Arxiu de la categoria: Política

La doctrina del xoc, de Naomi Klein

@labutxaca @Grup62

Quan ens va arribar La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre, de Naomi Klein, vam pensar en la Montserrat Arbós, col·laboradora del diari Ara. Aquí teniu el seu escrit!

Llegia a la premsa que les jubilacions forçoses dels millors professionals mèdics que està fent el govern de la Comunitat de Madrid en nom de l’estalvi salarial i el sagrat compliment del dèficit només tindran un beneficiari: la sanitat privada, que ja hi ha aconseguit també la gestió de sis hospitals i un bon nombre de centres d’assistència primària. Diu Naomi Klein al seu llibre que, des de mitjan anys setanta, “[Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien estat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar aquestes ‘reformes’ en canvis permanents”.

Vagi per endavant que no crec gaire en les teories conspiratives: no m’acabo d’imaginar que la crisi econòmica actual sigui el resultat d’una operació premeditada, calculada i perfectament dissenyada per empobrir mitja Europa (i enriquir unes poques butxaques). Però és que a La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre no hi trobarem especulacions ni assajos teòrics sobre confabulacions mundials, sinó un retrat precís i implacable de l’estol de països on els acòlits de Friedman han aconseguit anar imposant el seu model de relacions econòmiques, la seva visió del capitalisme, és a dir, la reducció dels serveis públics a la mínima expressió.

Certament, moltes de les coses que s’expliquen al llibre no són pas noves. Acadèmics de la talla de Tony Judt -poc sospitosos de l’apassionada militància antiglobalització amb què s’identifica a Klein- havien exposat abans el fracàs de la socialdemocràcia a defensar el seu model de distribució de la riquesa i protecció social davant l’abassegadora propagació de la doctrina neoliberal. Però una de les coses que cal agrair a la periodista canadenca és la claredat amb què exposa les maneres com s’aconsegueix aquesta propagació, com es difuminen les fronteres entre el poder polític i el poder econòmic i financer en benefici mutu. Ja se sap: rescats bancaris a costa de l’erari públic, privatitzacions a mida, consells d’administració al gust, etc.

I en aquesta recerca exhaustiva d’exemples, al costat de les conegudes aliances entre els nois de l’Escola de Chicago i les dictadures xilena i argentina, o entre els oligarques i la classe política ex-comunista russa i el mercadeig de les institucions financeres internacionals al sud-est asiàtic, l’autora destapa altres misèries menys públiques però tan greus, com la de la neteja de la Nova Orleans sacsejada per l’huracà Katrina, el renaixement turístic de Sri Lanka després del tsunami o la renúncia dels homes de Mandela a lluitar per una economia socialment justa i èticament responsable, per citar-ne algunes.

L’immens valor periodístic del text és que al costat d’un volum aclaparador de documentació, Naomi Klein ens convida a converses amb ciutadans anònims, activistes socials, polítics i economistes per entendre de primera mà què volia dir Friedman quan parlava de “tractaments de xocs econòmics”.

En el moment en què es va publicar, La doctrina del xoc va cridar l’atenció, sobretot, per la relació directa que l’autora estableix entre por i desordre social i neoliberalisme econòmic. Res de nou, tampoc: el nazisme ja va descobrir com n’és de fàcil i com en pot arribar a ser, d’útil, governar a través del terror. No seré jo qui li discuteixi que els experiments amb electroxocs per dominar la ment humana que la CIA va apadrinar als anys cinquanta, les desaparicions a l’Amèrica Llatina, la matança de Tiananmen o les tortures a Abu-Graib són etapes d’una mateixa estratègia capitalista. Que ho decideixi el lector.

Al cap de sis-centes pàgines i una dosi d’indignació considerable, prefereixo quedar-me amb la crida final a no perdre la memòria ni caure en la confusió, precisament, per no deixar-nos arrossegar a l’estat de xoc. Se m’acut pensar que si hagués conegut la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca l’hauria posat com a exemple a les conclusions. De fet, al seu compte Twitter, Ada Colau diu “No tenim por”.

Títol: La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre
Autora: Naomi Klein
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 744
ISBN: 978-84-9930-591-2
Preu: 11,95

Share

Pujol Catalunya, d’Enric Canals

@Ed_Portic @Grup62

El diumenge 19 de maig de 1960 es va celebrar al Palau de la Música Catalana (Barcelona) un concert a càrrec de l’Orfeó Català que s’emmarcava en els actes commemoratius del centenari del naixement de l’insigne poeta Joan Maragall. Aquells dies, el general Franco era a Barcelona en el marc d’una operació d’aproximació del règim franquista a la societat catalana. Per aquest motiu, en aquest concert hi havia la presència d’alguns ministres franquistes.

En un principi, en el programa del concert hi havia prevista la interpretació d’El Cant de la Senyera, peça que posteriorment va ser eliminada del programa per la fèrria censura franquista a causa del seu innegable significat patriòtic. En finalitzar el concert, el públic, dempeus, va demanar-ne la interpretació mentre un grup de patriotes n’entonava el cant i llençava fulls volants contra el règim franquista i la presència del general Franco en terres catalanes.

De tot el que va succeir aquella nit al Palau de la Música i les seves conseqüències posteriors que van portar a la detenció, empresonament (4 anys a la presó saragossana de Torrero), tortura i condemna (7 anys) de Jordi Pujol i altres patriotes, l’Enric Canals en fa un relat trepidant, a Pujol Catalunya, que atraparà el lector com si fos un thriller des de l’inici del llibre, que més compta amb un pròleg de Josep M. Solé i Sabaté.

L’autor fa una interessant introducció en què emmarca els fets del Palau, la seva preparació i l’estada del general Franco a Barcelona, en la realitat social catalana d’aquelles dates. Malgrat que l’Enric Canals s’estalvia els detalls morbosos dels salvatges interrogatoris i tortures que van patir tots els detinguts per  haver participat en la causa penal I-IV-60 per “rebelión militar por equiparación”, sí que queden clars els mètodes interrogatoris que feia servir Vicente Juan Creix, l’aleshores Cap de la Brigada Social de la 6ª Región. La brutalitat del seus mètodes va donar lloc, entre els opositors al règim franquista, a una dita que feia així: “Creix però no et multipliquis”.

El que no manquen són els detalls de l’afer Galinsoga. Qui era director de La Vanguardia Española va ser destituït del seu càrrec a causa de la pressió popular per haver dit “todos los catalanes són una mierda”, després d’haver assistit a una missa oficiada en català.

La lectura del llibre s’alenteix cap al final, per repetició de conceptes, quan l’autor hi reprodueix les diferents actes dels interrogatoris i dels judicis militars sumaríssims.

Alguns d’aquests documents, malgrat ser-ne reproduccions, veuen la llum pública per primera vegada.

Títol: Pujol Catalunya
Autor: Enric Canals
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Visions
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9809-253-0
Preu: 18€

Share

La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños

@labutxaca @Grup62

En Marcel s’ha cruspit La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños, i ens en fa la ressenya. Aquí la teniu!

Aquest és un llibre sincer que escapa de l’anàlisi política estricta. No és un assaig d’aquells que sembla un article allargat de la revista d’Òmnium Cultural. És un llibre que no defuig el punt de vista personal, que no aspira a ser la revelació del missatge d’això que comencen a sentir molts catalans: les ganes de marxar. Jo sóc un d’aquests catalans!

Per dir-ho d’alguna manera, La rebel·lió catalana que explica l’Antonio Baños -potser el coneixeu del programa Ànima del 33- és la visió i sentiment d’una cosa que un munt de catalans comença a sentir sense cap por fruit de la cleca i el calbot constant per part dels mèdia, la societat i la política espanyola. És allò del “escolti, vol dir que cal aguantar tota aquesta mandanga? Nosaltres, si no els fa res, anirem tirant…”.

M’ha agradat especialment com Baños estructura el llibre, ja que hi ha molts dubtes que poden sorgir d’un procés com el d’aquesta rebel·lió catalana: des de no-tonteries a nivell social com ara contra qui jugarà el Barça, fins a com han estat els processos previs d’independència (la dels Estats Units, etc.), els tremolors de cames de la banca o la immaculada i inamovible constitució. Ha arribat un moment en què tot això, no comença a ser igual però sí que cal fer via.

Tot això, escrit amb un estil extremadament àgil -trobo molt encertada l’analogia Star Wars que fa de l’Estat espanyol i l’Estrella de la Mort-, molt documentat i encapçalat, a cada capítol, amb alguna cita d’aquelles que et fan dir: “què coi estem fent aquí encara? Són frases que poden ser de fa 400 anys o de fa 400 dies… però diuen el mateix!”. Aquí teniu algunes de les cites que il·lustren cada capítol:

“La Generalitat está para otras cosas. Para hacer carreteras y poco más” – Mariano Rajoy.
“Todos los catalanes son una mierda” – Luis de Galinsoga, Director de La Vanguardia, 21 de juny de 1959.
“Para mí, ser nacionalista y ser culto e inteligente es incompatible” – Txiqui Benegas.

Com a contrapunt d’aquest,

“Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen” – Joan Fuster

I per acabar, de nou, el gran estadista i poeta:

Is very difficult todo esto – Mariano Rajoy parlant amb David Cameron.

Ai mareta, quina mandra! Potser és hora que a Espanya deixin de parlar de nosaltres, oi? Jo crec que marxant…

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9930-653-7
PVP: 14,90€

Share

El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen

@ElAlephEditores @Grup62

Quan vam rebre aquest llibre Nosaltres vam pensar que la persona més indicada per abordar-lo havia de ser algú que fos un entès en el camp de la Història. I així ho vam fer. Li vam demanar a la Marina que ens en fes una petita ressenya però no ha pogut evitar (i ja va bé!): ha alliberat el seu esperit d’historiadora per parlar d’aquest El pasado y las ideas, d’Alexandr Herzen. Aquí teniu el seu escrit:

La Enciclopedia de las Ciencias Sociales presenta Alexander Herzen (1812-1870) com el representant més destacat del populisme, la corrent radical dominant a Rússia abans del socialisme, i lloa la seva tasca com a editor de “Kolokol” (La Campana), la publicació que des de Londres (1858-1862) va mantenir viu “l’esperit liberal de la intelligentsia russa”.

El pasado y las ideas és una autobiografia a mig camí entre unes memòries -a jutjar per la data de l’escriptura- i un dietari del gust de l’autor per la recreació de la vida quotidiana. Des del punt de vista formal és una col·lecció voluminosa de textos escrits en diferents moments, com si la trajectòria vital hagués esdevingut la font d’inspiració i el tema preferit per a un creador bolcat en l’escriptura des de molt jove.

Aquestes característiques expliquen que els successius editors del llibre hagin optat per fer-ne una selecció més o menys generosa. El text castellà publicat ara és força extens i es divideix en dues parts de longitud equivalent. A la primera, que exposa els primers 35 anys de vida complerts el 1847, l’escenari és la Rússia que va des de la invasió napoleònica fins un ben avançat regnat del despòtic Nicolau I. A la segona, amb el protagonista ja exiliat, es mou entre París i Roma per tornar de seguida a la capital francesa i passar per Ginebra (1847-1852) mentre la revolució de 1848 s’estén per Europa. Quan la reacció es desencadena, es refugia a Londres (1852-1864).

La pintura de la família aristocràtica, afrancesada i distant; l’evocació de la intimitat entre els nens i els vells servents; el viatge anual a la residència estival de Vasílievskoye; l’amistat juvenil amb Ogariov, el futur poeta; els anys universitaris entre la rebel·lia i la gatzara són algunes de les pàgines més reeixides del llibre, i també les més lluminoses, com ho era la perspectiva que s’obria al país després de la retirada dels francesos. A partir de 1834 no decau la qualitat literària, però la repressió enfosqueix l’ambient i la visió del país és desesperançada: se’n denuncia el retard, la ignorància i la misèria de les masses; els abusos i la mediocritat de la noblesa; l’escandalosa incompetència dels funcionaris.

La revolució parisenca de 1848, la primera que és democràtica i socialista, ocupa ben bé la meitat dels fulls de la segona part. A les jornades triomfals de proclamació de la república francesa hi segueixen els retrets per les divisions i la crítica als revolucionaris professionals a Paris o dels incapaços de reconèixer la derrota a Ginebra. Sempre atent a les novetats intel·lectuals que es gesten a la capital francesa, el desterrat rus dedica un capítol sencer a descriure el caràcter i a sospesar les idees de Proudhon. A Londres comença un nou cicle: mort el tirà el 1855, des de la revista ja esmentada, l’exili rus intenta promoure el canvi a Rússia.

Als pròlegs que encapçalen les dues meitats, l’escriptor reivindica la unitat de l’obra,  més la de la primera meitat, que no pas la de la segona. I és cert que els fils amb els quals teixeix la seva biografia són sempre els mateixos: els esdeveniments històrics -les persones i els grups que freqüenta-, les lectures preferides o les que detesta, i també els recursos: té talent literari, facilitat per a escriure (a vegades, excessiva) i versatilitat per combinar els gèneres literaris: la narració i el diàleg, la descripció i el retrat psicològic, la crítica literària i filosòfica, i l’assaig i la historiografia.

En aquest darrer camp, ocasionalment, té una forma peculiar de tractar els esdeveniments històrics. Hi ha un passatge notable del llibre Mi despertar a la política que n’és un bon exemple. Comença amb un retrat del tsar Nicolau i va introduint referències vagues a uns fets succeïts fa poc: ha mort un tsar; hi ha hagut una revolta a Sant Petersburg; les dones, i només elles, no han abandonat els desafortunats; s’han condemnat a mort cinc persones, Pavel Pastel entre ells… El redactor, que tenia catorze anys en aquell moment, va presenciar la solemne cerimònia religiosa que celebrà el triomf del tsar i explica quina va ser la seva reacció: “ante el altar donde se celebraban aquellos ritos sangrientos, juré vengar a los muertos y decidí dedicar mi vida a luchar contra aquel trono, aquel altar, aquellos cañones”.

És evident que la cronologia o la reconstrucció dels fets no li interessen. És una falta que el lector d’avui pot corregir amb facilitat: aquelles referències basten per trobar informació suficient a la xarxa per posar nom a l’episodi, -la revolta dels desembristes- i identificar-lo com el pronunciament disposat a instaurar un règim liberal a Rússia, el 1825, després de la mort d’un tsar Alexandre I sense successió clara i resolt amb l’entronització del candidat més ultrancer.

El que importa és copsar el significat del succés i explicar que l’esdeveniment històric va determinar la biografia sencera. L’episodi narrat té una data, però el relat està escrit el 1855 i la circumstància s’aprofita per avançar-nos el final: passats trenta anys, “ahí permanecen el trono, el altar y los guardias,[…] pero yo también he permanecido siempre empuñando la bandera […].” Al segon pròleg, donant voltes sobre el gènere del llibre, de cop s’engega una sentència, que és tant una excusa com una clau de lectura de fragments d’aquest tipus: “este libro no es una pieza historiogràfica al uso sino el reflejo que la historia dejó en un hombre que se cruzó en su camino por puro azar.”

La pinzellada definitiva sobre la revolució de 1848 és un altre exemple d’aquesta manera de fer. Aquesta vegada, el 1849, el nostre escriptor col·labora en el llançament d’una revista de política internacional. S’organitza un sopar amb presència d’exiliats de nacionalitats diverses i, en un brindis, es vol commemorar la coincidència de l’acte amb el primer aniversari de la proclamació de la república. Adam Mickiewicz, el patriota polonès és el primer orador; el revolucionari rus, el segon. Aleshores el poeta admirat per tots canta primer la França alliberadora de tots els pobles i crida, després, a “la dinastía entronizada por el pueblo” a salvar la revolució. Indignat, Herzen renuncia a intervenir però aplaudeix el septuagenari Ramon de la Sagra que proposa brindar per la desaparició del despotisme “real, imperial, borbónico o napoleónico” i anota que tothom s’hi va sumar a identificar la revolució amb la llibertat. Com abans havia fet amb Proudhon, l’autor que l’exiliat descobreix i glossa a Londres és John Stuart Mill, que el 1859 va publicar el seu assaig Sobre la libertad.

La predilecció per la història contemporània i la desmesura de l’empresa soviètica han contribuït a diluir els trets de la Rússia anterior a Lenin, que és la dels grans escriptors russos Pushkin (1799), Dostoievsky, (1821) i Tolstoi (1828). En clau diferent, Herzen toca els mateixos temes amb una passió comparable. El mèrit principal del seu llibre és contribuir a recuperar la singularitat d’un període de la història russa obert a la influència europea.

No hi ha res com deixar la feina en mans de professionals!

Títol: El pasado y las ideas
Autor: Alexandr Herzen
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-1532-564-2
Preu: 35€

Share

Himno, de Lydie Salvayre

@ElAlephEditores @Grup62

En Martí s’ha llegit el llibre Himno, de Lydie Salvayre, i ens el ressenya per tots Nosaltres.

Fa temps, quan rumiava entre seguir estudiant i fer una tesi doctoral o buscar feina per no dependre de beques molt limitades, vaig llegir un llibre que parlava sobre la música, la seva textualitat, hipertextualitat i… coses més complicades. Recordo llegir que Espanya, fa molts anys, li va pagar un munt de diners a un senyor per una tonada. I aquesta tonada és l’himne d’Espanya. Els himnes no són cançons ni tonades. Són un col·lectiu fet música amb tot el que això representa.

Quan Lydie Salvayre escriu Himno parla d’això. Però sobretot parla de què va suposar que Jimi Hendrix “perpetrés” l’himne dels Estats Units davant de milers de persones, el 18 d’agost de 1969, a Woodstock. El guitarrista esquerrà va brodar, rebuscar, retrobar, retre homenatge, i molt més… quan va agafar una Stratocaster girada i va reproduir i reinterpretar aquella melodia, distorsionant-la i estimant-la fins a límits insospitats.

El llibre parla de què va suposar aquell dia i aquell himne, però també explica com Jimi Hendrix es va convertir en l’intèrpret. La vida, les circumstàncies, la guerra del Vietnam, etc. Pareu atenció, també, a com ho explica formalment:

Porque Hendrix hizo esto: se apoderó del himno americano le arrancó su vieja vestimenta y las medalles que tintineaban en su pecho militar e introdujo en él su rechazo violento de un mundo violento, un rechazo de una violencia loca, de una violencia cien veces más violenta que todas las violencias que explotaban aquí y allá.
Hendrix se apropió de una violencia que la juventud de su época no había hecho, hasta ese momento, más que padecer.
Se la apropió como una parte reivindicada de sí mismo,
como una fuerza de combate,
una fuerza de vida,
desmesurada.
una Furia en él se levantó contra la afectación,
contra la mentira,
contra la guerra que es la más fea de las fealdades,
contra los crímenes organizados por el gobierno a los que una parte de América, hipócritamente se acomodaba, contra las arrebatadas pasiones por la muerte de aquellos que no corrían ningún peligro de morir, y me estoy refiriendo a esos poderosos que se obstinaban, unos por interés y otros por orgullo imbécil, en una guerra desastrosa.
A golpe de descargas eléctricas, estremeció el espacio y las mentes.

I tant que ho va fer. Aquest llibre n’és una bona mostra. Sovint em pregunto d’on surten els llibres. I en aquest cas no he parat d’imaginar-me Lydie Salvayre escoltant, meravellada, una i una altra vegada, la gravació de Hendrix tornant a crear The star spangled banner un 18 d’agost de 1969.

Títol: Himno
Autor: Lydie Salvayre
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-1532-549-9
Preu: 18€

Share

Destrucción masiva. Geopolítica del hambre, de Jean Ziegler

@Ed_Peninsula @Grup62

En Pablo s’ha llegit Destrucción masiva. Geopolítica del hambre, de Jean Ziegler, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

Destrucció massiva. Tot i presentar un títol una mica alarmista o catastròfic, el seu autor, en Jean Ziegler, ens comenta que es tracta d’un llibre que té com a objectiu principal obrir els ulls a milers de persones i donar esperança a molts d’altres. Ziegler, membre del Comité Consultor del Consell de Drets Humans de l’ONU, ens presenta un dels majors problemes que viu el planeta terra: la catàstrofe alimentària.

Dividit en diferents seccions o blocs, l’autor aprofundeix de forma metòdica en aquest greu problema. Presenta xifres esgarrifoses, com ara que cada cinc segons mor de fam un nen  en un país que està en vies de desenvolupament, mentre milers de persones estan en permanent sobrealimentació. Tanmateix, aporta relats i experiències en primera persona, que ens apropen les misèries de regions senceres que depenen de les fluctuacions dels preus dels aliments bàsics. O països sencers que s’enfonsen per culpa de catàstrofes naturals.

En cap moment Ziegler se n’està d’assenyalar els culpables de l’agreujament d’aquesta situació. Organitzacions com l’OMC, el FMI i el Banc Mundial reben gran part de les estocades. Es presenten arguments concrets, deixant a cada lector la tasca d’emetre judici.

Ziegler conclou el llibre amb un bloc titulat Esperança, on reflexiona i proposa solucions reals per aquesta conjuntura. Segons les seves paraules, la principal prioritat ha de ser que la gent prengui consciència de la situació i se sumi per ser part de la solució.

Destrucción masiva. Geopolítica del hambre és un llibre complex i profund. Farà les delícies de tots aquells que gaudeixen d’una anàlisi real, acurada i propera.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Destrucción masiva. Geopolítica del hambre
Autor: Jean Ziegler
Editorial: Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9942-147-6
Preu: 21,90€

Share

Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras

@labutxaca @Grup62

L’Albert s’ha llegit Sense Espanya, de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, i ens el ressenya pel Nosaltres:

Davant l’allau de dades, polèmiques i intervencions sembla raonable trobar refugi en el coneixement acadèmic. Malgrat tot sembla que, en tots els casos, les anàlisis, l’utilització discriminada de dades i, el que és més important, la interpretació d’aquestes no són mai alienes a la convicció i definició de l’autor.

Els autors tenen unes opinions molt concretes sobre el tema i en aquest llibre ens les presenten per poder parlar del debat econòmic de la independència (balances fiscals, boicot, aranzels,…) partint de la base que, econòmicament, aquesta és viable.

També s’agraeix que els autors comencin cada apartat de Sense Espanya des de l’explicació divulgativa de cada tema i després ens ofereixin les dades que corroboren el seu punt de vista. En aquest apartat divulgatiu descobrim, per exemple, que boicot prové de la relació de Charles Boycott -un terratinent anglès- amb els pagesos que conreaven els seus camps, o quina és la real dependència de Catalunya vers Espanya i a l’inrevés.

Relativament breu i molt interessant. Gairebé imprescindible si volem anar més enllà dels discursos fàcils i formar una opinió pròpia.

Aquí teniu la ressenya al Nosaltresllegim d’aquest llibre que va fer en Sergi quan l’Editorial Pòrtic el va publicar.

Títol: Sense Espanya
Autor: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras
Editorial: labutxaca
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 228
ISBN: 978-84-9930-549-3
Preu: 10,95€

Share

Cartes des de Barcelona, de Diversos Autors – Júlia Balcells

@Ed_62 @Grup62

El subtítol d’aquestes Cartes des de Barcelona compilades per Júlia Balcells és “El retrat de la ciutat a través dels seus visitants” i, efectivament, es tracta d’una compilació de cartes escrites des de la llunyana època del Rei Pere el Gran d’Aragó i Sicília fins al més proper any 2010, amb el denominador comú d’estar totes elles escrites des de la ciutat de Barcelona. A través de la lectura d’aquestes cartes, el lector es pot fer una idea de l’evolució social i política de la ciutat i també dels seus canvis urbanístics.

Malgrat la manca de línia argumental, el llibre es llegeix amb molt d’interès ja que la majoria de les cartes esdevenen curtes històries. La seva força expressiva ha obrat en mi l’agradable sensació de no voler deixar el llibre i dir-me per a mi mateix “llegeixo la següent i plego”. Aquesta, que hauria d’haver estat la darrera carta llegida del dia, normalment es veia seguida per alguna o algunes més.

Tot i l’interès de la gran majoria d’aquestes cartes compilades, em permeto destacar les que estan escrites entre els anys 1931 (proclamació de la II República Espanyola),  l’any 1939 (acabament de la Guerra Civil) i els primers anys de la postguerra.

En aquests anys hi ha alguna carta amb un tremp narratiu que  fins i tot esdevé un cant desesperat a la llibertat, com per exemple, la que Manuel de Pedrolo escriu al seu editor Jordi Arbonès o, com molt encertadament ens recomanava la nostra amiga Lia en aquest mateix blog el proppassat dia 5, la que Salvador Puig Antich escriu al seu germà, la nit anterior a la seva salvatge execució per part del règim franquista.

El contingut d’aquest llibre ha esdevingut per a mi una agradable sorpresa, com també ho serà per a tot aquell que decideixi llegir-lo.

Títol: Cartes des de Barcelona
Autor: Diversos autors. Compilació a càrrec de Júlia Balcells
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-972-2
Preu: 19€

Share

El cas dels catalans

Aquest comentari es refereix a un llibre estrany. Un llibre nascut per a no ser líder de vendes en cap Diada de Sant Jordi i que vaig aconseguir gràcies a la meva col·laboració amb determinada entitat cívica. L’edició d’aquest llibre per part de Curial Edicions ha estat possible gràcies a la col·laboració de les entitats Memorial 1714, Moviment civil 1714, i l’ Associació Francesc de Castellví, responsables de la campanya El Cas dels Catalans que es va engegar el mes de març de l’any 2011.

Anteriorment, l’any 1992, havia estat publicat en llengua anglesa per la mateixa editorial.

Es tracta de la traducció al català de dos opuscles (Consideració del Cas dels Catalans i La Deplorable Història dels Catalans), escrits i publicats a Londres l’any 1714, just abans del Tractat d’Utrecht; en el marc en el qual Catalunya perdia els seus drets i privilegis a mans dels exèrcits espanyol i francès. En aquests opuscles s’hi reflecteix la preocupació i el rebuig de molts ciutadans anglesos davant de la política duta a terme pel seu govern tory amb la qual es decidia deixar sola Catalunya, contravenint el Pacte de Gènova, signat per la reina Anna d’Anglaterra l’any 1705, en la seva lluita perquè Carles III (casa d’Àustria) fos el rei d’Espanya enfront del pretendent borbó Felip V. També s’hi condemna la forma amb la qual l’esmentat govern tory premia la insubornable fidelitat mostrada pels catalans vers el pretendent dels àustries.

El llibre, que conté els textos dels esmentats opuscles, tant en la versió original anglesa com en la seva traducció al català, conté sengles pròlegs d’Amèlia Trueta de Strubell i d’en Michael B. Strubell i es clou amb un epíleg que signa el segon.

És una obra interessant per a tots aquells que desitgin aprofundir en el coneixement dels fets que es van esdevenir durant el setge i caiguda patits per la ciutat de Barcelona a mans dels exèrcits espanyol i francès i que van tenir unes conseqüències negatives pels catalans. Unes conseqüències que els ciutadans de Catalunya patim en l’actualitat.

Títol: El cas dels catalans
Autor: Michael B. Strubell
Editorial: Curial Edicions Catalanes
ISBN: 978-84-9779-323-0
Pàgines: 301

Share

Cartes des de Barcelona, de diversos autors. Compilades per Júlia Balcells

@Ed_62 @Grup62

Quina idea tan genial! Acabo de llegir aquestes Cartes des de Barcelona, compilades per la Júlia Balcells, i que ens parlen totes elles de personatges que en algun moment de les seves vides han tingut o tenen coneixement de Barcelona per motius ben diferents.

Es tracta d’un recull de 83 cartes que van dirigides, per posar-vos alguns exemples, de James FritzJames a Lluís XIV, de George Sand a Charlotte Marliani, de Joan Salvat-Papasseit a Joaquim Torres García, de Josep Tarradellas a Pasqual Maragall, etc.

Totes les cartes van encapçalades per un petit pròleg que ens ajuda a situar-nos en el seu temps, en el moment històric i les circumstancies que en el seu moment van provocar que es produís la correspondència entre totes aquestes persones.

La carta de Salvador Puig-Antich al seu germà moments abans de morir… posa els pèls de punta!

És un llibre perfecte per llegir entre hores ja que cada carta tanca un minicapítol, per dir-ho d’alguna manera, encara que en el meu cas reconec que ha pogut més la xafarderia i la golafreria de llegir-les una darrera l’altra enlloc d’anar fent poc a poc i amb mesura.

Didàctic, distret, original i apte per tots els públics.

Títol: Cartes des de Barcelona
Autor: Diversos autors. Compilació a càrrec de Júlia Balcells
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No Ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-972-2
Preu: 19€

Share