Una de les maneres d’estar segurs que com a societat estem fent el dol dels atemptats de l’agost de 2017, i no gaire temps després, la brutal repressió policial de l’octubre d’aquell any és que no protagonitzin els llibres sinó que en siguin un teló de fons.
Fa unes setmanes explicàvem que el llibre Persecució, de Toni Sala, també té els atemptats i les manifestacions com a rerafons però no com a eix principal de la trama de la novel·la.
La Blanca Busquets ens explica -breument- l’argument de la seva desena novel·la, El crit, i que acaba de publicar a Proa.
Li vam demanar per Twitter… i sembla que ha funcionat!
Aquí la teniu:
La sinopsi diu així:
La novel·la arrenca amb la Judit a la sala d’espera d’una psicòloga el setembre del 2017. A la mateixa sala, els peus d’una criatura amb sandàlies la tenen obsessionada, perquè li recorden el que va veure el 17 d’agost a la Rambla de Barcelona des de l’habitació d’un hotel, en companyia d’algú. Ella serà la primera de sis personatges que mostraran les seves vides al lector.
Són vides que s’encadenen sentimentalment i que totes, d’una manera o d’una altra, tenen de fons els fets que van sacsejar el país durant aquells mesos: de l’atemptat de la Rambla a l’empresonament dels líders independentistes, passant pel referèndum de l’1 d’octubre. La tensió dels secrets íntims i el trasbals col·lectiu confluirà durant les festes de Nadal.
I els primers capítols els podeu llegir aquí!
Ara només falta que la traductora Blanca Busquets -es diuen igual!- s’animi a explicar-nos la traducció dels llibres d’Ursula K. Le Guin Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor, publicats a Raig Verd Editorial.
I l’Èlia, què? És una dona ambivalent, tossuda, independent i mancada d’alguna cosa. Segurament perseguida, també, pels pensaments i el passat no viscut de l’assassinat de la dona de l’Albert Jordi i la mort del seu pare pescador. Al seu costat, la Teresa, col·leccionista d’amors furtius i lleugers com els que ha viscut tota la vida d’hostessa de vol fins que es converteix en una recepcionista en un hotel de Riudellots. Riu de fang, explica l’Albert Jordi, quan hi arriba. Un hotel per entrar-hi però no per quedar-s’hi, tot esperant un vol que ha de fugir cap a una altra banda. I l’Èlia el visita perseguint l’Albert Jordi i la Teresa hi treballa, en un aterratge forçós vital que només compensa a base de vols d’avioneta. “Allà dalt no hi passa mai res dolent”, sembla que digui. O potser no ho diu?
La llengua dels sicilians perd un puntal insubstituïble. I la denúncia de la porqueria que amaguen les clavegueres dels poderosos també.
Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.
