Arxiu de la categoria: Assaig

Escriure. Memòries d’un ofici, de Stephen King

Deixa un comentari

Qui ho hauria dit, que això d’escriure pugués fer-se molt millor sense haver de consultar un tutorial de Youtube…

Sort en tenim de Stephen King, que un bon dia, durant un assaig amb el grup de rock que té amb uns quants escriptors de bestsellers li va preguntar a l’escriptora Amy Tan què no li havien preguntat mai en un torn de preguntes després d’una xerrada d’escriptura. El que va passar després us sorprendrà, que deia aquell.

Stephen King és un dels escriptors més llegits -de segur, del segle XX, i probablement- de la història. Porta prop d’una cinquantena de llibres aterrint els seus lectors amb relats que atrapen de mala manera, sigui perquè parlen d’una preadolescent amb poders telequinètics que es diu Carrie, o d’un escriptor que embogeix en un hotel encantat a ‘El resplandor’, o d’un pallasso esfereïdor anomenat Pennywise, o d’un reclús d’una presó amb poders en una milla verda prop de la mort, o una boja fan d’un escriptor anomenada Misery. Si us sonen totes aquestes és perquè només son algunes de les que han acabat al cinema.

Malauradament, no tot el que ha publicat King està traduït al català però editorials com l’Altra Editorial o Les Males Herbes estan acostant els textos del rei de la literatura de terror a la nostra llengüa.

A Escriure. Memòries d’un ofici, Stephen King repassa la seva vida des que és nen i viu aventures i desventures amb son germà, passant per les seves adiccions, el seu matrimoni, el naixement de les seves criatures i les peripècies fins que aconsegueix el primer gran èxit amb ‘Carrie’. I si ho fa no és a mode d’autobiografia -que una mica també-, sinó perquè tot el que explica li serveix a posteriori per poder parlar de tot el que creu que és necessari tenir en compte per escriure, potser no sempre bé, però segur que millor.

A partir de la seva “caixa d’eines” -així és com l’anomena, l’arsenal de recursos per escriure-, en aquest llibre hi trobareu un munt de bones maneres i savis consells per escriure d’una manera que ajudarà el vostre lector, més enllà de què vulgueu explicar. Des de la quantitat de text que requereix un relat, passant per l’ús de certs tipus de paraules, fins a què és el que manté o no la tensió i l’atenció del lector.

I és que, com bé diu Amy Tan, ningú no pregunta mai pel llengüatge.

Si us interessa escriure, l’autor de ‘The Shining’ en sap molt més que un tutorial de Youtube. Agafeu el llibre i gaudiu-lo. A més d’aprendre, us ho passareu bé. És molt divertit!

I feu el favor d’evitar els advervis. No ho dic jo. És Stephen King qui ho diu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf que comparteix L’Altra Editorial.

Títol: Escriure. Memòries d’un ofici
Autor: Stephen King
Editorial: L’Altra Editorial
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Martí Sales
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-947829-9-2
Preu: 17,90€

Share

Una proposta per a Barcelona, de Jordi Graupera

Deixa un comentari

L’arribada de Una proposta per a Barcelona, aquest petit llibre de Jordi Graupera, ens va agafar casi tan desprevinguts com la misteriosa convocatòria que va fer en el seu moment per posar en marxa una candidatura a l’alcaldia de Barcelona.

Després de llegir l’escrit -el manifest?- de Jordi Graupera corroboro un parell de coses i me n’imagino un parell més.

En primer lloc, corroboro que és un dels joves intel·lectuals més brillants de Catalunya, caigui més o menys bé, o i estiguem més o menys d’acord. En segon lloc, corroboro una sensació que m’ha anat recorrent durant tota la lectura del llibre: Jordi Graupera no només té una proposta per Barcelona sinó que, a més, serà implacable perquè té molt clar què vol, què no vol, i sobretot, què cal deixar enrere per poder tirar endavant.

Les coses que m’imagino són un Jordi Graupera en interminables hores d’anada i tornada a Nova York, en transport públic, potser trasbalsat o contrariat, preguntant-se a partir de l’1 d’octubre un “què hem de fer” contínuament. I des de la metròpolis més influent de la terra, gira cap a la seva ciutat per abandonar un espai de comoditat com a professor universitari, docent, tertulià… per embrancar-se en una aventura que va més enllà d’una proposta.

Una de les afirmacions que més m’han cridat l’atenció de Graupera en el seu petit assaig amb pròleg de Clara Ponsatí és la de que el catalanisme ha esdevingut un fet obsolet. El raonament de Graupera és que el catalanisme en sí sempre ha necessitat d’Espanya per tal de poder existir, per poder ser un moviment reivindicatiu d’un lloc-espai-llengüa-tradició-manera de ser envers (que no estrictament o únicament contrari) a Espanya.

Graupera veu en una ciutadania que es deixa pegar en un 1-O individus que poden portar a terme una proposta diferent per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà del llibre, molt curt i molt entendible per a tothom, destacar-ne l’edició. Aquest és el segon llibre que llegeixo d’aquesta col·lecció, després del Sobre la tirania, de Timothy Snyder, un llibre que va emergir del no-res després de la victòria de Donald Trump a Estats Units i que era, casi, un manual d’instruccions per sobreviure davant del “això només pot anar a pitjor: no la tornem a pifiar, si us plau”.

Benvinguts a l’esperança política de Jordi Graupera. Ell us presenta el llibre en aquest tuit:

Aquí teniu els primers capítols del llibre de Jordi Graupera en pdf.

Títol: Una proposta per a Barcelona
Autor: Jordi Graupera
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 7,95€

Share

En Joan Todó ens explica el seu llibre ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’

Deixa un comentari

Va ser veure el tuit on es feia ressò del seu llibre i ens vam dir: “a aquest li hem de tirar la canya…”. I un cop la canya tirada, més que al riu Ebre, a l’autor, vam rebre un text fabulós el Joan Todó explicant la seva pròpia obra.

No sempre és fàcil tenir accés a aquesta mena d’escrits: qui escriu, escrivint sobre el seu escrit. Intentarem repetir-ho sempre que s’hi prestin tan bé com en Joan Todó!

Aquí el teniu explicant el seu llibre Guia sentimental del Delta de l’Ebre:

Primer que res, hi havia un títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre. O, més ben dit, un concepte, la “guia sentimental”. Que es concretés en el Delta va ser pràcticament un malentès: l’editor em parlava del Delta, jo pensava en el Delta, i no va ser fins que ja havia començat que ens vam adonar que quan ell deia “Delta” no volia dir “Delta”, sinó que pensava en “Terres de l’Ebre”, totes elles. És a dir, en un territori tan vast que donaria per a tres o quatre guies. I vam romandre, doncs, al Delta, mirant de descobrir què podia ser una “guia sentimental”, aquest concepte dual. Per una banda, la “guia”: una indicació clara, precisa, de què havia de ser el llibre, per a què havia de servir, de quina manera trencar el gel de la pàgina en blanc. I per l’altra “sentimental”: una invitació a dissoldre la claredat i la precisió, a sabotejar la utilitat pràctica, a perdre’s. Ja el propi malentès inicial donava una indicació per extraviar-se: jo no sóc del Delta, no he nascut ni he viscut allà, no parlo com ells ni sé moltes coses de les que ells coneixen. No hi tinc una relació ingènua, sinó sentimental: no sóc natura, sinó un nostàlgic de la natura perduda.

Era tot plegat tan temptador! Anar pels camins els vespres blaus d’estiu, petjant l’herba menuda, descobrir racons que no coneixia, parlar amb gent d’allà. Fer un llibre al ras, a peu d’obra, on entrés tota la llum, i la terra incerta dels arrossars, i els vols de flamencs i la solitud de les tores. Tenir una excusa per poder arribar fins on no havia pogut arribar: a l’illa de Buda, a la punta de la Punta de la Banya, als miratges del Fangar. Fornir-me un motiu per anar, amb quaranta anys!, a festivals de techno, per voltar urbanitzacions abandonades, per recordar concerts de Za! i acudits sobre Demis Roussos.

Com sempre, el projecte inicial d’un llibre, el llibre somniat, acaba sent alhora contradit i confirmat per la realitat, pels límits personals: jo no sóc periodista, ni tinc gaire do de gents, tampoc tinc fusta d’excursionista. M’he caminat gairebé tot el Delta, malgrat tot; he parlat amb força gent, tot i amb la recança que hauria pogut parlar amb molta més, que hauria pogut treure’ls molt més suc, que tot de secrets han quedat allà. Al final la realitat sempre és més grisa, més avorrida, més funcionarial, cosa que, entre altres coses, permet que el somni segueixi sent somni: bona part d’aquest llibre, com tots, s’ha escrit més aviat a base de colzes, de llegir i estudiar, de reescriure una vegada i una altra, de descartar paraules, cops d’efecte, recursos retòrics.

Al final, en queda una mena de novel·la sense argument, una llenca de text on he tingut la llibertat d’explicar el Delta no tal com és sinó tal com jo el veig, de jugar amb les paraules a lloure, de divertir-me buscant-ne combinacions insòlites, de barrejar les poques habilitats que encara pugui tenir com a poeta amb les poques capacitats que hagi adquirit com a narrador, un llibre on el protagonista podria ser el llenguatge. No en va és un diccionari.

Moltíssimes gràcies, Joan! Esperem veure’t sovint al Nosaltresllegim, sigui en forma d’autor de llibres o d’escrits. A reveure!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Guia sentimental del Delta de l’Ebre de Joan Todó.

Títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre
Autor: Joan Todó
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9809-426-8
Preu: 17,50€

Share

Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó

Deixa un comentari

En Joan Maria Morros torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos un dels llibres estrella d’enguany: Operació urnes, de la Laia Vicens i en Xavi Tedó.

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria!

La rapidesa amb què va avui la informació fa que moltes vegades no tinguis temps d’entrar a fons a les notícies. Tot és vell al cap de pocs minuts. Per això es fa interessant i necessari fer una pausa i repassar o aprofundir temes. I Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó, ho fa. És un exercici periodístic que recull l’organització del referèndum de l’1 d’octubre com si fos un reportatge. Si poguéssim llegir amb els ulls tancats, estaríem davant d’un documental de gran format que passa pels escenaris i protagonistes anònims que van fer possible el referèndum.

Com aquest:

La primera furgoneta que ha enfilat el camí cap a casa s’atura a Sant Hipòlit de Voltregà per esperar els altres voluntaris. Les urnes que van baixant la resta d’expedicionaris les lliuren a ell, que les carrega al vehicle i les porta a un magatzem provisional. Ara només ell, l’Aleix i el Joan saben on són.

Després d’entrevistes a algunes de les persones que, de forma piramidal es van encarregar del dia 1, i amb els noms degudament canviats, s’ha fet un relat ràpid, precís i captivador. I sabem a través d’ells que les urnes van venir de la Xina, es van estar a França i des d’allà es van repartir pel territori. Amagades als llocs més inversemblants que us pugueu imaginar. I tot envoltat del major del secretisme, com si ens trobéssim en plena guerra freda, a la resistència, a la clandestinitat. Tot això ho expliquen de manera molt atractiva, que t’enganxa perquè vols anar desgranant com va funcionar tot aquest operatiu.

La història és ben sabuda per tothom. Però això no fa menys interessant el llibre. Al contrari. Són poques les persones que han conegut de primera mà què va passar, com es va organitzar, quanta gent hi havia darrere de la història del referèndum. I les tenim en aquest llibre. Vicens i Tedó tramen una narració a través de la qual cada engranatge de l’organització de l’1-O té la seva importància. Els testimonis que reben en primera persona ens descobreixen com alguns d’aquests protagonistes no van explicar ni a la seva parella que tenien una urna a casa o al cotxe. I ens fem còmplices del seu neguit. Ens expliquem com van fer desplaçaments en què sospitaven que qualsevol que els mirés se’ls tiraria a sobre perquè els havien descobert. I ens posem a la seva pell. I tot explicat en un muntatge ràpid de capítols que t’enganxa. Un boníssim exercici periodístic; un llibre per saber una mica més com és la gent d’aquest país.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria!

Títol: Operació urnes
Autor: Xavier Tedó Gratacós | Laia Vicens Estaran
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 15,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Josep Piera, autor de ‘El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai’

Deixa un comentari

Després del Victor Jurado, en Jaume Funes i la Tània Juste, Nosaltresentrevistem un autor amb el rebost ple de coses interessants i un llibre d’assaig i cuina acabat de sortir del forn i que ens respon les preguntes del nostre qüestionari daurat.

En Josep Piera, escriptor i gastrònom valencià acaba de publicar El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, un llibre on hi trobarem un munt de respostes sobre la paella… però també preguntes que potser encara no ens havíem formulat.

Josep Piera respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Què es trobarà el lector quan obri les pàgines d’El llibre daurat?

Es trobarà una història d’històries pròximes i llunyanes: la història interminable de l’arròs i de la paella. Ja ho diu clarament el subtítol.

  • És cert. El subtítol del teu nou llibre parla d’una “història de la paella com no s’ha contat mai”. Què és el més important que calia explicar sobre aquest plat i aquesta tradició culinària?

Tot. La història de la paella no s’havia contat mai des dels seus orígens fins a l’actualitat mateixa. El més important? Com és que un menjar nascut a les marjals de València es converteix en una icona universal.

  • Vostè diu que aquest llibre li va demanar Joan Perucho fa molts anys. Per què fins ara no s’ha decidit a escriure’l?

Així va ser: mentre menjàvem una paella a València. Abans, jo només en sabia les històries familiars. Durant dècades he anat recollint informacions, bibliografia, coneixements, i he tardat set anys en escriure’l tal com el lector el llegeix. Com he dit és una llarga història… interminable.

  • En quin moment i en quines circumstàncies es crea la paella? Què va fer-ho possible?

Si al lector li ve de gust de llegir El llibre daurat trobarà les respostes. Fins i tot a preguntes que no s’havia fet mai.

  • De paelles, en trobem cada dijous a molts menús, però tot el que s’hi serveix són paelles? Què fa que una paella sigui una paella de veritat?

Si qui la menja en queda content, convençut i satisfet, sí, per suposat. El seu paladar li ho dirà en aquell moment. El més important en una paella valenciana és que l’arròs quede “al punt”. És a dir: amb els grans cuits, eixuts, solts, sencers i saborosos.

  • Com s’està rebent aquest llibre entre els lectors valencians?

Em diuen que bé. I és natural, perquè conta la seua història i, a més, està escrit en la llengua de la paella; o millor, en la llengua amb què s’inventa la paella.

  • Què li diuen els primers lectors? I els llibreters? I els amics cuiners?

Uns em fan comentaris divertits, uns altres se’n sorprenen o em somriuen.

  • Quina és i quina ha estat la relació del món de la cultura amb la paella?

Intensa, llarga, i admirable, quan no complicada. De la paella, se n’ha escrit moltíssim, arreu del món. Per això, potser, no se n’havia escrit mai la història.

  • De quina manera la política s’ha interessat per la paella?

Hi ha qui diu que al voltant d’una paella s’han fet pactes i contubernis, i hi ha hagut controvèrsies, també. D’això també se’n parla, al llibre. I prou.

  • La paella és de dretes o d’esquerres?

La paella és un plat de temporada, i canvia d’ingredients. Per a uns és un “convit democràtic”, per a uns altres un “menjar republicà”, per a uns altres una “metàfora franquista”… Com que a tots els agrada, tots n’han fet i en fan un símbol real i compartible.

  • Quins són els seus escriptors preferits en català? I en altres idiomes?

Sobre el tema arrosser o culinari, l’esmentat Joan Perucho, però també Josep Pla, Joan Fuster i Manolo Vázquez Montalbán. Pel que respecta a la manera de tractar un motiu natural per a contar una història cultural, pense en l’italià Claudio Magris i en el croat Predrag Matvejević.

  • Quin és l’últim llibre que l’ha emocionat?

Si parlem de narrativa catalana diré que m’ha emocionat Els homes i els dies de David Vilaseca. Si parlem de poesia, en tinc uns quants, com La netedat, de Sebastià Alzamora, Era, de Jaume C. Pons-Alorda, i Quan els grans arbres cauen, d’Àngels Gregori, que tinc molt recents. I si parlem de clàssics, Ausiàs March i Joan Vinyoli són els que sovint rellegesc.

  • I una pregunta que no fem mai però que aquí pertoca: què hem de tenir en compte per menjar una paella “com Déu mana”?

Que la paella valenciana és un plat de festa i que fa festa. Que és un menjar feliç per a passar un moment feliç… en família, entre amics, amb bona companyia, com a celebració.

  • Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Josep!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de El llibre daurat, de Josep Piera

Títol: El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai
Autor: Josep Piera
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9809-418-3
Preu: 19€

Share

Tot Messi, de Jordi Puntí

Deixa un comentari

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Share

Control de plagues, d’Enric Gomà Ribas

Deixa un comentari

Els catalanoparlants i catalanopensants som molts, comparats amb segons qui i poquets si mirem cap amunt de la classificació. Allò del cap d’arengada i la cua de lluç.

Amb tot, la proporció de preocupats per la supervivència, la correcció, la puresa (o no) de la llengua em sembla que és molt superior a la mitjana mundial. O m’ho sembla.

El llibre que ressenyaré a continuació, tot seguit o suara mateix –Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar– és una nova aportació al tema de la correcció/supervivència del català des d’un punt de vista original: Gomà detecta, després d’un capbussament intensiu en un munt de diccionaris, 92 paraules que, tot i haver passat la ITV dels diccionaris normatius n’estan substituint d’altres tantes que ell (i jo) considera normals i/o col·loquials. Més ben dit: dues de les noranta-dues no han passat la ITV: llanterna per lot i enfermetat per malaltia.

Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo i el celebro entusiàsticament: fora el català cargol poma que expulsa el català de tota la vida! Combrego al 100% amb el criteri.

Els problemes vindran quan hàgim de decidir la vida de qui i la vida d’on. Però això donarà per molts altres llibres que seran molt benvinguts pels paraulaferits.

Posem-nos drets (que no dempeus), tots alhora (que no a la vegada), i fem sortir del prestatge (que no estanteria) les paraules que tenim rovellades (que no oxidades) i vigilem en no caure, no sigui cas que ens omplíssim de blaus (que no de morats).

Gràcies, Enric (encara que trobo que una galleda no és sinònim de gibrell…).

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre d’Enric Gomà, Control de plagues.

Títol: Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar
Autor: Enric Gomà Ribas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-411-4
Preu: 15,90€

Share

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Deixa un comentari

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

Share

Republica pagesa, de Montserrat Tura

Deixa un comentari

Mai no he estat lector d’assaig, però no coneixia el moviment catalanista rabassaire i el cuc de la curiositat em va fer nafra. Darrere de qualsevol assaig hi ha un gegantesc comportament personal i, sense dubtar-ho, em vaig posar en contacte amb Montserrat Tura. Tal i com vaig imaginar, vaig descobrir una persona amable i propera que em va obrir les portes a mantenir una conversa amb ella, malgrat la seua feina com a metgessa i tota la seua agenda com a guanyadora del Premi Carles Rahola d’Assaig 2017.

Al llibre podem observar dues línies clares que, si més no, defineixen la vida de l’autora: la passió i dedicació a Mollet, i la història del catalanisme rabassaire durant la Segona República.

«El llibre explica el que van fer i el que van aconseguir, però inevitablement, també explica el que els hi van fer a ells en temps de repressió».

Així ens ho explica la pròpia autora, i és que aquest llibre no té només una direcció sinó que gràcies a la figura del seu avi, Feliu Tura Vallderiola, ens narra amb la fluïdesa dels millors contistes la creació a Mollet de les cooperatives vinculares a la Unió de Rabassaires. Aquesta història ens allunya d’aquella visió centralista o urbana de la històrica de Catalunya, ja que sense el treball de base d’aquells que no tenen un nom propi a la històrica no hagués estat possible alguns fets com la constitució de Solidaritat Catalana, el triomf de les esquerres a les municipals del 1931 o la pròpia autonomia de Catalunya. Sobre la figura d’aquests treballadors de base, l’autora ens diu que

«Aquests homes i dones havien aconseguit una organització cooperativa i de fraternitat col·laborativa que suposava un mecanisme sòlid sobre el qual va descansar la transmissió dels valors i les propostes electorals del catalanisme popular».

Montserrat Tura ha aconseguit donar veu als qui mai l’han tingut, a aquells que conformen les bases d’un moviment i que tot sovint mai tenen menció als grans llibres. Amb un estil fluid i àgil fa atractiu un llibre teòric, amb una visió pròpia d’allò que alguns com jo (i ara em penedisc) desconeixíem, el moviment catalanista rabassaire.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Montserrat Tura, República pagesa.

Títol: República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire.
Autor: Montserrat Tura
Premis: Premi Carles Rahola d’assaig
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-404-6
Preu: 18,90€

Share

No n’hi ha prou amb dir no, de Naomi Klein

1 resposta

Quan us decidiu a llegir No n’hi ha prou amb dir no, feu-ho fins al final. Llegiu atentament i respirant profundament. I avanceu en la lectura sense dubtar.

Quan vaig tenir el nou llibre de la Naomi Klein a les mans, amb aquest títol tan suggerent, em vaig emocionar esperant des de l’inici una lectura optimista. Que m’omplís de valentia i m’insuflés una bona injecció de confiança.

Però no va ser així.

El que em vaig trobar va ser l’anàlisi crua i lúcida, a la que ens té acostumada aquesta activista canadenca, de què representa l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.

La visió que ens mostra es complementa a la perfecció amb els seus altres llibres. En aquest, l’autora torna a fer palès el seu gran coneixement del funcionament del sistema en tots els seus vessants. La seva mirada sobre el moment actual, ens mostra com els tentacles de Trump es troben més enllà del que ens és visible. La seva tan necessària mirada crítica ens revela els motius que han fet que gent com el nou president dels Estats Units estigui arribant a les altes esferes del poder públic. I del que pot arribar a significar a nivell mediambiental, econòmic, social i cultural que segueixin fent-se amb ell sense trobar-hi resistència popular.

Per això us recomanava no defallir en la lectura. Perquè durant la primera part la lectura no és fàcil, malgrat que la prosa de l’autora faci tan agradable llegir un relat tan cru.

Però quan passem a la part en la que trobem les propostes de resposta. El com ens podem enfrontar i en la que ens relata les maneres com tanta i tanta gent, sense que sovint tampoc ens ho sembli, estan plantant cara a tantes amenaces… El títol del llibre empeny, es fa pas endavant, i tot allò que suggereix cada vegada que et plantes davant la portada, es fa realitat. Perquè tal i com diu la Klein:

Molts de nosaltres estem clarament preparats per a una altra manera d’enfocar la situació: un “sí” captivador. (…) Potser hauríem d’agrair a Trump aquesta nova ambició, almenys en part. El desvergonyiment del seu cop d’estat empresarial ha fet moltíssim perquè el canvi sistèmic es vegi més necessari.

Ara que s’han acabat les festes, i que després de la calma estranya a la que ens solen transportar tornem a la realitat del dia a dia sembla un molt bon moment per a fer-se un bany de realitat i d’esperança.

Llegir la Naomi Klein és sempre un plaer. Aprenem i ens descobrim allò ocult, i ens queda aquella meravellosa sensació de fer-nos a cada pàgina una mica més crítiques i, per tant, una mica més lliures.

Aquí teniu el post que vam fer quan la Naomi Klein va venir a presentar el llibre a Barcelona.

Aquí podeu començar a llegir “El full de ruta de Naomi Klein per resistir la doctrina del xoc de Trump i construir el món que necessitem”.

Títol: No n’hi ha prou amb dir no
Autor: Naomi Klein
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductors: Jordi Boixadós Bisbal | Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-17016-23-4
Preu: 21€

Share