Aquesta no és una altra història de Barcelona. Anomenar-la biografia ha estat, probablement, per part de l’autor, una manera de distanciar-se del que acostumem a trobar en un llibre que s’anomeni “Història de Barcelona”.
Calpena és un periodista, un bon periodista, amb llarga trajectòria a premsa escrita, ràdio i televisió (va ser el primer presentador de telenotícies de TV3), que els últims anys ha anat especialitzant-se en divulgació històrica en publicacions escrites com Sàpiens, en programes de televisió i en el modèlic ‘En guàrdia’ que ja fa anys que s’emet a Catalunya Ràdio. I és que Calpena té, per descomptat, passió per la Història però també formació acadèmica. També té, segons confessa ell mateix al final del llibre, una especial vinculació personal amb la seva ciutat, Barcelona.
Tot això explica que aquest Barcelona. Una biografia que tenim a les mans tingui el rigor de l’obra acadèmica però l’agilitat i amenitat del periodisme. Els nostres besavis haurien dit “Instruir deleitando”.
Està estructurat cronològicament, com no podia ser d’altra manera en un llibre d’història que, a més es qualifica de biografia i està dividit en llargs capítols que es corresponen una mica amb les fases d’una vida.
Comença amb “Un part molt llarg” i a mesura que anem passant les pàgines ens anem assabentant de com en van ser d’espavilats els primers barcelonins que fa més de 7.000 anys explotaven les pedreres de Montjuïc per tal de construir-se estris i possiblement instal·lar-s’hi convivint amb hipopòtams, elefants, cavalls, tortugues i rinoceronts. Els primers pobladors del que avui és la ciutat, un poble íber que els romans anomenaren Laietans, ja feien servir l’escriptura i podem llegir el que escrivien però… no entenem encara res de res del que ens expliquen. Tot el que en sabem és a través del que van escriure els forasters que hi van tenir relació: romans, grecs, fenicis i púnics, que aquests sí que els entenem.
La criatura que va sortir del part -a la qual aquests forasters romans l’anomenen Laie- és a l’origen d’un poblament més important de nom Barkeno. D’aquí, a la Bàrcino romana. Calpena ens ho explica així:
Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior.
Aquest és l’estil del llibre. Sense enfarfegaments erudits, amb llenguatge planer però amb rigor.
D’aquesta manera anirem presenciant com la criatura se’ns va fent gran, les muralles que els romans hi construeixen, i els barcelonins que les conserven i enforteixen resultaran cabdals per convertir Barcino en “un pol d’atracció comercial i administratiu” capaç de resistir les incursions germàniques.
A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.
Calpena no es limita a les peripècies bèl·liques i ens descriu també quines eren les activitats econòmiques -l’explotació i exportació de les ostres apreciades a tot l’Imperi-, com era la vida quotidiana, les creences religioses arribat ja el cristianisme… El martiri de Santa Eulàlia, per exemple, hi és descrit minuciosament, afegint però, que es tracta d’una llegenda sense cap probabilitat de ser certa.
Per la ciutat hi aniran passant per a intercanvis comercials o com a invasó violent, diferents pobles: visigots, musulmans i francs. Hi ha també la penetració de minories importants com els jueus que s’instal·laran pacíficament. El nom anirà evolucionant: Barcinona, Barchinona, Barshiluna i, finalment, Barcelona.
Sense ben bé proposar-s’ho, Barcelona “Ha d’aprendre a ser capital”. Li creixen suburbis, edifica temples com Santa Maria de les Arenes, viu entre dues rieres: el Cagalell i el Merdançar que utilitzaven com a clavegueres i que van acabar desviant per la pudor insuportable que desprenien. El Cagalell és l’actual Rambla, orgull de la ciutat…
El 6 de juliol de 985, les tropes del Califat de Còrdova comanades pel famós Al Mansur entren a la ciutat i la sotmeten a una destrucció i devastació sense precedents. Hi ha documents de l’època que anomenen el 985 com “l’any en què Barcelona va morir”. En aquella època, entorn de l’any 1000, l’esplendor de Còrdova ha adquirit fama mundial i la meravella que és la ciutat de Còrdova es va repetint per tot el domini del califat; “res a veure amb les ciutats i pobles plens de puces dels cristians, que viurien en unes condicions misèrrimes en contraposició a l’esplendor musulmana.
Però el Califat es desintegra, es capgira la truita i el comte de Barcelona saqueja Còrdova el 1017. En els dos segles següents, Barcelona va aprenent a ser capital. És a punt per fer “El gran salt”. La ciutat s’ha fet adulta i adquireix un lloc en el mapa de les potències econòmiques i militars dels segles XIII i XIV. Calpena ens descriu com i perquè Barcelona, a partir del segle XV, entra en una “Crisi de creixement”.
Llegint hem anat coneixent com vivien, com es divertien, com treballaven i també com era de ferotge aquella societat quan era qüestió de fer “justícia”: esquarteraments, treure els ulls,… Com a tot arreu a Europa altrament.
El descobriment d’Amèrica afecta molt negativament el futur de Barcelona, que és escenari de festes com la rebuda del rei Carles, emperador l’any 1519, però també de terribles epidèmies de morbo -la pesta-. La ciutat també és escenari de revoltes com el Corpus de sang protagonitzat pels segadors que van acabar assassinant el virrei, insurreccions contra el rei, guerra oberta contra els soldats castellans amb victòries sonades com la batalla de Montjuïc de 1641 (el 26 de gener just la mateixa data en què el 1939 entraria Franco a Barcelona). És el període que Calpena anomena gràficament “De cara al desastre”.
De què va passar i va significar la guerra de successió espanyola amb el desastre de 1714 ja se n’ha escrit molt, darrerament i el llibre aplega molta informació sobre com va viure i què va representar per Barcelona. Només quedava una sortida: l’endemà de l’onze de setembre, membres del Consell de la Ciutat o de la Diputació del General transmeten els darrers missatges: a l’endemà tothom ha d’anar als seus llocs de treball ja que “calia demostrar als filipistes que Barcelona havia estat derrotada, però no vençuda; sobreviuria i tornaria al que havia estat abans d’aquella maleïda guerra”
El període següent Calpena el titula “De cara als negocis”. Entorn de Barcelona s’encetarà el que s’anomena la Primera revolució industrial i la ciutat enfilarà el seu creixement per la via econòmica. I no tot són dades de la gran història; hi ha tota una sèrie de testimonis de la vida social que passen fins i tot pel pas de Giacomo Casanova per Barcelona. Tot un món però, que quedarà en suspens amb el ressò de la Revolució Francesa i les invasions dels revolucionaris i de les tropes napoleòniques que s’emparen de la ciutat. És un episodi relativament curt però que canvia moltes coses i dóna pas al que l’autor anomena “Un despertar convuls”.
Els quaranta anys següents a la fi de la Guerra del francès, el 1814, es viuen immersos en quatre guerres civils de liberals contra carlins; aquests darrers molt identificats amb l’església catòlica i quan hi ha unes topades especialment cruels a Reus, a Barcelona s’escalfa l’ambient de manera que per Sant Jaume de 1835, amb ocasió d’una cursa de toros desastrosa, la gent surt als carrers i comença a calar foc als convents que hi havia a la Rambla i acaba defenestrant, el 5 d’agost, el general que es proposava escarmentar els revoltats. Vegeu una mostra de l’estil i el to de Calpena:
El general els va rebre a casa seva, però la conversa no devia anar gaire bé perquè va acabar sent llençat per la finestra, i va morir a causa de la caiguda.
Acabada la guerra el 1840 amb la derrota dels carlins Barcelona s’ha convertit en la ciutat més gran de l’Estat i és la punta de llança dels canvis. Pren força la consigna “Abajo las murallas” ja que la ciutat vol créixer lliurement. Apareix el moviment obrer i es funda el primer el primer sindicat d’Espanya: la Societat de Teixidors. Espartero, general suposadament progressista ordena bombardejar indiscriminadament Barcelona per tal de sufocar els aldarulls. Des del gener de 1844 fins a l’agost de 1854 es va mantenir l’estat d’excepció ininterrompudament a Catalunya. En no poder créixer fora muralles, els barcelonins comencen a construir cap amunt i aprofitar tots els espais lliures. Calia ampliar el port i construir la primera línia de ferrocarril fins a Mataró. I com es divertien els barcelonins?: toros, globus aerostàtics (globos cautivos) i teatre. Es construeix el Gran Teatro del Liceo en competència amb el Teatre Principal.
L’últim terç del segle XIX viurà l’enderrocament, ¡finalment!, de les muralles, l’aprovació del pla Cerdà per l’Eixample, el creixement econòmic i, paral·lelament dels moviments revolucionaris obreristes, l’aparició el catalanisme polític.
El segle XIX finalitza amb la pèrdua definitiva de les darreres colònies espanyoles, fet amb grans repercussions de tota mena a la ciutat, i amb l’aparició d’un fenòmen que estaria cridat a ser important a la vida ciutadana: el 1899, Hans Gamper funda el F.C. Barcelona. L’Exposició Universal de 1888 és la fita que marca la fi dels temps antics. Aquella criatura que vam veure néixer s’ha transformat en “Una ciutat nova”, la que molts dels lectors del llibre ja reconeixeran. Segueixen puntuant la biografia fets de violència extrema, com la Setmana Tràgica de 1909 o la sublevació del 19 de juliol de 1939 i posterior revolució i la pluja de bombes sobre la ciutat, aquesta vegada ja des d’aeroplans. La ciutat altra vegada haurà de refer-se.
Sincerament, aquest llibre és molt i molt aconsellable. Potser no és per ser llegit d’una tirada com si fos una novel·la o una biografia- tot i que quan es comença un passatge costa de deixar-lo, i molt!- però sí que és per agafar una època o un episodi i anar veient com els barcelonins del passat cobren vida davant dels nostres ulls. És un llibre de capçalera.
Gràcies Enric!
Aquí teniu els primers capítols en pdf.
Títol: L’edat dels homes
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7460-3
Preu: 23,90€
Un expert financer, molt seriós, competent i honest, marit fidel i pare responsable, s’encarrega de redactar un informe sobre les presumptes irregularitats d’un grup bancari que té grans connexions amb polítics importants. Ja ha estat advertit que “Tothom que té l’obligació de fer complir la llei també té el deure de tenir ben presents les possibles repercussions polítiques i socials d’allò que fa”.
