de Butxanes amb mans fredes… ens havia fet un comentari al post de la Marató Ferran Torrent!

Si no ens creieu, podeu seguir l’enllaç anterior i ho podreu veure amb els vostres ulls. L’escriptor valencià ens ha escrit això fent servir el seu conegut, higiènic i magnífic sentit de l’humor:

Ferran Torrent ha dit:
01-12-2011 a les 12:27

Sóc Ferran torrent. M’agradaria tindre un llibre signat per mi. No en tinc cap i em fa il·lusió. Vote per “ombres en la nit” (francament, és la que m’interessa vendre)

No ens ho podeu negar. Fa il·lusió trobar-se amb un parell de línies com aquestes!

A part d’això… ja tenim guanyadora! I el seu nom és Lia!!

Moltes felicitats a la Lia, que va fer la ressenya de Només socis per la Marató Ferran Torrent, i que ara tindrà un Ombres en la nit signat per l’autor.

Lia, se t’ha girat feina! Voldrem una ressenya del llibre del Torrent.

Moltes gràcies a tots, Nosaltres, per participar a la Marató!

Share

L’R i la Julie, d’Isaac Marion

1 resposta

Títol: L’R i la Julie
Autor: Isaac Marion
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9787-746-6
Preu: 14,90€

Imagineu que sou immortals. Imagineu que teniu totes les necessitats cobertes. Imagineu que no emmalaltiu ni patiu per res ni ningú. Tampoc recordeu el vostre nom: amb sort, només us en queda la inicial. No teniu objectius ni anhels, tan sols temps. Temps que dediqueu a vagarejar, grunyint i remugant. Parlar? Frases curtes, de paraules simples i entretallades (com el Kúbiac de L’imperdible Parker Lewis). Imagineu que només heu de menjar persones, de tant en tant. Felicitats: ja sou zombis.

Això és el que li passa a l’R. És un zombie, però com diu ell mateix a la primera frase del llibre: “sóc mort, però tampoc no n’hi ha per a tant”. En primera persona, ens explica la seva existència: viu en un aeroport, amb els altres zombis, i de tant en tant, surten a caçar(-nos) a la ciutat. A mida que avancen les pàgines, però, veiem que potser no tots els zombis són iguals, ja que l’R té curiositat, a diferència d’altres. Aquesta curiositat és la que el fa que no es mengi la Julie i, a més, eviti que se la mengin els altres. Bé, això i el fet de menjar-se el cervell del Perry, el xicot de la Julie.

A partir d’aquí, comença a veure records d’en Perry, i a somniar, i a parlar-hi en somnis. Aquestes converses amb el Perry, alguna cosa que ja devia ser dins de l’R, i la Julie (sobretot la Julie), fan que l’R canviï. A partir d’aquest canvi, l’R i la Julie decideixen que salvaran el món. No saben com, però ho descobriran mentre ho intenten. Tenen l’oposició del món sencer: de morts que es mouen i de vius que sobreviuen, que estan perduts dins d’un bucle infinit, on uns viuen perquè els altres se’ls mengin. I tots, tan morts com vius, creuen que això no canviarà, que sempre serà així. Però clar, quan res canvia, tot és estàtic… és com si estigués mort. Però l’esperança i la voluntat de la Julie i de l’R, una viva i un mort, potser faran que canviïn d’opinió.

Una vegada llegit (i gaudit) aquest llibre, em pregunto de què tracta. I crec que tracta sobre el sentit de la vida. Sobre què ens mou a nosaltres (que estem tots vius): els anhels, les il·lusions… Les coses que ens fan llevar-nos, dia a dia, i ens separen (lleugerament) dels zombis, que només vagaregen, grunyint i remugant. I he decidit que prefereixo ser viu que no pas ser zombi, també perquè han perdut la capacitat de llegir… i no voldria haver-me perdut aquest llibre.

Share

El bolígraf de tinta verda, d’Eloy Moreno

7 respostes

Títol: El bolígraf de tinta verda
Autor: Eloy Moreno
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-6641-418-0
Preu: 16,90€

L’Eloy Moreno va recórrer un camí molt llarg amb el seu llibre sota el braç fins que aquest va acabar a una llibreria. I és gràcies a la seva tenacitat que ha caigut a les meves mans. Ja feia temps que El bolígraf de tinta verda em cridava l’atenció, tot eren i són bones crítiques, així que un dia, algú (segurament a causa de la meva insistència) me’l va regalar.

Algun cop heu pensat en quants metres quadrats viviu? I no em refereixo només a la vostra llar, sinó a l’espai que ocupeu a la feina, al del bar que sovintegeu, al del vostre mitjà de transport, al de casa dels pares, els sogres o qualsevol altre espai on passeu el temps. Us heu adonat que segurament sempre són, si fa o no fa, els mateixos metres quadrats? Això és el que ens planteja la novel·la. El seu protagonista té una vida com la nostra, de fet podríem ser nosaltres: una dona, un fill, un cotxe i una feina. Però què passa quan amb això no en tens prou? Quan te n’adones que el que vols no és el que tens? Que al llevar-te cada dia sabràs exactament com transcorrerà…

Tots estarem d’acord que la nostra vida, sobtadament, pot donar un gir. Però el que segurament no sabem és que de vegades aquest gir pot tenir un preu massa alt. I això és el que li pot passar al protagonista de la nostra història.

No us explicaré l’argument perquè crec que és una d’aquelles novel·les que s’ha de descobrir a poc a poc. Una d’aquelles històries amb les quals t’identifiques. Un personatge que podries ser tu o el del teu costat.

L’Eloy Moreno ha estat capaç de plasmar diversos sentiments en aquesta novel·la. M’ha fet riure i m’ha emocionat, però el que sobretot he fet en llegir-la, ha estat reflexionar.

Us convido a viure una vida que potser ja heu viscut… només heu d’obrir aquesta novel·la i cercar El bolígraf de tinta verda. Qui sap? Potser ell també us canviarà la vida a vosaltres.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Escola de princeses. Estrella per un dia… i per totes les festes que vénen

Deixa un comentari

Títol: Escola de princeses. Estrella per un dia
Autor: Prunella Bat
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Escola de princeses
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9932-538-5
Preu: 7,95€

Nosaltres, ja ens hem acabat la nova entrega de l’Escola de princeses. I aquest “ens” no vol ser pretesament inclusiu de tots els qui fem aquest blog, redactant-hi, comentant-hi o llegint-lo, sinó que es refereix a la meva filla i a una servidora. L’hem anat llegint a quatre mans durant setmanes, perquè m’he adaptat al seu ritme: mentre ella el portava cada matí a l’escola per fer els minuts de lectura de primera hora (a l’escola tenen el saludable costum de llegir cada dia abans de començar les classes), els caps de setmana jo arribava on ella s’havia quedat. Així, juntes, hem anat compartint les aventures de la Sunny -que pren molt de protagonisme en aquesta ocasió-; els seus pares -la Lena i en Dino, dos famosos cantants de rock folk-; en Hurka -un mànager que va a sac-; i, no cal dir-ho, de Les Quatre Fabuloses.

Voleu un titular? Ens ho hem passat molt bé! De fet, com sempre que llegim Escola de Princeses.

La meva filla troba que aquests llibres són simpàtics, precisament perquè “les protes” són l’antítesi de les princeses i “molen molt perquè són modernes i els agraden les mateixes coses que a nosaltres”. A mi això ja em queda una mica lluny (sincerament, no m’acabo d’identificar a aquestes alçades amb una noia que es posa una mena de casc amb braços per treballar de nit mentre un giny li aguanta l’ordinador, la beguda i li fa llum), però valoro l’esforç per crear llibres ben pensats per als nens i les nenes (especialment les nenes). Estan ben escrits, les trames enganxen, les protagonistes són interessants i enriquidores, les il·lustracions estan molt treballades…

En fi, que ara que vénen dies de festa amb els nanos per casa us recomano qualsevol dels títols de la col·lecció. A casa ja ens els hem cruspit tots i molt em temo que al ritme que creix la meva “partner”, pel que fa a aquestes lectures primerenques, aviat se’ns haurà passat l’arròs. Ai, quin greu! Les trobaré a faltar.

Share

On el dia dorm amb els ulls oberts

1 resposta

Títol: On el dia dorm amb els ulls oberts
Autor: Toni Pou
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9787-721-3
Preu: 16€

Després de llegir el llibre del Toni Pou, la primera conclusió a la que arribo és que els Víkings eren uns “catxondus”. Perquè anomenar “Terra verda” una de les regions més blanques del Planeta Terra només podia comptar amb un optimisme a prova de bomba.

En Toni Pou escriu a On el dia dorm amb els ulls oberts dos llibres en un. En el primer, relata la seva experiència com a periodista al vaixell Amundsen on es realitzen treballs de recerca científica al voltant del Pol Nord, i el segon, on explica com es va produir i desenvolupar la conquesta d’aquesta regió feréstega de la Terra.

El llibre, que podríem emmarcar-lo en l’investigació periodística, es llegeix molt bé, ràpidament, i combina amb habilitat qüestions històriques, científiques i curiositats, que per una banda o altra acaben enganxant el lector.

On el dia dorm amb els ulls oberts ha estat guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i Reporterisme i, malgrat el pes que pugui tenir un premi de nom tan pompós, crec que és un molt bon punt de partida per tal de conèixer com era la gent que a finals del s.XIX i inicis del XX es van embrancar en aventures gèlides que duraven anys –i que moltes vegades acabaven com a Viven!–

Crec que On el dia dorm… pot ser, no només un bon llibre pels qui gaudeixin del món científic i de la recerca a indrets inhòspits, sinó que també pot ser un gran títol per aquells adolescents que els costi una mica llegir ficció però que alhora tinguin ganes de conèixer aventures reals.

I pels qui sigueu de viatjar per divertir-vos, no patiu: a l’Àrtic també podreu anar a jugar al minigolf. No m’ho invento! Ho explica en Toni Pou!

Share

La devoció del sospitós X, de Keigo Higashino

3 respostes

Títol: La devoció del sospitós X
Autor: Keigo Higashino
Editorial: Ediciones B
Pàgines: 311
ISBN: 978-84-666-4914-8

Quin seria el traspàs, el canvi, el tema més escaient per triar un llibre, després d’haver llegit el Jo confesso i Les veus del Pamano del Jaume Cabré, eh? A veure, que algú aixequi el dit i me n’aconselli un, perquè nois, noies, amics, fa de molt, molt mal triar, de veritat.

El cas és que un bon amic em va regalar aquesta novel·la, amb la qual cosa el fet de triar, la decisió, no va ser pas meva. Em va venir imposada. Això sí, amb tot l’afecte del món.

Al principi, què voleu que us digui, la veritat és que ni fred ni calor, però mica en mica m’he anat endinsant dins d’aquest llibre i m’ha agradat poder-ho fer i, a més, gaudir-ho.

L’autor té un estil lent, depurat, mortificador. Segons com sembla que totes les cartes estan sobre la taula però de sobte canvia el joc. I una de dos: o bé fa trampes o algú juga al pòquer com un autèntic mestre.

Ens narra una història d’amor, de mort, de física i matemàtiques del més alt nivell. Es pot matar per amor? Es pot morir d’amor? Es pot continuar endavant sentint-se brut, fals i miserable per dins?

Si voleu esbrinar-ho ja ho sabeu: quina és la devoció del sospitós X????

Share

Què dir de Shakespeare que no s’hagi dit ja? Aquí ho tenim!

1 resposta

Títol: Jo, jo, jo… i Shakespeare
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-9787-749-7
Preu: 16€

Algunes persones no n’aprenem mai…

Ja tinc les entrades per veure la propera representació de Coriolà de William Shakespeare que s’estrenarà al Teatre Lliure d’aquí a 4 mesos. Crec que aquesta vegada m’ho passaré bé; el seu director, Àlex Rigola, t’agradarà o no, però sempre resulta interessant. La meva estimació per l’autor de Stratford no sempre m’ha portat pel bon camí: la presumpció i la falta de comprensió han acompanyat la majoria de les adaptacions que s’han fet tant de la vida com de les obres de Shakespeare.

Per això, per a mi, trobar-me amb una novel·la sense pretensions com Jo, jo, jo… i Shakespeare de David Safier, del qual ja m’havia llegit Jesús m’estima, ha estat un divertidíssim i refrescant entreteniment. L’autor adverteix a les primeres pàgines que el que llegirem no té cap fonament històric —aquesta advertència, per cert, la podrien portar algunes novel·les històriques (ejem!) serioses, que ara no anomenaré… —; de fet, jo mateixa, sense ser cap experta ni en història ni en biografies de l’època elisabetiana he detectat un parell d’errors garrafals (alguns convenients per a l’argument, d’altres innecessaris i fàcilment evitables) que sí que feririen la sensibilitat dels estudiosos més estrictes i mancats de sentit de l’humor.

Però és que l’autor de Maleït Karma només treballa amb la idea aproximada que qualsevol té d’una època i d’una figura que tantes influències, revisions, paròdies i homenatges han generat. És la idea que té algú com la Rosa —una protagonista que recorda a la Marie de Jesus m’estima, però “amb més pebre al cul”— que haurà de fer un viatge més de 400 anys en el temps, a un país que no és el seu i en un cos que no és ni del mateix sexe que ella per a descobrir qui és realment i què és l’amor veritable. Naturalment, al final, s’adonarà que la veritat estava allà mateix i que no calia viatjar tan lluny per a trobar-la. Això sí: el viatge val la pena i arrancarà unes bones rialles.

Seguirem sense trobar resposta a la pregunta de qui era Shakespeare de veritat; no només pel que fa a la seva vida privada (relacions amoroses, religió, autoria…), sinó també sobre què volia dir realment amb el conjunt de la seva obra. I és que l’autor que probablement més frases cèlebres ha regalat al món és també el més misteriós. Podria ser perquè va estar temporalment posseït per una dona del segle XXI? No ho sabrem mai… Encara que és poc probable.

Ah, quasi se m’oblida! Teniu el primer capítol en pdf. Segur que us enganxa de seguida!

Què us sembla el book tràiler… en alemany?

Share

Dues vides, de Joan Piqué

10 respostes

Títol: Dues vides
Autor: Joan Piqué
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-2976-862-6
Preu: 21,50€

Hola Nosaltres!

A la feina, quan estem dinant, a part dels tàpers, els companys hi aportem conversa. Hi ha dos temes principals: el futbol (que dóna de sí fins a límits insospitats) i, sobretot, les sèries de televisió. Des de Game of Thrones i Fringe fins a Polseres Vermelles i El Barco, passant per How I met your mother i Sex and the city, tot hi té cabuda. Tothom està enganxat a una o altra, sigui americana o feta aquí.

Això que us explico té molta relació amb el llibre que acabo de llegir (què dic, llegir… devorar!): Dues vides, de Joan Piqué. A mig camí entre el thriller i el melodrama i amb un ritme infecciós, explica la història d’en Marc Serra, un enginyer que, després de tancar un tracte fabulós amb una empresa americana, queda amnèsic total, perdent la seva identitat catalana i trobant-ne una de nova als Estats Units. Després haurà de conciliar aquests dos móns: Catalunya i els Estats Units.

Durant 4 dies, les estones que podia les he dedicat a llegir, ja que volia saber què els passava als personatges. Hi ha de tot: bons molt bons que només pateixen desgràcies, com els personatges d’El cor de la ciutat; un dolent molt dolent, com el JR de Dallas; intrigues empresarials, com a La Riera; relacions sanes i no tant sanes, com a Grey’s Anatomy; i sobretot l’ànsia de continuar llegint per saber què passa com a Lost!

En fi, si us agraden les sèries, amb el seu ritme i el “què passarà?” sempre present, aquest és un llibre per vosaltres!

Acabaré parafrasejant (lliurement) John “Hannibal” Smith de The A-Team… m’encanta que els llibres surtin bé!

Share