Arxiu de la categoria: Poesia

Poemes per a lectors de totes les edats

Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals

Deixa un comentari

exploradorsalpoemaQui no ha escrit, alguna vegada, un poema? A mi em vénen ara mateix al cap els versets del Dia de la Mare o de la Revista dels Jocs Florals de quan anava a l’escola. Després va sorgir algun intent més, a les acaballes de l’adolescència, però per bé de la humanitat ràpidament vaig aparcar les temptatives… Amb tot, reconec que sempre que llegeixo poesia penso que deu ser una immensa sort, gaudir d’aquesta capacitat estètica, sintètica i energètica. Per aquesta raó, quan vaig veure Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals, vaig agafar-lo amb molt de gust.

És un llibre difícil de definir. Potser el classificaria dins de “no ficció” perquè, de fet, el que fa és anar disseccionant aspectes essencials de la poesia i il·lustrant les seves tesis amb exemples, propis o d’altres. A més, a la part de Laboratori, proposa al lector uns exercicis molt divertits per jugar una estona amb les paraules.

No us sabria dir tampoc per a quina edat és més adequat. Com que l’edita Estrella Polar vaig pensar immediatament que es tractaria d’una obra per a un públic jove, però us he de confessar que m’ho he passat força bé llegint-lo… deu ser que la crema antiarrugues funciona i a hores d’ara estic feta una criatura!

En fi, acosteu-vos-hi sense por, que hi teniu una estona de diversió intel·ligent assegurada!

La poesia es manté viva en la inquietud, està atenta
a les frisances, ve de l’amor, sovint, i va cap a on tu
vulguis si saps acompanyar-la,

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

I aquí teniu en Màrius Serra parlant-ne -cap al minut 8:30- a El Matí de Catalunya Ràdio.

Reproductor d'àudio

Si l’escolteu des del començament també el sentireu parlar sobre Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro i la traducció del Jo confesso a l’anglès!

Títol: Exploradors, al poema! Taller de poesia
Autor: Josep Pedrals
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Lectors avançats
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9057-431-7
Preu: 10,95€

Share

El castell de la puresa, de Pere Gimferrer

Deixa un comentari

elcastelldelapuresa

@Ed_Proa @Grup62

En Ramon s’ha llegit el llibre de poesia El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Pere Gimferrer (1945) ha fet, en quatre dècades llargues, una carrera d’escriptor notable. I, sense desmerèixer la seva prosa assagística i narrativa, el centre d’aquesta carrera, l’ha conformat la seva poesia. Per això, l’aparició d’El castell de la puresa és una bona notícia per a l’extensió de l’eix central del seu corpus literari.

Es tracta d’una col·lecció de deu poemes, datats entre el desembre de 2002 i el maig de 2013. Són poemes d’art major (que alternen versos decasíl·labs i alexandrins) i d’una discursivitat de flux edificat, entre la trentena de versos dels poemes més breus fins a la vuitantena dels més llargs.

Amb tot, la discursivitat d’aquests poemes de Gimferrer no és argumentativa, sinó més propera (si es pot dir així) a la lògica avantguardista d’un relat d’imatges, deslligat del pes de les cadenes de la causalitat. En un terme baumanià que va deixant d’estar de moda, podríem dir que Gimferrer fa una poesia preeminentment “líquida”, en una combinació singular de postmodernisme aparent i d’un aire neobarroc fet d’exhuberància verbal, en un ric devessall de metàfores lliscants.

Al mateix temps, però, és impossible no percebre a El castell de la puresa una proposta, sobretot, elegíaca. Amb una discreció que pot passar desapercebuda (però present), el llibre deixa constàncies sòlides, i de sentit incontrovertible, d’una veu tenyida de malenconia. Són traces mínimes (uns pocs versos amb força referencial al llarg del recull), però ben comprensibles.

Deliberadament, el conjunt del llibre fuig, escàpol, de la voluntat d’oferir un sentit tancat, unívoc, traçable.  Però les traces hi són, per exemple, en versos (“entre el morir i el viure a esgarrapades”) com aquests:

La rosa negra i moradenca diu
que el passat es vesteix de llum de roses;
quan vivim, la llanterna del passat ens espia;
si hi ha un temps a la mort, és el temps del present

Torno a l’elegia: per mi, El castell de la puresa és un intent humà de conjurar el dolor de les pèrdues: “tot ho ha transfigurat el temps que llaura/ i allò que fou efímer és ja definitiu”.

El dolor no és expressable, almenys no directament, i és aliè al sentit. Traduir-ne la intensitat sembla, potser, la pretensió de l’artifici exhuberant. Sembla, potser, l’aspiració del poeta, l’única que considera vivible, “si per tant de dolor i per tantes gemmes/ no hem sabut viure més que de biaix,/ sempre cremant focs aproximatius”.

Ni el sentit ni els sentiments (“lladres de camí ral”, diu) són convidats d’honor al ball d’aquests versos, ni tampoc la primera persona del singular. És, penso, una elegia lírica (del jo privat) aquest llibre, però el poeta sembla preferir la profecia generalitzadora:

si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!”

I, malgrat tot, aquest home profètic, que no se sent desemmascarable (o que no se sent capaç de viure sense màscara), busca amb “paraules oscades” una possibilitat de dir:

“És tal vegada aquest el martell dels poemes:
saber que som és viure de l’incendi dels mots.”

Vet aquí, doncs, d’aquest foc de paraules, la llum d’El castell de la puresa.

Moltes gràcies, Ramon! Comptem amb tu al Nosaltres per la lectura de poesia, que sembla que això se’t dóna bé! Què carai? Se’t dóna molt bé!

Aquí teniu un fragment del llibre de Pere Gimferrer en pdf.

Títol: El castell de la puresa
Autor: Pere Gimferrer
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-426-4
PVP: 16€

Share

El llac dels Signes, de Miquel de Palol

Deixa un comentari

elllacdelssignes

@Ed_Proa @Grup62

Llegir aquest El llac dels Signes, de , és un repte per a tossuts impenitents. Com que jo en sóc un m’he dedicat des de fa uns quants dies a treure’n l’entrellat. No tot el dia, és clar. Ni les festes ni les neurones donen per tant.

Capbussat en la lectura sense previ advertiment, i no pas a la meitat del camí de la vida (què més voldria!), la sensació és la d’endinsar-me en una selva obscura sense un Virgili que m’acompanyi.

Com a molt, un generós Joan F. Mira. El rètol que convida a deixar tota esperança als que gosen entrar no hi és però s’endevina que Palol no ens pensa donar peixet.

El bosc és espès, ple de senyals –Signes?- estranys i poc entenedors. De tant en tant, però, s’obren clarianes que em permeten reconeixer paisatges coneguts: alguns literats i pensadors. I músics: Bach, Mozart, Buxtehude, Bach, Schönberg, Beethoven, Bach, Fauré, Jeannette MacDonald, Bach i Bach i Bach i Bach. Cadascú té les les llacunes culturals que té. A mi la constant referència a Bach m’ha servit per no perdre la confiança en descobrir on vol anar a parar o com trobar un fil que ens permeti sortir del laberint amb la satisfacció d’haver-ne trobat el sentit.

I a la plana 74 trobo la primera pista explícita:

A quin gènere s’adscriu aquest llibre? En termes matussers: en quina secció el posarà el llibreter. Si hi té a veure com va decidir l’autor quin material és especulació teòrica i quin ficció imitativa de la vida, si a més no para de barrejar-ho. Si per més que els teòrics s’escarrassin a recordar que tota escriptura és ficció, el periodisme al capdavant, i sembla un acudit, la convenció no es mou (…).

(…) Qualsevol de les peces que vénen tot seguit podia haver dormit la resta dels segles (…) o haver estat donada a l’edició per separat (…). I a aquestes alçades ja prou he fet contra les normes per sentir-me cridat a fer més funambulismes.

“Les peces que vénen tot seguit”! Som a la plana 74 però he estat immers en el PREFACI SENSE ATRIBUTS que s’estendrà encara 25 pàgines més en les quals explicita detalls sobre les esmentades peces.

Ha estat com si l’autor ens convidés a llegir totes les notes (no pas a peu de plana sinó aplegades una darrera l’altra) abans de desenvolupar les “peces”.

Un cop començada la lectura, doncs, trobem un poema diguem-ne que convencional: versos ben arrenglerats, seguit per la primera de les tres sèries d’aforismes que amb el títol comú L’Arquer i l’Orfebre anem trobant repartits simètricament en el llibre amb ritme inspirat en l’estructura de les obres barroques de Bach.

I dins d’una narració en forma de diàleg que porta el títol Estudis de complexitat variable, una sèrie de narracions curtes reunides sota el títol d’Apèndix, un altre poema i finalment dues peces originades per encàrrecs: una per a l’escena i una altra per al cinema, aquesta última sobre Incerta glòria.

Segurament, el que més he gaudit han estat els aforismes que van apareixent durant tot el llibre. És un gènere molt i molt complicat i que no tothom és capaç d’escriure sense fer el ridícul.

Rarament la castedat és opció. Quan no és obligada, sol ser refugi.

No és un llibre, crec, que s’hagi de llegir d’una tirada. Però tenint present que Palol és un home que té coses a dir i que escriu molt i molt bé, és un llibre per tenir a mà i anar-hi tornant.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El llac dels Signes
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 520
ISBN: 978-84-7588-431-8
Preu: 24,90€

Share

Nous, d’Albert Mestres

Deixa un comentari

nous

@Ed_62 @Grup62

Si normalment comentar poemes ja se’m fa difícil, en aquest cas, especialment. No sé si sabré trobar un comú denominador per explicar-nos alguna cosa que parli del conjunt de l’obra… Potser aquest element comú el trobaré en la forma més que no en el fons. Perquè els temes són diversos en aquest Nous: amor, mort, passió, família, enyor… i també un punt d’humor, especialment en la part final que es titula Taula Peròdica. Però si parem atenció a la forma, aquí sí que veurem que l’Albert Mestres sempre persegueix depurar la llengua fins a obtenir-ne una peça que ens faci estremir.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és la manera que té d’encavalcar els sonets… Una idea, un mot, una frase del darrer tercet obre el quartet del següent sonet i aconsegueix una mena de fil d’ariadna que ens guia pel laberint d’idees del poeta.  Molt bonic, en definitiva!

No he volgut desvetllar-vos massa i per això no us copio sonets sencers, però sí alguns versos que m’han agradat. Confio que la tria us engresqui a voler-ne més!

Al final queda el do de les paraules,
la xarxa de so i significació
trenada a casa, al carrer o a les aules,

vehicle de mentides de saló
que silencia el ver per teixir faules
com de retaules en si de la visió.

Sóc una flama, prima, llarga flama
sóc migpartit, llançut i ple d’espines.
Per un cantó sóc llis com cegues nines,
per l’altre, aspror urticària que al cel clama.

Títol: Nous
Autor: Albert Mestres
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7181-7
Preu: 18€

Share

No hi ha treva per a les fúries, d’R.S.Thomas

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Joan Margarit comença el seu text introductori titulat R.S. Thomas: misticisme i nacionalisme amb aquesta afirmació:

L’obra poètica de Ronald Stuart Thomas té dos personatges principals, Déu i Gal·les, la pàtria perduda de la qual Iago Prytherch és el prototipus del pagès. Aquests són els eixos de coordenades de la mirada del poeta i capellà anglicà, el místic religiós més important del segle XX en llengua anglesa.

M’ha agradat citar aquest petit fragment per situar-vos una mica en cas que no conegueu l’autor. No hi ha treva per a les fúries ens ofereix els textos en versió original i en català, versionats per Anna Crowe i Joan Margarit, i ens permet obtenir una bona panoràmica dela seva obra publicada entre el 1946 i el 95; de fet, el títol, No truce with the furies, respon precisament al del poemari d’aquesta darrera data.

La tasca d’edició m’imagino que deu haver estat molt dura, perquè realment s’aconsegueix en català mantenir una certa cadència com l’anglesa, la qual cosa sempre és d’agrair. Espero que estigueu d’acord amb mi…

Què més puc dir?
Per què hauria jo de rebuscar,
entre l’enveja, la malícia…
l’encant sargit que és dins l’armari de la humanitat,
la roba prima que no abriga
el cor sincer que vol mantenir-se calent?

M’han agradat especialment aquests versos per portar-los al nosaltres:

Al principi
la paraula. La paraula
hi serà al final?

Esperem-ho. Amén.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No hi ha treva per a les fúries
Autor: R.S. Thomas
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa Menor
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-347-2
Preu: 22€

Share

Diari d’Escània i Univers endins, d’Enric Casasses

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Diari d’Escània i Univers endins és el darrer llibre que ha publicat el popular poeta català Enric Casasses (Barcelona, 1951).

Com ja deveu haver vist, no té un títol sinó dos. I és que aquest llibre no és altra cosa que un díptic, una obra literària que conté un diari i un poema llarg, en prosa i vers respectivament, que l’autor va escriure simultàniament l’any 1980, fruit d’una estada que va fer durant uns mesos a Escània, una petita regió del sud de Suècia, d’on era natural la seva parella.

Tot i que van ser escrits fa més de trenta anys, l’Enric Casasses ens explica al pròleg totes les aventures que aquests dos textos han viscut -viatges i pèrdues en pisos d’amics- durant tots aquests anys fins que els ha retrobat, i que han acabat en una revisió i posterior publicació.

Tant el diari com el poema mostren la vida diària que portava la parella al petit poble suec: una vida rural, de contacte directe amb la natura i les petites coses, compartida amb l’avi d’ella fins la sobtada mort d’aquest, un mes després de l’arribada de la parella a Escània.

Un dels fils conductors més clarament identificables que comparteixen els dos textos és l’amistat i les vivències que van compartir el poeta amb l’avi pagès, és a dir, la relació que es va crear en poc temps entre ells.

A continuació, Nosaltres, us deixo amb uns versos del poema que està concebut com un romanç clàssic amb rima assonant:

que un pensament sol
és com un moment,
sol i separat
no té moviment,
és un mal retrat
sempre somrient,
no la veritat,
que s’està movent
com el cuc que es mou
al bec de l’ocell

Títol: Diari d’Escània i Univers endins
Autor: Enric Casasses
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-9787-822-7
Preu: 16 €

Share

Estàtues sense cap, de Manuel Forcano

2 respostes

@Ed_Proa @Grup62

Tenia ganes de llegir en Manuel Forcano. Me n’havien parlat bé i per això quan vaig saber que havia publicat un nou poemari vaig voler llegir-lo. Bé doncs, crec que la recomanació va ser molt bona! N’he gaudit força, d’aquestes Estàtues sense cap.

El llibre està dividit en dues parts. La primera du el mateix títol que l’obra sencera i recull una sèrie de poemes amorosos entre dos homes ambientats a El Caire. La segona, El penell dels meus dies, és un recull de poemes de la mateixa temàtica en diferents ambients. Gairebé en tots hi ha la presència de l’amor passat, amb una mirada nostàlgica però positiva, amb malenconia però sense buidor existencial… Els poemes són breus, precisos, amb unes imatges clares i directes que permeten una plasticitat bellíssima. Diu el final del poema Imatges:

De tu l’únic que ara servo són imatges.
Les del goig. I tanco els ulls
per veure-les millor.
Els qui sabeu llegir
ja m’enteneu.

Ho he trobat molt bonic. Com també aquest final de Cairo revisited:

Quants quilòmetres de viatge
per no moure’t de la memòria.

Heu viscut mai l’experiència de tornar a un lloc i, en el fons, estar fent turisme més pels records que pel lloc en ell mateix? M’ha semblat que aquests versos, però potser tot el poemari, ho resumeixen molt bé amb paraules… però si hem de fer cas a en Manuel Forcano, potser aquestes paraules ens traeixen, perquè quan les unim no aconseguim acostar-nos a allò que és més autèntic…

Que inútils les llengües:
el desig sap dir-ho tot.

Títol: Estàtues sense cap
Autor: Manuel Forcano
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa Menor
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-7588-346-5
Preu: 16€

Share

Deix on dir, de Núria Martínez-Vernis

2 respostes

@Ed_Empuries @Grup62

Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:

deixondir

1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.

Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:

No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.

Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.

És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!

Títol: Deix on dir
Autor: Núria Martínez-Vernis
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-9787-772-5
Preu: 20€

Share

Dietari del pic de l’estiu, de Carles Hac Mor

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Quan vols dir alguna cosa pregona,
de vegades et surt una banalitat,
de la qual acaba emergint més endavant,
de cop en sec, un pensament profund.

Quin poemari més difícil de classificar! La lectura del discurs d’acceptació ja et descol·loca, amb frases com aquesta “des de Hegel, la mort de l’art vol dir la mort d’una manera d’entendre l’art, i és per aquesta deducció que l’art vol assassinar l’art, com postulava Joan Miró”. És des d’aquell precís moment que has de començar a donar voltes al que llegeixes, per mirar d’arribar potser enlloc, o potser, com diu la cita del principi, a un pensament profund. Però, segons en Carles Hac Mor, a Dietari del pic de l’estiu, el trasbals que s’origina en el lector no depèn només ni necessàriament de l’autor, així que ara no sé ben bé què dir-vos, perquè més que mai se m’ha fet evident que la meva opinió pot ser que no tingui res a veure amb la vostra.

La inutilitat de l’art cal pensar-la
i portar-la dellà qualsevulla funcionalitat.
Per què? No tot pot ser contestat
i no pas tot mereix una resposta.

Em ve al cap ara mateix un poema d’una dona que és catapultada dins d’una bassa suspesa de la vagina per una manguera…. Tot plegat, estrambòtic des del meu punt de vista (quants cultismes i quantes esdrúixoles, en aquests versos) però arriscat. I, segurament, això ja és un valor per aconsellar-vos que el llegiu. Al cap i a la fi, si la poesia no ens fa qüestionar-nos-ho tot, qui ho farà?
Goso portar
fins a les darreres conseqüències
això d’anar qüestionant
tot el que vaig fent.

Títol: Dietari del pic de l’estiu
Autors: Carles Hac Mor
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 114
ISBN: 978-84-2977-063-6
Preu: 18€

Share

Dol, de Txema Martínez

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62 #BCNPoesia

Les elegies són arriscades perquè, a poc que se’n vagi la mà del poeta, la llàgrima fàcil s’apodera del vers i queda tot plegat fet una coca. Però si voleu un bon exemple contemporani d’aquest gènere, on la contenció regni per sobre del drama que és la mort d’un germà i ens faci percebre’l -si això és possible- encara amb més rigor, llegiu-vos Dol.

Vint-i-cinc poemes que ens parlen de família, de mares i fills, de transcendència, de complicitats i, per damunt de tot, de la desolació que ens porta la pèrdua. Tot sense ni un bri d’afectació postissa.

El llibre s’obre amb un poema en què la mare neteja el Crist de la creu; “on s’acaba tot és on tot recomença” -hi diu. Bé doncs, en el darrer poema hi torna a aparèixer una mare, la del germà mort de l’autor, la del propi Txema Martínez, per tant; Mare, és de veres que sóc mort? -li pregunta. I entre aquests dos punts de la circumferència, pensaments tan inquietants com aquests:

caminem plegats com si estiguéssim lluny.
Somni

Dec el millor que posseeixo en mi
tan sols al sofriment.
 Significació del dolor

Busco per no trobar el que ja no
existeix sinó en mi.
Clar d’infància

Per acabar aquest comentari us vull confessar que m’he llegit aquest llibre mentre estava avaluant diverses pòlisses d’assegurança de vida i, tot plegat, m’ha fet pensar molt, potser massa i tot! I avui et moriràs, com cada dia. Déu n’hi do, quina fragilitat i quina certesa contra la qual no hi ha pòlissa que valgui!

Títol: Dol
Autor: Txema Martínez
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
ISBN: 978-84-2977-089-6
PVP: 18€

Share