@Ed_Proa @Grup62

Llegir aquest El llac dels Signes, de Miquel De Palol, és un repte per a tossuts impenitents. Com que jo en sóc un m’he dedicat des de fa uns quants dies a treure’n l’entrellat. No tot el dia, és clar. Ni les festes ni les neurones donen per tant.

Capbussat en la lectura sense previ advertiment, i no pas a la meitat del camí de la vida (què més voldria!), la sensació és la d’endinsar-me en una selva obscura sense un Virgili que m’acompanyi.

Com a molt, un generós Joan F. Mira. El rètol que convida a deixar tota esperança als que gosen entrar no hi és però s’endevina que Palol no ens pensa donar peixet.

El bosc és espès, ple de senyals –Signes?- estranys i poc entenedors. De tant en tant, però, s’obren clarianes que em permeten reconeixer paisatges coneguts: alguns literats i pensadors. I músics: Bach, Mozart, Buxtehude, Bach, Schönberg, Beethoven, Bach, Fauré, Jeannette MacDonald, Bach i Bach i Bach i Bach. Cadascú té les les llacunes culturals que té. A mi la constant referència a Bach m’ha servit per no perdre la confiança en descobrir on vol anar a parar o com trobar un fil que ens permeti sortir del laberint amb la satisfacció d’haver-ne trobat el sentit.

I a la plana 74 trobo la primera pista explícita:

A quin gènere s’adscriu aquest llibre? En termes matussers: en quina secció el posarà el llibreter. Si hi té a veure com va decidir l’autor quin material és especulació teòrica i quin ficció imitativa de la vida, si a més no para de barrejar-ho. Si per més que els teòrics s’escarrassin a recordar que tota escriptura és ficció, el periodisme al capdavant, i sembla un acudit, la convenció no es mou (…).

(…) Qualsevol de les peces que vénen tot seguit podia haver dormit la resta dels segles (…) o haver estat donada a l’edició per separat (…). I a aquestes alçades ja prou he fet contra les normes per sentir-me cridat a fer més funambulismes.

“Les peces que vénen tot seguit”! Som a la plana 74 però he estat immers en el PREFACI SENSE ATRIBUTS que s’estendrà encara 25 pàgines més en les quals explicita detalls sobre les esmentades peces.

Ha estat com si l’autor ens convidés a llegir totes les notes (no pas a peu de plana sinó aplegades una darrera l’altra) abans de desenvolupar les “peces”.

Un cop començada la lectura, doncs, trobem un poema diguem-ne que convencional: versos ben arrenglerats, seguit per la primera de les tres sèries d’aforismes que amb el títol comú L’Arquer i l’Orfebre anem trobant repartits simètricament en el llibre amb ritme inspirat en l’estructura de les obres barroques de Bach.

I dins d’una narració en forma de diàleg que porta el títol Estudis de complexitat variable, una sèrie de narracions curtes reunides sota el títol d’Apèndix, un altre poema i finalment dues peces originades per encàrrecs: una per a l’escena i una altra per al cinema, aquesta última sobre Incerta glòria.

Segurament, el que més he gaudit han estat els aforismes que van apareixent durant tot el llibre. És un gènere molt i molt complicat i que no tothom és capaç d’escriure sense fer el ridícul.

Rarament la castedat és opció. Quan no és obligada, sol ser refugi.

No és un llibre, crec, que s’hagi de llegir d’una tirada. Però tenint present que Palol és un home que té coses a dir i que escriu molt i molt bé, és un llibre per tenir a mà i anar-hi tornant.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El llac dels Signes
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 520
ISBN: 978-84-7588-431-8
Preu: 24,90€