Arxiu de l'autor: Lluís-Emili

La dona del Cadillac, de Joan Carreras

Llegint aquesta (molt bona) novel·la de Joan Carreras m’ha semblat estar veient una (molt bona) sèrie de televisió. Quan comences no acabes de veure qui és que parla o pensa, ni per què ho fa. Van apareixent retalls de personatges que et van mostrant caires de la seva personalitat. I com a les sèries, en acabar el primer parell d’episodis no estàs ben bé segur de saber o endevinar què està passant. Però ja hi estàs enganxat.

Tota l’acció passa en un poble petit -Mompuig- que és imaginari però que s’assembla a molts dels que podem trobar amagats als replecs de les muntanyes que hi ha entre Barcelona i els Pirineus.

Pocs habitants a l’hivern i molts més a l’estiu, una botiga (la botiga), una benzinera atesa per un noi estrany, un bar que fan menjar i, si cal, ven productes de la terra que potser vénen de Mercabarna, i que vol deixar ben clar que NO és una fonda on lloguin habitacions, i uns quants ruscs d’abelles per tenir mel per vendre als estiuejants.

I als afores, una casa restaurada on viu l’Helena Bau, que acull gent de ciutat per fer-hi meditació i ioga davant d’un finestral que dóna al paisatge relaxant del bosc. I al costat de la casa, un cobert que en lloc de bestiar -al poble ja ningú es dedica a la ramaderia- hi ha un espaterrant Cadillac Eldorado tapat amb una lona. I al davant, una vella que havia esta jove i que, des de casa seva tot ho veu.

I arriba un foraster, les sabates del qual delaten que és de Barcelona, que diu que vol comprar el Cadillac.

Si arribeu fins aquí, que si comenceu a llegir el llibre segur que hi arribareu, ja teniu oberts tots els interrogants i anireu devorant pàgines talment com aneu veient episodis de la vostra sèrie preferida.

El llenguatge està molt ben treballat mirant de respectar, sense enfarfegar, els diferents registres que cada personatge utilitza per la seva condició.

Crida l’atenció el paper que tenen els peus (calçats, descalços o amb pomada) i les sabates, que permeten endevinar quina mena de persona les calça o ha calçat, i fins i tot les sabatilles que figuren uns eriçons que porta la vella observadora. I no vull dir xafardera perquè el personatge em cau molt bé.

No explico res més, que això no es fa. Només us diré que -parlant de sèries- tot això té aire de Fargo a la catalana!

Només us aviso que quan arribeu al darrer terç de la lectura no podreu aturar-vos i l’endemà, al tren i a la feina, fareu cara de son. I quan us preguntin la causa -amb somriure sorneguer- haureu de contestar que avui no és una disbauxa, que aquesta nit us ha atrapat una molt bona novel·la

Aquí teniu els primers capítols de La dona del Cadillac del Joan Carreras en pdf. Esperem que us agradi tant com a Nosaltres!

Títol: La dona del Cadillac
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-667-1
Preu: 18,50€

Share

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

M’he empassat la nova novel·la de Xavier Bosch d’una tirada -556 planes de lletra grossa, fet que s’agraeix.

La publicitat de la portada, a l’hora de donar un resum/esquer, presenta Nosaltres dos, com una novel·la centrada en la pregunta “és possible l’amistat entre un home i una dona?”. Efectivament aquest tema hi és ja que els protagonistes, home i dona, són molt amics i el que hi ha implícit en l’interrogant és la continuació: “…sense que la cosa passi ‘a mayores’ ?”. La meva mare, nascuda al tombant del segle XIX-XX, era radical: no és possible. Avui, ben entrat el segle XXI, no sé què hi diria.

Però Nosaltres, el que jo crec és que aquest no és el tema central de Nosaltres dos. Quan Bosch comença per recordar-nos allò d’Heràclit -“Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu”- ens orienta més sobre què hem d’esperar de la lectura de la seva excel·lent novel·la.

La narració comença, si seguim la metàfora del riu, quan les aigües arriben als meandres propers a la desembocadura. Els protagonistes enceten la cinquantena. Immediatament ens els trobarem amb encara no vint anys, al campus de Bellaterra amb la sang en ebullició -com en la mítica cançó del Serrat-, i començant una relació d’amistat casual induïda per un forçat equip de treball per a una assignatura d’EUTI.

Ell, fill aviciat d’un hoteler de Barcelona sense problemes econòmics, i ella, filla única d’un pare comptable d’una fàbrica important de mobles de Banyoles i d’una mare mestressa de casa. Noia d’empenta, entrenadora d’un equip de bàsquet juvenil, molt llesta i molt de Banyoles.

Els anys, l’aigua inexorable del riu, van passant. Els en passen de tots colors, a cadascú pel seu cantó -com sol passar a totes les vides-, i l’amistat sobreviu saltant per sobre de distàncies que arriben a ser les màximes possibles. Ell, en Joaquim o Kim, a Barcelona, casat i amb fills. Ella, la Laura, a Austràlia.

Quan ens aproximem a la desembocadura apareix la pregunta de la possibilitat de l’amistat entre home i dona. No penso revelar la resposta ni fer cap espòiler. Però tampoc em sembla tant important. No és una novel·la d’intriga encara que Bosch dosifiqui sàviament la informació.

El que dóna gran interès a aquesta, insisteixo, molt bona novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant-. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

M’agrada remarcar el brevíssim homenatge que, a més de la dedicatòria de la primera plana, Bosch dedica al malaguanyat poeta Francesc Garriga (un gran amic seu), fent-lo aparèixer recitant en un bar:

Cremeu els llibres. Nodriu-vos de les cendres.
(p. 207)

També podríem descriure Nosaltres dos com la crònica del pas del temps per una empresa familiar que lluita per resistir el tsunami de la globalització/despersonalització.

En Paco, el pare del protagonista és un personatge que mereix passar a la galeria dels arquetips: impagable la manera que té d’afrontar la iniciació sexual del seu fill o el moment que, després de l’esclat d’un espinós problema:

I quan ja marxava.
-Kim. Una cosa. -El Paco es va esperar que el Kim es girés, per mirar-lo als ulls-. Corda’t la bragueta, fill meu, de tant en tant.
(p. 177)

Hi ha un munt de personatges “secundaris” tots molt ben caracteritzats: els germans i la germana, el recepcionista, el grup de rock anglès, el catedràtic de filosofia també anglès, l’esposa del Kim, els pares de la Laura, la Laborde (una primadonna que recorda moltíssim Edita Gruberova),…

Bosch ens deixa anar tota la informació per tal que puguem seguir el fil però sempre amb mesura. Allò que ja s’entén no cal explicitar-ho. I Nosaltres, jo això ho agraeixo molt.

Un bon consell: No espereu a Sant Jordi per comprar-vos el llibre. Segur que s’exhaurirà i podreu dir allò de “doncs jo ja l’he llegit i és boníssim”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir de l’últim llibre del Xavier Bosch.

Títol: Nosaltres dos
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2228-4
Preu: 21€

Share

La senyora Stendhal, de Rafel Nadal

Rafel Nadal, que ja porta a l’esquena una llarga trajectòria en el món del periodisme, ja fa uns quants anys que s’està convertint en un constructor de novel·les que, sempre a cavall de la crònica de fets passats reals, ocupen ja un lloc ben destacat entre els millors autors de la literatura catalana.

Ha conreat els records autobiogràfics (Quan érem feliços, 2012), i la crònica familiar de la generació del seus besavis (Quan en dèiem xampany, 2013).

Més tard ha començat a crear personatges que, tot i ser imaginaris, tenen tots els trets i les coordenades dels que van existir de carn i ossos; primer situat a la Itàlia deprimida de la Puglia a les èpoques de l la I i II Guerres Mundials (La maledicció dels Palmisano, 2015) i ara a les comarques gironines dels duríssims anys d’abans, durant i després de “la guerra” amb La senyora Stendhal. Nadal encara és de la generació que va créixer sabent que quan els grans parlaven “d’abans de la guerra” o “de quant la guerra” no calia preguntar “quina guerra”. Era “la nostra guerra”.

En aquesta època i en aquests escenaris, Rafel Nadal ens explica un relat a través dels ulls del Lluc. És l’any 1939, té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la guerra a la Plaça de Sant Pere de Girona.

En Lluc serà testimoni d’una colla d’esdeveniments -que no desvelarem- i es va formant una idea de què està passant en el món dels adults en el qual s’incorpora lentament. La seva mare adoptiva -la senyora Stendhal- mira de conduir-lo per aquest difícil camí, sempre amb una serena equanimitat que contrasta amb les conductes irracionals i els odis de vencedors i vençuts. No sempre se’n surt i no serà fins al final de la novel·la que en Lluc tindrà a l’abast, passats els anys, tota la informació i podrà recol·locar tots els seus judicis i prejudicis sobre el món que l’ha envoltat i encara l’envolta.

Certament és un llibre que cal ressenyar sense donar gaire explicacions que suposin fer un “espòiler”. En qualsevol cas opino que, sabent ja el perquè de cada comportament, llegir per segon cop aquest La senyora Stendhal de Rafel Nadal ha de ser una lectura tant o més interessant i enriquidora que la primera.

El llenguatge és d’una riquesa i naturalitat que no embafa, i que ja és un tret característic d’aquest autor; igual que els capítols curts que van donant ritme a la narració. Aquesta comença i acaba a “Girona 1990” com si fos un rondó i que conté un llarg capítol central en el qual pren la paraula un personatge -el cap del maquis- que explica resumidament el que va passar els dies de “la revolució” anarquista del juliol de 1936.

Al llibre, molts detalls anecdòtics que donen vida a la narració; alguns de còmics a la manera de Fellini com la predilecció pels sillons d’orelles; altres de tràgics o d’extrema crueltat o cruesa, i que és ben evident que formen part del que Nadal ha anat recollint de la tradició oral del seu país.

¿I el nom del personatge central, la senyora Stendhal? Només Nadal ens en pot donar una explicació que, fins i tot, podem creure a mitges: homenatge a la cultura francesa, voluntat de descriure la realitat i les misèries tant del roig com del negre, un cognom sense connotacions peninsulars (ni Puig, ni Arístegui, ni Àlvarez). Jo no hi veig ni rastre de la famosa síndrome de Stendhal: malauradament ningú no pot marejar-se “de tanta bellesa”.

Una gran novel·la, que es llegeix d’una tirada i que, ja ho he dit, em sembla que encara millorarà en una segona lectura. I també és una novel·la que invita a la reflexió: no tot és com sembla i només el pensament i la cultura ens pot alliberar de la temptació del maniqueisme.
-Amén.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar a gaudir del fenòmen de La senyora Stendhal.

Títol: La senyora Stendhal
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2201-7
Preu: 18,50€

Share

La set, de Jo Nesbo

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

La trama, molt ben construïda, va encreuant actuacions i monòlegs de l’assassí amb la descripció de com treballen els investigadors, com interfereixen les filtracions, ben pagades, de policies corruptes a la premsa sensacionalista i com els interessos de la carrera política del Cap de la Policia d’Oslo intenten marcar el calendari i dosificar la informació.

La ubicació en els dies que vivim ve donada per la presència de cotxes elèctrics, el Tinder (l’aplicació geosocial de “trobades” que és profusament utilitzada per bons i dolents), o les impressores en 3D, que tenen un paper rellevant.

Les referències a la música i als grups musicals més diversos -coneguts a Noruega o internacionals- amb un ventall cronològic que va dels 60’s fins ara mateix, proporcionen una mena de banda sonora que contribueix a la impressió d’estar dins d’un thriller trepidant. Recordem que Nesbo és, a més, un gran coneixedor d’aquest món ja que n’és protagonista com a cantant i líder del grup de rock “Di Derre” (quatre àlbums!).

L’assassí que està terroritzant Oslo és un vampirista i el nucli de la novel·la gira entorn del vampirisme, una patologia que el món acadèmic es resisteix a acceptar i que un psicòleg que ajuda la policia en aquest cas defensa a contracorrent.

Costa entrar en detalls del llibre sense fer cap espòiler i no ho faré. Com de costum hi ha unes situacions poc versemblants que mentre llegim ens empassem àvidament com si ho fossin. I també, com de costum, petites insinuacions i detalls en porten a creure, erròniament, que endevinem com aniran els esdeveniments.

La capacitat de Nesbo per manipular el lector és magistral. Hi ha una molt considerable dosi de crims esgarrifosos, hi ha embolics de parelles i gelosies i hi ha emoció i suspens fins a la darrera pàgina -amb projecció a un altre llibre futur.

Els seguidors de Harry Hole/Jo Nesbo, que hores d’ara son moltíssims a tot el món, esteu d’enhorabona: aquest llibre us calmarà la set de sang i de lectura apassionant. I els que encara no s’hi hagin convertit vigileu que és addictiu: onze llibres, ja!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per llegir aquesta primera mossegada vampírica i en aquest enllaç hi trobareu tots els llibres que hem ressenyat de Jo Nesbo.

Títol: La set
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductors: Meritxell Salvany Balada | Núria Parés Sellarés
Pàgines: 672
ISBN: 978-84-7588-668-8
Preu: 19,90€

Share

La nit contra tu, de Ferran Sáez Mateu

la-nit-contra-tu-ferran-saez-mateuL’acció de La nit contra tu, de Ferran Sáez Mateu transcorre, fonamentalment a Barcelona, i molt especialment a la zona alta de la Barcelona dels primers anys vuitanta del segle passat. Una ciutat comtal que Sàez caracteritza repetidament com a grisa, bruta, decadent i plena de ionquis i que és, gairebé, un personatge més de la novel·la.

No és l’únic escenari ni l’única cronologia: els fets tenen l’arrel als anys vint a París i a Om, un poble situat a la depressió lleidatana, i es perllonguen fins a l’eufòrica Barcelona preolímpica del 1992.

El fil de la narració el mantenen, principalment, el testimoni de l’advocat Pròsper Gualba, que mira de trobar una línia de defensa per alliberar el seu client, Josep Alenta, que és a la presó incriminat per tots els indicis que fan creure que és culpable d’uns crims esgarrifosos descoberts en el jardí de la casa que ha heretat.

L’altre fil és allò que anem sabent a través del que explica el mateix Alenta.

Hi ha també un personatge important i omnipresent, de característiques que podríem assimilar a un zombi. No és ni viu ni mort però té uns estranys poders que permeten que les persones amb qui té tractes hagin de fer allò que ell disposa. Aquest personatge té un nom molt peculiar: Procopi Drop.

Passen moltes coses, moltes relacionades amb el consum d’heroïna que tants estralls va fer entre la generació que va ser adolescent en els primers anys vuitanta, i altres que potser hi tenen relació si en fem una lectura metafòrica -penso en el paper que juguen uns misteriosos blocs de marbre, precisament de color blanc.

Com cal en les bones novel·les del gènere gòtic i fantàstic, tots els detalls que envolten l’acció, per més inversemblants que resultin, estan descrits amb tanta precisió literària que esdevenen creïbles. Penso, per exemple en el despatx d’advocats “Gualba, Palacios I Ylla, advocats” que, tant pel que fa als personatges com a l’entorn físic podria ser una descripció fidel d’un bufet que conec molt. Potser és que Sàez té poders sobre mi…!

El llibre enganxa molt i no us explico el tema explícit ni quin és el final per no aixafar-vos la guitarra. El regust amarg que queda a la boca en reviure aquella època que va devastar tota una generació de joves és, paradoxalment, un dels principals actius de la novel·la.

Si no teniu edat per recordar-ho, llegiu-lo. I si, a més us agrada el gènere gòtic escrit per un molt bon escriptor amb ofici, no us la deixeu perdre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

I aquí teniu l’entrevista que li han fet la Mònica Terribas i en Màrius Serra al Ferran Sàez per parlar d’aquest llibre i d’aquesta Barcelona grisa!

Títol: La nit contra tu
Autor: Ferran Saez Mateu
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-7588-632-9
Preu: 19,50€

Share

I ens vam menjar el món, de Xevi Sala

i-ens-vam-menjar-el-mon-xevi-sala-premi-prudenci-bertrana-2016-columna-nosaltresllegimGregori Vilar “Gori”, que és potser l’últim pescador que queda a l’Estartit, és l’únic assistent a la cerimònia d’enterrament d’un americà, Kirk Barrera, amb el qual ha compartit una nombrosa quantitat de vivències.

En Gori és fill del que fou barber del poble i també convençut militant comunista, afiliat al PSUC des de la seva fundació. I ell mateix, en Gori, és dels darrers representants d’aquesta espècie que els anys 70 fou majoritària a Catalunya i ara ha quedat arraconada i testimonial. Com els pescadors.

Kirk era un militar atípic destinat a la base Loran que els EUA van establir a l’Estartit el 1961 per controlar comunicacions amb la VI Flota i, potser, altres activitats menys transparents. Fill d’un general de l’exèrcit -cosa que li permet tenir un cert tracte de favor per part dels comandaments de la base-, és “el soldat menys soldat de tots els soldats”: cabells llargs, idees pacifistes, simpatitzant dels militants comunistes locals…

El fill de Kirk, el sergent Elias Barrera, és un soldat professional americà absolutament convençut i que admira profundament el seu avi. Elias es presenta a l’Estartit per recollir algunes pertinences del seu pare mort que, en tancar-se la base es va quedar a viure a la Costa Brava.

Gori i Elias, plens de prevencions mútues, mantenen contactes que permeten que Gori vagi explicant les moltes incidències i anècdotes en què es van trobar embolicats per causa de la seva militància política i de la situació geogràfica de l’Estartit.

Hi ha un fil argumental molt interessant i lleugerament policíac que articula la novel·la i que fa que sigui llegida amb molt d’interès fins al final.

Mitjançant llargs monòlegs de Gori, Elias (i Nosaltres, els lectors) anirem descobrint un entramat en el qual hi desfila tothom: Issur Daníelovitx Demski “Kirk Douglas”, Dalí, Josep Pla, Carrillo, Fraga, Ceausescu, la CIA, el KGB, la màfia russa, la màfia municipal, i un frondós etcètera.

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: I ens vam menjar el món
Autor: Xevi Sala Puig
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Prudenci Bertrana 2016
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2165-2
Preu: 20€

Share

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Share

El navegant, de Joan-Lluís Lluís

el-navegant-joan-lluis-lluisEl navegant del Joan-Lluís Lluís, certament, navega! I en la seva accidentada biografia hi juga un paper molt important un globus aerostàtic com el que apareix a la bella coberta del llibre però, per sobre de tot, és cabdal el seu estrany i extraordinari do: l’Assiscle, el nostre protagonista, pot parlar i entendre perfectament qualsevol llengua només de sentir-ne o llegir-ne un sol mot.

Des que ho descobreix, l’aprenentatge de noves llengües es converteix en allò que dóna sentit a l’existència d’un noi que, amb aspecte malaltís, no desperta gens d’interès en l’entorn del seu Perpinyà natal. Només té un amic, gitano, i amb ell descobreix que és capaç de parlar en caló, a més de en català i francès.

L’arribada d’un home a Perpinyà, que viu d’enlairar globus aerostàtics com a atracció, canvia la vida d’Assiscle. Al carro d’aquest home, que viu d’anar de fira en fira, hi ha unes enigmàtiques inscripcions que el nostre protagonista sí que és capaç de llegir i entendre, i això li canviarà la vida!

L’Assiscle haurà de renunciar a l’incipient enamorament, viatjarà a París on el germà de l’aeronauta exerceix de professor de llengües i tot això serà el començament d’un seguit d’aventures, gairebé totes involuntàries, que el portaran al París de 1871 -abans, durant i després de la guerra contra Prússia-. Tot i no fer, ni ell ni el seu mestre, altra cosa que investigar sobre llengües, són víctimes de la brutal repressió que la República Francesa aplica als acusats de participar en la revolta de la Comuna de París.

Els capítols que descriuen les condicions de vida dels empresonats són particularment punyents, d’un “naturalisme” digne de Zola, referent literari de l’època en què està situada l’acció.

D’aquest infern, Assiscle n’acaba sortint condemnat a l’exili a una illa –Nova Caledònia- situada als antípodes. El viatge, en un vaixell-presó, és tan terrible com el dels esclaus que enviaven des de l’Àfrica occidental cap a les Antilles. Un cop desembarcat, la facultat d’entendre i fer-se entendre amb tota mena de pobladors indígenes marcará tota la seva accidentada biografia.

Ens trobem davant d’una molt bona novel·la del gènere d’aventures però és molt més que això: hi ha una molt treballada reflexió sobre la llengua i el que significa com a tret distintiu de persones i pobles, la reivindicació de la no preeminència d’unes sobre les altres, la pregunta no contestada de com era la llengua mare de totes, i moltes altres reflexions que anem trobant escampades pel llibre. També és una recreació històrica del que ha representat el genocidi, cultural i físic, dels pobles colonitzats i també del menysteniment de la dona, tant entre els “civilitzats” com entre els “salvatges”.

Molt, molt, molt recomanable. Si el comenceu no el podreu deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir El navegant de Joan-Lluís Lluís.

Títol: El navegant
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-633-6
Preu: 18,50€

Share

14. L’autobiografia, de Johan Cruyff

14-autobiografia-johan-cruyffAquest llibre sorprenent es presenta com una autobiografia. Hi consta el nom del traductor al català, Gustau Raluy, i cal suposar, per tant, que l’ha escrit en neerlandès el mateix Johan Cruyff. I malgrat que les primeres paraules del pròleg de 14. L’autobiografia són “No tinc titulacions acadèmiques. Tot el que sé ho he après de la vida de cada dia”, cal convenir que, un cop llegits els 14 capítols (quants si no?) la sensació que ens queda és la d’haver anat recollint realment les paraules de la boca d’aquest home tan singular.

Singular. Extraordinari? Efectivament no era ordinari, en el sentit d’infreqüent. El seu nivell d’autoestima sobrepassa qualsevol mesura, però considera tan certes i evidents les seves qualitats que no deixa espai perquè pensem que –com diem ara- tenia un ego enorme. Al contrari, cap al final del llibre no s’està de carregar contra les “persones suposadament importants que també m’he trobat i que m’han sorprès pels egos tan grans que tenien”. M’ha fet pensar en Wagner que, abans d’haver estrenat cap obra memorable (sinó més aviat mediocre) ja estava convençut que era un geni i que tenia tot el dret a totes les consideracions com a tal. I el cas és que cal reconèixer que Cruyff va ser un geni. Una mica com si fos un català d’aquells que, segons Francesc Pujols, pel fet de ser-ho quan anés pel món ho tindria tot pagat.

Aquesta sinceritat radical crec que és un dels grans atractius d’aquest llibre.

I de què tracta? Ara ve la sorpresa per a mi: parla de futbol. Molt. De jugadors que han passat pel seu costat, de tècnics, de directius; no pas per explicar-ne anècdotes xafarderes irrellevants sinó d’allò que afectava el futbol en sí.

Cruyff ha anat mirant aquest món de la manera que a ell li agradava: al mig del camp, assegut sobre la pilota, i veient-ho tot sense perdre’n cap detall que pogués ser valuós per a l’objectiu, que era guanyar. La descripció de les tàctiques, estratègies i mètodes ocupa un espai molt important del llibre. De passada descobrim la seva passió pels números, la probabilitat i l’estadística matemàtica.

El món era el futbol i el marc d’aquest món des que va obrir els ulls era l’Ajax, el seu estimadíssim Ajax. Després la selecció holandesa. Després el Barça. En el seu interior era orgullosament holandès i de l’Ajax.

I la família! És el capdamunt de la seva escala de valors. Res no pot ser més important: el pare, la mare, el “segon pare”, la Danny, el sogre, les filles, el Jordi…

Les interioritats dels clubs amb directius, segons ell, ineptes, inclosa la federació holandesa faran feliç més d’un lector: hi apareixen amb noms i cognoms.

Com us he dit, sinceritat radical en una autobiografia sorprenent.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del Johan Cruyff.

Títol: 14. L’autobiografia
Autor: Johan Cruyff
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Traductor: Gustau Raluy Bruguera
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-664-2138-6
Preu: 19,90€

Share

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Share