Arxiu de la categoria: 2011

El port del nou món, novel·la històrica de la mà del mestre X. R. Trigo

3 respostes

Títol: El port del nou mónel port del nou món
Autor: X. R. Trigo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-2976-854-1
Preu: 21,50 €

Fa una pila de mesos vaig parlar amb una amiga de la María Dueñas i li vaig demanar a què creia que es devia l’èxit d’El temps entre costures. Després de pensar-s’ho i d’admetre que era una pregunta capciosa, ho va resumir en dues causes:

  1. La novel·la històrica interessa, té molts adeptes, potser perquè distreu i, alhora, ens fa aprendre coses.
  2. Veure créixer un personatge enganxa, emociona i ajuda a portar el fil argumental del relat.

Bé, doncs, si compartiu aquest punt de vista, El port del nou món és la vostra novel·la per acabar l’any. La trama se situa a casa nostra (Barcelona principalment, però també Montblanc, Siurana i Empúries) durant el darrer quart del segle XV, moment en què la ciutat de Barcelona aposta per la construcció d’un port. En aquest marc hi creix en Marcel Roqueta, el fill del cap d’obres del port -un cràpula amb totes les de la llei- que aviat es fa amic del cartògraf Lluís Esquiva, un home que li farà obrir els ulls al món. La galeria de personatges restants és àmplia i ben dibuixada: el pare Cardoso -un monjo que ja en els primeres pàgines ens impressiona tant com ens neguiteja-, l’Stassi d’Alexandria -l’enginyer que rep l’encàrrec de construir el port- i molts altres, però per sobre de tot, dues dones, la Teresa i l’Asenda, molt diferents però amb un punt en comú: l’amor cap al protagonista.

Bé, no us vull explicar més la trama, perquè el que de debò és bonic és deixar-la avançar i gaudir de la multitud de detalls que s’amaguen a les pàgines. Detalls històrics ben documentats, sí, però també detalls humans que permeten als lectors confegir a base de petits bocins uns personatges rics i emotius.

Ens he seleccionat un fragment de ben avançada la novel·la, ja a la pàgina 311, però que no espatllarà el relat:

-Posar en pràctica les nostres idees és un desafiament que no sempre ens és possible, Josep.

-I, aleshores, quin sentit té tenir idees? Creia que la recerca de la felicitat era acomodar-les a la vida real, regir-nos per elles.

Per a nosaltres (dones) en tinc una altra:

Potser no sols hi ha un home nou que ha de sortir de la llum, Marcel. Potser també els pensadors com tu, que ens heu de portar cap a una nova era, heu de pensar en una dona nova, una dona més lliure, capaç de prendre les seves pròpies decisions.

Aniré més endavant, fins a la pàgina 124, per escollir la cita per tancar aquest comentari. Espero que us faci venir ganes de llegir-ne més!

Tots hem de fer un trajecte en aquesta vida. Potser a la recerca d’un somni o d’un objecte… Però, saps? Molt sovint el més real de les nostres vides, més i tot que el destí, és el trajecte que ens hi porta.

Share

La bruixa d’or

1 resposta

Títol: La bruixa d’or
Autor: Xavier Gabriel
Editorial: Pagès Editors
ISBN: 978-84-7935-987-4
Pàgines: 199

Nens, nenes, d’aquí a quatre dies ja és Nadal un cop més. Que bé!

A mi, tot i que ja tinc uns quants anyets, em continua fent molta il·lusió, i confio que em duri molts anys més.

La fortuna ha posat a les meves mans aquesta obra escrita pel gurú de “La bruixa d’or” de Sort: el Xavier Gabriel.

És un llibret ben curiós. L’autor ens explica quins van ser els seus primers passos al món laboral i com es va embolicar en el tema dels esports d’aventura per tal d’assolir el seu propòsit obsessiu de situar el Pallars Sobirà al mapa del món.

També parla dels amics i enemics que ha anat trobant i perdent a la vida. La seva pròpia aventura americana, com ell mateix anomena, que el va fer viatjar a llocs remots per tal de viure en la seva pròpia pell el risc de veritat, l’autèntica aventura.

Això es va acabar convertint en una filmació tipus documental “a lo Fèlix Rodríguez de la Fuente”, que va necessitar 13 episodis plens a vessar d’activitats, cadascuna d’elles més animal que l’anterior.

Després va venir el tema de la loteria que l’ha fet famós arreu del món gràcies als moltíssims premis que ha anat donant la seva estimada bruixeta de Sort.

Confio que llegir aquest llibre m’apropi una miqueta més a l’univers màgic de la fortuna. Jo per si de cas, ja tinc el meu dècim a la butxaca. A veure si la bruixeta de la sort se’n recorda, eh?

Molt bona sort i molt Bones Festes per a tots, amics!!

Share

L’obra completa de Joan Margarit és un encert de lectura. 100% garantit

5 respostes

Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?

Share

Jo he servit el rei d’Anglaterra

7 respostes

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 269
ISBN: 978-84-7588-260-4
Preu: 17,90 €

Jo he servit el rei d’Anglaterra, del reconegut escriptor txec Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997), és una de les novel·les que ajuden el lector a entendre millor una part substancial dels comportaments de la societat centreuropea del segle XX.

Protagonitzada pel jove Jan Díte, d’origen humil, i ambientada a la Txecoslovàquia i Alemanya d’abans, durant i després de la II Guerra Mundial, la història que narra Hrabal esdevé gairebé un bumerang, un viatge d’anada i tornada del Jan Díte que, partint dels seus orígens humils de venedor de salsitxes, arriba a ser cambrer dels millors hotels gràcies a la seva ambició desmesurada -fins i tot en tindrà un de propi-, per tornar a la pobresa i soledat més absolutes.

En Jan és un viu reflex de la picaresca centreuropea, d’un antiheroi que buscant riquesa i luxe sense escrúpols acaba, si fa no fa, exclòs de la societat. De ser condecorat per l’emperador d’Etiòpia passa a viure acompanyat per només un cavall, una cabra i un gat.

Al final de la novel·la a en Jan no li queda una altra opció que assimilar els seus abusos i la seva condició, pateix una cura d’humilitat. Hi ha un fragment cap al final que així ho demostra:

I cada vegada trobava més semblança entre el manteniment d’aquest camí i el manteniment de la meva vida que en retrospectiva em semblava com si no fos meva, sinó d’un altre, com si tota la meva existència fins ara hagués estat una novel·la escrita per algú altre, un llibre del qual només jo tenia la clau, jo era l’únic testimoni de la meva vida, tot i que les males herbes esvaïen també el començament i el final d’aquest camí.

Aquesta nova edició de Jo he servit el rei d’Anglaterra ha estat traduïda per la també escriptora Mónika Zgustová, alhora amiga i biògrafa de Bohumil Hrabal.

Nosaltres, he trobat aquesta novel·la molt interessant: Té una lectura que enganxa tant per l’argument com per la seva prosa, fet que a mi m’ha fet voler conèixer i llegir més novel·les d’aquest autor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Cada dia penso en tu

2 respostes

Títol: Cada dia penso en tu
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-6641-435-7
Preu: 16,50€

Només algú que hagi notat com un gat es converteix en una boleta sobre la seva falda o hagi viscut l’alegria d’un cadell a la porta de casa, fins i tot abans d’entrar la clau al pany, podria escriure sobre aquests éssers amb tanta delicadesa i detall. I només algú que hagués viscut la pèrdua del seu petit company podria d’escriure aquesta pena, com si d’una persona es tractés. Els buits que provoquen, les pauses per assimilar que el sorollet del cascavell que sents només ha estat una mala passada de la ment o que la petita ombra que ha siluetejat la llar de foc només era el vol d’un ocell passant per davant de la finestra i no la teva gateta buscant l’escalfor de les flames.

Però no tots els moments de Maria Barbal respecte a aquests petits animals són tristos. De vegades t’adones que són capaços d’oferir-ho tot sense reserves. Com la història d’en DUC, un simpàtic gosset que aprèn a ser feliç, recordant com de diferent és la vida ara, amb un amo que no s’oblida de donar-li menjar, tot i que la dona gran que el va tenir abans no el tractava pas malament, però l’edat feia estralls en la seva memòria. La seva vida ha canviat. Descobreix, no com un espectador més, sinó com a protagonista, nous llocs, reptes i enemics. L’ascensor en moviment i una casa plena de flors. Com si es tractés d’un ésser humà més, s’adona de les necessitats del seu amo: com aquest troba a faltar la seva companya, com ja no riu tant. Sent, compadeix, s’entristeix i se n’alegra. Ara està millor en aquesta casa, tot i que és de passadissos estrets, i que quan aprèn a demostrar felicitat movent la cueta tira les coses dels estants més baixos.

Maria Barbal, que es va criar rodejada d’animals de granja a muntanya, presenta a Cada dia penso en tu un seguit de relats curts que aprofundeixen en la relació entre els humans i els animals. Una joia per regalar a qualsevol que comparteixi aquest amor per aquests petits companys que donen tant a canvi de tan poc.

Share

Fes-te gran

2 respostes

Títol: Fes-te gran
Autor: Ben Brucks
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9787-745-9
Preu: 18€

El jove escriptor Ben Brucks ens porta una novel·la divertida que ens parla de la difícil aventura de fer-se gran.

En Jasper, un noi de disset anys, es troba immers en plena joventut. Amb una mare massa preocupada pels estudis del noi, un padrastre assassí i una psicòloga massa difícil d’enganyar, el noi té el cap ocupat amb les drogues, l’alcohol, les noies i la festa amb els amics. Sempre amb la seva inseparable amiga Tenaya, en Jasper passa per la vida entre embolics amorosos de cap de setmana massa complicats i la recerca d’indicis per culpar el seu padrastre de la mort de la seva ex dona. Mentrestant, plasma tots aquests embolics en la novel·la que escriu.

Fes-te gran és una novel·la d’adolescents per a adolescents que resulta entretinguda si el que vols és passar una bona estona de lectura. Hi trobareu alcohol, sexe i drogues. Un panorama juvenil que resulta estrany per a molts però potser massa familiar per a d’altres. Una novel·la, en definitiva, divertida i alhora commovedora, plena d’una subtil ironia que et convida a reflexionar.

Share

Jo confesso, un gran regal de Nadal

1 resposta

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Doncs sí Montse, sí. Jo que sóc tan poc donada a les confessions, en aquest cas faré una excepció.

He de confessar que el Jaume Cabré ha escrit un llibre capaç de sorprendre, d’emocionar, que té la capacitat de mantenir-te en suspens fins al final, que té una màgia insòlita, que té tantes, tantes coses, tantíssimes coses precioses que és impossible dir-les una per una perquè, en fi, és impossible.

La història de l’Adrià Ardèvol, un nen que creix dins l’entorn d’una família benestant de l’Eixample, no es pot dir que sigui un camí de roses.

L’Adrià, ja de ben petit, és un nano que apunta maneres.

A la tendra edat d’onze anys ja parla i escriu 10 idiomes i toca el violí d’una manera que ja els agradaria a molts. Però al seu pare, el Fèlix Ardèvol, tot li sembla poc. Per ell és natural que el seu fill visqui per estudiar, aprendre, adquirir coneixements com un avar, (tal i com va fer ell en la seva infantesa) i que es deixi estar de tonteries com ara jugar, relacionar-se amb altres nens, anar de vacances… En fi.

A tot això, la mare calla, escolta i procura mirar a una altra banda i, a ser possible, fer-se fonedissa. Amb el Fèlix no se sap mai…

Els únics companys de jocs que té l’Adrià són dos ninotets que conserva des de ben petit: el xèrif Carsson i l’Àguila Negra. Amb ells parla, comparteix secrets, i van junts a espiar racons prohibits de la casa com ara el sagrat despatx del Fèlix Ardèvol on està prohibidíssim entrar-hi.

Quan es fa una mica més gran, en Fèlix té la gran sort de conèixer el Bernat Plensa. És l’únic amic que té l’Adrià durant tota la seva vida. També és un nen una mica especial, però és un amic fora de sèrie fins al final!!!

Tan o més important que els personatges que desfilen per la novel·la és el violí que el Fèlix Ardèvol té al seu despatx com un dels seus trofeus més valuosos. De tant en tant, crida l’Adrià, li ensenya amb orgull la seva joia, li fa mirar amb deteniment les inscripcions que té gravades a l’interior, i quan l’Adrià amb veu tremolosa li pregunta “Papa, que puc tocar-lo?” la resposta és un NO com una catedral que ressona per tota aquella casa.

Que aquest violí té secrets terribles amagats és una cosa que va descobrint-se a mida que la lectura va avançant, o retrocedint, o estancant-se, o bé fent el que vol l’autor, que al llarg de tot el volum fa malabarismes amb els temps i els personatges amb una destresa mai vista i que, amb la boca oberta, quan arribes al final et fa exclamar… Caram! Déu ni do!!!

Descobrirem el passat, que torna lenta i inexorablement i es fa l’amo de la vida del present. Descobrirem coses que mai no haurien d’haver-se fet públiques. Però al final… tot se sap.

No deixeu que passi ni un dia més. Llegiu i regaleu el Jaume Cabré perquè, avui en dia, penso que és una de les poques inversions segures que es poden fer.

Una joia. Preciós. Genial!!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

3 respostes

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.

Share

La mà de ningú

1 resposta

Títol: La mà de ningú
Autor: Vicent Usó
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7588-271-0
Preu: 18€

No és una història lineal, sinó sis històries que s’entrecreuen, es troben i es modifiquen mútuament.

Un pagès, de gairebé 70 anys considerat heroi de la guerra d’Indoxina, amb la dona que comença a patir Alzheimer.

Un home provinent dels Balcans que condueix de matinada una furgoneta, amb un contenidor per càrrega per una carretera amb una acompanyant imaginària: la seva examant.

Un home jove i negre que ven cds il·legals i no té lloc on dormir, tot i que una noia amb roba de colors li ha ofert lloc en una casa ocupada.

Una malabarista, a qui anomenen Princesse, que té marejos als matins i no vol estar gaire dies al mateix lloc. Sense lligams.

Un metge prestigiós i amb diners, vidu per un accident que també ha afectat una de les seves filles bessones.

Una dona maltractada que accepta el refugi que ofereix una institució en un castell-palau a canvi de fer de minyona.

Què pot unir aquestes sis persones, aquestes sis històries absolutament dispars i en principi tan allunyades entre elles? Doncs una mà tallada a l’alçada del colze que no és de ningú.

A partir d’aquesta troballa macabra es van teixint, en tres dies, una tela de relacions que ens recorda que tots estem connectats i que no estem tan lluny com pensem de la barbàrie.

M’ha agradat molt. La novel·la negra és el meu gènere preferit i que n’hi hagi en català, pensada en català, escrita en català, és un luxe. M’ha agradat especialment que estigui escrita en diferents registres, en funció del personatge que toca. I sobretot que sigui en una versió dialectal de la meva llengua.

Us la recomano de veritat. He sentit que algú deia que és lenta. No és cert. És com li cal. Té la velocitat necessària. Les coses tenen el seu ritme i la novel·la reflecteix aquests temps. A veure si no es queda en una sola incursió d’en Vicent Usó a la novel·la negra i ens n’ofereix una altra.

Share

Memòries del doctor Biodramina

1 resposta

Títol: Memòries del doctor Biodramina
Autor: Joan Uriach
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Memòries
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-861-9
Preu: 25€

Recordo que quan era més jovenet que ara –encara més!-, quan anava d’excursió a visitar Montserrat, el Museu de la Ciència, el Pantà de Sau i un llarg etcètera d’indrets del nostre país, sempre hi havia algun company de classe que no acabava de portar gaire bé el tema dels revolts. Era llavors quan el professor o la senyoreta deien allò de “vine aquí que et donaré una Biodramina”.

I vet aquí, que això de la Biodramina és un invent d’aquí! La mítica píndola antimareig d’excursions de primària va néixer en uns laboratoris catalans: els del grup farmacèutic Uriach.

En Joan Uriach ens explica en aquest Memòries del doctor Biodramina l’origen de la dèria familiar per la farmàcia i ens la posa en el seu context històric, que comença a mitjan del s.XIX quan un besavi va entrar a treballar a una adrogueria (un Schleker de l’època).

Uriach repassa com durant quatre generacions, des d’aquell besavi adroguer fins a ell i els seus fills, va creixent una farmaciola que es convertirà en una de les empreses farmacèutiques puntals del nostre país i d’Espanya.

En aquest llibre de memòries s’explica com ha anat evolucionant el món de l’indústria farmacèutica, juntament amb un repàs a altres figures d’aquest sector com ara Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset, i de com els esdeveniments històrics i el caràcter emprenedor d’aquesta família ha anat conformant el Grup Uriach, no només conegut per la nostra adorada Biodramina, sinó també pels nostres amics Lipograsil i Hipotensor.

El llibre se’m va fer un pèl feixuc al principi, però a mida que avançava en el temps, en moments històrics que ja tinc més llegits, he tingut més referents i l’he pogut situar millor. És un llibre que podran gaudir aquells que vulguin saber una mica més sobre aquells catalans emprenedors que han fet del nostre país el que és, i que a vegades no acaben de tenir el reconeixement popular que els pertoca.

I no patiu. Aquest llibre no mareja!

Si voleu veure l’autor presentant Memòries del doctor Biodramina (i també parlant d’altres temes d’actualitat), aquí teniu l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a El Matí de Catalunya Ràdio.

Share