Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Escriure. Memòries d’un ofici, de Stephen King

Deixa un comentari

Qui ho hauria dit, que això d’escriure pugués fer-se molt millor sense haver de consultar un tutorial de Youtube…

Sort en tenim de Stephen King, que un bon dia, durant un assaig amb el grup de rock que té amb uns quants escriptors de bestsellers li va preguntar a l’escriptora Amy Tan què no li havien preguntat mai en un torn de preguntes després d’una xerrada d’escriptura. El que va passar després us sorprendrà, que deia aquell.

Stephen King és un dels escriptors més llegits -de segur, del segle XX, i probablement- de la història. Porta prop d’una cinquantena de llibres aterrint els seus lectors amb relats que atrapen de mala manera, sigui perquè parlen d’una preadolescent amb poders telequinètics que es diu Carrie, o d’un escriptor que embogeix en un hotel encantat a ‘El resplandor’, o d’un pallasso esfereïdor anomenat Pennywise, o d’un reclús d’una presó amb poders en una milla verda prop de la mort, o una boja fan d’un escriptor anomenada Misery. Si us sonen totes aquestes és perquè només son algunes de les que han acabat al cinema.

Malauradament, no tot el que ha publicat King està traduït al català però editorials com l’Altra Editorial o Les Males Herbes estan acostant els textos del rei de la literatura de terror a la nostra llengüa.

A Escriure. Memòries d’un ofici, Stephen King repassa la seva vida des que és nen i viu aventures i desventures amb son germà, passant per les seves adiccions, el seu matrimoni, el naixement de les seves criatures i les peripècies fins que aconsegueix el primer gran èxit amb ‘Carrie’. I si ho fa no és a mode d’autobiografia -que una mica també-, sinó perquè tot el que explica li serveix a posteriori per poder parlar de tot el que creu que és necessari tenir en compte per escriure, potser no sempre bé, però segur que millor.

A partir de la seva “caixa d’eines” -així és com l’anomena, l’arsenal de recursos per escriure-, en aquest llibre hi trobareu un munt de bones maneres i savis consells per escriure d’una manera que ajudarà el vostre lector, més enllà de què vulgueu explicar. Des de la quantitat de text que requereix un relat, passant per l’ús de certs tipus de paraules, fins a què és el que manté o no la tensió i l’atenció del lector.

I és que, com bé diu Amy Tan, ningú no pregunta mai pel llengüatge.

Si us interessa escriure, l’autor de ‘The Shining’ en sap molt més que un tutorial de Youtube. Agafeu el llibre i gaudiu-lo. A més d’aprendre, us ho passareu bé. És molt divertit!

I feu el favor d’evitar els advervis. No ho dic jo. És Stephen King qui ho diu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf que comparteix L’Altra Editorial.

Títol: Escriure. Memòries d’un ofici
Autor: Stephen King
Editorial: L’Altra Editorial
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Martí Sales
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-947829-9-2
Preu: 17,90€

Share

Quina tropa!, de Joaquin Luna

Deixa un comentari

En Lluís torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos el Quina tropa!, de Joaquín Luna.

Aquí el teniu explicant-nos aquestes “Aventures i desventures d’un periodista divorciat”:

El periodista de La Vanguardia Joaquim Luna ha publicat Quina tropa!, una memòria de la seva carrera de periodista. És un llibre molt amè i de lectura agradable en què Luna recorre la seva trajectòria com qui explica anècdotes a la barra d’un bar. Els millors moments de trenta-cinc anys de vivències condensats en 300 pàgines: no està gens malament.

Luna entrà a La Vanguardia un cop acabats els estudis, i aconseguí, cinc anys després, embarcar-se cap a Hong Kong per muntar-hi una nova corresponsalia del diari. Durant els tretze anys, a més de Hong Kong, ocupà les places de Washington i de París. Posteriorment, com a enviat especial, va reportar també, entre altres, els atemptats de l’11S de Nova York o la revolta de la primavera àrab a Egipte.

A Quina tropa! Luna no pretén oferir tractats sociopolítics profunds sobre els països que va visitar. Més aviat n’ofereix postals basades en episodis concrets. Són postals que no només descriuen els esdeveniments històrics sinó també els reptes que va suposar a Luna cobrir-los com a periodista. La col·lecció és admirable. M’han impressionat especialment els episodis sobre la revolta de Tiananmen a Pequín, el seu viatge d’incògnit al Tibet el 1988, l’entrada al Kuwait alliberat durant la primera guerra del Golf, i l’arribada a Nova York pocs dies després dels atemptats de l’11S, amb una fumera blanca encara sobre l’horitzó.

Tant en la seves aventures internacionals com en les seves etapes de periodista a Barcelona, Luna reivindica el periodisme (i els periodistes) de la seva generació. Un periodisme viscut les 24 hores del dia, amb un punt de bohèmia i de nocturnitat: a la Barcelona dels anys 80 sortint de nit quatre o cinc cops per setmana; a l’Extrem Orient experimentant totes les opcions de la nit asiàtica; i al París dels anys 90 gastant-se els estalvis del pla de pensions en cabarets i clubs d’intercanvi de parelles (un altre dels grans episodis d’aquestes memòries).

Al llarg de tot el llibre hi ha també una reivindicació i agraïment permanent a La Vanguardia. Potser el corporativisme és un punt excessiu, i a Quina Tropa! no hi calien tantes llistes de companys periodistes amb adjectius elogiosos (excepte algun director antic del diari, per qui els qualificatius són menys generosos.)

Quina Tropa!  és, en qualsevol cas, un llibre molt interessant, divertit i ben escrit. És el relat d’una bona vida com a periodista i és també una visió complementària a la imatge que, amb certa frivolitat intencionada, Luna, “degà dels periodistes divorciats de Catalunya”, ha construït de sí mateix els últims anys. A banda de divorcis, té molts més temes de què parlar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Quina tropa! del Joaquín Luna.

Títol: Quina tropa!
Autor: Joaquín Luna
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9710-274-2
Preu: 17,90€

Share

El quadern suís, de Quim Torra

Deixa un comentari

No estem acostumats, almenys jo com a valencià, a tenir un president amb coses a dir. Sense faltar el respecte a cap altra persona, sempre que s’havia publicat un llibre d’aquesta índole resultava ser una rocambolesca història circular de la vida d’algú, escrita –o no necessàriament— per ell, i on s’hi dibuixava la part humana del subjecte, la majoria dels casos sota un filtre daurat de mentides que et permetia trobar l’home que sovint s’amaga darrere de la corbata.

Quim Torra és diferent, només cal veure la seua biografia per adonar-se’n, però així i tot m’ha sorprès la seua forma de veure la majestuositat de les petites coses. No espereu un llibre de final esperpèntic que trenca esquemes, espereu-vos-en un dietari per a la reflexió, que al meu parer, encara és millor. Un dels meus títols predilectes de Proa és La finestra de Vermeer, i si en necessiteu cap model, aquest n’és l’exemple. Reflexions, frases, pensaments, i a tot això, s’hi suma la catalanitat de l’autor reflectida en el seu estil literari.

El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et va reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seua saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable.

A diferència dels llibres autobiogràfics, Torra no dedica temps a ostentar la seua figura, sinó que es despulla emocionalment durant el període d’un any i mig que va passar a Suïssa. Si estava melangiós, ho explica des de la serenor i el saber que l’experiència li ha fet créixer.

Un altre dels (molts) encerts és la sagacitat a l’hora de connectar conceptes que sense tenir un bagatge cultural extens seria impossible. Així, Quim Torra uneix de forma magistral Ramon Llull amb un CEO (Chief Executive Officer). El més destacable és que la subtilesa i els arguments que hi proposa et fan reflexionar fins al punt de voler conèixer si els pensaments lul·lians són aplicables a la macroeconomia actual. Cite Llull per afinitat i per l’interès que em produeix la seua figura, però aquest mèrit ho aconsegueix amb tots els protagonistes i històries que ens ofereix a l’índex. L’autor sap transportar la nostra catalanitat fins a Suïssa, i com a culminació hi trobem la fina ironia referida a les relacions entre Catalunya i Espanya:

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Mortiz, són una bona previsió de llibres.

A més a més, cal destacar l’estil amb el qual està escrit El quadern suís. Torra sap situar cada mot on toca, fent unes descripcions que són la delícia de la narració. Em quede amb com fa una metàfora dels rius amb les fronteres. Mentre està enfront d’un riu, veu des de dalt les dues parts de territori que separa, i parla de sentiments nacionalistes, de llengües en contacte i s’obre al lector contant-nos els seus desitjos més personals.

Com a conclusió, si se’m permet, dir que, a diferència de Quim Torra, mai he fet el trajecte de set hores i mitja entre Zermatt i Saint-Moritz, i mai veuré (crec) una Espanya federal, però aquest llibre és dels que de forma obligatòria heu de portar aquest estiu a la vostra bossa de viatge, siga trajecte llarg o curt, de platja o de muntanya, i deixar-vos estimar pel tacte amb el qual està escrita aquesta joia.

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-7588-724-1
Preu: 19€

Share

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

Deixa un comentari

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Share

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Deixa un comentari

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias

Deixa un comentari

Quan la Sílvia va saber que havíem rebut el Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias, no ho va poder evitar! Li va sortir un somriure fascinant i ens va demanar si el podia llegir ella… què li havíem de dir? Ho hem d’admetre: ella simpatitza amb l’autor del llibre a nivell polític així que… Aquí teniu aquestes memòries de l’exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat, ex… casi de tot!

Tot el que no es volia dir és un llibre molt interessant! On t’hi esperes el relat de les memòries de Xavier Trias -que durant els últims anys i per la nova generació, ha estat l’alcalde de Barcelona, trencant amb el govern dels socialistes de mes de 30 anys-, hi trobes les memòries d’un polític que va estar al costat de Catalunya, partícip de la construcció dels últims 35 anys de l’autogovern català. Una trajectòria interessant, passant per tots els càrrecs, picant pedra, amb honestedat, humilitat i capacitat de negociació, sempre amb un sentiment d’estima cap a Catalunya, Barcelona i la gent que l’envoltava.

En aquest llibre hi trobareu la creació i el naixement de l’estat del Benestar a Catalunya, la recuperació de l’autogovern després del franquisme -creant unes estructures d’Estat, defensant la cultura i la llengua catalanes, la immersió lingüística, la creació de Tv3, dels Mossos, el sistema de salut, ensenyament,…- i la creació d’unes estructures d’Estat. Trias reivindica que, trencant mantres de partit conservador, va fer la llei de parelles de fet, i va anar donant suport a totes les lleis que feien avançar Catalunya socialment: derogació del servei militar obligatori, creació de la primera conselleria de Medi Ambient… enlairant Catalunya des dels ajuntaments, creant infraestructures que van anar lligant el país.

És una vida relatada per etapes, com quan va ser alcalde de Barcelona, on parla dels consensos amb els partits de l’oposició, i el naixement de noves polítiques, no sempre amb empatia amb tothom.

Una altra etapa és, sens dubte, la construcció d’un partit nou on l’independentisme ha sigut el gran protagonista, relat de trobades per el desenvolupament de la històrica jornada de l’1 d’octubre. Trias també ens explica els dies anteriors i posteriors. És un relat de realitats, realitats de persones, que han decebut, però que també han generat sinergies positives. Tot explicat des de el cor, i el sentiment fort d’estima d’en Xavier Trias cap a Catalunya i la ciutat de Barcelona. Al llibre, Trias també dóna les gràcies al seu gran pilar, la seva família, i a uns quants polítics de renom que han fet història al nostre País. I així, d’etapa en etapa, Xavier Trias explica tot el que s’ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola.

Amb una mirada endavant, tenint clar que el futur del nostre País el decidirem les persones, Trias també té clar que els partits polítics d’Espanya han de fer una profunda reflexió sobre la seva actuació durant aquests últims anys i, sobretot, aquests últims mesos. El futur va de la mà de les persones que el lideren. I són moltes.

Gràcies, Sílvia, pel teu escrit!! Ens llegim aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Xavier Trias, Tot el que no es volia dir.

Títol: Tot el que no es volia dir
Autor: Xavier Trias
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-413-8
Preu: 18,90€

Share

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Deixa un comentari

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

Share

El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

3 respostes

Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.

Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).

Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.

Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119

Però que és aquest llibre? Moltes coses.

La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…

No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.

El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155

I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Share

Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo

Deixa un comentari

Més d’un cop, els últims dies, m’he trobat amb algú que recupera un TV3 a la carta amb un Albert Om una mica menys arrepenjat en l’edat i una mica més despert al costat d’un senyor que diu allò del “que se metan la unidad de España por el culo, a ver si les explota ya y les quedan los huevos colgando… Que se vayan a la puta mierda, hombre.” -de memòria, diria, que diu una cosa com ara això, oi?

És una barreja d’un “has vist! Aquest tio els tenia ben posats per dir això a la tele!!” i un “com trobo a faltar el tio aquest i la seva mala llet… i la seva burla de tot i de tothom”. Talment el que pensava l’Évole fa uns anys. Ara, a saber…

A saber com hauria vist Pepe Rubianes els dies que estem vivint. Segurament estaria molt preocupat i s’estranyaria que el món de la cultura d’Espanya no estigués al costat de Toni Albà, de cantants de rap condemnats, cantants de rock a l’audiència nacional, o multes a setmanaris que surten en dimecres.

En qualsevol cas, 10 anys després, de la parella de pallassos que formaven, Joan Lluís Bozzo ens explica les interioritats, el camerino desconegut, els amagatalls i els aparts teatrals, de la vida i miracles de Pepe Rubianes i la relació única que van tenir dues de les figures més importants de la història del teatre català contemporani.

En aquest llibre hi trobareu els detalls de com es va formar Pepe Rubianes, sigui per camí a la vida o per on va estudiar i amb qui es va trobar a llocs com la Universitat, Dagoll Dagom, els Joglars,.. També hi trobareu curiositats de la seva infantesa, juventut i adolescència, i també el viure i el conviure amb la malaltia que ens el va prendre massa d’hora.

Especialment important m’ha semblat el desencís, la sorpresa, la decepció i -en certa manera- la tragèdia de veure el buit dels actors de l’estat espanyol després de les seves paraules en aquell programa de televisió que la gent encara recupera.

Aquest llibre ens ofereix, gràcies a Joan Lluís Bozzo i la seva amistat amb aquell pallasso que tan trobem a faltar, la possibilitat de navegar cap a una terra per explorar. Una terra africana, tropical, de la Barceloneta, desenfrenada, divertida, burleta, surrealista, malparlada, a vegades una mica mentidera però també sorprenentment vertadera. Una terra de mambo anomenada Pepe Rubianes.

Deixeu en pau els vídeos a la carta, que Joan Lluís Bozzo us porta un menú Rubianes que us deixarà més que tips. Si sou amants de l’actor i el personatge us encantarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Joan Lluís Bozzo: Pepe i jo.

Títol: Pepe i jo
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-401-5
Preu: 18,90€

Share

En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Deixa un comentari

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share