Per aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.
Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!
Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.
Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.
Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.
Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.
O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.
I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.
Us en deixo uns fragments:
Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida
“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”
Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.
Aquí teniu els primers capítols en pdf.
Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€
