Arxiu de l'autor: Lluís-Emili

El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Clara Queraltó ha guanyat el premi Mercè Rodoreda (2017) amb aquest recull de divuit narracions curtes. El títol del llibre no correspon a cap de les narracions sinó que anuncia el caràcter d’exploració i descripció de tot allò que va passant pel cap de diferents personatges que, com diu encertadament la contraportada, “semblen els altres, els secundaris, que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals.”.

Que l’autora és una dona es fa evident des de les primeres planes i no en presumeix ni ho dissimula, com la Mimí, un dels seus personatges “no vol alliçonar ni provocar. Ho diu amb naturalitat i amb el cap alt”.

Sovint el conte comença amb un to suau, delicat, com de noia preadolescent i l’autora ens va transportant cap a unes realitats que no tenen res de delicat; és com si en començar el revelat d’una foto creiem que les imatges seran una aquarel·la bonica i una mica naïf i anem descobrint al final que el que hi ha és un aiguafort de Goya. Tot això en poques pàgines i amb gran domini del llenguatge i dels seus registres.

Sovint Queraltó juga molt hàbilment amb ambigüitats sobre el sexe i l’orientació sexual dels personatges originant la sorpresa del lector que es veu obligat a enfrontar-se als seus prejudicis.

La coberta és la foto d’uns peus de nena amb sabatetes de xarol que li van grans i ens introdueix al món d’un dels contes. Un món vist amb ulls de nena de sis anys. Però la gràcia amb què l’autora es mou en aquest registre no ens impedeix veure la cara fosca i oculta d’aquest món.

Els escenaris solen situar-se en pobles on els joves es desplacen amb cotxes d’un lloc a l’altre en arriscades expedicions nocturnes a la recerca de l’ambient que els resulta més grat. Els accidents de carretera són molt presents a les narracions i són la causa d’algunes de les situacions dramàtiques.

Molt, molt bona entrada de Clara Queraltó en el món de la narrativa catalana. Segur que en sentirem a parlar. Preneu-ne nota que val molt la pena.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del Premi Mercè Rodoreda de la Clara Queraltó.

Títol: La fugitiva
Autor: Clara Queraltó
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2017
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-702-9
Preu: 18,50€

Share

El llibre de la Marató

Començo pel final: No us perdeu el Llibre de la Marató d’enguany. Compreu-lo i, sobretot, llegiu-lo, que val molt la pena.

La Marató de TV3 ja forma part del calendari d’esdeveniments de cada any. Tothom en coneix l’existència i la finalitat dels diners que es recullen, finalitat que enguany ha estat la investigació sobre les malalties infeccioses.

La Marató va començar, em sembla recordar, ocupant un programa a TV3 que s’emetia tot un vespre-nit. Amb el temps ha anat creixent i, a més de ser emès durant moltes més hores, ha estès l’àmbit d’iniciatives solidàries a fets diversos com cantades d’havaneres o partidets de futbol entre gent famosa. I CD’s enregistrats especialment. I llibres d’autoria múltiple.

A molts ens passa que, bé perquè no vam arribar a telefonar durant el programa, bé per acabar d’arrodonir l’aportació, comprem el llibre i, més endavant, queda oblidat sense llegir. Aquest any no ho heu de fer.

Hi ha deu narracions curtes escrites per deu escriptors diferents que tenen en comú el tema de les malalties infeccioses. És espectacular veure el ventall de possibilitats que obre un mateix tema en mans de persones avesades a escriure.

Hi ha qui pren com a punt de partença la “pesta negra” del segle XIV (aquella que va inspirar el Decameró de Bocaccio), o l’experiència punyent d’una periodista que entrevista un noi que ha patit terribles afectacions i vol contribuir a que es pugui continuar investigant, o l’historiador que descobreix astorat que pateix la mateixa malaltia que el seu admirat faraó Akenathon o el plor de les gotetes d’aigua regalimant en els vidres evocant la terrible fi de la infermera kurda que defensa els seus malalts en un hospital de Síria, o la trobada casual de dos solitaris en el desert urbà, per exemple.

No identificaré qui ha escrit cada cosa ni parlaré més de la resta de narracions. Tenen en comú una cosa: són molt bones.

Repeteixo: compreu-lo si no el teniu i llegiu-lo que val molt la pena.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: El llibre de la Marató
Autor: Diversos autors
Editorial: Columna
Col·lecció: FORA DE COL.LECCIO
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-664-2325-0
Preu: 10€

Share

Rellotges de sol, de Sílvia Soler

Llegeixo amb assiduïtat els articles (o n’hem de dir peces literàries?) que Sílvia Soler publica al diari Ara. Sempre és un plaer trobar que hi ha algú amb la sensibilitat i capacitat d’observació que té la Sílvia i que li permet escriure -i escriure molt bé- aquestes breus cròniques de la vida que li passa pel costat.

El llibre Rellotges de sol recull 108 d’aquestes peces curtes (una plana i mitja) ordenades en sis blocs.

Fora del primer bloc que aplega les peces publicades cada dia durant la darrera quinzena d’agost del 2016, de contingut homogèniament vacacional i estival, no hi trobem una ordenació cronològica: són escrits publicats en moments diversos al llarg d’un període que va del 2014 al 2017.

Aquests blocs, d’extensió variable, reben un nom cadascun: algun és el títol d’algun article com passa amb el llibre -“Rellotges de Sol”-, altres tenen títols críptics i juganers com ara “La gallina pensarosa” o més descriptius dels continguts com “Fils i nusos”, “El retrovisor” i “Recances i bons propòsits”.

El resultat és un llibre que ens confirma que Sílvia Soler és una molt rellevant continuadora d’un gènere que ha tingut molt il·lustres conreadors (aquí la referència a Josep Maria Espinàs és inevitable). Aplegar els articles posa de manifest que al darrere hi ha una persona capaç de veure, mirar, rememorar, emocionar-se i transmetre aquestes emocions sense carrincloneria a través de micro-relats protagonitzats per gent de carn i ossos.

Ara, un consell:

Llegiu els relats sense presses, amb una actitud propera a la de la lectura de poesia. En acabar un article pareu, tanqueu els ulls si us ve de gust, deixeu que al vostre cervell s’hi formi lentament la fotografia que Soler us ha proposat, poseu els personatges en moviment, poseu-los cara -segur que en trobareu en el vostre entorn immediat- i continueu l’acció. Quan les imatges s’hagin esfumat podeu obrir els ulls i, si us abelleix, enceteu un altre article.

Teniu feina per a tot l’any.

I per cert; bon any 2018! Nosaltres seguirem llegint!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Rellotges de sol
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2323-6
Preu: 17€

Share

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Share

Robinson, de Vicenç Pagès

En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel

Confesso que no havia sentit parlar mai, que jo recordi, d’aquest escriptor. No me’n puc avergonyir; no sóc professional del ram, ni tinc estudis acadèmics de literatura.

Però sí que puc dir que lamento haver-lo conegut tan tard (amb les carxofes em va passar igual: vaig descobrir que m’agraden molt quan ja passava dels trenta i he lamentat sempre els anys perduts).

La cavalleria roja, potser el més conegut dins la poca producció que es va salvar de les purgues soviètiques, és un aplec de 38 contes? Narracions curtes? Apunts del natural? Proses poètiques terribles? No puc encasellar-lo.

Tots tenen com a escenari uns esdeveniments bèl·lics sobre els quals solem tenir molt poca informació, tant acadèmica com de la literatura o films sobre l’època: la guerra entre exèrcit “blanc” (amb aliats euroamericans), l’exèrcit “roig” i l’exèrcit polonès de la nova Polònia sorgida del Tractat de Versalles de 1918. Tot té lloc en terres ucraïneses i a la Galitzia romanesa.

Bàbel va escriure que

“No tinc imaginació… No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal; si no, no puc escriure res. És per això que escric tan poc i tan lentament. Em surt amb dificultat. Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys. Res de mozartianisme, res de goig de manuscrit ni de lleuger vol de la imaginació! Per molt curt que sigui el conte, no deixo de treballar-hi com un sapador, com un home que tot sol ha d’aplanar l’Everest”

Com que Gorki, després d’uns primers tempteigs que va considerar maldestres, li va recomanar que anés per món per guanyar experiència, va fer-se soldat i durant set anys en va ser a l’exèrcit de cavalleria al front romanès. La traductora ens diu que després d’haver viscut experiències esgarrifoses, Bàbel va tornar a agafar la ploma el 1923, aquesta vegada amb les idees ben clares.

Si cal dir allò de “de què va” el llibre, aviat hem acabat: va de la guerra.

Dels seus protagonistes: la cavalleria roja del títol, formada per cosacs principalment, els seus enemics al camp de batalla -sovint igualment cosacs- els pobles devastats amb població de mugics, de clergues polonesos, de jueus miserables. I els redactors dels periòdics de manteniment de la moral revolucionària, les dones fent el paper que solen jugar a totes les guerres: ase dels cops. I arreu la crueltat inútil… Però també el camp, de batalla o de repòs precari on hi ha ocasió per percebre el cel estrellat, la boira misteriosa, els capvespres de la planúria ucraïnesa… I tot com llampecs (flaixos) que se succeeixen de manera incessant i natural en un mateix paràgraf.

És inevitable la referència als “Desastres de la guerra” de Goya però només és per veure si ens hi acostem. Perquè també ens ve al cap la pintura o els vitralls de Chagall tan plens del món poètic i oníric dels pobles de jueus russos: Bàbel era jueu i algun conte podria haver-lo signat Woody Allen en col·laboració amb Tarantino o, millor, amb Kim Ki Duc.

La traductora Monika Zgustova és una molt bona escriptora txeca (7 novel·les i un llibre de contes) que escriu en català, ha fet traduccions del rus (Dostoievski i Bàbel), ha participat en la redacció dels diccionaris Rus-Català / Català-Rus, ha escrit la biografia de Hrabal, i ha traduït al català els grans txecs: Hrabal, Kundera, Havel, Hasek, Capek… Un luxe.

Ja va escriure una traducció de La Cavalleria Roja el 1986. La d’ara, dita definitiva, respon a noves aportacions de la investigació als arxius soviètics. Com a mínim les quatre darreres narracions (estilísticament menys espurnejants) no figuren a la versió de 1986.

Potser no cal explicar-ho aquí però deixeu-me dir que el 27 de gener de 1940, Isaak Bàbel va ser executat a l’edat de 45 anys en un soterrani moscovita.

I sabeu quin és l’únic topònim que em sonava d’aquesta terra martirizada? Txernòbil

No cal que digui que he trobat que aquest llibre és una joia imprescindible, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir aquest llibre de Bábel amb la traducció actualitzada de Zgustova.

Títol: La cavalleria roja
Autor: Isaak Bábel
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Monika Zgustova Jamuskova
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-679-4
Preu: 17,50€

Share

Al cor dels homes, de Nickolas Butler

He escrit més de noranta ressenyes de llibres pel Nosaltres i m’adono que, inconscientment, hi ha algunes neurones que tot just començar la lectura comencen a pressuposar l’estructura del comentari. No sempre. I sovint la redacció final no hi té res a veure.

Aquesta novel·la m’ha anat deixant la pobra neurona descol·locada.

A les primeres planes de lectura vaig pensar: “sembla que estic davant d’una mena de literatura per preadolescents tipus Enid Blyton amb tocs del Dickens de nens desgraciats com Oliver Twist.”

Molt aviat he canviat d’opinió: això té un nen protagonista però no és llibre adreçat a nens.
Ja cap a la meitat queda clar que res de res d’històries de nens, el tema és principalment el mal, els bons i els dolents. ¿Paga la pena ser bo? ¿Cal desenganyar com més aviat millor els adolescents per tal de protegir-los de les regles del joc “reals” de la societat?

Arribat aquí vaig pensar: “el que no hi ha dubte és que és un llibre “mascle”, com aquelles pelis de guerra dels anys 50 en les quals no hi sortia ni una dona. Ni una. Fins aquí hi han anat apareixent dones amb papers importants, però el punt de vista sempre ha estat mascle.”

I vet aquí que a la part final, el que hauria estat ineludiblement un llibre escrit “per un home”, comença a esdevenir una novel·la que “l’escriu una dona”. Una visió femenina del món (les relacions i les coses) és la mestressa de la narració. Hi ha pàgines d’una duresa, d’una tendresa, d’un realisme molt “de dona”, i per a mi, magistrals.

I ara toca allò de “i de què va?”. Abans de parlar dels personatges situaré quatre peces importantíssimes del puzzle:

Primera: Nord-amèrica, Wisconsin. Potser és tòpic, però llegit des d’aquí sona a paisatge d’anunci de Marlboro.

Segona: L’escoltisme. Escoltisme americà. És un món que vaig viure intensament d’adolescent i que conec com era aquí, i que correspon a la primera part del llibre (1962). Un munt de coses i valors són els que eren els nostres. D’altres, res a veure i fins i tot contradictoris. I crec que l’escoltisme dels meus fills (que correspondria al de la segona part del llibre, el 1996) era encara més diferent.

Tercera: l’entorn natural, el paisatge. Gran part de l’acció passa en una “reserva”, el Campament Chippewa, que inclou boscos on perdre’s, un llac amb una illa al mig, amb presència de cérvols, ocells autòctons i estels a la nit (que van minvant amb els anys i la creixent contaminació lumínica).

Quarta: la guerra, l’exèrcit, les armes. La naturalitat amb què aquest món forma part de la vida dels americans que apareixen al llibre deixa descol·locat a un lector com jo.

I què passa? Uf, moltes coses! El protagonista, en Nelson, és un nen que no té cap amic: porta ulleres, sempre sap les respostes a classe, és esquifit, tímid, introvertit, més aviat pobre… Convida a tothom al seu 13 aniversari i no hi va ningú. Quan està desesperat s’hi presenta en Jonathan, que arriba tard i mig de rebot però significa que té un amic. Tots dos van al Campament escolta.

Nelson té sobradament les “proves” que calen per esdevenir Gran Àliga. Però no té ni un amic. En Jonathan molt de lluny. Com que toca la corneta per despertar els matins li diuen de forma burleta “Corneta”. I el sotmeten a cruels humiliacions. En Jonathan el traeix i després mig l’ajuda… El Cap del Campament, un home gran, l’acabarà protegint i encaminant a l’exèrcit. Vietnam a l’horitzó.

Al cap de trenta anys tot ha canviat i a l’epicentre que és el Campament hi continuen passant coses que no lliguen amb l’ètica que diu que predica l’escoltisme. Nelson n’és el Cap (baixet però fornit veterà del Vietnam). En Jonathan, home de negocis d’èxit, hi porta el seu fill Trevor, de 16 anys, bon noi de cap a peus i que té una novieta, la Rachel, que no hauria volgut deixar per haver d’anar al camp. El pare decideix convertir-lo en un home per tal que descobreixi com és la vida de veritat, sense idealisme. I passen més coses.

I el 2019 (?) la Rachel porta el seu fill Thomas a Chippewa. En Trevor, que es va fer militar de les forces especials i va passar per Afganistan, la deixa vídua i el fill que van tenir, en Thomas, ni ha conegut son pare. I ella ha assumit els dos papers. El Nelson septuagenari i molt desmillorat és encara el Cap del Campament.

I també passen coses.

Acabo la lectura i penso que he après a entendre més aquest món que són els nord-americans: que n’hi ha que voten Trump, que hi ha bona gent que defensa tenir armes, que hi ha “bons” i “dolents (a les pel·lícules ja s’ha fet habitual això d’ ”ei! que sóc dels bons!”), o que les dones s’empoderen malgrat tot però lentament.

La traducció al català m’ha semblat boníssima. No conec l’original ni domino l’anglès però la traça a trobar les paraules adequades en cada registre és per treure’s el barret, Marc Rubió!

Si voleu entendre els nord-americans, cosa gairebé obligada per a sobreviure, llegiu corrents Al cor dels homes.

Aquí podeu començar a llegir Al cor dels homes de Nickolas Butler. Els primers capítols, en pdf!!.

Títol: Al cor dels homes
Autor: Nickolas Butler
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-17016-13-5
Preu: 22,95€

Share

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

Hi ha persones -personatges- que quan són objecte d’una biografia, es pot separar la vida professional -biografia literària, biografia artística, biografia musical, biografia política…- de la vida privada. Aquest no és el cas de Josep Benet.

Sembla que no hi va haver res en la seva vida que no girés entorn de la seva fortíssima vocació política en un sentit que avui no és fàcil d’entendre. No va viure temps en què dedicar-se a la política signifiqués aspirar a una presència en espais de poder. Justament quan va començar a “professionalitzar-se” en la política, l’estrella de Josep Benet -el senador més votat en tota la història de la democràcia espanyola- va començar a minvar fins a gairebé eclipsar-se.

Va ser a tot arreu i no pas com a espectador inert sinó com a agent al servei del que per ell era l’ideal de país: Catalunya i Fe cristiana.

Salvador Dalí té una pintura que sempre he trobat fascinant -i no sóc gens dalinià- que s’anomena “Dalí niño levantando la piel del mar para ver el perro que duerme bajo el agua” (1950).

Per mi la imatge d’una mar en calma i un nen que n’aixeca la pell per tal de veure què hi ha a sota em fa pensar en allò que representa la biografia de Josep Benet: ens permet veure què hi havia sota la calma de la pell de la societat catalana en els anys de la llarguíssima postguerra i dels primers de la (sovint penosa) transició.

Els seus orígens com a escolà de Montserrat el marquen per sempre: militància com a catòlic en el difícil context dels anys de la “revolució” i l’adscripció a La Federació de Joves Cristians de Catalunya (els “fejocistes” autèntica pedrera d’activistes polítics i animadors culturals dels anys 40, 50, 60… i fins ara). Per entendre el personatge, a Benet el mobilitza l’exèrcit republicà i, un cop al front, el depuren per catòlic però ell es nega a canviar de bàndol.

En acabat de la guerra, jove i amb les idees intactes treballa sense parar buscant l’ombra de Montserrat i de Fèlix Millet i Maristany, home que -ell sí- havia passat al bàndol franquista i havia fet fortuna a través de negocis (i contactes) en el món immobiliari, bancari i de les assegurances.

Nosaltres, no us explicaré tot el llibre. No vull ni és possible. Llegiu-lo. Descobrireu, per exemple, que el contacte, col·laboració i amistat amb Alexandre Cirici -company seu en l’exitosa candidatura al Senado- ve de molt lluny. Concretament, dels anys 40, quan a l’empara del montserratinisme fervorós de Millet, és al darrera del que es considera el primer acte de ressorgiment del catalanisme de masses: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu l’any 1947. Tot i la forta empremta nacionalcatòlica, es donen actes inèdits com el desplegament de la senyera al mur de la muntanya que presideix l’esplanada del monestir. Benet i Cirici són al darrere dels actes oficials però també dels “subversius”. Aquesta mobilització és la iniciativa de la que Benet se sent més orgullós. Va tenir moltes iniciatives però cap de tant reeixida com aquesta.

Només enunciar uns quants temes “estrella” dóna idea de la densitat i quantitat de la informació que obtenim: els diferents encontres i desencontres amb Tarradellas i Pujol, des de les de l’exili fins a la moció de censura de 1982; la sorollosa polèmica amb Solé Tura amb motiu de la figura de Prat de la Riba; les publicacions de les Edicions Catalanes de París, Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, i un llarg etcètera.

La biografia del personatge atrapa per l’enorme quantitat de fets que s’hi descriuen però, a més, estan exposats amb gran coneixement del difícil ofici de biografiador. Jordi Amat escriu molt bé i amb un to entenedor que l’allunya dels tecnicismes acadèmics que sovint fan feixugues les adaptacions de tesis doctorals (que no és el cas).

El que més agraeixo a Amat és que no hagi caigut en el gran perill d’aquest gènere. Sovint els autors no poden evitar “enamorar-se” del seu biografiat i utilitzar un to hagiogràfic. I que, per contra, tampoc hagi caigut en l’altre parany, fàcil en tractar-se d’un polític compromès ideològicament, que seria dedicar-se a posar de manifest, només, les contradiccions internes per tal d’acabar de bescantar-lo.

No sóc especialista en el tema però a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altra. I he llegit unes quantes crítiques molt qualificades que ho veuen de la mateixa manera.

Una gran eina i una obra amena pels amants del gènere històric, pels amants de les biografies, i pels tafaners que hi busquin personatges coneguts. Segur que n’hi trobareu!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share

Una verge insensata, d’Ida Simons

El títol pot enganyar una mica, ja que en realitat fa referència a una paràbola que apareix a l’Evangeli en què es contraposa el capteniment de les noies “prudents” amb les “nècies” (que es quedaven sense oli a la llàntia per esperar el nuvi).

No és que l’episodi en què apareix aquesta referència sigui de gran importància, però com que serveix per posar de manifest l’actitud infantilment crítica de la protagonista, va servir a Ida Simons per trobar un títol per a la seva novel·la. No hi busqueu doncs cap episodi pujat de to sobre pèrdues de virginitat per falta de sensatesa.

Què hi trobem doncs? Una interessantíssima descripció d’un grup social, el del món dels jueus que estaven establerts a Anvers vist a través dels ulls d’una noia preadolescent (10, 11, 12 anys) que en forma part. Ella veu les coses que passen al món dels adults, no totes les entén, però les capta amb gran lucidesa.

Redactada en primera persona i amb un subtilíssim sentit de l’humor anem seguint les peripècies de la Gittel, gran aficionada a tocar el piano, i de tota una colla de personatges pintorescos de la seva família i cercle d’amistats.

No es tracta d’una autobiografia però és evident que el món que retrata Simons és el que ella va viure.

Al començament del llibre hi ha un pròleg redactat per Eva Cossée, filla d’una gran amiga d’Ida Simons. Ella és qui ha impulsat el redescobriment d’Una verge insensata -un bestseller arran de la seva publicació el 1959-.

En aquest pròleg se’ns donen algunes dades biogràfiques: Ida va començar una brillant carrera internacional de concertista de piano, va haver-ho de deixar per la prohibició als artistes jueus d’actuar en públic. El 1943 els Simons van ser deportats. Van salvar la vida “de miracle” quan el 1945 van formar part d’un contingent que fou bescanviat a Suïssa… per material bèl·lic! Ida Simons no va tornar a fer concerts i va ser llavors quan va començar a escriure.

A mi m’ha sorprès gratament no descobrir en el llibre -escrit només catorze anys després- cap mena de premonició de què havia de passar després. Es podria creure que el que llegim va ser veritablement escrit per una noia durant els anys vint que no podia preveure què li tocaria viure.

Al final del llibre hi ha un interessantíssim epíleg on hi he trobat un parell de cites que em semblen ben il·lustradores:

Kees Fens (…) al seu obituari a la revista De Tijd (…) considerava que la seva caracterització irònica era un dels elements més impressionants, i qualsevol que es llegeixi els primers paràgrafs del llibre hi estarà d’acord.

Aquests són els primers paràgrafs:

Des de jove m’havia acostumat a sentir a dir al meu pare, més o menys cada dia, que en no posar una funerària havia perjudicat seriosament els seus congèneres. Estava del tot convençut que si ho hagués fet, a l’instant la població del nostre planeta hauria passat a estar formada exclusivament per éssers immortals.

La pròpia Ida, en un poema, ens dóna la clau:

l’humor és (…) la tela de coloraines que necessitem per cobrir una ferida.

Llegiu el llibre i gaudiu de les coloraines!

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta verge insensata de Ida Simons.

Títol: Una verge insensata
Autor: Ida Simons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-7588-626-8
Traductores: Maria Rosich Andreu | Dina de la Lama Saül
Preu: 17,90€

Share

Els ocells, de Víctor García Tur

Vaig llegir Els ocells, de Víctor García Tur, en primera lectura, ja fa un munt de temps. Com que l’Anna Carreras n’havia fet una excel·lent ressenya pensava que ja no calia dir res més. Però com que m’ho vaig passar molt bé, l’estic rellegint i ja sóc a les acaballes. I em reafirmo: és un molt bon llibre per llegir-lo en aquests dies que comença a ser evident que tenim l’estiu al damunt.

M’ha acabat de decidir a fer-ne un comentari haver llegit al diari (Ara, el de l’onze de juny de 2017) un article a la secció “Viatges d’Autor” que duu per títol “L’esclat del turisme ornitològic”. Parla doncs, del tema i del món on se situa Els ocells i una de les seves protagonistes.

Precisament, la gràcia d’aquesta novel·la és la presència d’una galeria de personatges molt ben caracteritzats que podem considerar protagonistes, acompanyats d’una pila de secundaris que, amb les seves fòbies, fílies i dèries resulten tan de carn i ossos que tenim la impressió que els coneixem de fa temps.

Tota l’acció passa en els entorns de Sant Salvador, poble imaginari que jo situaria ben a la vora d’Horta de Sant Joan, al peu dels penya-segats dels Ports on segurament hi fan niu voltors com els de la novel·la però que també podria ser més al Nord, a la serra del Boumort -on ens diu el reportatge del diari que s’hi pot veure el “Trencalòs”.

L’indret, sigui on sigui, és fresquet i convé en aquests dies que se’ns prometen calorosos. La fauna humana que es troba a la novel·la és tan o més interessant i, fins i tot, més divertida que els ocells: l’activista de 16 anys que fa pintades contra l’alcalde, l’especulació i el turisme, la traductora barcelonina que buscava tranquil·litat, la família de la fonda,…

Si voleu una molt bona descripció de què trobareu a la novel·la rellegiu la ressenya que l’Anna Carreras en va fer i que acabava així: es tracta d’una joia per començar l’any.

Ara jo torno a dir: és una joia per l’estiu. Poseu Els ocells a la bossa de la platja o a la de de viatjar en agradables trens de rodalies. Us farà oblidar la calor i les catenàries.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquests ocells del Víctor García Tur. Gaudiu del viatge literornitològic!!

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

Share