Arxiu de la categoria: Narrativa

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel

En Lluís, el nostre home de números i finances, va començar a aixecar els braços i a dir “Ep! Aquest el vull jo!” en saber que havíem rebut Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel. Aquí teniu el seu escrit.

Germà Bel és un reputat economista que ha compaginat en els últims quinze anys les activitats acadèmiques, polítiques i periodístiques. És catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, i ha estat professor visitant a prestigioses universitats dels Estats Units. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista de Catalunya a principis de la dècada dels 2000, i més tard cap de llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015. En paral·lel, ha estat un col·laborador regular de diaris i revistes.

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una selecció d’articles de Bel publicats des de l’any 2000, que permet recórrer de manera molt evident la triple trajectòria de l’autor. Des de la seva especialitat en economia, Bel reflexiona sobre aspectes com la globalització, la política territorial o la construcció d’infraestructures amb rigor acadèmic, claredat expositiva, i una eminent intenció pràctica.

Més enllà del valor de cada article, la lectura del llibre evidencia diverses característiques de l’autor, valuoses i que val la pena remarcar. En primer lloc, la posició de Bel en els seus articles és sempre empírica i pràctica, molt poc ideològica. Les seves propostes provenen de l’observació i de l’anàlisi, i es refereix en força articles a treballs acadèmics més profunds que han ajudat a construir el seu punt de vista.

En segon lloc, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana destaca també per la transparència en l’exposició del punt de vista de l’autor, independentment dels consensos majoritaris del moment. Aquesta és una qualitat que pren encara més valor vista en retrospectiva. Bel parla de bombolla immobiliària a principis dels anys 2000 (quan tothom corria a comprar pisos perquè mai baixarien de preu), renega de la inversió en trens d’alta velocitat fins i tot abans que l’AVE arribés a Barcelona, o reclama una política agressiva de reformes durant els anys 2007-2008 (quan els ministres a Espanya tenien prohibida la paraula crisi i la culpa dels desordres financers era dels especuladors internacionals).

Germà Bel manté també la transparència i independència en els seus articles més recents. Defensa de manera molt convincent els beneficis del turisme a Barcelona, la inconveniència de construir infraestructures com el tramvia de la Diagonal o la línia 9 del metro, o la necessitat de contenir el creixement del deute públic. Bel no té problemes tampoc en corregir els seus punts de vista quan la realitat el desmenteix: és molt significativa en aquest aspecte l’explicació de la seva evolució política des del federalisme de principis dels anys 2000 -alguns articles del llibre, publicats en aquells anys, estan cosignats per Pasqual Maragall.

Finalment, en aquest compendi d’assajos, Bel demostra una profunditat cultural que va més enllà de l’economia. Busca les traces de l’actual hostilitat envers els creditors internacionals en poemes de Quevedo, relaciona tendències històriques passades amb conseqüències econòmiques actuals, i es desespera per la falta de debat crític a Espanya a causa del fracàs de la Il·lustració.

En resum, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una contribució molt sòlida al debat polític i econòmic. Plantejar una discurs tan clar i brillant simplement a través d’una recopilació d’articles és una prova del talent de Germà Bel. Tant de bo el nivell -a l’acadèmia, a la política o al periodisme- fos sempre aquest.

Lluís, t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Títol: Cabòries des d’una galàxia ben llunyana
Autor: Germà Bel
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-394-0
Preu: 17,90€

Share

La Babi i jo, de Federico Moccia

En Federico Moccia és el responsable que molts de Nosaltres ens hàgim topat en algun moment o altre, en alguna ciutat, amb uns candaus penjats en un pont. Fins i tot és el responsable de que en Màrius Serra, en el seu Res no és perfecte a Hawaii tingués un personatge que obsessionat en treure candaus d’estructures de ferro. En qualsevol cas, i candaus a part, havia passat massa temps entre les dues primeres entregues de la serie de llibres que unien una de les parelles romàntiques més importants de les últimes dues dècades: la Babi i en Step. Teníem ganes de Moccia!

Els protagonistes, la parella principal dels llibres A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, i que enguany han resolt el seu destí en un supervendes anomenat Tres vegades tu que us vam recomanar per Sant Jordi, treuen de nou el nas a les llibreries amb un relat inèdit de l’escriptor italià.

Aquest La Babi i jo és pur Federico Moccia. És veure aquesta parella única des d’un forat del pany. Concretament, des del cor ferit del Step, tot recordant la Babi i què era ser “la Babi i jo”. Ella és la noia, la dona que el fa “ser menys”. La dona que el fa ser menys animalot, que el fa ser menys mascle, que el fa ser menys segur de sí mateix, que el fa sentir menys incòmode davant de gent d’una classe diferent, que el fa sentir menys destrossat per una família que no funciona, i que, en el moment en què el llegim, encara compta amb el seu inseparable Pollo.

Situat abans d’un fet -molt- desgraciat del primer episodi de la sèrie, Moccia explora el món més íntim, el dia a dia romàntic, les escapades a la platja i a sopar, els moments més tendres i sensuals d’aquesta parella que ja forma part de l’estrellat del gènere de la novel·la romàntica.

A La Babi i jo, Federico Moccia juga amb Nosaltres fent-nos saber que d’aquella història ens en pot explicar mil històries més i que Nosaltres, inexorablement, en voldrem més. Ell, en voldrà donar-nos-en més?

Si no n’heu llegit res, comenceu pel començament i deixeu-vos de pelis. Federico Moccia només es pot llegir i viure’l d’una manera: romànticament entre pàgines de llibre. I La Babi i jo és un relat inèdit. És a dir, un regal.

Si voleu començar a llegir les primeres pàgines d’aquest La Babi i jo de Federico Moccia, seguiu aquest enllaç i gaudiu de la lectura.

Títol: La Babi i jo
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-664-2270-3
Preu: 9,95€

Share

Wolfgang (extraordinari), de Laia Aguilar

Per aquelles casualitats de la vida, en uns dies en què hi ha hagut força controvèrsia per la campanya que l’Ajuntament de Barcelona va voler engegar pel foment de la lectura, m’he trobat llegint Wolfgang, de Laia Aguilar, que el desembre va rebre el VI Premi Carlemany pel foment de la lectura.

Utilitat de la campanya a banda -no ens esplaiarem ara en aquest tema-, la novel·la que ha escrit Laia Aguilar se centra en un nen d’onze anys que viu traumàticament (com no podia ser d’altra manera) la mort de la seva mare i el posterior període de dol que, a més, es veu intensificat per la descoberta de tenir un pare a qui no havia vist mai fins que la mare, en la seva última voluntat deixa escrit que en Wolfgang sigui criat i educat a partir d’aquest moment pel seu desconegut progenitor, un home a qui en Wolfgang anomenarà senyor Carles.

Al llarg de la novel·la anem coneixent en Wolfgang i el seu entorn més immediat. El nostre protagonista resulta ser un nen d’altes capacitats, amb un coeficient intel·lectual de 152 que ha estat criat per la seva mare en un entorn que mica en mica anem descobrint, i que ens va mostrant un Wolfgang esquerp i irascible amb els “sota cent” -com ell els anomena-, aquelles persones que no tenen un nivell intel·lectual similar al seu. I és que en Wolfgang als onze anys és capaç de parlar cinc idiomes i té una gran facilitat per la música, especialment el piano, disciplina que es converteix en la seva taula de salvació davant la situació dramàtica que li toca viure.

La Laia Aguilar ha sabut crear un personatge fort, marcat per les circumstàncies, que crida al cel per rebre ajuda però que és incapaç de ser empàtic amb els que l’envolten, en especial amb un pare que d’un dia per l’altre es troba amb el deure de cuidar un fill de qui va fugir anys enrere. La narració és àgil i ràpida, de les que enganxen i, tot i que el nostre protagonista es fa pregar fins a ser estimat -hi ha més d’un “moment supernanny”- cal esperar al final per veure que no tot és el que sembla i que quan aixequem la catifa apareixen fets que ens expliquen el perquè de tot plegat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir del VI Premi Carlemany de la Laia Aguilar.

Títol: Wolfgang (extraordinari)
Autor: Laia Aguilar Sariol
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Premi Carlemany per al Foment a la Lectura
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2265-9
Preu: 14,90€

Share

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Share

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Share

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

Share

El Nostre Sant Jordi 2017

Ahir va ser, com cada any, un dels dies més bonics i feliços de l’any. El Sant Jordi d’ahir va ser, com cada any, un dia meravellós.

Aquí teniu les fotos dels autors que vam trobar signant, ahir, a un munt de llocs de Barcelona. La nostra enhorabona als autors que apareixen als rànquings de llibres més venuts… però sobretot, la Nostra enhorabona a tots nosaltres, que fem d’aquest dia de Sant Jordi, un dia meravellós.
Gaudiu de les fotos i bona lectura!

I és meravellós gràcies a la gent, als llibres i al fet que Nosaltres llegim.

Esperem que hàgiu gaudit d’una feliç Diada de Sant Jordi!!

Share

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2017

Arriba el dia més feliç de l’any! El dia en què no pararem de dir que Nosaltres llegim! És per això que us hem preparat una petita selecció del bo i millor per aquest Sant Jordi, per a tots els gustos i totes les edats!

Per començar, un dels que promet ser un dels llibres d’aquesta Diada de Sant Jordi -i de l’any!- com és el Nosaltres dos del Xavier Bosch. Un llibre sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona, però també sobre els camins de dos amics, que es van trobant i retrobant. Un llibre que atrapa i que agradarà als fans habituals del periodista i escriptor però que també convencerà del tot els seus nous lectors.

La Pilar Rahola ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull per un llibre de novel·la històrica que va més enllà del gènere. A partir d’una magnífica documentació, la periodista catalana ens descobreix la història d’un individu que només té per interès aconseguir anar ben amunt en l’escala social encara que això vagi en detriment de la relació amb la seva família. I de fons, els moments previs a la Setmana Tràgica de la Barcelona d’inicis del segle XX.

Amb el rerefons d’una de les crisis humanitàries més bèsties que ha viscut Europa els últims 50 anys, en David Cirici ha guanyat amb totes les de la llei el Premi Sant Jordi de novel·la amb El setè àngel, la història d’un pare desesperat per recuperar el seu fill, perdut enmig d’un mar que tot ho destrossa. La fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família,… Un llibre que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives. Un llibre per dir, també, que casa nostra és casa vostra.
Una aposta segura! El Sant Jordi, per Sant Jordi!

Un dels fenòmens (i un fenòmen feliç!) previs a Sant Jordi ha estat, sens dubte, La senyora Stendhal del Rafel Nadal amb una història que comença l’any 1939. En Lluc té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la Guerra Civil a la Plaça de Sant Pere de Girona. Un punt de partida que, com vam explicar en aquest post, Nadal relata de manera que gaudireu en una primera lectura però que promet no decebre -si no millorar- en una segona lectura.

Per tots aquells que us agraden els relats curts, tenim dues propostes de dos autors ben diferents. Per una banda, teniu la Jenn Díaz amb el Vida familiar que li va valer el Premi Mercè Rodoreda la Nit de Santa Llúcia. I per altra banda teniu el que segurament que és el millor escriptor de casa nostra, en Jaume Cabré, amb Quan arriba la penombra, un recull de contes deliciós i temible. Un goig pels amants de la lectura en tots els sentits. I el de què va, va d’això: si a Jo confesso qui guiava la narració era, en certa manera, el Mal, aquí qui ens acompanya durant totes les pàgines del seu nou llibre és la Mort: tràgica, còmica, irònica, de totes les èpoques i menes.

Pels amants de la novel·la negra, teniu en Jo Nesbo amb un nou cas del seu -ja imprescindible- Harry Hole. El seu nou llibre s’anomena La set i és l’onzena entrega d’un dels detectius més famosos del món. Si vau llegir Policia (i els 10 llibres anteriors), no us podeu perdre aquest nou títol d’aquest escriptor noruec! En Valentin torna a aparèixer a la vida d’en Harry Hole… I si el coneixeu, ja sabeu com les gasta! Com sempre, llegir Nesbo és assegurar-se una bona lectura de novel·la negra nòrdica! Si voleu començar pel començament, repasseu tots els seus 11 casos seguint aquest enllaç!

Una proposta ben diferent però una molt bona proposta per aquesta Diada de Sant Jordi són Els vells amics de la Sílvia Soler. L’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia acaben d’entrar a Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Una història bonica, senzilla, propera i sense excessos. Els vells amics és una novel·la que us farà pensar en la vostra pròpia colla d’amics!

Un Clàssic de Sant Jordi -i de les lletres catalanes!- com és en Màrius Serra ens explica en aquest Sant Jordi com s’ho fa per tenir temps pertot i per a tot. El nostre verbívor preferit respon a una pregunta que li han fet mil vegades davant d’aquesta hiperactivitat que té. A cavall de la no-ficció d’autoajuda i la ficció narrativa, ens explica com aprofitar millor el temps. I ho en 24 capítols/hores, dividits en tres parts: “un formulisme, un formalisme i un informalisme”. Pur Serra! Paraula de verbívor que d’aquest llibre n’aprendreu i us que ho farà passar bé!

Un altre autor que ens ha sorprès molt gratament i que podem recomanar del tot és en Xavier Theros i La fada negra. Allà hi trobareu -com us explicava la Marta quan ens el va ressenyar- una trepidant història situada durant la regència del General Espartero amb el Capità Llampades com a protagonista. Cadàvers de criatures que apareixen per Barcelona… Aiaiai!! Thriller, novel·la negra, novel·la històrica i Premi Josep Pla 2017!

I ja que parlem de premis, una altra que ens ha confirmat que ens agrada molt ha estat la Care Santos amb el seu Premi Nadal per Mitja vida. La novel·la comença amb unes nenes en un internat de monges paulines i un joc de les penyores que els canviarà la vida. Trenta anys més tard, havent passat aquesta mitja vida, es tornen a trobar i… i aquí teniu un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Un retrat preciós sobre l’amistat sense passar-se de sucre. L’escriptora mataronina ha fet un tros de llibre!

I com que a vegades no prestem prou atenció als més menuts, aquest any volem reivindicar una de les autores més venudes dels últims anys -sí! Sempre al podi dels més venuts!- i que té la família arrassant al teatre. L’única i inconfusible rosegoescriptora Tea Stilton estrena col·lecció de llibres amb les Tea Sisters i, com diria aquell, farà tremolar els bigotis d’emoció als seus fans amb A la recerca dels tresors perduts: El jardí d’alabastre. Aquí hi trobareu més detalls sobre aquesta nova aventura extraràtica!

Pels que no són tant petits -i segons com ja no són ni joves, perquè aquesta història té estona i quilòmetres-, tenim l’autor italià més important de novel·la romàntica. Federico Moccia ha escrit la molt i molt ansiada tercera part de A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, que porta per títol Tres vegades tu. El triangle entre en Step, la Gin i la Babi ha tornat a fer bategar els nostres cors (i enganxar-nos a la lectura) de mala manera!

Una recomanació que no té res a veure amb les demés! És una de les nostres autores preferides i aquest cop no ens explica contes ni tampoc ens explica com explicar contes, sinó que escriu un llibre explicant d’on li ve això de córrer. El títol -com sempre molt encertat- és De què fuges, qui et persegueix? i us el va explicar la Marta, la nostra lectora més ‘runner’. Amb la seva veu inconfusible, Empar Moliner ens explica què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencen a córrer, tard o d’hora, els pica el cuc de fer maratons.

I per acabar, un que va per Premi Nobel -a saber quan li donaran si és que l’hi donen- i que també és addicte a això del fugir corrent de gent: Haruki Murakami. Anys després d’explicar-nos de què parla quan parla de córrer, aquesta vegada l’escriptor japonès ens explica en el seu últim assaig-biografia De què parlo quan parlo d’escriure, un llibre imprescindible per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la figura de l’autor de Kyoto, però també per a tots aquells a qui us fascini el fet d’escriure i de llegir. De fet, en llegir-lo, vam trobar força punts en comú amb el que va explicar en Jaume Cabré quan va presentar Quan arriba la penombra. El resum de l’autor català era que, al final, la qüestió és llegir.
I el millor és que Nosaltres llegim!

Gaudiu de la nostra Diada més lectora: feliç Sant Jordi!

Share

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

M’he empassat la nova novel·la de Xavier Bosch d’una tirada -556 planes de lletra grossa, fet que s’agraeix.

La publicitat de la portada, a l’hora de donar un resum/esquer, presenta Nosaltres dos, com una novel·la centrada en la pregunta “és possible l’amistat entre un home i una dona?”. Efectivament aquest tema hi és ja que els protagonistes, home i dona, són molt amics i el que hi ha implícit en l’interrogant és la continuació: “…sense que la cosa passi ‘a mayores’ ?”. La meva mare, nascuda al tombant del segle XIX-XX, era radical: no és possible. Avui, ben entrat el segle XXI, no sé què hi diria.

Però Nosaltres, el que jo crec és que aquest no és el tema central de Nosaltres dos. Quan Bosch comença per recordar-nos allò d’Heràclit -“Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu”- ens orienta més sobre què hem d’esperar de la lectura de la seva excel·lent novel·la.

La narració comença, si seguim la metàfora del riu, quan les aigües arriben als meandres propers a la desembocadura. Els protagonistes enceten la cinquantena. Immediatament ens els trobarem amb encara no vint anys, al campus de Bellaterra amb la sang en ebullició -com en la mítica cançó del Serrat-, i començant una relació d’amistat casual induïda per un forçat equip de treball per a una assignatura d’EUTI.

Ell, fill aviciat d’un hoteler de Barcelona sense problemes econòmics, i ella, filla única d’un pare comptable d’una fàbrica important de mobles de Banyoles i d’una mare mestressa de casa. Noia d’empenta, entrenadora d’un equip de bàsquet juvenil, molt llesta i molt de Banyoles.

Els anys, l’aigua inexorable del riu, van passant. Els en passen de tots colors, a cadascú pel seu cantó -com sol passar a totes les vides-, i l’amistat sobreviu saltant per sobre de distàncies que arriben a ser les màximes possibles. Ell, en Joaquim o Kim, a Barcelona, casat i amb fills. Ella, la Laura, a Austràlia.

Quan ens aproximem a la desembocadura apareix la pregunta de la possibilitat de l’amistat entre home i dona. No penso revelar la resposta ni fer cap espòiler. Però tampoc em sembla tant important. No és una novel·la d’intriga encara que Bosch dosifiqui sàviament la informació.

El que dóna gran interès a aquesta, insisteixo, molt bona novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant-. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

M’agrada remarcar el brevíssim homenatge que, a més de la dedicatòria de la primera plana, Bosch dedica al malaguanyat poeta Francesc Garriga (un gran amic seu), fent-lo aparèixer recitant en un bar:

Cremeu els llibres. Nodriu-vos de les cendres.
(p. 207)

També podríem descriure Nosaltres dos com la crònica del pas del temps per una empresa familiar que lluita per resistir el tsunami de la globalització/despersonalització.

En Paco, el pare del protagonista és un personatge que mereix passar a la galeria dels arquetips: impagable la manera que té d’afrontar la iniciació sexual del seu fill o el moment que, després de l’esclat d’un espinós problema:

I quan ja marxava.
-Kim. Una cosa. -El Paco es va esperar que el Kim es girés, per mirar-lo als ulls-. Corda’t la bragueta, fill meu, de tant en tant.
(p. 177)

Hi ha un munt de personatges “secundaris” tots molt ben caracteritzats: els germans i la germana, el recepcionista, el grup de rock anglès, el catedràtic de filosofia també anglès, l’esposa del Kim, els pares de la Laura, la Laborde (una primadonna que recorda moltíssim Edita Gruberova),…

Bosch ens deixa anar tota la informació per tal que puguem seguir el fil però sempre amb mesura. Allò que ja s’entén no cal explicitar-ho. I Nosaltres, jo això ho agraeixo molt.

Un bon consell: No espereu a Sant Jordi per comprar-vos el llibre. Segur que s’exhaurirà i podreu dir allò de “doncs jo ja l’he llegit i és boníssim”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir de l’últim llibre del Xavier Bosch.

Títol: Nosaltres dos
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2228-4
Preu: 21€

Share

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

Share