Arxiu de la categoria: 2010

Gràcies, senyor Margarit, per no ser lluny ni difícil

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Segell editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor [Núm 315 ]
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
PVP: 15.00€

Gràcies per haver escrit un poemari tan delicat com entenidor. Gràcies per fer-me gaudir amb tots i cadascun dels poemes tant com amb les quatre pàgines finals, que qualsevol persona hauria de llegir enamorar-se del gènere (“la poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera“). Gràcies, encara, per l’immens plaer de la “relectura”.

Sabeu quins versos m’han agradat més?

“Cap lògica no pot salvar l’abisme
que hi ha entre dir t’estimo i no dir-ho”

———-

Estimats nosaltres, perdoneu que aquest comentari li hagi adreçat a l’autor. Per si mai el llegeix, volia dir-li com m’ha fet de feliç.

Share

Els imperfeccionistes

Títol: Els imperfeccionistes
Autor: Tom Rachman
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica [Núm 859 ]
Pàgines: 360
ISBN: 978-84-6641-323-7
PVP: 17.00€

Heu trepitjat mai la redacció d’un diari? Els qui heu tingut la sort (o la desgràcia!) de treballar en un diari us sentireu identificats amb la gamma de personatges que habiten a Els imperfeccionistes.

Aquesta és la història d’un diari d’àmbit internacional amb seu a Roma, de les vivències professionals i personals dels seus treballadors; de les seves imperfeccions, rareses.

L’obra està a mig camí entre la novel·la i el relat breu ja que cada capítol centra l’atenció en un personatge en concret. Els protagonistes són variats i “sucosos”. Tenim el redactor de les necrològiques, més mort que viu, que acaba convertint-se en cap de la secció de cultura, un veterà corresponsal a París en hores baixes que ha perdut les seves fonts i que “juga a les endevinalles” (no vulgueu saber per a què les fa servir), el director autista que viu aïllat del mitjà, i del món en general, que només es relaciona amb el seu gos…

Totes les històries desemboquen en laberints de personatges atrapats, sense sortida. Un bon reflex del diari en sí.

Una obra subtil, que entreté i convida a la reflexió amb un retrat encertat de les misèries del periodisme. Una mirada de la professió sense lamentacions ni victimismes. Simplement l’instint de supervivència en un sector cada cop més decadent.

Els imperfeccionistes ha tingut tant d’èxit als EUA que ja s’està planejant portar-la al cinema. Jo per pel·lícules em quedo amb Primera Plana, de Billy Winder, una descripció àcida de la professió. Us deixo una escena brillant respecte al reportatge que ha de cobrir el protagonista, sobre l’execució d’un condemnat per assassinar a un policia. Quedeu-vos amb “Necesitaremos las últimas palabras de Williams mientras sube los trece peldaños, algo con mucha garra… si quieres, te las inventas”.

Share

Què és la història?

Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €

Una de les coses que més trobo a faltar de la carrera de Literatura Comparada són les frases memorables d’alguns professors (les podeu consultar a Patata brava).

Recordo, entre moltes, la de classe de narrativa, quan parlar de la història d’un relat ens va portar a parlar de la història com a estudi del passat de la humanitat. En realitat la frase era d’un historiador anglès força conegut; en una entrevista, després de pensar-ho una estona, va respondre a la pregunta “Què és la història?” dient:
“La història és una punyetera cosa rere l’altra”.

Naturalment només pretenia ser graciós, però intueixo que hi havia una mica de ràbia en aquesta resposta, perquè ningú no pot passar-se una vida intentant trobar sentit entre una sèrie d’esdeveniments que la humanitat s’ha encarregat que tinguin una aparença ben absurda sense acumular una gran dosi de mal humor.

A La primera pràctica d’Albert Villaró la història (en els seus dos sentits) pren sentit d’una forma extraordinàriament viva. La vida d’un jutge del segle XVII i tot el que l’envoltà se’ns fa tan propera com la d’en Roger als anys 90, amb els seus amors i els seus neguits. Totes dues històries estan unides gràcies a una sèrie de fets que connecten (amb sentit o no) el passat amb el present. Ambdues tracten molts temes universals i eterns: la mort, la por, l’ambició, l’amor… Però hi ha un element que uneix els personatges més que cap altre: la música.

Aquesta és una novel·la per a qualsevol que senti curiositat per la història (en particular la de Catalunya, és clar) però gosaria dir que està més indicada encara per als amants de la música; hom quasi pot sentir les violes, els llaüts, la guitarra de Mossèn Joan i la preciosa veu de la Caroline mentre llegeix les detallades descripcions de Villaró.

Voldria acabar amb la meva modesta versió d’una frase mítica: la història pot ser una punyetera cosa rere l’altre, però és la nostra història i són les nostres punyeteres coses.

Share

Rayuela

En Pere ens comenta Rayuela, de Julio Cortázar.

“Feia temps que tenia aquest llibre en la pila dels pendents, però la seva fama de novel·la difícil sempre havia fet que postergués la seva lectura. Aquest estiu, finalment, vaig decidir endinsar-me en les seves pàgines i la veritat és que no me’n penedeixo. No puc dir que m’hagi agradat molt, fins i tot em costa decidir si m’ha agradat o no, però el que és cert és que les seves pàgines són difícils d’oblidar i perduren en la memòria durant temps i temps. Tant és així, que quan me’l vaig acabar, el vaig tornar a començar. Clar que és cert que la seva peculiar estructura ja dóna peu a fer una segona lectura i segurament, moltes més.

Com la majoria de gent ja deu saber, a Rayuela ens trobem només començar amb l’opció de quina lectura volem fer: si llegir-lo seqüencialment fins al capítol 56 o bé anar saltant de capítol seguint el tauler de direcció que el mateix escriptor proposa. Jo vaig fer totes dues opcions, una darrera l’altra i el cert és que fer-ho així et permet descobrir nous matisos i detalls que en una primera lectura poden passar desapercebuts. I què ens explica Cortázar? Doncs bàsicament la història d’Horacio Oliveira, un argentí que s’ha instal·lat a París i on manté una vida més o menys bohèmia juntament amb una sèrie d’amics, que formen “El club”, i amb els que mantenen profundes discussions que comprenen qualsevol àmbit, des de la música de jazz omnipresent en tot el llibre fins al sentit de l’existència.

En la primera part del llibre pren protagonisme la parella d’Horacio, Lucía també coneguda com La maga, i anem contemplant com ell es va separant paulatinament de tot contacte amb el món real i el que són els seus amics, i tot perquè busca i busca alguna cosa que no sap què és ni on està, però que intueix que el pot salvar. I tot plegat, en un París fred, humit, gairebé decadent. Aquesta primera part acaba amb la deportació d’Horacio a l’Argentina on es retroba amb un antic amic seu, Traveler, i la seva dona, Talita, a Buenos Aires, tots dos treballadors d’un circ. En aquesta segona part ens trobem amb un ambient completament diferent: gairebé sentim el calor i la llum de l’estiu de Buenos Aires. I per mi això és el millor del llibre, el contrast brutal entre els dos ambients i com aquest afecta al comportament d’Horacio, que a Buenos Aires es troba com perdut, sense esma per fer res, simplement moure’s per inèrcia i en cert sentit intentar recuperar a La maga en la figura de Talita. El llibre acaba amb tots els protagonistes treballant en un manicomi i on clarament es pot veure com la frontera entre la lucidesa i la bogeria és ben minsa, gairebé inexistent.

(…)

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per A la vora del foc.

Share

Les terres promeses d’en Barril -Premi Sant Joan 2010- una novel·la interessant

Títol: Les terres promeses
Autor: Joan Barril
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-6716-2
Preu: 19.50 €
Premi Sant Joan 2010

Les terres promeses és la darrera novel·la -publicada només fa uns dies- del periodista i escriptor Joan Barril, guanyadora del 30è Premi Sant Joan Unnim.

Amb Les terres promeses Joan Barril ha volgut apropar-nos als lectors una al·legoria entre les revolucions col·lectives i les individuals, fer-nos reflexionar sobre com les voluntats dels pobles i també les de les persones poden canviar de la nit al dia quan s’han de prendre decisions importants in situ.

Robert Miranda és un progre madur barceloní que decideix abandonar els despatxos polítics per dedicar-se al blanqueig de capital a les Illes Caiman. I en un dels viatges queda atrapat a l’aeroport de Cayo Tendido per un retard de l’avió, fet que el portarà a conèixer dues dones, la Laura Figueras i la Lucía, una senyora gran cubana acompanyada del seu home, Sam, diminutiu de Santiago. I la senyora Lucía aprofita l’estada a la sala d’espera de l’aeroport per explicar-los-hi una altra situació semblant que va viure l’any 1958 just abans del triomf de la revolució cubana, on va conèixer una sèrie de persones desorientades per la situació que es vivia a Cuba i que esperaven un avió per fugir dels guerrillers, i entre els quals es trobava Santiago Castro, germà petit dels Castro de tota la vida i que va estudiar als EEUU i va fer fortuna com a agent de borsa.

El cos central de la novel·la és precisament la història de Santiago Castro, els seus orígens familiars, el rol que li havien destinat els seus pares dintre de la família i el paper que volien els seus germans revolucionaris que tingués al futur govern de Cuba. I és en aquest punt on esdevé el més gran exercici de voluntat i de llibertat personal de tota la novel·la.

Durant tota la història l’autor, mitjançant la narració de la senyora Lucía, pretén crear un aura de misteri al voltant del personatge de Santiago -sota el meu parer no ho aconsegueix- que desvetlla al final de la novel·la d’una manera poc sorprenent, ja que durant la narració els lectors tenim temps de sobres per fer càbales i descobrir-ho. No obstant, val a dir que Les terres promeses és una novel·la interessant que es llegeix bé i on podem aprendre aspectes de la història de Cuba del s.XX, i que tracta els temes de les decisions personals i de les llibertats individuals d’una manera comprensiva i no dogmàtica, sent aquest l’espai on es troben les veritables terres promeses, els desigs de cadascú.

Share

Alta sensibilitat

Una comunicadora ben coneguda de tots “nosaltres” ens parla d’un llibre que apunta a prendre’ns l’alè: Alta sensibilitat.

Títol: Alta sensibilitat
Autor: Isabel Palomeque
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits [Nro 96 ]
Pàgines: 144
EAN: 9788429767254
Preu: 16,95€

Avui surt a la venda “Alta sensibilitat” d’Isabel Palomeque. Quan l’editora d’Edicions 62 em va dir que havia llegit una contra a La Vanguardia de la Isabel i em va comentar que en podríem fer un llibre vaig pensar que potser sortiria un relat poc optimista. La Isabel tenia 24 anys quan ictus va trencar en trossets molt petits la seva vida, els seus somnis, les seves aspiracions…

Abans de l’estiu vaig poder llegir el llibre i em vaig quedar tan impressionada per la manera que ens explica tot el procés que no puc fer altra cosa que recomanar la lectura del llibre. Respira una sensació que no és fàcil de trobar en les històries dures. És un llibre ple de referències a una malaltia i a una recuperació, però sobretot és un llibre que dóna una lliçó de vitalitat.

Us deixo un link d’un vídeo i espero que us animeu a llegir la novel·la.

Share

Ishiguro, un narrador inquietant

Títol: Nocturns
Autor: Kazuo Ishiguro
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama/Empúries
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9787-632-2
Preu: 17 €

L’Ishiguro és un autor que m’agrada força i això, unit a què fa uns quants dies en Cèsar ens portava el seu comentari de Nocturns (vegeu Nocturns), em va fer venir ganes de llegir-me aquest llibre. És un recull de contes (el primer de l’autor) que ens permet conèixer un grup de personatges frustrats, fracassats, amargats… però crec que ells mateixos no ho saben. Els trobem en moments de la seva vida que no resulten especialment rellevants i que, en canvi, ens permeten fer-nos una idea clara de què porten al darrere i què els espera per davant.

El primer i el darrer conte, com si es tractés d’una simfonia tancada, transcorren a Venècia, una ciutat com les històries que hi passen: melancòlica, decadent, amb una grandiositat rònega.  Fixeu-vos en el que diu una senyora que està donant classes de perfeccionament a un intèrpret d’aquest instrument en el darrer relat, Violoncel·listes: “El fet que encara no hagi après a tocar el violoncel no canvia res, de fet. Has d’entendre que sóc una virtuosa de debò. Pero encara no m’he “desembolicat”. I el més increïble és que tots dos s’ho creuen!

No voldria deixar de dir que, entre tants tons grisos, el relat que dóna títol al llibre, Nocturn, ens brinda un dels episodis més còmics que he llegit darrerament. De debò que és una escena d’aquelles de l’estil Peter Sellers a El guateque, per exemple, que de tant absurda fa riure a cor què vols… El Cèsar no ens va voler explicar què passava, i va fer bé, trobo, de manera que jo també sabré estar-me’n d’aixafar-vos la sorpresa.

Bé, ja sabeu, si aquest setembre teniu ganes de crooners, no deixeu passar aquest Nocturns… I poseu-vos Chopin al CD!

Share

L’última nit a Twisted River s’ha de llegir!

Títol: L’última nit a Twisted River
Autor: John Irving
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-297-6627-1

Tots aquells de nosaltres que conegueu l’obra d’en John Irving crec que estareu d’acord amb mi en què estem parlant d’un escriptor que, una de dos, o t’agrada molt i molt o et desconcerta molt i molt.
A mi, personalment, m’agrada tant com em desconcerta.
Sigui com sigui, L’última nit a Twisted River fa de molt mal recomanar a causa de la manera d’escriure tan canviant, tan camaleònica com arriba a tenir. El que heu de fer és llegir-lo, i com més aviat abans millor!!
Amb aquestes 656 pàgines, lògicament hi cap de tot, des de la rialla subtil a la riallada sense embuts, de sobte, una cella alçada perquè alguna cosa va malament, la pena, un gran atac de desconsol i una ploranera d’aquelles que et deixen la gola fatal, fatal.
Pèro afortunadament, la vida dóna moltes voltes i sempre hi ha la possibilitat de començar de nou.
Val la pena llegir aquesta novel·la, de veritat.
Share

Sorres rogenques

Sorres rogenques és un recull de contes curts escrits per Ballard entre 1956 i 1970. Per bé que independents entre sí, tots ells comparteixen un mateix paisatge: un estrany desert de sorres vermelles i mars d’arena, poblat per estàtues sòniques i rajades voladores. És un escenari oníric, que tant podria ser terrestre com marcià, i que respon a la intenció de Ballard de crear “un lloc en el que m’agradaria viure”.

Sorres rogenques és un enclavament turístic en decadència. Abans hi estiuejava l’stardom del cinema i els més rics financers de la Terra, però ara l’habiten artistes, poetes i directors de cinema d’avantguarda. La majoria dels contes podria esquematitzar-se així: el protagonista s’enamora d’una veïna de Sorres rogenques (sovint una artista de passat tèrbol i embogida) i, relacionant-s’hi, descobreix els misteris d’aquesta. Poden llegir-se en clau de d’explicació psicològica d’uns personatges pertorbats; ja sigui per mitjà de somnis, fenòmens fantàstics o escenaris evocadors.

(…)

Pere Grament

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes.

Share

Els lladres del cigne

Títol: Els lladres del cigne
Autor: Elizabeth Kostova
Editorial: Grup 62
Col·lecció: El Balancí [Nro 640 ]
Pàgines: 600
EAN: 9788429767025
PVP: 21€

Un Sant Jordi de fa cinc anys, vaig tenir la increïble sort que l’Elizabeth Kostova em signés la seva primera novel·la escrita després de 10 anys d’investigacions i que va acabar convertint-se en un best seller. Cinc anys després publica Els lladres del Cigne, una obra que segurament tindrà el mateix èxit que la primera.

La història està explicada per tres personatges i un seguit de cartes entre dos amants. Com a protagonista principal, en Robert Oliver, un famós pintor que acaba tancat en una institució psiquiàtrica  per culpa d’una obsessió. I serà per aquesta obsessió que el seu psiquiatre, en Marlow, anirà teixint la vida i història d’una única persona, la que apareix repetidament als quadres d’en Robert. Per això caldrà que incompleixi moltes de les seves normes com a doctor i es jugui molts dels seus principis parlant amb persones molt lligades a la vida d’en Robert. Aconseguirà ajudar el seu pacient?

Fa dies, en un comentari, vaig assegurar que era una obra mestra i encara no havia arribat a l’ última pàgina. Doncs bé, després de devorar les 100 que em restaven, ho puc afirmar: això ha de ser un altre best seller. M’ha sorprès la qualitat de la història (també cal destacar un gran treball de la traducció), els detalls cuidats fins a l’última instància, les descripcions acurades i tot ben lligat per construir un clima de familiaritat.

Sempre he pensat que un gran llibre és aquell que quan el deixes sobre la taula encara atrapa els teus pensaments. I aquest ho fa. En vols més i quan per fi en tens més, no ho pots deixar. Ara que la vida d’aquests personatges s’ha quedat enrere, la sensació que els personatges encara em ballen pel cap és estranya.

Jo, si fos vosaltres, no deixaria passar l’oportunitat de gaudir d’una bona història com aquesta.

Aquí en teniu un article.

Share