Arxiu de la categoria: Relats breus

Provisionalitat, de Toni Sala

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

Vaig llegir fa uns dies aquí al Nosaltresllegim un comentari d’en Lluís-Emili sobre Provisionalitat, de Toni Sala, i em va fer venir ganes de llegir-lo – ja sabeu que sóc molt fan dels relats breus-. La veritat és que crec que en el seu comentari està perfectament explicat l’argument de totes dues històries, així que no us avorriré ampliant-ne detalls i dedicaré el temps d’aquest post a dir-vos per què m’ha agradat aquest llibre i per què crec que val molt la pena llegir-lo.

Des del meu punt de vista, al final d’haver llegit un i altre relat ens queda el pòsit d’un concepte: “el perdó”. Jo vaig anar a les monges i allà d’aquest tema se’n parlava molt. Quan era petita no entenia gens com és que tenia tanta magnitud, perquè per a mi era relativament fàcil: es limitava a disculpar una companya que t’havia agafat el llapis de color carn i no te’l tornava… ja per sempre més hauries de pintar les cares dels nens de color rosa (és ben sabut que els llapis color carn eren els grans desitjats dels “plumiers” amb cremallera). L’odi el desfermava veure l’espai de la gometa ondulada buit, sense el preat llapis carn. El perdó era substituir-lo per un llapis rosadet.

Toni Sala ens parla d’una galeria de personatges que han d’afrontar el perdó, cap a ells mateixos i cap als altres. El noi del primer relat és molt jove i es troba amb la necessitat de perdonar un fet que és més que discutible -des del meu punt de vista- que hagi de ser perdonat. | Com fa amb la majoria de passions, el pas del temps m’ha temperat la gelosia. | Els del segon relat són ben bé una altra cosa… Es pot perdonar qualsevol cosa? La família mereix que perdonem passi el que passi? No ho sé. Jutgeu nosaltres mateixos la resposta que ens en dóna l’autor, si és que ens en dóna…

Títol: Provisionalitat
Autor: Toni Sala
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-800-5
Preu: 14€

Share

Tria personal, de Pere Calders

1 resposta

@labutxaca @Grup62

La Núria s’ha llegit Tria personal, de Pere Calders, i ens el ressenya pel Nosaltresllegim.

Pere Calders és un d’aquells noms que no he arribat a desconèixer mai del tot i que sempre m’ha sonat, tot i no saber-ne mai gaire res. Quan pensava en Calders, l’associació immediata sempre era Antaviana, però ni tan sols vaig arribar a veure l’obra, i si ho hagués fet no la recordaria: era petita.

Confesso que, fins ara, no n’havia llegit mai res. Sempre havia estat una d’aquelles tasques pendents, perduda dins d’una llarga llista, sovint oblidada i que recordes només quan sents o llegeixes el seu nom en alguna banda. Un pecat literari per omissió.

Però he tingut l’oportunitat de redimir-me amb aquesta Tria personal. I crec que ha valgut la pena que fos aquest i no pas un altre. Potser és sentimentalisme estúpid però m’ha agradat poder començar amb aquesta tria, guiada pel propi Calders, com si em fes la recomanació tot prenent un cafè. Ho diu la contraportada que aquest llibre és mig de l’autor i mig del lector: una activitat compartida.

I amb aquesta predisposició familiar i intimista, des de la pura ignorància, vaig agafar aquest recull de relats extrets de llibres anteriors i que mostren diversos moments de la seva trajectòria. Des dels inicis d’El primer Arlequí, passant per les cèlebres Cròniques de la veritat oculta, pel mexicà Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, o Invasió subtil i altres contes.

I mira que m’agraden i n’he llegit de contes! Tabucchi, Borges, Cortázar, Kafka,… Caldrà afegir en Calders a la llista. I és que els relats curts tenen un llegir especial en la seva concentració, en l’esclat de l’efecte, com un cop de puny a les neurones, la imaginació i la consciència. I si al format s’hi afegeix aquesta capacitat de convertir allò descabellat, impensable i fantasiós de la banalitat quotidiana per fer-ne un joc d’idees simpàtiques, per riure’ns de la nostra condició humana… El resultat és complaent, almenys per a mi.

Dels vint-i-tants contes de Tria Personal, em quedo amb Fet d’armes. Com em meravella l’estupidesa de la raó humana!

Títol: Tria personal
Autor: Pere Calders
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa / Contes
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9930-546-2
Preu: 9,99€

Tria personal
Share

Provisionalitat, de Toni Sala

1 resposta

@Ed_Empuries @Grup62

El llibre, primet, conté dues narracions curtes tot i que a la coberta només ens anomena la que trobem en segon lloc i que és la més llarga: Provisionalitat. L’altra es diu El cotxe.

En Jordi, un dentista de setanta-pocs anys. celebra una mica a contracor haver arribat a les noces d’or. A contracor perquè a la dona se li ha acudit enfilar els dos fills, les dues joves, els néts i, evidentment, la parella homenatjada en un globus aerostàtic dels que sobrevolen les comarques gironines.

Però vet aquí que un cop enlairats, la Maria -la iaia- perd el coneixement i cal fer un aterratge precipitat i ingressar-la d’urgències a l’hospital.

A partir d’aquest moment per la ment d’en Jordi aniran desfilant imatges barrejades del que està veient al món en miniatura que és l’hospital, dels records que li evoquen, dels comptes pendents amb el seu germà… S’hi haurà de passar uns quants dies i nits, a l’hospital. Observarà la UCI on han portat la dona amb un tumor cerebral de pronòstic incert, la planta de parts i nounats, les inhòspites sales d’espera i anirà repassant, sense una intenció expressa, episodis de la seva vida relacionats poc o molt amb la situació que està vivint.

I això és la novel·la: un enfilall d’imatges ben dibuixades amb una pila de detalls molt ben triats que ens fiquen perfectament en aquest univers que qui més qui menys ha hagut de viure.

Més que davant d’un hipotètic film, ens trobem davant la contemplació d’un powerpoint on un omnipresent Jordi/Toni Sala ens va projectant una sèrie de diapositives, molt treballades,  acompanyades de l’explicació de què signifiquen pel personatge.

Sembla que cada vegada que en Jordi/Toni Sala és a punt de mostrar un punt de tendresa es cregui obligat a fer marxa enrere per recuperar un to de cinisme possiblement impostat.

A El cotxe ens trobem un professor de Literatura de la Universitat de Girona d’uns quaranta anys que ens narra l’experiència viscuda vint anys enrere amb una companya de facultat aprofitant que l’absència del pares d’ella a la caseta de Roses oferia un ventall infinit de possibilitats per una parella de vint anys. La neteja del cotxe d’ella li fa descobrir que hi ha coses que no imaginava i que no sap pair.

Com a Provisionalitat, la cura en la tria de situacions i detalls són el centre de la qualitat de la narració. I també és el personatge (que es diu Toni, com l’autor) qui, omnipresent, va desgranant tota la galeria de sensacions i sentiments.

En algun cas he pensat que una novel·la podria haver-la escrit una dona. Aquí no. És escrita des de dins d’un home que veu els personatges femenins des de fora. Per variar potser està bé.

Títol: Provisionalitat
Autor: Toni Sala
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-800-5
Preu: 14€

Share

La mala reputació, de Bel Olid

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Fer un comentari sobre un llibre com aquest, de relats veritablement curts, resulta una mica forçat, contradictori. Crec que les narracions curtes han nascut per ser llegides d’una en una deixant que entre dues lectures hi passi l’aire; una mica de temps.

Amb tot, aquest llibre, aquestes narracions, són tan bones que un cop acabada la lectura d’una es fa difícil no cedir a la temptació d’encetar-ne una altra i una altra fins a trobar-te que has arribat a la darrera.

Els contes, tenen en comú un ús de la llengua exemplar, un domini del tempo, una dosificació del factor sorpresa admirable i una construcció de personatges amb les pinzellades justes que fan del llibre de Bel Olid una autèntica joia.

Hi ha tendresa, sexe, passió, humor subtil, drama…

No es pot entrar a explicar “de què van” les narracions. Seria un crim.

Feu-vos el favor de llegir La mala reputació. Segur que m’agraireu el consell.

Títol: La mala reputació
Autor: Bel Olid
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-7588-326-7
Preu: 16€

Share

L’estiu no s’acaba mai, d’Alba Dedeu

1 resposta

@Ed_Proa @Grup62

Darrere de tot allò que anem vivint, que tothom veu, sovint s’hi amaga quelcom més profund: el misteri de les relacions humanes barrejat amb els sentiments de totes aquelles persones que hi participen. Això és el que ens ofereix l’Alba Dedeu a la seva novel·la L’estiu no s’acaba mai: un seguit d’arguments que ens porten molt més enllà de les paraules. Al seu llibre hi trobarem diverses històries que ens parlen de les relacions humanes, els sentiments que neixen entre les persones quan s’acosten, però també quan s’allunyen, i també allò que no es diu però s’intueix.

L’autora, explicant-nos la quotidianitat, explora el més profund d’uns personatges que amaguen la seva pròpia història i ho fa d’una forma magistral, amb un llenguatge proper que convida a compartir les experiències dels personatges i a endinsar-se en els racons més foscos de la seva existència. Racons que tots coneixem però dels quals molt pocs gosen parlar…

“(…) pobre pare nostre ajagut aquí a dins, no pas perquè se li ha acabat la vida, sinó per la manera com es presenta davant la mort: amb la cara irrisòriament empastifada de colors inversemblants fins i tot en els vius, amb els llavis prims, que la mort li havia enfonsat, ara reviscolats matusserament amb un to rosat que no sé perquè ningú més que jo sembla que són macabres (…).”

Títol: L’estiu no s’acaba mai
Autor: Alba Dedeu
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-327-4
Preu: 17€

Share

Culpa, de Ferdinand von Schirach

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

És 1/4 d’1 de la nit quan començo aquest comentari de Culpa. Quan l’acabi, em prendré un got de llet calenta, em rentaré les dents, baixaré el correu i jugaré a l’Apalabrados un parell de tirades, a veure si entre tot plegat me’ls trec del cap. I qui són “els”? Doncs els miserables, els infeliços, els perdedors, les víctimes, els assassins, els qui tenen mala sort i els que tenen la pitjor de les sorts… Tots són al llibre i ara, per obra i gràcia d’aquest magnífic autor que és  Ferdinand von Schirach, també en els meus ulls.

He observat que s’ha posat de moda en determinats cercles fer servir brutal, com si es tractés gairebé d’un adverbi que equivadria a immillorablement *-Com t’ho vas passar? – Brutal. A mi em fa una mica de ràbia, aquest ús. Jo m’estimo més la segona accepció que registra el DIEC “Semblant a una bèstia, d’una violència salvatge”. Una realitat brutal.

Dit això, doncs, miraré de ser sintètica com l’autor: brutal.

Per cert, si no heu llegit el comentari anterior de l’Albert, us el recomano.

Títol: Culpa
Autor: Ferdinand von Schirach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-795-4
Preu: 18 €

Share

Culpa, de Ferdinand von Schirach

3 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

La cruesa de la Sèrie Millennium amb el neguit afegit de qui sap que allò que està llegint no és fruit de la imaginació. L’aparent simplicitat narrativa, sense artificis ni trucs de creador gasiu que amagui fins al final el desenllaç més inesperat. Des del meu punt de vista, el més frapant de Culpa és, precisament, la combinació d’aquests dos aspectes, que propicien un resultat tan descarnat en la temàtica com en la forma.

Són 15 històries, entre breus i molt breus, que ens plantegen situacions que podrien donar per una novel·la negra cadascuna d’elles. Ferdinand von Schirach és advocat i els casos que ha anat veient al llarg dels seus anys de carrera es recullen ja en dos títols a Empúries: primer Crims i ara, Culpa. Ambdós han estat molt ben rebuts per la crítica, i amb franquesa, no em sorprèn, perquè passa allò que un dia deia en Jordi Príncep a propòsit de Cartes des de Barcelona però que aquí també ve a tomb: “Aquesta, que hauria d’haver estat la darrera carta llegida del dia, normalment es veia seguida per alguna o algunes més”. On diu “carta” poseu-hi “cas” i ja ho teniu!

I és que, a veure qui es pot resistir a deixar de llegir una obra on se’t planteja què faria una dona si un bon dia (bon és un dir) el seu marit, un home ideal, fos acusat de pederàstia… i condemnat?! Doncs el plantejament ja és colpidor, però el desenllaç -que no us explico per no aixafar-vos la guitarra- crec que encara ho és més. Diria que és un llibre que entusiasmarà els fans de la novel·la negra, però també els qui busquen entre els prestatges de no ficció, per corroborar que el tòpic que la realitat… que la realitat és l’hòstia!

Títol: Culpa
Autor: Ferdinand von Schirach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-795-4
Preu: 18 €

Share

La vida per rail

2 respostes

Títol: La vida per rail
Autor: Ramon Erra
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-7588-288-8
Preu: 17,90€
Premi Mercè Rodoreda 2011

La vida per rail és el darrer llibre de contes de l’escriptor català Ramon Erra (Vic, 1966), autor, a més de relats, de novel·les, de llibres de viatges i de novel·les juvenils. Amb La vida per rail va ser guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2011 convocat per Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Aquest magnífic recull de vint-i-tres relats és gairebé una successió d’odes o de petits homenatges a tot allò que pot succeir durant un viatge, o a les múltiples i diverses situacions en les quals ens podem trobar viatjant.

Amb el fil conductor de les estacions i els vagons de trens, La vida per rail ens obre un ventall d’històries protagonitzades per personatges de diverses naturaleses i orígens, desconeguts que per uns moments comparteixen, si més no, la vista d’un mateix paisatge i la vida dels quals, paradoxalment, descarrila d’una manera o d’una altra.

A vegades en situacions versemblants i en d’altres amb tocs inesperats, Ramon Erra, amb un vocabulari directe, senzill i sense estridències, passeja els seus personatges per les estacions i carrers d’algunes de les ciutats més maques Europa, fent-nos partíceps i companys de viatge als lectors. Uns viatges que, com la vida mateixa, avancen en paral·lel però, això sí, tenen sempre un punt de partida i un punt d’arribada que fan de nexe.

Perdoneu que tregui ara la meva vena més poètica però, que bonica que és la imatge dels dos rails en paral·lel que en la llunyania de l’horitzó s’ajunten. I s’ajunten com les nostres vides quan, cadascú de Nosaltres, des d’on estiguem -al sofà, al llit, a l’andana del metro, al bus o a la sala d’espera del metge, per exemple- compartim la lectura d’un mateix llibre.

I és que, si dubteu de la idea de que es pot viatjar llegint, La vida per rail us traurà de dubtes des de bon principi.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La vida per rail és el darrer llibre de contes de l’escriptor català Ramon Erra (Vic, 1966), autor, a més de relats, de novel·les, de llibres de viatges i de novel·les juvenils. Amb La vida per rail va ser guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2011 convocat per Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Gairebé una successió d’odes o de petits homenatges a tot allò que pot succeir durant un viatge, o a les múltiples i diverses situacions en que ens podem trobar viatjant, esdevé aquest magnífic recull de vint-i-tres relats.

Amb el fil conductor de les estacions i els vagons de trens, La vida per rail ens obre un ventall d’històries protagonitzades per personatges de diverses naturaleses i orígens, desconeguts que per uns moments comparteixen, si més no, la vista d’un mateix paisatge i la vida dels quals, paradoxalment, descarrila d’una manera o d’una altra.

A vegades en situacions versemblants i d’altres amb tocs inesperats, Ramon Erra, amb un vocabulari directe, senzill i sense estridències, passeja els seus personatges per les estacions i carrers d’algunes de les ciutats més maques Europa, fent-nos als lectors partícips i companys de viatge. Però d’uns viatges que, com la vida mateixa, avancen en paral·lel però, això sí, tenint sempre un punt de partida i un punt d’arribada que fan de nexe.

Perdoneu que tregui ara la meva vena més poètica, però que bonica és la imatge de dos rails en paral·lel que en la llunyania de l’horitzó s’ajunten. I s’ajunten com les nostres vides quan, cadascú de Nosaltres des d’on estiguem, al sofà, al llit, a l’andana del metro, al bus o a la sala d’espera del metge, per exemple, compartim la lectura d’un mateix llibre.

I es que, si dubteu de la idea de que es pot viatjar llegint, La vida per rail us traurà de dubtes de bon principi.

Share

Sic transit Glòria Swanson, d’Emili Teixidor

1 resposta

@Ed_Proa @Grup62

Jo també, com el César diu en el seu comentari al Nosaltres de Retrat de l’assassí d’ocells de l’Emili Teixidor, vaig decidir que llegiria aquest estiu algun llibre seu com a homenatge.

La veu de l’Emili Teixidor va ser durant alguns cursos, la meva manera de començar els caps de setmana, quan divendres cap a les onze del matí plegava de treballar i, en agafar el cotxe, el primer que feia era sintonitzar el programa del Bassas per escoltar les seves recomanacions literàries. M’encantava sentir-lo parlar de forma correcta, honesta, irònica, endreçada i de vegades apassionada per algun llibre o algun autor. Parlava de forma senzilla i com qui no vol la cosa, però ja veies el coneixement i la saviesa que tenia. Sovint me’ls apuntava mentalment i li feia cas si se’m presentava l’ocasió. També el seguia en revistes o suplements literaris.

He començat amb el primer llibre que va escriure pels “grans” (1979). Ja se sap que durant anys es va dedicar a escriure literatura infantil i juvenil en català, perquè no n’hi havia.

Sic trànsit Glòria Swanson és un recull de contes curts, de 6 a 12 pàgines i un de més llarg, el primer. Un d’aquests contes breus és el que dóna nom al recull.

I de què tracten els contes? Excepte els dos últims, la majoria tenen uns elements comuns d’espai i temps: el món de Roda de Ter de la infantesa d’Emili Teixidor i els anys de la guerra i de la postguerra que tant van afectar aquesta zona. També hi apareixen noms que es repeteixen i alguns fets comuns. Però són diferents estilísticament. No són simples, sinó que sovint són molt elaborats encara que la lectura flueixi i l’autor et porti d’un lloc a un altre sense adonar-te’n. El llenguatge és ric, però no enfarfega. Estan ben escrits.

Quan te’ls has llegit i reflexiones, t’adones que t’ha contat històries terribles, dures, però sense escarafalls, amb tanta naturalitat com la vida de moltes persones comunes.

Títol: Sic transit Glòria Swanson
Autor: Emili Teixidor
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-8256-087-8
Preu: 16,50€

Share

Vint-i-vuit contes, de Manuel de Pedrolo

2 respostes

@Ed_62 @Grup62

Nosaltres, posem-nos dempeus, que anem a parlar dels Vint-i-vuit contes, de Manuel de Pedrolo. Quin gran llibre! L’edició corre a càrrec de Jordi Coca i m’ha semblat molt interessant, perquè hi trobem obres, entre d’altres, del ’38, del ’53, del ’74, del ’85 o del ’90. Una disseminació de textos que ens fan comprendre una mica millor els anys que va viure i retratar l’autor, i que donen testimoni de l’evolució de la literatura catalana en les dècades més terribles, fosques i difícils per als autors compromesos.

Tot i que l’obra és extensa i, per tant, hi ha una mica de tot, em quedo amb un regust general de literatura amarga; amb un pòsit que han anat deixant uns personatges incòmodes que passen per situacions opressives, magistralment dibuixats per Pedrolo. Fins i tot amb un punt de surrealisme, el lector es troba davant d’uns casos que segur que no el deixen indiferent.

Com que no puc parlar de tots, m’agradaria centrar-me en “Domicili Provisional”, de l’any ’53. És un conte totalment dialogat entre un pare que creu que, al cap dels anys, podria tornar a establir contacte amb el seu fill -que va desaparèxer l’any trenta-nou-, i un seguit de persones que potser han coincidit amb ell en una estada recent a Barcelona. No costa imaginar-se com una obra de teatre les vicissituds d’en Maurici Torrents, estirant d’un fil d’ariadna que pot acabar-lo portant a trobar el fill o bé conduir-lo al bell mig d’un laberint de devastació del qual no en podrà sortir mai més. L’atzar jugarà a favor d’ell… o no! De debò que és imponent!

Parlant de laberints, me ‘n ve al cap un altre, “Dèdal”, que també té tela marinera… Ja us ho dic jo, que si llegiu aquests contes d’en Pedrolo no us els traureu fàcilment del cap, ni de l’ànima.

Títol: Vint-i-vuit contes
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-2976-225-9
Preu: 22,90€

Share