Arxiu de l'autor: Marta Gil

La vida i altres projectes impossibles, de Katarina Bivald

lavidaialtresprojectesimpossiblesUs heu trobat mai, després d’un sotrac, amb la necessitat exagerada de fer tot allò que sempre havíeu volgut fer però que mai us havíeu atrevit a fer? Sembla el títol d’una pel·lícula de Woody Allen però no ho és. És, simplement, la vida.

Perquè és exactament això: un bon dia, passa alguna cosa que ens desmunta els esquemes -partim peres amb la parella de tota la vida, perdem la feina o una persona molt estimada, ens trobem en un país nou,…- i l’única manera que trobem per sortir-nos-en és començar de nou i trencar amb el passat.

Doncs això és el que li passa a l’Anette, una dona al final de la trentena que veu com la seva filla de dinou anys marxa de casa per anar a la universitat. L’Anette és jove, però de més jove encara -i soltera-, va tenir la seva filla Emma i aquesta va omplir durant anys el seu món. El problema és que ara que ha marxat, el seu món s’ha encongit i no sap què fer del temps que li queda lliure. Els entesos anomenen aquest fenomen com el síndrome del niu buit.

Així que l’Anette, assessorada en converses al Fogonet d’Alcohol, el bar del poble on viu, decideix que ha de tirar endavant la seva vida sense l’Emma que tornarà al poble els caps de setmana -o això diu- i tornar a viure i fer tot allò que quan va quedar-se embarassada va quedar aparcat. Reconeguem-ho, ens ha passat a tots. Per un motiu o per un altre, hem deixat de fer coses “perquè ara no toca”.

La vida i altres projectes impossibles és la segona novel·la de la Katarina Bivald, a qui l’any passat vam conèixer per La llibreria dels finals feliços. Bivald ens torna a enganxar amb una història amable amb una dona com a protagonista que ha de superar un entrebanc a la seva vida. En aquest cas, l’Anette m’ha recordat en ocasions a la Bridget Jones, per aquella empenta i optimisme desbordant que les porta a trobar-se davant situacions esbojarrades. La Bridget la podem recordar saltant en paracaigudes i a l’Anette infiltrant-se en un grup de motoristes heavys o embarcant-se en l’organització del Dia de Skogahammar, que vindria a ser com posar-se al capdavant de l’organització de les Festes de Gràcia a Barcelona.

Com creieu que li anirà a l’Anette? Se’n sortirà? Aconseguirà enamorar-se bojament i es treurà el permís de conduir motos?

Ho haureu de descobrir al llarg d’aquesta novel·la anomenada La vida i altres projectes impossibles, que si una cosa destil·la és optimisme i bon rotllo.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La vida i altres projectes impossibles
Autor: Katarina Bivald
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Ivette Miravitllas
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-297-7482-5
Preu: 19,50€

Share

Sempre els diners!, de Hans Magnus Enzensberger

sempreelsdinersHeu pensat mai que per entendre el que passa en el món dels diners ens aniria bé tenir a casa un professor d’economia i finances en horari 24×7? Perquè no ens enganyem, mira que n’és de difícil, a vegades, entendre per què passa el que passa des de fa uns anys, oi?

Nosaltres, els tres protagonistes d’aquesta història són ben afortunats! Tenen una tieta rica que, a part de tenir diners que li surten per les orelles, també és una entesa en com funciona aquest món i els pot anar resolent els dubtes que els van sorgint. I és que la tieta Felicitas és una mica estrafolària i com que està també una mica avorrida, decideix ajudar els seus nebots (la Felicitas -repetim nom-, la Fanny i el Fabian) explicant-los com d’estranya, divertida, complicada, però sobretot interessada i a vegades poc ètica pot arribar a ser l’Economia.

Un detall: us heu fixat que tots els noms comencen per F, com la paraula finances?

Hans Magnus Enzensberger es va donar a conèixer sobretot arrel de la publicació del llibre El dimoni dels nombres, i va servir per tal que molts joves veiessin les matemàtiques i els nombres des d’una perspectiva molt més amable que la que ens presenten els llibres d’aquesta matèria. A banda, Enzensberger és assagista, periodista i en ocasions també poeta.

Si encara teniu dubtes de com hem arribat a aquesta situació, agafeu aquest Sempre els diners! i deixeu que la tieta Felicitas us en faci cinc cèntims!! És tan divertida -i segur que molt més estrafolària- com una classe amb els professors Sala i Martin o Gay de Liébana, per posar un parell d’exemples.

I a tot això, sumeu-hi el grandíssim Javier Mariscal i les seves il·lustracions, que acompanyen el llibre!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Sempre els diners!
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Il·lustracions: Javier Mariscal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-297-7491-7
Preu: 16,90€

Share

L’última sortida, de Federico Axat

lultimasortidaBenvolguts Nosaltres,

Esteu disposats a perdre hores de son? A arriscar-vos a una ensopegada al carrer? Doncs no us ho penseu dues vegades, L’última sortida ha de ser la vostra tria per aquest Sant Jordi!

No us puc donar massa detalls perquè aquest és d’aquells llibres que comencen d’una manera, et pinten una situació i passa un terratrèmol pel mig que fa que tot i tots els personatges canviïn un munt de vegades al llarg de la novel·la. La gràcia està en que al final, tot i que la història es mou en el terreny pantanós de la psicosi, amb enganys i subterfugis, acaba sent un argument sòlid i consistent. I que mentrestant, pàgina a pàgina, només tens ganes d’anar avançant per veure com acaba!

El plantejament inicial és xocant, ja ho veureu: la història comença amb en Ted, un empresari d’èxit, que ha planificat fins a l’últim detall el seu suïcidi -així, tal com raja-. El que passa és que a l’últim moment, quan ja està a punt de disparar-se un tret al cap, un home comença a donar cops a la porta del seu despatx i l’insta a deixar per un altre moment la idea del suïcidi.

I no us dic gaire més. I no és que no en tingui ganes… però explicar-vos més coses seria com dir-vos que en Darth Vader és el pare d’aquell que ja sabeu i us aixafaria unes molt bones hores de lectura.

La faixa del llibre diu: “el millor thriller que llegiràs aquest any”. No sé si serà el millor però estic segura que sí que serà difícil de superar i que el proper escriptor que vulgui aconseguir enganxar els lectors d’aquesta manera s’ho haurà de treballar, i molt, perquè en Federico Axat, l’autor d’aquest trepidant thriller, ha aconseguit convèncer a un bon nombre d’editorials i fins i tot algun productor de Hollywood de que val la pena apostar fort per aquesta història.

I amb raó! Això enganxa de mala manera!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’última sortida
Autor: Federico Axat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2061-7
Preu: 19,50€

Share

El noi de la casa de la muntanya, de John Boyne

elnoidelacasadelamuntanyaQuè pot passar quan una ment pura i innocent es veu envoltada de poder, corrupció i desconfiança? És possible mantenir aquesta innocència? És impossible?

Aquesta podria haver estat la premissa que John Boyne hagués utilitzat com a punt de partida per a la seva nova novel·la, El noi de la casa de la muntanya, perquè ben bé aquesta història ens deixa un regust al final que no és del tot fàcil de pair.

Boyne ens explica la història d’en Pierrot, un nen que viu al París de l’any 1936, amb la seva mare i el seu gos D’Artagnan. En Pierrot té també un amic al pis de sota, anomenat Anshel que és sord i que li ensenya paraules en l’idioma dels gestos. L’Anshel és, a més, un nen amb un somni: vol ser escriptor.

La vida per a en Pierrot canvia del tot quan la seva mare emmalalteix de tuberculosi i mor, deixant en Pierrot amb els seus veïns, n’Anshel i la seva mare que, degut a la situació del país i la guerra que s’acosta, es veu obligada a enviar en Pierrot a un orfenat a Orleans. Afortunadament, pocs mesos després d’arribar a l’orfenat, en Pierrot rep una carta de la seva tieta Beatrix, que viu a Àustria i que es pot fer càrrec d’ell. Només hi ha un però,: la tieta és la majordoma de la residència a la muntanya d’un dels personatges més terribles de la història: el Führer Adolf Hitler.

Al llarg dels vuit anys que narra la novel·la -en Pierrot va dels vuit als setze anys- el protagonista de la novel·la de Boyne va creixent i, tot i que la vida a la muntanya en general el té aïllat del que passa a la resta del món, al seu petit món trobarà tot tipus de personatges: la seva tieta Beatrix, els companys de l’escola i els altres treballadors de la residència però, sens dubte, la influència que més efecte tindrà en la seva vida serà la del dictador, que no el sostraurà de les decisions, ideologies i conseqüències dels seus actes.

No us vull explicar gaire més perquè crec que val molt la pena ficar-se en aquest petit món i viure amb Pierrot aquest període de la seva vida. Boyne ens fa veure aquesta part fosca de la història des d’un punt de vista diferent al que estem segurament més acostumats, no com a víctimes ni com a botxins directes, però sí com algú que ho viu de molt de prop i que per por, per simpatia o per vergonya, no fa res per evitar un desastre.

No vulguis fer veure que no sabies què passava aquí. Tenies ulls i orelles (…). Ho vas sentir tot. Ho vas veure tot. Ho sabies tot (…). Però no et diguis mai més que no ho sabies (…). Seria el pitjor crim de tots.

Preparats?

Títol: El noi de la casa de la muntanya
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Cussà Balaguer
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-16367-47-4
Preu: 14,50€

Share

Els petons al pa, d’Almudena Grandes

elspetonsalpaBenvolguts Nosaltres, abans de començar a parlar d’Els petons al pa, us he de confessar que amb el temps, m’he convertit en una incondicional de la literatura d’Almudena Grandes. No ho he llegit tot d’ella, però amb cada nova lectura refermo l’opinió que és una de les grans autores de la Literatura d’aquest país. Vaig conèixer la seva obra fa molts anys a través del cinema quan el 1995 Gerardo Herrero va fer l’adaptació de Malena es un nombre de tango, interpretada per una jove Ariadna Gil i estic entusiasmada amb la sèrie que va iniciar amb Inés y la alegría i va continuar amb El lector de Julio Verne i Las tres bodas de Manolita.

Amb Els petons al pa sembla que es pren un petit descans dels Episodios de una Guerra Interminable per parlar més del present que del passat, perquè aquesta novel·la ens parla d’uns fets i d’unes persones que podem trobar-nos cada dia caminant pel carrer. Ella els posa un nom -Diana, Sofia, Pepe, Amalia…- però els podríem anomenar de qualsevol manera perquè són més estereotips que personatges en si mateixos.

A Els petons al pa ens situem a Madrid, en un barri obrer on -com a tot arreu- la crisi ha fet estralls. Els seus habitants veuen com els joves han d’emigrar a l’estranger, famílies senceres es veuen abocades a ocupar pisos buits després de ser desallotjats de les seves cases, propietaris de petits comerços que es veuen obligats a replantejar-se els seus ideals respecte els immigrants i nens petits que passen gana en no tenir els seus pares un sou per pagar l’entrepà del matí o el berenar. La història es localitza a Madrid però la podríem ubicar a Barcelona, Sevilla, Roma, Lisboa… qualsevol ciutat d’Europa ens valdria: a tot arreu es pateix aquesta crisi econòmica.

Les històries de cadascun dels personatges es van teixint i enllaçant entre elles de manera subtil. Cadascú té els seus problemes i maldecaps, però tot queda finament lligat de manera que cada personatge complementa la història dels altres. Algunes històries són tendres i en d’altres tenen un final amargant, però totes elles ens fan pensar que hi ha esperança i que la solidaritat entre les persones és el que ens ajudarà a tots plegats a sortir d’aquestes situacions tant desesperades. L’única pega que li trobo és que hi ha molts personatges i a vegades costa recordar tants noms, o que els personatges són tan bons que a vegades es fan difícils de creure -s’entreveu algun personatge amb moral més que dubtosa, però desapareix prou ràpid com per tornar-nos aviat el bon gust de boca-. Per la resta, no ho dubteu, Els petons al pa és una bona lectura.

Estic convençuda que no us decebrà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els petons al pa
Autor: Almudena Grandes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-664-2068-6
Preu: 19€

Share

A punt d’estrena, de Maria Carme Roca

apuntdestrena Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinats als infants i al jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com a L’escollida dels déus (2011), L’enigma Colom (2014), o aquesta que tot just acaba de publicar-se, A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40, per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se d’una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que va aixecar amb molt d’esforç una de les empreses més importants del panorama tèxtil, i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a can Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències complicades i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu… però això no us ho explicaré. Haureu de llegir-vos el llibre.

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A punt d’estrena
Autor: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1797-6
Preu: 22€

Share

Temps de família, de Tània Juste

tempsdefamiliaAquesta és una història d’aquelles que quan les acabes et deixen bon sabor. Picant l’ullet a la pròpia novel·la diria que és equilibrada, amb aromes intensos i dolça, però sense embafar.

Temps de família de Tània Juste és una història familiar. Ens explica la història de la família Giner, començant amb el retorn des de Cuba del patriarca, el 1898, i acabant amb la quarta generació de la nissaga, ja durant els anys d’assentament dels franquistes al poder.

En Bonaventura Giner, el personatge amb qui s’inicia cronològicament la història és enviat a Cuba per tal que allà es formi i faci fortuna. Quan torna a Vilafranca després de la mort del seu pare, troba les terres familiars abandonades i mortes arrel de la crisi de la fil·loxera. En Ventura decideix dedicar la seva vida a recuperar el mas i el bon nom de la família creant del no-res un imperi vinícola. A partir d’aquí viurem esperances, amors, venjances, alegries i penes dels quatre fills d’en Ventura i la seva dona, la Mercè, la filla petita d’una família burgesa barcelonina, que serà l’autèntica matriarca de la família.

Amb aquestes premisses, Tània Juste desenvolupa la història d’una família que podria ser com la de moltes altres famílies del Penedès. Rebuscant als arxius segur que trobaríem casos de pagesos que van veure amb horror com els camps de vinyes del país sencer s’infestaven per la fil·loxera un cop va travessar la frontera amb França, que van viure les terribles conseqüències d’aquell desastre i que van haver de fer mans i mànigues per acabar tirant endavant amb el poc que els va quedar. Probablement, també podríem trobar famílies amb avantpassats que van marxar a Amèrica a fer fortuna i per descomptat que trobaríem famílies que van veure com durant la guerra, les terres eren confiscades i després retornades si havien militat al bàndol adequat. Temps de família és doncs, una agradable narració de tots aquests fets concentrada en els Giner i els que els envoltaven.

Tània Juste torna al món literari amb aquesta segona novel·la de tipus històric, amb un subtil regust al Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda, després de la publicació el 2014 de L’hospital dels pobres que també vam ressenyar aquí, al Nosaltres. I no ho ha fet del tot malament, tenint en compte que Temps de família va guanyar el passat novembre l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que dóna l’editorial Columna des del 1997.

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Share

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Share

Un gos, d’Alejandro Palomas

ungosalejandropalomasUn gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare, editada primer en castellà fa poc més d’un any, i que ara Columna també publica en català.

Els que hàgiu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que van succeir al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què… perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada. Perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar: un berenar a casa de l’Amàlia amb una convidada especial vinguda des de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més aquesta peculiar família amb una mare albina, divorciada i amb tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als qui la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen del tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del qual es mou tota la història és l’R, el gos d’en Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim un a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit.

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un contínuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols.

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraïment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament. I gràcies, Martí, per pensar que aquesta història m’agradaria. L’has ben encertat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un gos
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2042-6
Preu: 18,90€

Share

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

jardialobagaAbans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigròs. Tant, que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigròs és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que durant la novel·la va fent memòria de què li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la qual no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia aniran a viure a Barcelona però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu, passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix a petició dels Torralba en el masover que durant l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més perquè val molt la pena que hi entreu vosaltres sols en aquesta història i que, a mesura que l’aneu llegint us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre: un desmai, un roser i un àlber. Cadascun d’aquests arbres són una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol, i al voltant de cadascun d’ells s’hi articulen els fets rellevants que als personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’hi amaguen també els secrets dels Torralba, però també de l’Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí. Crec que us agradarà molt.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jardí a l’obaga
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share