Arxiu de la categoria: Juvenil

L’assassí de la corbata, de Marie-Aude Murail

@llibresjoves @Grup62

Hola Nosaltres! Després de llegir aquest llibre estic plantejant-me molt seriosament passar-me d’una vegada a la literatura juvenil “intel·ligent” per deixar una mica de banda la literatura per adults “poc espavilada”. Ja m’enteneu, oi?

El cas és que L’assassí de la corbata, de Marie-Aude Murail, està de conya siguis jove o no tan jove. Distreu, enganxa el lector i fa pensar. Què més es pot demanar?

L’assassí de la corbata portava temps en silenci, amagat, esperant el seu moment… i el fet que dues nenes posin en circulació una antiga foto de família a través d’Internet fa que se li activin els instints i que surti de la seva letargia.

La Ruth, la nostra protagonista, haurà de posar en marxa tot el seu instint, i sobretot el seu gran amor per la germana petita, la Bethsabée, per tal d’evitar que la sang arribi al riu.

La veritat és que fins al final jo he tingut tres o quatre candidats com a possibles assassins… A veure si vosaltres descobriu abans que jo qui és la mala bèstia!

Ah! I alerta amb les corbates! Que poden fer molt de mal, eh?!

Títol: L’assassí de la corbata
Autor: Marie-Aude Murail
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 364
ISBN: 978-84-9932-859-1
Preu: 16,50€

Share

El diari blau de la Carlota, de Gemma Lienas

@Ed_Empuries @Grup62

Segur que ja coneixeu la Carlota, protagonista de vàries novel·les juvenils d’una gran autora a qui segur que també coneixeu: la Gemma Lienas. Doncs bé, després de diversos diaris amb temàtiques diferents, arriba El diari blau de la Carlota, diari amb el qual no només gaudireu sinó que, a més, aprendreu. Aquest cop la Carlota decideix escriure un diari sobre la violència de gènere amb l’ajuda de la seva mare, la seva tieta Octàvia, l’àvia i tots els testimonis que va recollint a mida que l’elabora. El que no sap, un cop el comença, és que els testimonis que anirà trobant són més propers del que es podia imaginar. El Diari a més, també recull informació i testimonis sobre la violència escolar i la infantil.

La Gemma Lienas elabora una novel·la on la ficció i la realitat s’entrecreuen per donar pas a una autèntica font d’informació sobre la violència de gènere. Noticies verídiques o pàgines webs d’interès són proporcionades per una protagonista que, mentre fa el treball de recerca que ha d’entregar a final de curs, veu com al seu voltant es produeixen possibles situacions de violència de gènere, violència escolar i també violència infantil. Serà que ella mateixa s’està obsessionant amb el tema? O potser és que realment és un tema que a tots ens pot tocar de prop?

El diari blau de la Carlota no és simplement un llibre juvenil. És un llibre del qual poden gaudir joves i adults. Un llibre que, d’alguna manera, denuncia les injustícies socials i la manca d’educació perquè aquestes situacions se segueixen produint. Sempre compromesa amb la discriminació de qualsevol tipus, la Gemma Lienas ens regala en aquesta novel·la de fàcil lectura, les claus per descobrir si som, hem estat o podem ser víctimes de qualsevol tipus de violència i com evitar-ho.

Us deixo una nova lectura per l’estiu que no us deixarà de sorprendre. I si no em creieu, només heu de visitar la web de l’autora per poder llegir el primer capítol i anar obrint boca!

Títol: El diari blau de la Carlota
Autor: Gemma Lienas
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9787-169-3
Preu: 14,40€

Share

No està escrit a les estrelles, de John Green

@llibresjoves @Grup62

Aiiii… Quin tip de plorar! Ho sento, no puc evitar-ho: sóc una bleda.

Aquest llibre m’ha fet posar trista i també contenta, i fer cares de desencís, i de fàstic, i de ràbia, i de…

Parla d’un grup d’adolescents, tots ells afectats per càncer terminal, que es reuneixen un cop per setmana per fer una mica de teràpia.

També parla de les famílies d’aquests nanos, de la creu que suposa viure nit i dia amb el dimoni a casa teva, al teu llit, esmorzant, dinant i sopant amb tu. A tothora, vaja.

El tractament del tema està fet una mica a l’estil de “5ª planta” o “Polseres vermelles”, és a dir, una de freda i una de calenta. Els nanos tenen el seu sentit del humor, la seva mala hòstia acumulada i el seu estil propi per batallar amb la mort. Ningú no els pot enganyar.

Enmig de tot això, entre un noi i una noia, apareix l’amor.

Ja no us en dic res mes.

Brutal fins al final.

Títol: No està escrit a les estrelles
Autor: John Green
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9932-863-8
Preu: 15,95€

Share

Bon dia, princesa, de Blue Jeans

@ColumnaEdicions @Grup62

En Rubén s’ha llegit el Bon dia, princesa, de Blue Jeans (Francisco de Paula). Aquí teniu la ressenya de l’últim llibre de l’anomenat “Federico Moccia espanyol”.

Sota el pseudònim de Blue Jeans, trobem l’escriptor sevillà Francisco de Paula Fernández, un escriptor jove que es va donar a conèixer gràcies a Internet i a les xarxes socials amb l’obra Cançons per a Paula. Va ser dels primers llibres que van passar d’Internet al llibre físic publicat.

La referència del títol és la frase que li diu el protagonista de la pel·lícula La vida és bella (Roberto Benigni, 1997) a la seva esposa, la pel·lícula favorita d’un dels protagonistes.

Amor i amistat, són els trets característics d’aquesta novel·la. Una colla d’amics entre els setze i els disset anys: la Valèria, l’Elisabet, el Bruno, l’Ester, la Maria i el Raül formen la Colla dels Incompresos, ja que consideren que no formen part dels grups que han anat formant els altres companys de l’institut.

La història comença quan l’Eli i la Valèria es preparen per anar a una festa i l’Eli li confessa a la seva amiga que li agrada un dels membres del club, el Raül. Casualment, la Valèria també està enamorada del Raül. D’aquesta manera començaran els malentesos i l’embolic amorós.

La novel·la és molt distreta i de lectura molt amena. L’estil de Blue Jeans ha madurat, ja que Bon dia, princesa està pensat per ser editat en format de paper, ja que a la seva anterior obra es notava que volia donar-se a conèixer i que un editor es fixés en ell.

L’obra és completament contemporània, plena de referències actuals, amb títols de llibres, sèries i moltes cançons que actualment sonen a les emissores de ràdio musicals.

Particularment, us he d’avisar que vigileu on llegiu ja que, com que és de lectura molt amena i enganxa molt, diguem que m’he passat moltes vegades de parada de metro.

Bon dia, princesa és, sobretot, una bona lectura d’estiu, ja que té un final sorprenent i deixa entreveure que hi haurà una altra novel·la.

Al Nosaltres estarem atents a les pròximes entregues que faci en Francisco de Paula!

Títol: Bon dia, princesa
Autor: Blue Jeans
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 536
ISBN: 978-84-6641-517-0
Preu: 19,95€

Share

Bàsquet, scrabble i tu

Títol: Bàsquet, scrabble i tu
Autor: Sílvia Soler i Ferran Muñoz
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9932-585-9
Preu: 13,95€

Gràcies a tenir un esperit una mica esportista i també una mica de sentit del joc, m’ha tocat un premi que no es altre que aquest llibret del qual ara us parlaré.

Quan el vaig tenir a les mans, la veritat, vaig pensar: malament, malament, malament, maaalament. Allò que no saps ben bé perquè però sense cap raó de ser et provoca un “NO MOLA”. Així: rotund, ximple i poca-solta, però un NO al cap i a la fi.

Doncs molt malament… jo. Pèssima impressió, la meva. He gaudit de mala manera llegint un text amable, afectuós en el més estricte sentit de la paraula, sense estridències, ben estructurat i quasi quasi tan real com la vida que, per bé o per mal, cada dia ens toca viure.

Bàsquet, scrabble i tu, està escrit a quatre mans: dues són d’una mare i les altres dues del seu fill adolescent.

Mare i fill viuen junts en una casa fabulosa a Tiana, llegat de l’“ex” de la dona, un exjugador de futbol de can Barça que anys enrere va ser una llegenda. Ara ell és a Itàlia, però hi ha bastant de bon rotllo.

Al nano, però, el que de veritat li agrada no és el futbol, sinó el bàsquet, esport pel qual sent autèntica passió per desconcert de tots aquells que l’envolten.

En Lluc i la seva mare, la Irene, s’estimen de veritat i de tant en tant, s’odien amb tanta o més força de la que s’estimen.

A Tiana el noi no hi té amics: l’institut i el seu món és a Badalona, i va boig per tenir una moto per alleujar els inevitables desplaçaments. Aquest és un tema fotut: la mare es tanca en banda i l’únic que en treu en Lluc és un “NO, NO, NO i NO!. Ni parlar-ne. Això ja ho hem discutit abans, oi? Doncs deixem-ho estar, d’acord? Per cert, has endreçat la teva habitació? Sembla una cova. Quin fàstic!”.

I és clar, ja la tenim muntada. Això vol dir morros per part de tots dos que es converteixen en un “doncs ara no penso parlar-te” i collonades per l’estil.

Mare i fill tenen contacte via correu electrònic amb els avis, que viuen en un poblet minúscul de la Garrotxa anomenat Castellardent.

En Lluc té molt bon rotllo amb el seu avi, que sap escoltar-lo amb paciència i aconsellar-lo quan és convenient. A l’àvia, com a bon golafre que és, l’adora per les seves mandonguilles amb sèpia, la botifarra amb mongetes de Santa Pau, i la crema catalana amb maduixetes, que es cruspeix amb fruïció quan mare i fill van a veure els avis.

A Castellardent hi ha el típic bar del poble on es reuneixen les forces vives, entre elles l’avi d’en Lluc. Aquest lloc, anomenat “Cal Savi” en honor un amo que en sap una mica de tot, està a punt de desaparèixer a causa de les grues que tot s’ho emporten per endavant.

Aquí, avi i nét fan un front comú i ideen una estratègia que mobilitza el poble sencer per tal d’evitar que en Savi i el seu local mític es perdin per sempre més.

És xulo veure com la vida, quan hi ha amor, família, respecte, plans i projectes i una sèrie de valors que poden semblar antics o cursis, pot arribar a ser digna de ser viscuda amb autèntiques ganes, amb il·lusió pel dia a dia.

És un llibre que recomano per tot tipus de públic, i ho faig amb autèntica passió.

Estic convençuda que, a més de fer-vos passar una bona estona, també us deixarà a la boca un gustet bo, dolç,… com les postres de l’àvia d’en Lluc.

Share

Exitus

Títol: Exitus
Autor: Antonio Luque
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1532-529-1
Preu: 20,90€

Al Nosaltres ens va arribar un segon exemplar d’Exitus de l’Antonio Luque i vam haver de buscar un altre lector compulsiu i melòman del gènere “indie”.

Dit i fet. L’Estanis Solsona, que coneix bé el personatge i l’escena, s’estrena amb Nosaltrescom ho va fer en Joan– amb aquest llibre, obra del líder del grup Sr. Chinarro:

Portar vint anys composant cançons i haver escrit petits relats i articles per premsa no deu treure’t la sensació de vertigen a l’hora d’enfrontar-te a la teva primera novel·la. Antonio Luque, malgrat tot, és un personatge força ambiciós i segur de sí mateix, i quan va emprendre aquest viatge ho va fer amb determinació: va aparcar la seva activitat com a compositor i veu de Sr. Chinarro i va dedicar nou mesos a completar aquest llibre, una estrena que sobrepassa ni més ni menys que les cinc-centes pàgines, potser excessives pel que suposa la història central.

El cert és que segons com ens ho mirem, el desenvolupament de l’argument tant podria haver estat escurçat a la meitat com allargat tres-centes pàgines més. Luque va deixar volar la imaginació sense lligams a partir d’un punt de partida que despista: en Pepito és un postadolescent perdut que estudia el primer curs d’empresarials a la universitat sense saber ben bé per què i que viu en un barri de classe obrera al sud d’Espanya amb els seus pares. Una nit, mentre ell ha baixat a llençar les escombraries, es produeix una explosió de gas al seu pis que mata a l’instant el seu pare i deixa en estat greu la seva mare. En els primers capítols, on comencem a apreciar el to costumista i ple de detalls quotidians de l’autor (recurs que en ocasions entorpeix la lectura), un pot arribar a imaginar-se el text en una versió cinematogràfica de Fernando León o Benito Zambrano. En Pepito és un antiheroi que haurà d’aprendre de cop a manejar la seva vida i a resoldre totes les gestions desconegudes que impliquen la tragèdia en la qual es veu immers. Però aquesta familiaritat inicial va tornant-se estranya poc després, a mesura que van apareixent els personatges que envolten el protagonista: familiars, veïns, amics, metges, companys d’universitat… Res és el que sembla, tothom té un doble fons pertorbador i la història entra en una espiral delirant, cada cop més accentuada i esbojarrada, fins a deixar-nos amb un pronunciat aixecament de celles al final. A en Pepito se li obren portes que amaguen enganyoses possibilitats de salvació com si es trobés en un laberint, o com si apareguessin pel caprici d’un somni.

A més de suposar un retrat de com de difícil resulta encertar-la a l’hora d’escollir una identitat per la vida adulta tot just havent complert els divuit anys (quasi una imposició social), Exitus és també el dibuix d’una Espanya molt determinada dels últims anys, amb mencions a la corrupció política i a l’especulació, al creixent malestar laboral i econòmic en la classe mitja-baixa, a la superficialitat d’una televisió que cada cop té menys contingut útil, i al jovent gandul abandonat a un consum desproporcionat de droga i alcohol. A vegades tot plegat té un punt esperpèntic que et pot allunyar de la història per pura incredulitat, però no es pot negar que precisament per això té un grapat de girs inesperats. I venint del senyor Luque, el llibre és tota una sorpresa (que jo crec que agradarà especialment el lector que tingui una edat propera a la del protagonista).

Share

Cinder. Cròniques lunars 1

Títol: Cinder. Cròniques lunars 1
Autor: Marissa Meyer
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Illa del Temps
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-9932-550-7
Preu: 16,95€

En Rubén s’ha llegit Cinder. Cròniques lunars 1, de Marissa Meyer, i ens el ressenya per a tots Nosaltres:

La història d’una noia que és maltractada per la seva madrastra, criticada per les seves germanastres… us comença a sonar? I si hi afegim que una fada l’ajuda a anar a un ball reial per conèixer el príncep, i durant el ball perd una sabata de cristall… Ara sí que sabeu de quin conte estic parlant, oi? Efectivament: estic parlant de la Ventafocs!

Amb Cinder ens trobem en un món apocalíptic, a la ciutat de Nova Pequín. La protagonista es diu Cinder (en anglès la Ventafocs es diu Cinderella) i arregla robots, fins que un dia entra el príncep que vol que ella li arregli el seu robot. Cinder s’enamora del príncep, però amaga un secret: ella és una cíborg.

Cinder és el primer llibre que escriu Marissa Meyer. El punt d’inici d’aquesta novel·la és el conte clàssic, però li afegeix el fet que el planeta ha estat arrasat per un virus mortal i que han mort milions de persones. A això s’hi ha d’afegir que també hi ha el temor d’una invasió extraterrestre.

Arran de l’èxit de la trilogia d’Els Jocs de la fam de Suzanne Collins, aquesta novel·la comparteix una visió d’un món apocalíptic. Sorprèn la manera com Marissa Meyer ha adaptat la història clàssica i li ha donat un format nou, molt original.

Si us agraden les històries de mons apocalíptics, segur que aquesta us agradarà.

Share

Tu i jo, ara i aquí

Títol: Tu i jo, ara i aquí
Autor: Jay Asher i Carolyn Mackler
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’illa del temps
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9932-817-1
PVP: 14,96€

En Marcel ha devorat Tu i jo, ara i aquí, de Jay Asher i Carolyn Mackler, (després que li haguem passat “en exclusiva”) i ens n’ha fet la ressenya per tots Nosaltres. Sembla que promet!

Hi ha moments com aquest que no te’ls esperes. Tanta crisi. Tanta prima de risc. Tanta protesta al carrer… i després amb quatre detalls et toquen la fibra i dius allò tan horriblement recurrent del “m’estic fent gran” amb un somriure als llavis.

Tot va començar navegant per internet, perdent el temps pel Facebook quan em vaig trobar que la Montserrat Brau havia participat en un concurs d’una pàgina que es diu Tu i jo, ara i aquí i m’hi havia convidat a participar-hi. Vaig respondre les preguntes, les vaig contestar totes bé -és el que tocava, és la meva “quinta”-, i em vaig apuntar al cap el títol del llibre.

Plantejeu-vos aquest escenari, doncs. Som als anys 90 i, mentre aquí estem a la era postCobi, als Estats Units comença a extendre’s l’ús d’internet. El fet és que els protagonistes del llibre, que encara van amb ratolins de bola, Windows95, es rapen el cap per imitar l’André Agassi quan es va quedar calb, i juguen -atenció!- a l’Ultimate Frisbee (ja ni el recordava aquest!), reben un CD per instal·lar la xarxa de xarxes a casa.

I vet aquí que, patam!, com un bolet se’ls planta el futur al davant. No és que s’hagin pogut connectar a internet… és que estan veient els seus perfils de Facebook!! Quan la xarxa social més important del món encara no estava pensada, contemplada o “acudida” per Mark Zuckerberg!

Jo em moriria de curiositat, però també de por per saber amb qui m’he fet, on he treballat, què m’agrada, de qui he estat parella, quina serà la música que escolto i, sobretot, quins seran els meus records de la juventut que estic vivint ara mateix.

A tot això, sumeu-li una història on les relacions i accions que en aquells moments l’Ella i en Josh -els protagonistes- van teixint, crearan i modificaran aquesta xarxa que és el seu futur i que els apareix en pantalla cada cop que fan F5.

He tingut alguns moments de llagrimeta “norantera” (noucentista és pel 1900…) amb alguns dels detalls que s’expliquen de pas al llibre, però sobretot m’ha semblat que el plantejament és original i té un punt que barreja l’emoció del desconcert amb la convicció del crear-se un futur.

A mi m’ha agradat!

Aquí teniu la pàgina de Facebook del llibre. Allà hi podreu trobar el primer capítol en pdf.

Share

Exitus, d’Antonio Luque

Títol: Exitus
Autor: Antonio Luque
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1532-529-1
Preu: 20,90€

Quan vam rebre aquest Exitus de l’Antonio Luque, líder del grup Sr. Chinarro, vam buscar qui de Nosaltres ens en podia fer una ressenya coneixent la vessant artística de l’autor però amb “seny literari”. És per això que vam contactar amb en Joan B. Palahí, que se’ns estrena! Aquí en teniu la ressenya:

En algun lloc deu haver-hi una palanca que si l’acciones tot pot començar a anar malament. I ja ho sabem que quan les coses empitjoren, només es poden torçar fins que trobes el camí per tornar a començar. Aquest és l’escenari amb el qual en José Gómez Gámez, “Pepe” -que fa poc que ha deixat de ser en “Pepito”-, s’ha d’enfrontar. Un accident domèstic el deixa orfe de pare i amb una mare malferida, que aprofitarà l’estada a l’hospital per canviar d’aires i deixar-lo a Sevilla. Ell se salva de l’accident, però, perquè simultàniament en va patir un de bastant més ridícul. A partir d’aquí s’ha d’espavilar, prendre decisions, escoltar consells, i deixar-se endur per trobar el seu lloc.

Intrigues familiars, amanides amb aquell aire entre tradicional i picaresc que el tòpic ha atribuït al sud mediterrani. Viatges iniciàtics. Drogues. Sexe. La primera visió del món definida per la pròpia experiència. Decisions. Escenes esperpèntiques. Una història senzilla que sap atrapar molts dels elements que trobem en els adolescents d’avui, relacions socials a través de la xarxa i promiscuïtat. Tot entrellaçat amb una sèrie de casualitats, a vegades massa forçades, que imprimeixen ritme a la novel·la quan comença a decaure. Personatges ben definits fins on cal, respectant les exigències d’una història que potser no calia desenvolupar tant. Qui sap si amb la meitat de pàgines el resultat hagués estat més robust.

La primera novel·la llarga d’Antonio Luque, líder de la banda Sr. Chinarro, és un bon treball. Potser no convencerà aquells llegits a base de cànons i clàssics però passarà molt bé, des dels adolescents als joves. Sobretot als que ja estan acostumats a l’imaginari que el cantant andalús ha anat desenvolupant durant la seva carrera. La debilitat dels tímids davant d’un món hostil, l’encadenament d’infortunis i l’humor a través de l’absurd. Aquest cop, en lletra impresa.

Share

Ja sé el secret d’en Salvador Macip… Hipnofòbia!

Títol: Hipnofòbia
Autor: Salvador Macip
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-304-5
Preu: 16,90€
Premi Carlemany per al Foment de la Lectura

No us heu preguntat mai com és que en Salvador Macip pot fer tantes coses i tan ben fetes? Sempre que veig el seu currículum em sento aclaparada… Bé, em sentia així fins que he llegit Hipnofòbia. Entre Nosaltres, crec que l’autor ha comès un gran error i ha posat al descobert l’única fórmula possible per aconseguir arribar a aquesta increïble capacitat de treball que té: no dormir! Ara ja ho sé i confio que, amb un bon entrenament, jo també podré aconseguir-ho! Amb tot -per més que no el conec personalment- en Salvador sembla una persona cordial i afable, així que potser no, que no és aquest el sistema que fa servir! Perquè els protagonistes de la novel·la, aquests superhomes que a base de no dormir poden fer  mooooooltes coses, són de tot menys afables!

I és que la novel·la va, precisament, de com el poder de la ment pot ser dominat fins a uns límits inimaginables a base de controlar els efectes del son sobre el nostre organisme. Uns efectes brutals: La bèstia que havia sortit del capoll era filla de l’abisme. El monstre engendrat pel son de la raó. Però no us en vull explicar massa, perquè la trama és d’aquelles que si n’expliques més del compte perd la gràcia. Només us diré que el Macip home de ciència hi ha deixat una empremta (Qualsevol malaltia que no se sap d’on ve s’acaba encolomant a un virus) tant o més forta que la del Macip home de lletres, que ha escampat Shakespeare o H.P. Lovecraft ara i adés (No dormis més! Macbeth assassina el son.).

Aquesta Hipnofòbia ha guanyat el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i em sembla una gran elecció. Penso que el plaer per la lectura s’aconsegueix, especialment entre els joves, amb novel·les com aquesta, amb molt de ritme, una trama versemblant plena d’intriga, uns personatges propers als nois i noies de casa nostra… I qui sap si després se senten també encuriosits per Shakespeare. Que sigui fructífer començar en ordre invers em sembla ben bé impossible!

Bé, us deixo que vaig a fer-me un parell de cafès ben negres, a veure si començo l’entrenament i abans de Sant Jordi ja m’he llegit totes les novetats literàries! Visca la Bibliofília!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share