En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…
Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.
- Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?
La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.
- D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?
La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.
- Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?
Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.
- També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?
Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.
- D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?
Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.
No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.
- Quins són els teus escriptors preferits en català?
N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…
- Quins són els teus escriptors preferits en castellà?
M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.
- Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?
Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.
- Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?
«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.
- Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!
Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.
- Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!
Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.
- Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!
Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.
- I ara, quin projecte tens entre mans?
Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!
Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!
Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.
Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€
I l’estructura. Perquè aquesta novel·la està formada per tres narracions (la d’El llibre, la dels anys de la guerra i la dels de la transició) que l’autor ens va dosificant fins arribar a un final que no hauríeu de deixar que us expliquessin. Us deixo amb una de les darreres frases de l’obra, precisament, per veure què n’opineu…
Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.
