Arxiu de l'autor: Marta Gil

Febre a la matinada, de Péter Gárdoz

febrealamatinadaPéter Gárdoz recupera a Febre a la matinada un dels temes més recurrents a la cultura europees dels últims anys. Els fets ocorreguts als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial i els efectes que els seus habitants van patir abans, durant i després d’estar-hi, han estat temes tractats per diferents escriptors. Ho hem vist i llegit amb John Boyne i de mans d’escriptors més propers com Antonio G. Iturbe (La bibliotecària d’Auschwitz).

Gárdoz ens situa a la Suècia on han estat traslladats un grup d’expresoners hongaresos, entre ells en Miklos, el protagonista d’aquesta història, que ha estat portat a un hospital de refugiats a Gotland. En Miklos, que amb prou feina ha pogut sobreviure al viatge, rep una inesperada notícia, li queden poc més de sis mesos de vida, els seus pulmons acumulen líquid i les conseqüències de l’estada al camp de concentració han estat devastadores per la seva salut.

Un cop arribem aquí és fàcil fer una suposició ràpida i dir que estem davant d’una novel·la dramàtica i… sí, però no; perquè el nostre protagonista decideix que no és moment d’enfonsar-se i que els metges poden dir missa, que ell vol viure i viure bé i molts anys, que ja ho ha passat prou malament. Així doncs, s’espavila per aconseguir una llista dels noms i localitzacions de totes les expresoneres hongareses que han estat traslladades com ell a Suècia i els comença a escriure cartes a cada una d’elles, presentant-se, tot esperant que alguna d’elles li respongui i vulgui -en un futur no molt llunyà- ser la seva esposa.

Per a joia d’en Miklos, la Lili, una de les refugiades a les que dirigeix les cartes respon a la seva crida i s’inicia entre tots dos una correspondència regular i apassionada a través de la qual en Miklos descobreix la dona de la seva vida i la Lili, l’home de la seva. Però no tot és tan fàcil! Mentre ells van superant les seves respectives malalties, la burocràcia dels camps de refugiats els anirà posant a prova, dificultant la seva trobada i vida plegats, però refermant al mateix temps el compromís adquirit entre la parella.

La gràcia de tot plegat és que en Péter Gárdoz ha escrit aquesta història basant-se en uns fets reals, els que van viure els seus propis pares que, com molta altra gent, van patir les penúries de la vida després de la Guerra: escassetat de tot per a viure en condicions, però amb un guany inestimable, els fortíssims vincles que es creaven entre els propis refugiats i el personal sanitari dels camps i que els ajudava a superar l’angoixa per les notícies que podien arribar des d’Hongria.

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir el llibre.

Títol: Febre a la matinada
Autor: Péter Gárdoz
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Jordi Giné de Lasa | Imola Szabó
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-297-7520-4
Preu: 17,90€

Share

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

Share

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Share

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Share

Brúixola, de Mathias Enard

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

bruixulamathiasenardNo us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€

Share

Temps de llum, de Sílvia Tarragó Castrillón

temps-de-llum-silvia-tarragoBenvolguts Nosaltres,

Avui us presento un llibre per a nostàlgics. Per a aquells que ja tenen una certa edat i que hagin viscut o conegut de prop la Barcelona de després de la Guerra Civil. Però sobretot, aquells que van poder conèixer un espai curiós i emblemàtic de la ciutat comtal: l’Avinguda de la Llum. Un centre comercial soterrat al centre de Barcelona, entre els carrers Pelai, Balmes i Bergara, al costat mateix de la plaça de Catalunya.

I és que la Silvia Tarragó s’ha tret de la màniga una novel·la ambientada en aquest espai, un espai que per definició hauria de ser tancat, fosc però que es dibuixa com un escenari ple de vida, on els seus habitants, els comerciants de les botigues que es van obrir en aquestes galeries van veure i viure una part molt important de les seves vides.

La protagonista principal d’aquesta història és la Júlia, una joveneta que arriba a Barcelona per entrar a treballar en una casa del barri de Sarrià, la vivenda familiar d’un metge que aviat li ensenyarà a la Júlia que les classes socials estan marcades no només pels diners sino també pels costums -volguts i no volguts- entre els que pertanyen a un i altre estrat social.

A la Júlia l’acompanyaran un parell de noies que tenen relació directa amb l’Avinguda de la Llum, la Coral i la Rosita, filles d’un perfumista i d’un pastisser que obren negoci a les galeries. A totes elles, i a la resta de personatges que van apareixent els acompanyarem al llarg del temps que les galeries van restar obertes, entre el 1940 any que es van inaugurar i el 1990 any que van tancar definitivament. I és que cinquanta anys donen per molt: una postguerra controlada per una policia que feia i desfeia impunement, imposant el seu propi ordre i en ocasions deixant veure el pitjor dels comportaments possibles -abusos, tortures, enganys…-, però també persones lluitadores que, tot i que superades per les circumstàncies socials i polítiques aconseguien tirar endavant amb les seves vides. La Júlia, el Manel, la Coral o la Rosita són representacions d’aquestes persones que van haver de patir en primera persona els despropòsits d’un règim que va fer molt de mal.

L’antiga Avinguda de la Llum era un món a part, un espai que va viure els seus anys d’esplendor i que com altres escenaris de Barcelona va viure també una decadència que va acabar significant el seu tancament. A dia d’avui se’n pot reconèixer una part, encara, ocupada per una famosa cadena de perfumeries francesa, però també en un dels passadissos dels Ferrocarrils de la Generalitat per sota de la Plaça de Catalunya.

Si us endinseu en les pàgines d’aquesta història, no oblideu fer una última passejada per l’Avinguda de la Llum!

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

Share

Els Güell, d’Andreu Farràs

els-guell-andreu-farrasBenvolguts Nosaltres,

No sé si us he explicat mai que això de la història és, en general, un dels meus temes preferits. Ja sigui per triar lectures o simplement pel fet de voler conèixer una mica més el com i el perquè hem arribat fins aquí. I sí, ara m’agrada molt, però a l’escola era una de les meves assignatures que més em costava… Qui m’ho havia de dir!

En fi, no ens desviem el tema. Tot això us ho explicava arrel de l’últim llibre que he llegit i del qual us parlaré una miqueta tot seguit. I és que aquest llibre d’Andreu Farràs Calatayud ve carregadíssim de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de Catalunya: els Güell.

Farràs ens endinsa en una investigació que, sens dubte, deu haver estat molt i molt interessant en on retrata els Güell més destacats que molts de nosaltres ja coneixem, com a mínim d’anomenada: l’Eusebi, en Joan o, ja més recent, en Carlos Güell, el personatge amb qui finalitza aquest repàs a la història, no només d’aquesta gran família, sinó també del nostre país.

Potser us passarà com a mi i tindreu més tirada a saber què va fer i com s’ho va fer el mecenes d’un dels arquitectes més reconeguts mundialment que ha donat aquesta terra, Antoni Gaudí. O potser us inclinareu més per conèixer d’on va sortir la immensa fortuna que aquests personatges van arribar a tenir i que van decidir dedicar -alguns- a mantenir i promoure la cultura, la indústria i l’art de Catalunya. Per descomptat que no us sorprendrà conèixer el paper de mecenes que Eusebi Güell va exercir en Gaudí, però potser sí que ho farà saber que aquest Güell va ser el fundador de la companyia Asland o que va fer grans esforços per tal de salvar Verdaguer del desnonament.

De famílies importants en tenim moltes a Catalunya. Si us interessa la seva història i voleu conèixer les intimitats bones -i les no tant bones, també- esteu d’enhorabona. Ara podreu fer-ho amb Els Güell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els Güell
Autor: Andreu Farràs
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7501-3
Preu: 20,90€

 

Share

Has tingut mai família?, de Bill Clegg

Has tingut mai família?, de Bill CleggNosaltres, que aquest post sigui un avís a navegants: alerta amb en Bill Clegg! Perquè si tot el que escriu té el nivell d’aquesta novel·la o més alt, estem davant d’un gran novel·lista.

No sóc una experta -ni m’hi dedico- i espero no equivocar-me, però he de dir que aquest noi té molt bona pinta i ens pot donar moltes alegries a nosaltres, els lectors.

Però parlem de seva primera publicació: Has tingut mai família? presenta una història que, així d’entrada, no és fàcil de pair. Es tracta d’una història narrada per tota una sèrie de personatges que d’una manera o altra estan relacionats, no tant entre ells mateixos, sinó amb un drama que els uneix.

I és que la història en sí no és alegre. Es trena al voltant de la June, una dona que viu la mort de la seva filla, el promès de la noia, el seu exmarit i el seu company actual el dia que s’havia de celebrar el casament de la jove parella. Un accident a la cuina de la casa de la June provoca aquesta gran desgràcia.

Superada la primera sorpresa per un inici tant colpidor anirem coneixent de la mà dels diferents personatges les seves pròpies històries abans, durant i després d’aquest trist moment. Partint de la June, la principal afectada pel drama, però també anant veient les perspectives de familiars, amics i veïns d’uns i altres. Bill Clegg es posa al lloc de cadascun d’aquests personatges i els caracteritza amb mestria, dibuixant-los a través de les seves paraules i fets, més que amb descripcions.

Has tingut mai família? és un cant a l’amistat i per descomptat a la família, fent una reflexió sobre allò que ens diem, però sobretot, al que no ens diem.

És una novel·la d’aquelles que entren bé i s’acaben quedant a dins del lector per sempre més.

No us la perdeu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Has tingut mai família?
Autor: Bill Clegg
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-16367-52-8
Preu: 19€

Share

Una mare, d’Alejandro Palomas

unamarealejandropalomasFa unes quantes setmanes, aquí mateix vaig parlar-vos d’en Fer, en Rulfo, l’Amàlia i la resta de personatges que formaven l’univers d’Un gos, l’última novel·la d’Alejandro Palomas. Aleshores, us comentava que els fets que es narraven a Un gos succeïen uns quatre anys després dels que es narraven a Una mare, el llibre del qual us parlo avui.

És curiós llegir i parlar d’un llibre que es la primera part d’un altre, la veritat. És com si al cine algú hagués començat a rodar pel·lícules començant una història per la meitat i un temps després es decidís a explicar el perquè de tot plegat amb una sèrie de pel·lícules noves… (ah, espera! Que això ja ha passat en una galàxia molt i molt llunyana, oi?).

En qualsevol cas, aquesta nova lectura ha servit per refermar-me en el que ja vaig dir en el seu moment amb Un gos. Si voleu passar unes quantes hores en una muntanya russa d’emocions, compartint amb l’Amàlia, en Fer i la resta de la seva família una estona, no ho dubteu: comenceu amb Una mare i continueu amb Un gos, no us en penedireu.

Ens situem en una nit de Cap d’Any d’un any indefinit a la ciutat de Barcelona. L’Amàlia ha aconseguit reunir tota la seva família, els seus tres fills -en Fer, la Sílvia i l’Emma- i el seu germà Eduard, per passar junts l’última nit de l’any. Per a l’Amàlia aquest és un esdeveniment molt important, perquè amb els anys, reunir-los a tots s’ha convertit en una proesa: el seu germà viu a Lisboa, l’Emma en una casa rural a la muntanya i la Sílvia té una feina que l’obliga a viatjar constantment.

Aquest és el punt de partida d’aquesta narració familiar en què Alejandro Palomas, el seu autor, va desfilant mica en mica la història de cada un dels personatges que seuen a taula en una seqüència que va saltant pels records d’en Fer, la Sílvia i l’Emma, els fills de l’Amàlia que es converteixen en uns actors secundaris i principals al mateix temps perquè, tot i que són ells els implicats directes en les seves pròpies vides, en un moment donat deixen pas a l’autèntica protagonista, l’Amàlia, que quan cal exerceix de mare amb una força descomunal, però que també és capaç de desdoblar-se en una altra Amàlia, la que necessita evadir-se del paper que li ha tocat viure durant gairebé tota la vida, a l’ombra d’un pare i un marit que la van engolir fins a gairebé desaparèixer.

Abans us deia que aquest llibre és com una muntanya russa d’emocions. I és que al llarg de les seves pàgines he rigut, he plorat, m’he enrabiat, he sentit nostàlgia i ho he fet de forma molt i molt profunda. Perquè a través d’aquesta troupe de personatges, Alejandro Palomas és capaç de descriure la ràbia, el riure, la nostàlgia i els moments més tristos d’una manera que poques vegades he vist en altres narradors.

No puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura. És senzillament deliciosa.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Una mare
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2028-0
Preu: 18,90€

Share

La noia de la Pirelli, de Gemma Saura Barrera i Plàcid Garcia-Planas

lanoiadelapirelliAvui us parlaré d’un llibre que és història. La història de la Roser Ferran Gayet. I direu -com jo també vaig dir-, qui és la Roser Ferran Gayet? Doncs és la primera dona que va ocupar un càrrec important a la Pirelli. Els dels neumàtics, sí!

Anem per ordre: avui us presentem una biografia escrita per en Plàcid Garcia-Planas i na Gemma Saura, dos periodistes de la secció Internacional de La Vanguardia que el 2015 van publicar un article on s’explicava la història de la Roser. Aquell article s’ha convertit ara en el llibre que al Nosaltres llegim: La noia de la Pirelli.

I és que la història de la Roser és per publicar un llibre, perquè és una d’aquelles històries que déu n’hi do! D’aquelles en què el personatge, sense voler-ho, acaba convertint-se en protagonista i espectador de bona part de la pròpia història del seu país -una mena de Forrest Gump, vaja-.

Tot començaria pel desig del seu pare de ser tenor, tot i les seves escasses possibilitats d’aconseguir-ho. Però aquest anhel és el que els va portar a Itàlia, on la Roser va passar la seva infantesa i va poder conèixer -i viure- la Itàlia de Mussolini. Havent viscut a l’estranger, i un cop a Barcelona altra vegada, la Roser va aconseguir una feina de secretària a la Pirelli, fet que va canviar la seva vida, convertint-se, per un seguit d’errors i casualitats -i després també per mèrits propis- en una de les dirigents de la multinacional.

No us vull explicar gaire més perquè el llibre repassa any rere any la vida d’aquesta dona que, actualment, als seus cent anys acabats de fer, viu a Madrid. Una vida que ha vist els bombardejos de la Primera Guerra Mundial, la Segona República i també la Segona Guerra Mundial, com a simple ciutadana, però també com a refugiada al camp d’Argelers.

Una vida que resulta ser molt i molt interessant i que val molt la pena seguir entre la narració d’aquests dos periodistes -Garcia-Planas i Saura, bona feina!- i la pròpia veu de la Roser, que de tant en tant es fa sentir en primera persona.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La noia de la Pirelli
Autor: Gemma Saura Barrera i Plàcid Garcia-Planas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2066-2
Preu: 19,50€

Share