Arxiu de la categoria: Relats breus

Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez

Deixa un comentari

vintinoucontesmenysAcabo de llegir Vint-i-nou contes menys, d’Eduard Márquez Taña i no sé ben bé quina impressió em provoca. He de confessar que no sóc lectora de relats curts, que tiro més aviat de novel·la i que llegir contes em demana un esforç extra que la novel·la no em requereix.

Amb una novel·la pots anar avançant línies de text i fins i tot pàgines que, sovint, el context no es perd. Però és que els relats d’Eduard Márquez van més enllà de tot això, perquè alguns d’ells sobten per la seva escassa llargària o més aviat sorprenent poca durada. Per posar-vos un exemple, n’hi ha un que té només tres línies de text!

Tot i això, hi ha algun que altre engany, perquè tot i que els relats tenen tots principi i final, Márquez fa que alguns s’enllacin entre ells, de forma que la lectura de les seves parts fan un tot encara més interessant.

I dius, pot ser? Sí, pot ser i és. El que sí que em queda és l’admiració absoluta cap a un escriptor capaç de sintetitzar en pocs paràgrafs situacions, espais i personatges de la manera com ho fa, creant atmosferes claustrofòbiques, fent que el lector sigui capaç de veure i viure que el personatge sobre el qual està llegint té una vida trista, apagada, avorrida sense haver de recórrer a llargues descripcions, amb l’ús de paraules molt concretes, de frases curtes que s’encadenen de forma magistral.

Perquè, això sí, els contes de Vint-i-nou contes menys no són històries alegres, més aviat pinten una realitat dura, freda, trista, però sobretot fosca, amb personatges dominats per fòbies o per uns altres personatges, reals o fins i tot imaginaris, que els fan viure situacions que podríem veure en pel·lícules de terror psicològic, d’aquelles amb dolents molt i molt pertorbats.

I dius, pot ser? Sí, pot ser i és.

Títol: Vint-i-nou contes menys
Autor: Eduard Márquez
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9787-959-0
Preu: 18,50€

Share

Gent que plora en silenci, de Pilar Senpau

Deixa un comentari

gentqueploraensilenci

@Ed_Proa @Grup62

La Montse Najera se’ns estrena al Nosaltres i ho fa amb un llibre que, segons ella, és “una petita obra d’art”: Gent que plora en silenci, de . Aquí teniu la seva ressenya:

El llibre de la Pilar Senpau és allò que tant el títol i el dibuix de la portada ens diu: un món amb un seguit de relats sobre personatges i situacions intimistes, on no hi sobra ni hi falta res.

En aquest recull de contes, a cada història s’hi fan presents la bellesa, la tristor, l’amor, la pèrdua, la soledat i la mort, sempre de passada, com si l’escriptora volgués volar per sobre de tots aquests sentiments sense arribar a provocar llàstima. Més aviat ens convida a posar-nos al lloc d’aquells que viuen les històries en determinats moments de la seva vida i ens permet imaginar-nos que també nosaltres ens podem trobar en situacions semblants en alguna ocasió.

Cal destacar la importància que l’autora dóna als nens i nenes, a la infància, a com digerim les vivències en el decurs d’aquesta i com pot arribar a marcar-nos de mala manera… i per sempre. O els secrets que s’amaguen en les aparences de les persones que creiem que coneixem, el que hi pot haver a l’altre part d’unes portes que veiem però a on la realitat potser no és la que creiem.

Aquest llibre ens fa sentir tendresa i empatia envers les persones que “relaten” d’una manera clara, entranyable i sincera el seu dia a dia, i resulta impossible no posar-nos “l’abric” de qui l’explica. Les descripcions de situació que ens ubiquen en el lloc, el temps, la fisonomia o l’edat dels personatges que ens descriu la Pilar arriben al lector de forma precisa, sense necessitat de fer ús d’adjectius ni llenguatge excessiu, carregós o monòton, malgrat que totes les narracions tinguin força punts en comú. En definitiva, i com a percepció totalment personal, confesso que la forma d’escriure de l’autora m’ha cridat molt l’atenció.

D’altra banda, és important assenyalar que tant el cos de la lletra com l’extensió de les narracions tenen la mida justa i no es fan gens feixugues. Amb el llibre a les mans, es fa difícil no passar cap a la pàgina següent per enganxar-se a una nova aventura.

Crec que aquesta petita obra d’art és com un “tresoret” que un dia, així com qui no vol la cosa, algú et deixa o cau a les teves mans mentre revises els exemplars que omplen la biblioteca de casa. Quan això passa, no pots evitar llegir-lo de nou.

Esperem llegir-te més sovint al Nosaltres i que segueixis gaudint de la lectura, Montse!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre:

Títol: Gent que plora en silenci
Autor: Pilar Senpau
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-BETA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-7588-479-0
PVP: 15,50€

Share

Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner

Deixa un comentari

contesinfantilscontratotpronostic

@ColumnaEdicions @Grup62 @EmparMoliner

Després de la divertida crítica que en Martí Nosaltresllegim va fer del Contes infantils contra tot pronòstic de l’Empar Moliner, us confesso que em costa afegir res que retingui tan bé l’essència d’aquest gran recull d’històries. Perquè el que en Martí fa en aquella ressenya és el que l’Empar Moliner ens empeny a fer des de pràcticament el principi del llibre: atrevir-nos a inventar, a somiar, a donar vida a tot allò que ens envolta d’una manera fàcil.

Ens anima a perdre-li la por a la idea d’explicar contes que no estiguin ja escrits a les criatures que tinguem pel voltant. A perdre-li la por perquè, com ens diu, totes les històries tenen una estructura similar. Perquè les històries beuen les unes de les altres i això, tret de treure-li màgia, ho fa tot molt més maco i més senzill alhora. I perquè no cal que inventem uns personatges ni rodons ni ben trenats… uns mitjons desaparellats, els ninots dels semàfors, o bé una simple tovallola de dutxa són uns protagonistes més que vàlids per a les nostres històries. El millor de tot és que ens anima des d’una idea molt tendre: ens convida a gaudir d’una experiència que ella ha viscut ja que moltes de les històries que ens explica són les que va anar creant i inventant per i amb la seva filla, que és alhora qui il·lustra de manera ben preciosista aquesta delícia de llibre.

Només em queda per elogiar una cosa: l’edició, l’objecte, el llibre. Està molt ben treballada, i gràcies no només a aquests dibuixos de traç infantil i colorista sinó també per la disposició dels diversos contes. Per la varietat de pàgines que ens trobem, pel valor de l’objecte en sí mateix. Una idea atrevida en aquests dies que vivim d’edicions digitals i de pèrdua de valor del paper, del llibre.

Tant si us apassiona el gènere de contes com si no, i fins i tot m’atreviria a dir “tant si teniu a prop alguna criatura, com si no”, feu-vos amb aquests Contes infantils contra tot pronòstic. És un d’aquells petits tresors ben fàcils d’aconseguir, ple d’humor i d’imaginació que us ajudarà a gaudir plenament de molts més moments dels que us podeu imaginar ara mateix.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Contes infantils contra tot pronòstic
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€

Share

Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner

Deixa un comentari

contesinfantilscontratotpronostic

@ColumnaEdicions @Grup62 @EmparMoliner

En Martí Nosaltresllegim i l’esperit literari de l’Empar Moliner

En Martí Nosaltresllegim era un noi que era molt amant de la música però que després d’uns anys al costat de la Montserrat Obi-Brau s’havia tornat molt de llibres. Una de les seves feines era portar un blog on hi havia un munt de persones que escrivien sobre moltes històries diferents. Això sí, les històries de què escrivien acostumaven a ser bones i, sobretot, eren d’altres persones que escrivien molt bé.

Un dia, la germana del Martí Nosaltresllegim va decidir tenir un fill i de cop en Martí es va trobar en una nova circumstància: era tiet! Allò li feia molta il·lusió però alhora tenia un punt preocupant. Ell se’n sortia bé parlant de les històries d’altra gent però a l’hora d’escriure històries… allò era una altra història! El primer que va fer va ser preguntar-li al seu iPhone si el podia ajudar amb el tema d’explicar contes al seu nebot i el seu iPhone li va dir que primer havia d’activar el Siri. Després d’activar el Siri, el Siri li va dir que si volia contes havia de passar per caixa a l’iTunes Store, i com que en Martí Nosaltresllegim era un noi una mica garrepa i autònom va decidir que faria servir un llibre del blog sobre llibres que gestionava.

Va ser llavors quan es va trobar amb els Contes infantils contra tot pronòstic de l’Empar Moliner. En Martí Nosaltresllegim va dir: “aquesta és la meva! Ja veuràs com li podré agafar els contes a l’Empar Moliner!”. Va ser llavors quan va obrir el llibre i d’allà en va sortir l’esperit literari de l’Empar Moliner:

-Escolta! Qui ets tu? -li va preguntar el Martí Nosaltresllegim.
-Què vol dir que qui sóc jo? Que no m’has vist prou a la tele? -li va contestar l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-Tu ets l’Empar Moliner?
-Sí, però només una part. Porto l’ISBN escrit al cul, o sigui que tampoc sóc l’obra al complet
-Ah… i escolta, que m’han dit que en aquest llibre nou que has fet expliques els contes que li explicaves a la teva filla i també expliques com fer-ne, oi?
-Oi.
-Carai… et podries esplaiar una mica més en les respostes, no trobes?
-Sí.
-Estupendu -va dir en Martí Nosaltresllegim.
-Escolta, què fas aquesta nit? Que et ve de gust anar a prendre una copa? -li va preguntar l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-Què dius? Però si ets un esperit literari! A més, jo no bec… -va dir en Martí Nosaltresllegim.
-No ho sé noi… Fa temps que he de mantenir el personatge de ninfòmana furiosa -va dir l’esperit de l’Empar Moliner mig avergonyit- però ara m’estic redimint treient llibres molt ben editats per Columna sobre contes a la meva filla.

momia-300x300En Martí Nosaltresllegim estava una mica confós amb la situació. Tenia un llibre que li donava les claus per explicar contes però no sabia ben bé com fer-s’ho encara. I l’esperit no l’estava ajudant gaire tampoc.

-Escolta, Empar. Et puc dir Empar?
-I tant! -va respondre l’esperit literari tot somrient amb mirada lasciva.
-Escolta, Empar, que tinc un petit problema. Que resulta que la meva germana ha decidit tenir un fill que resulta que és extremadament guapo i que li agraden molt i molt els botons que giren, i si em demana un cangur li hauré d’explicar un conte. Que creus que em podràs ajudar amb el teu llibre?
-Però, es pot saber quina pregunta és aquesta? I tant que si! Que no ho veus?
-Mira, ja n’estic tip. Euh… Què vol dir “que no ho veus?”

En Martí Nosaltresllegim començava a estar una mica fart d’aquella situació i sobretot, temptat de tancar el llibre dels Contes infantils contra tot pronòstic i passar per caixa a l’iTunes Store.

-Doncs això! -va respondre l’Empar Moliner- Acabes d’escriure un conte! Que no veus que si pots fer un conte per ressenyar un llibre podràs inventar-te’n un pel teu nebot?
-Potser si que…
-Potser si i prou! Vinga! Recomana-li el llibre a tothom i a fer els cangurs del teu nebot tranquil·lament, que ho faràs molt bé! -va respondre l’esperit literari de l’Empar Moliner.
-D’acord. Molt bé. Ja el deixaré bé al blog de llibres que administro. Per cert, que sàpigues que m’ha agradat molt el conte que li explicaves a la teva filla de la Vanessa Marimuntanya i els anuncis de la tele. -li va dir en Martí Nosaltresllegim.
-Estupendu. Ja li diré a la mestressa. Vinga. Brillo! Que tinc molta feina i m’he de fer les ungles i participar en una tertúlia de tarda de la tele. -va dir l’Empar Moliner amb cara de “tinc pressa que aquí ja em fa mandra ser-hi”.
-Doncs res. Moltes gràcies i ja seguiré els consells que dónes al llibre per explicar contes.
-Apa! Fes-ho! A reveure! Fins aviat! Adéu siau! Vagi bé!
-Que sí! Que ja et deixo estar!! Carai! Com sou els esperits literaris…
-Noi… -va dir l’esperit literari de l’Empar Moliner- això només depèn d’on ens graven l’ISBN. I a mi m’ha tocat el cul.

Llavors l’esperit literari de l’Empar Moliner es va asseure al sofà de casa del Martí Nosaltresllegim i va esbufegar tot posant-se la mà a una de les galtes del cul, com si hi hagués alguna cosa que li fes coïssor.

-No pateixis, que segur que els llibres que venen a les llibreries tindran encara més bon humor. Segur que posen l’ISBN més ben marcat. Moltes gràcies i ja et recomanaré molt. -li va dir en Martí Nosaltresllegim, tot fent-li una carícia al cap.
-Gràcies! -va respondre l’Empar Moliner- I si vols fer una copa i un llibre, ja ho saps! Ah! I no pateixis si els contes et surten amb finals precipitats! Ens passa a tots.

En Martí Nosaltresllegim va somriure, li va fer un parell de petons a les galtes de la cara i es va llegir tot el llibre de l’Empar Moliner per veure si el podia recomanar molt al blog de llibres.

I sabeu què? El va recomanar molt a tothom.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Contes infantils contra tot pronòstic
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€

Share

Vine com estàs, de Mercè Ibarz

1 resposta

@Ed_Proa @Grup62

El llibre que us comento avui és un llibre curiós. És el Vine com estàs, de la Mercè Ibarz.

És un llibre de relats curts, però només conté dos relats. Un, d’unes 54 pàgines, “La guerra vista des del mas” és un relat potent, situat en un mas d’un poble del Baix Cinca, i en el període que va des de dies abans de l’esclat de la guerra, la violència civil del primer moment, la mobilització dels joves per la batalla de l’Ebre fins la tornada dels vençuts i l’ambient de postguerra. L’autora ha construït el relat a partir dels testimonis recollits de membres de la seva família i ha transmès molt bé el que va significar aquest fet històric i les seves conseqüències en persones, famílies i pobles.

L’altre relat és completament diferent. “Repertori de passions” (94 pàgines) és una suite de 10 petits relats, que parteixen de la lletra de la cançó de Nirvana, Come as you are.

La “suite” té 10 moviments i cadascun  porta el títol d’un vers de la cançó

Come /As you are /As you were /As I want you to be/As a friend /As a friend/As an old enemy /Take your time/Hurry up/The choice is your/Don’t be late/Take a rest

(“Com estàs”/”Com estaves”/”Com vull que estiguis”/”Com a amistat”/”Com a vella enemiga”/”Al teu ritme”/”Afanya’t”/”Tu tries”/”Descansa” i finalment “Memòria, ah”)

i s’enllacen de manera que les últimes paraules d’un relat són pràcticament les primeres del següent.

Cadascun d’aquests “moviments” té el seu ritme i gira entorn de temes, persones i circumstàncies diferents: l’amiga, l’amic que mor, l’evocació d’un viatge, el moment transcendent de la formació de l’adolescent, de la Mercè Rodoreda (que l’autora ha estudiat i biografiat àmpliament), la mare modista, l’agonia del pare, la malaltia … I aquestes “danses” diferents que formen la suite estan unides per la veu íntima de l’escriptora que recorda i imagina amb un diàleg interior viu i amb molta llibertat expressiva:

…”ja no sé què pensar sobre si val la pena tenir memòria o no, si val la pena tenir records o no; molt sovint, bastant sovint, oblidar em sembla més important. I la imaginació. Recordar potser té més a veure amb la imaginació que no pas amb la memòria”… p. 93

És un llibre que no deixa indiferent. A mí, sens dubte, no m’ha deixat indiferent. I, naturalment per recomanació de l’autora, he estat després escoltant Caetano Veloso versionant la cançó Come as you are.

Títol: Vine com estàs
Autor: Mercè Ibarz
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-7588-345-8
Preu: 17,90€

Share

El parèntesi més llarg, de Tina Vallès

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

El parèntesi més llarg és el darrer llibre de relats que enguany ha publicat la jove escriptora barcelonina Tina Vallès (Barcelona, 1976) i que ha estat mereixedor del Premi Mercè Rodoreda 2012. Anteriorment havia publicat els reculls de relats L’aeroplà del Raval i Un altre got d’absenta.

Nosaltres, les meves darreres lectures em fan pensar que a la literatura catalana s’hi està produint un relleu generacional pel que fa als autors que practiquen amb èxit el gènere dels relats. Als ja reconeguts Quim Monzó, Empar Moliner i Sergi Pàmies, darrerament s’hi estan afegint noms com els de Ramon Erra i Bel Olid, entre d’altres. I en aquest darrer grup cal afegir-hi també la Tina Vallès.

Amb els contes que formen El parèntesi més llarg l’autora aconsegueix captivar el lector perquè mostra, amb una prosa sense gaire complexitats, diverses situacions que, si no ens han passat ja, és molt probable que ens puguin passar. ¿Qui no ha decidit agafar el metro per arribar abans a un lloc i resulta que la pantalla de l’andana, quan falten pocs segons per a que arribi el metro, torna a marcar el rellotge en dos minuts i mig? ¿Qui no ha estat mai amb una persona i en aquell mateix moment pensa en altres persones? ¿Qui no ha trucat mai una companyia telefònica i no se n’ha sortit amb els teleoperadors de torn?

En aquests contes veureu com la Tina Vallès juga amb les situacions creades i amb la psicologia dels personatges, i d’aquesta manera aconsegueix convertir aquest parèntesi del títol en una pausa més mental que no pas motriu.

Nosaltres, no dubteu que El parèntesi més llarg és un molt bon regal i una molt bona lectura.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Autor: Tina Vallès
Títol: El parèntesi més llarg
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
ISBN: 978-84-7588-350-2
Preu: 17.90 €

Share

Deix on dir, de Núria Martínez-Vernis

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:

deixondir

1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.

Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:

No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.

Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.

És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!

Títol: Deix on dir
Autor: Núria Martínez-Vernis
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-9787-772-5
Preu: 20€

Share

De óxido y hueso, de Craig Davidson

1 resposta

@ElAlephEditores @Grup62

Els perdedors sempre han tingut un espai en els relats breus. Són un gènere en què, sense endinsar-nos en la misèria d’una novel·la dramàtica,  ens van pegant cops a l’abdomen, com si fóssim espàrrings del narrador i ell ens anés llançant directes per castigar-nos la consciència.

El símil de la boxa és ben oportú en aquest cas. En Craig Davidson sembla que coneix bé aquest món, així com el de la lluita. Alguns dels contes (el primer, per exemple) es mouen en aquest ambient i se’l nota molt còmode. Altres, en total són vuit històries, retraten ambients no menys sòrdids, però més allunyats dels gimnasos, sempre amb persones al límit com a protagonistes: un addicte al sexe, un pare alcohòlic obsessionat amb les aptituts per al bàsquet del seu fill, una parella que entrena gossos per lluitar en baralles (terriblement realistes, aquí també, les descripcions)…

Potser un dels que recordo millor és el darrer: Manual del aprendiz de mago moderno. Ara que ho penso, diria que és el que més m’ha agradat perquè és el més llarg; em sembla que en Craig Davidson és un gran autor també per a extensions llargues: com més pinta els personatges, més enriqueix el llenç que conformen les històries. Imagineu-vos, en aquest cas, un pare mag que treballa amb els seus fills i que, per abandonar-los, decideix desaparèixer durant un truc, per no tornar mai més a les vides dels nens. Mireu què escriu un dels fills, al cap dels anys, en el llibre que dóna títol al conte:

Has de saber esto: sí, hay magia. Existe. (…) Mi única esperanza es que, incluso si nunca logras  la magia real o si nunca la ves con tus propios ojos, sigas creyendo, al menos, en la posibilidad de que existe.
Estoy convencido de que el mundo es un lugar mucho más brillante para los que creen.

Títol: De óxido y hueso
Autor: Craig Davidson
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-1532-577-2
Preu: 20€

Share

De sobte, truquen a la porta, d’Etgar Keret

3 respostes

@Ed_Proa @Grup62

En Martí s’ha llegit De sobte, truquen a la porta, d’Etgar Keret, i encara no sabem si ens l’ha ressenyat. Aquí teniu el seu escrit.

He decidit que me’l llegiré. L’he vist quan ha arribat i me l’he fet meu. De fet, només veient la faixa que porta el llibre ja em convenç. El recomana el Quim Monzó i tampoc és un autor d’aquells que fa escarafalls positius. Normalment va al revés. Els escarafalls els fa negatius. Doncs res, tu. Ja el tinc. I m’he posat a llegir-lo… i mira que em costa llegir, però aquest me l’estic ventilant molt ràpid. He de fer-ho més sovint això de llegir llibres de relats curts. No pel tema del metro, sinó perquè segueixo millor el fil argumental de les coses. O no… vés a saber.

Com deu ser aquest Etgar Keret per aconseguir trobar aquests punts de partida dels contes a De sobte truquen a la porta? Me l’estic imaginant a casa, davant de l’ordinador, repassant papers que ha anat escrivint mentre anava viatjant en autobús per Tel Aviv, desgranant petites idees i qüestions surrealistes tot convertint-les en conte com a De fet, últimament tinc unes ereccions tremendes, amb en Ronel, el gos terrier d’en Darko “llepant-li la trempera matinera” mentre “un pensament fulgurant li va travessar l’ensopit i relativament desocupat cervell: «Això és sexe?»”. En Keret deu tenir un gos que llepa? Ai. No ho sé. Vés a saber…

I aquest conte de l’Ella i en Tsiki? Aquesta història que parteix d’un petó apassionat que acaba amb una ferida amb sang, i ella descobrint que el seu xicot té una cremallera sota la llengua i, després de descordar-la, trobant-hi algú altre? Com se t’acut això, Keret? Diria que d’això en diuen… talent! Això! Talent! Doncs res tu, que me l’estic llegint i no paro de pensar que això ha de sortir d’experiències pròpies o pensaments viatgers: “no hi ha res més estrany que sentir xinès parlant hebreu”. Segur que aquesta frase final de conte ha sortit d’una sessió d’acupuntura. No ho sé. Vés a saber…

L’únic problema és que m’estic acabant massa ràpid el llibre. M’encanten aquestes situacions com les d’en Joseph, o la d’en Celles, en Tireta, en Bigotis,… Per fer l’escrit del Nosaltres hauria de seguir els consells de la reportera del conte Quin animal ets quan li diu allò de “Escriu alguna cosa de veritat: una història, no només un grapat de paraules. Escriu amb naturalitat, com fas sempre”. Sí. El millor serà seguir els consells de la reportera que filma l’Etgar Keret mentre escriu. Si, oi? No ho sé. Vés a saber…

M’he acabat el llibre en un tres i no res, m’ha encantat, no deixo de recomanar-lo a tothom i, francament, el pitjor és que no sé com faré l’escrit pel Nosaltresllegim. Espero que em surti bé. Li hauré de preguntar a en Keret com s’ho fa per escriure així de bé. A saber com s’ho fa.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: De sobte, truquen a la porta
Autor: Etgar Keret
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-348-9
Preu: 18,90€

Share

Després del terratrèmol, d’Haruki Murakami

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

Després del terratrèmol ha estat el meu primer Murakami, però no crec que sigui l’últim. Tenia moltes ganes de valorar per mi mateixa aquest autor, que sempre veig a les travesses per al Nobel. És evident, tot just encetar el llibre, que té un estil propi, depurat, poètic, blanc, que ens permet entrar en el relat des de molt a prop i amb la mateixa cadència que viuen els personatges. Un ritme lent que es veu sacsejat per l’arribada del terratrèmol de Kobe. Recordo bé les imatges de la desgràcia, tot i que ja fa gairebé vint anys que va passar. Tanmateix, us dic amb franquesa que no tinc clar si les recordo perquè les vaig enregistrar a la memòria visual o bé perquè en Murakami me les hi acaba de posar. I no és que en parli massa directament, del terratrèmol. No ens l’explica… senzillament hi és.

En aquests sis relats –alguns més estrafolaris que altres- hi ha alguna cosa que es trenca. No només ho fa la terra sota els peus, sinó també les parelles (us recomano el darrer conte i el primer), les rutines, les relacions de cadascú amb les seves misèries més íntimes… Si voleu que us digui, mentre el llegia –intercalat amb una altra obra de no ficció- pensava “vols dir que anem bé?”, perquè hi ha moments que és molt… no sé com dir-vos-ho… rar. Ara bé, vist amb perspectiva, trobo que les imatges que troba l’autor són bones, memorables. Estic recordant ara mateix un fragment on es descriu com es construeix una foguera a la platja i és una filigrana, plena de bellesa plàstica i ordre narratiu: l’acció transcorre en primer pla però pel fons va passant el foc, la calor, la creació i la destrucció… bellíssim!

Us he triat una cita del relat que es titula Tailàndia. Li diu un xofer tailandès a una doctora japonesa que du un pes enorme a dins, “una pedra”:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l’expressió “tocar de peus a terra”. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids.

La literatura, per sort, roman.

Títol: Després del terratrèmol
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-834-0
Preu: 17€

Share