Arxiu de l'autor: Lluís-Emili

Mentides consentides, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt (Serie Bergman 6)

Deixa un comentari

La sisena entrega de la formidable Sèrie Bergman respon a les expectatives dels qui en son (som) addictes i, com sempre, enganxa des de la primera plana.

Tornem a trobar els habituals personatges que es mouen en l’entorn del psicòleg criminalista Sebastian Bergman; però comencem per dir que no cal haver llegit prèviament els cinc llibres anteriors per poder captar la personalitat de cadascun d’ells (i d’elles!), ja que els autors ens els caracteritzen ràpidament i amb gran precisió. Aquesta és una de les grans virtuts del llibre (i de la sèrie): tots els personatges resulten versemblants fins i tot quan el que fan sembla força fora de la lògica previsible.

L’acció que es narra a Mentides consentides es desenvolupa un marc temporal molt definit: comença el 13 d’octubre i arriba al desenllaç l’1 de novembre; tot i que els fets tinguin l’origen en dates molt més anteriors. L’escenari es situa principalment a la Comissaria Central d’Uppsala i al Riksmord (Unitat Nacional d’Homicidis) d’Estocolm. I els fets que cal investigar es reparteixen per la geografia sueca.

Sebastian Bergman comença desvinculat de l’organització policial. A causa del seu tarannà i capteniment s’ha guanyat l’hostilitat de tots els qui han treballat amb ell. La complexitat del cas que cal resoldre fa però, que la nova cap de la policia d’Uppsala consideri convenient convèncer Bergman per auxiliar l’equip investigador aportant la seva indiscutida habilitat quan es tracta de fer el perfil del delinqüent. El mal ambient està assegurat!

Els lectors anem trobant d’una banda la descripció dels fets delictius i del curs de la investigació policial i, paral·lelament, del complex entramat de relacions i conflictes que tenen lloc en el si de l’equip policial. Costa de dir quin dels dos aspectes te més pes i interès perquè ambdós atrapen!

El llibre està dividit en dues parts i, dintre d’elles, uns textos en cursiva que podrien formar part del diari intim personal del delinqüent, comencen per la data i precedeixen els capítols curts, sovint molt curts, que van ritmant l’acció i informant del que va passant.

Prefereixo no desvelar gaire quina mena de delictes són l’objecte de la investigació. Hi ha morts, venjances, violacions i motivacions que, precisament cal descobrir.

I dins del microcosmos de l’equip policial també passen un munt de coses que expliquen una mica perquè es comporten com ho fan. Començant pel propi Sebastian Bergman.

La recomano fervorosament tant als aficionats a la negra nòrdica com als lectors de llibres ben escrits en general. En això darrer hi deu tenir algun mèrit la traductora Cristina Sala.

Aquí podeu repassar TOTA la Sèrie Bergman, al complet.

Títol: Mentides consentides
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Cristina Sala Pujol
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2486-8
Preu: 19,90€

Share

Macbeth, de Jo Nesbo

Deixa un comentari

Acceptar el repte de reescriure una de les obres més conegudes de Shakespeare no és qualsevol cosa. Jo Nesbo explica en una entrevista que quan li van proposar escriure una novel·la emmarcada en el Projecte Hogarth Shakespeare va posar com a condició que fos, precisament, Macbeth.

Tots coneixem, poc o molt, l’argument de Macbeth. No tant com en els països on és lectura escolar obligada, però les impactants bruixes profètiques del començament, les mans tacades de sang inesborrable o la follia dels espectres presents en el banquet són imatges que queden impreses a la memòria si s’han vist, escoltat o llegit alguna vegada.

No resulta estrany que un autor amb tanta experiència en crear mons tèrbols, amb personatges de moralitat ambigua se senti atret per escriure una història amb un desenllaç que tots els lectors coneixen però que no poden deixar de seguir pas a pas.

Shakespeare, en ple segle XVII, situava l’acció a l’Escòcia semillegendària del segle XI. Jo Nesbo, des del segle XXI, ens trasllada als anys 70 del segle XX, en una ciutat inconcreta situada en el món plujós, amb un passat industrial decadent, que podria ser ben bé el nord-est d’Anglaterra, Noruega o a la mateixa Escòcia.

Macbeth no és un noble militar, és un policia de baixa extracció social molt enamorat i alhora dominat per Lady. Duncan no és el rei sinó un cap de la policia que voldria restaurar l’ordre i la moralitat en una ciutat que, amb milers de persones que han perdut la feina, està dominada pels poderosos que controlen el joc i la fabricació i distribució de drogues. Els cossos policials naveguen per aquestes aigües tèrboles en què es fa difícil distingir entre corruptors i corruptes. Les bruixes, que són estranys personatges -mig prostitutes, mig travestis-, fabriquen potents drogues amb fórmules que inclouen els elements que ja barrejaven les del segle XI.

Nesbo, a l’entrevista que esmentava al començament, afirma que una cosa que el va atreure la primera vegada que va veure Macbeth és que el personatge que comença captant les simpaties de l’espectador de sobte, passa a ser el dolent. Shakespeare ha sabut manipular el públic i si alguna cosa li agrada i sap fer magistralment Nesbo és fer anar el lector per on ell vol. L’autor nòrdic crea una història com la de Bonnie i Clyde, on els dolents ho són molt i, malgrat tot, desperten l’empatia del lector. Tal com diuen les bruixes de Shakespeare tot just començada l’obra de teatre “El lleig és bell i el bell és lleig”.

Els enfrontaments armats, els incendis, els assassinats a sang freda, els escenaris de luxe insultant, la traïció, l’ambició desfermada, la follia, el suïcidi, la reflexió amarga i lúcida sobre la condició humana; tot allò que es pot esperar d’un thriller ben negre i també d’un drama de Shakespeare ho trobem al llarg d’aquestes 600 planes d’acció trepidant.

Garanteixo que en acabar de llegir el llibre us costarà escatir on és la lletjor i on és la bellesa. I que no trobareu a faltar Harry Hole.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Macbeth, el thriller de Jo Nesbo basat en el clàssic de Shakespeare.

Títol: Macbeth
Autor: Jo Nesbo
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-7588-704-3
Preu: 20,90€

Share

La temptació del perdó, de Donna Leon

Deixa un comentari

Torna Donna Leon i això vol dir que torna Brunetti (i família) que tornen el vicequestore Patta, la signorina Elettra, el fidel Vianello i el gran personatge que sempre ho emmarca i explica tot: la meravellosa i decadent ciutat de Venècia. La commisario Claudia Griffoni, eficient i napolitana, que afegeix un contrapunt meridional a les recerques és un excel·lent fitxatge que, confinada en un despatxet petitíssim, s’afegeix a l’equip en els darrers llibres.

Donna Leon ja ens té acostumats a embolcallar les investigacions sobre crims i delictes amb reflexions profundes sobre temes socials i polítics candents que acaben essent la raó de ser de la seva novel·la.

Aquesta vegada això és especialment manifest i el títol del llibre és un molt encertat anunci del tema de fons: és lícit perdonar les accions il·legals quan les circumstàncies personals inclinen a fer els ulls grossos?

Engega l’acció amb la denúncia que fa una dona angoixada per la sospita que el seu fill adolescent -alumne d’una escola privada elitista- té problemes amb la droga. Tot seguit es produeix un estrany accident: un home apareix amb un gravíssim cop al cap en una de les escales que serveixen de pont en un carreró de Venècia i tot fa pensar en una agressió intencionada. Aquest home resulta ser el marit de la dona denunciant i pare del noi adolescent.

Estirar aquest fil condueix a destapar diferents fets relacionats amb fraus al món de la medicina, la seguretat social, els farmacèutics, la revelació de secrets de les investigacions, la violència sobre les dones, les martingales legals per evitar esquitxar-se en temes espinosos…

El commisario Brunetti que, d’acord amb la seva afició per la lectura dels clàssics, està rellegint l’Antígona, ensopega amb els dilemes que planteja Sòfocles entre Creont i Antígona. I Sòfocles no dona respostes. Fa preguntes.

Paola li diu

Pensa en l’Antígona que estàs llegint. Qui té raó? Antígona? Creont? Ningú no en surt perjudicat del que fa ella, per tant se li ha de permetre violar la llei? Ella diu que obeeix la llei dels déus, que fa el que la humanitat considera correcte, per tant, pot violar la llei?
En Brunetti no va respondre. De fet, no tenia cap resposta, i el llibre tampoc. A l’obra s’hi feien preguntes I es demanava al lector que hi reflexionés, que respongués si s’hi atrevia

I després d’un breu diàleg Paola afirma:

Per això a la gent li agraden les novel·les (…) A la majoria de novel·les, les coses les explica un narrador, que diu per què la gent ha fet el que ha fet. Estem acostumats a aquesta veu, estem acostumats que ens diguin què hem de pensar sobre el que ha passat I el perquè la gent ho ha fet
-Sembla que no t’agradi gaire -va dir en Brunetti.
-És que no m’agrada. És massa fàcil, no hi ha espai per pensar. I al final, és tan diferent de la vida real, tan fals…
– Per què?
– Doncs perquè a la vida real no hi ha cap narrador, està plena de mentides I de mitges veritats, o sigui que no sabem mai res del cert. I això m’agrada.

pp. 318-319

Brunetti ha constatat que pràcticament totes les persones que han aparegut a la novel·la, dins i fora la Questura han hagut de prendre decisions problemàtiques al marge o en contra de la llei. I ell acaba optant per… no us diré ni què ni com!

I us preguntareu ¿això és una novel·la negra? Doncs sí i molt bona. Donna Leon i Venècia, per més vegades que s’hagin visitat, mai no deceben.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Donna Leon i Brunetti.

Títol: La temptació del perdó
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7663-8
Preu: 18,50€

Share

Història de la violència, d’Édouard Louis

Deixa un comentari

Comencem pel títol. Sembla que ens disposem a llegir una assaig històric sobre la violència. I no és això.

En català (i en espanyol) tenim tendència a referir-nos a la violència com un fet genèric, mentre que en francès té una connotació molt més propera a la paraula violació. Si llegim senceres les llargues entrades dels diccionaris de les tres llengües ens adonem que acaben coincidint però queda clar que per un lector francès la primera imatge que li ve al cap és Història de la violació. I això sí que és aquest llibre terrible i extraordinari.

A Història de la violència, Édouard Louis escriu una narració on el protagonista es diu Édouard Louis: un noi jove, ros, de bellesa fràgil, introvertit, lletraferit, cult malgrat tenir orígens en una família amb pocs estudis.

Édouard té una germana –Clara, únic referent familiar- amb qui manté una relació distant i difícil, casada amb un home avesat als silencis i soledats del camioner professional. Té dos amics -Geoffroy i Didier-, homosexuals com ell.

La nit de Nadal, l’Édouard coneix accidentalment un jove kabileny –Reda- el convida a pujar al seu minúscul estudi, tenen relacions sexuals i a continuació Édouard és objecte de robatori, quasi estrangulament, amenaça amb un revòlver i violació per part de Reda.

La violència continua per a Édouard quan va a demanar assistència hospitalària, quan ha de reviure la situació en les successives denúncies, quan ho relata a la germana, quan constata el racisme latent de metges, infermeres, policies, germana…

Els fets que descriu són prou brutals però Édouard Louis no se’ls inventa: els ha viscut i ens posa un nus a la gola.

La tècnica narrativa alterna el monòleg amb la narració dels fets que la germana fa al seu marit, tal com ella els ha recollit dels llavis del noi, i que ell escolta des del darrere d’una porta mal tancada. Els tipus de lletra -cursiva o normal- serveix admirablement l’autor per denotar els diferents nivells del monòleg.

Però no tan sols comunica uns fets sinó una colla de reflexions que posen el mirall davant de la violència que la societat actual imposa.

És obligat recordar el Kafka dels llargs inferns burocràtics i dels malsons enganxosos. Aquí, però, l’autor no s’amaga en al·legories sinó que escriu -extraordinàriament bé- mostrant-se ell mateix, que és una manera de posar encara més en evidència el món que l’envolta. Que ens envolta. Que l’envoltem…

Per paladars literaris delicats amb estómacs forts. I pels que no fugen del repte de mirar-se al mirall.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Història de la violència, d’Edouard Louis.

Títol: Història de la violència
Autor: Édouard Louis
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-17016-43-2
PVP: 17€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

Deixa un comentari

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Deixa un comentari

Amb L’ordre del dia, Éric Vuillard ha obtingut el prestigiós premi Goncourt de 2017.

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Si que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé:

la veritat es dispersa en tota mena de partícules
-p.111

I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual:

A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut
-p.120

No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Goncourt d’Éric Vuillard perquè en pugueu fer un petit tast.

Títol: L’ordre del dia
Autor: Éric Vuillard
Editorial: Edicions 62
Premi Goncourt 2017
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7664-5
PVP: 17€

Share

Control de plagues, d’Enric Gomà Ribas

Deixa un comentari

Els catalanoparlants i catalanopensants som molts, comparats amb segons qui i poquets si mirem cap amunt de la classificació. Allò del cap d’arengada i la cua de lluç.

Amb tot, la proporció de preocupats per la supervivència, la correcció, la puresa (o no) de la llengua em sembla que és molt superior a la mitjana mundial. O m’ho sembla.

El llibre que ressenyaré a continuació, tot seguit o suara mateix –Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar– és una nova aportació al tema de la correcció/supervivència del català des d’un punt de vista original: Gomà detecta, després d’un capbussament intensiu en un munt de diccionaris, 92 paraules que, tot i haver passat la ITV dels diccionaris normatius n’estan substituint d’altres tantes que ell (i jo) considera normals i/o col·loquials. Més ben dit: dues de les noranta-dues no han passat la ITV: llanterna per lot i enfermetat per malaltia.

Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo i el celebro entusiàsticament: fora el català cargol poma que expulsa el català de tota la vida! Combrego al 100% amb el criteri.

Els problemes vindran quan hàgim de decidir la vida de qui i la vida d’on. Però això donarà per molts altres llibres que seran molt benvinguts pels paraulaferits.

Posem-nos drets (que no dempeus), tots alhora (que no a la vegada), i fem sortir del prestatge (que no estanteria) les paraules que tenim rovellades (que no oxidades) i vigilem en no caure, no sigui cas que ens omplíssim de blaus (que no de morats).

Gràcies, Enric (encara que trobo que una galleda no és sinònim de gibrell…).

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre d’Enric Gomà, Control de plagues.

Títol: Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar
Autor: Enric Gomà Ribas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-411-4
Preu: 15,90€

Share

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

Deixa un comentari

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

Share

Mai més sola, de Mary Higgins Clark

Deixa un comentari

Preparant aquesta ressenya vaig descobrir que els americans que tenen la traça de posar noms a tot diuen que les novel·les de la gran Mary Higgins Clark pertanyen al tipus “the ideal book for the beach bag, picnic hamper, or carry-on luggage.” I tenen molta raó. Sempre dins del  gènere negre, d’intriga, de suspens o, com en dèiem abans, “de detectives”.

Posem, doncs el llibre a l’equipatge de mà, traguem-lo abans d’enterrar-lo al nínxol que tenim a sobre del nostre seient de l’avió, del tren o de l’autocar i disposem-nos a conviure amb els personatges que aquesta vegada Clark ens situa en el vaixell més luxós que us pugueu imaginar. I no a principis del segle XX, sinó ara mateix.

L’ambient és com si la catifa vermella dels Oscars es posés a navegar durant sis dies per fer el trajecte Nova York – Southampton, primera escala d’aquest viatge inaugural del Queen Charlotte.

És impossible no posar imatges i cares a aquests personatges i escenaris: “Titànic”, les sèries de Poirot navegant pel Nil, el Poseidón, però també “E la nave va”, de Fellini, amb els seus personatges desmesurats i amb el llançament a l’oceà d’unes cendres.

Tot i ser una novel·la (anava a escriure un film) eminentment coral hi ha un personatge que acaba centrant el nostre interès: Cèlia Kilbride, experta en pedres precioses que ha estat convidada al creuer per fer unes conferències que distreguin els distingits i riquíssims creueristes. A ella li ha anat de perles (????) la invitació ja que està sumida en un terrible embolic per causa de l’estafa practicada pel seu xicot (amb qui s’havia de casar al cap de pocs dies).

També navega una megamilionària, Lady Emily Haywood (Lady EM, per als amics i la premsa de paper cuixé), que posseeix un collar de maragdes que, diuen, va pertànyer a Cleòpatra la qual se’l va posar quan va decidir suïcidar-se. Naturalment té una llegenda de maledicció per qui gosi posar-se’l i Lady EM anuncia que se’l posarà a la primera festa del creuer.

Hi ha molts més personatges ben caracteritzats, cadascun amb les seves dèries i capficaments. No desvelarem res més!

Però, si algun dels lectors és fidel seguidor de l’obra de la Mary Higgins Clark s’adonarà que entre els passatgers hi ha la inefable parella seixantina formada per Willy i Alvirah, un exlampista i una exdona de fer feines que, ja fa temps, van treure la grossa de la loteria de Nova York, cosa que els ha permès fer el que els ve de gust. I a ella li agrada exercir de detectiva amateur cosa que fa exitosament en històries que Clark escriu des de 1987. Que aquesta parella viatgi a bord ens dona la tranquil·litat que acabaran desentrellant molts embolics.

Si contemplar com els glamurosos no són ben bé el que volen semblar us distreu de les cabòries i de l’actualitat, aquest és el vostre llibre. Us garanteixo que quan anunciïn que cal cordar-se el cinturó perquè esteu a punt d’arribar haureu oblidat que els seients són estrets i que les turbulències han fet ballar l’avió o l’autocar.

Gaudiu del viatge i del llibre!

Aquí teniu els primers capítols de l’última novel·la d’aquesta gran dama del gènere negre!

Títol: Mai més sola
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7641-6
PVP: 18,90€

Share

L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla

Deixa un comentari

Els protagonistes de L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla, són, en paral·lel, quatre persones: dues de reals ja desaparegudes, i dues d’inventades.

Jaume Ministral Masià, gironí que uns quants recordem per haver signat els guions d’El Doctor Caparrós , programats a la TVE de Catalunya el 1979 amb seqüela el 1982, o potser per algun dels 13.000 guions que va escriure per al programa radiofònic El humor y la radio emès durant més de trenta anys per RNE. Quan, portat per la curiositat que desperta el llibre entro a la Viquipèdia descobreixo que també era el guionista de la Campaña Benéfica que protagonitzaven el Senyor Dalmau i el Señor Viñas. I moltes més coses.

L’altre personatge és Frantisek (Francesc o Francisco) Kriegel, metge txecoslovac comunista i jueu, el nom del qual no diu res a gairebé ningú que no sigui un estudiós del que es va anomenar la “Primavera de Praga”  on va tenir un paper destacadíssim i que el llibre ens descobreix com un molt notable homenot de pedra picada, fidel als seus ideals fins a les més dures conseqüències. I a la Txecoslovàquia postprimaveral eren molt dures.

L’amic de Praga és un llibre sobre dos personatges reals que molt pocs coneixíem abans de llegir-lo i que acaba resultant una lectura apassionant.

Els altres dos protagonistes, la Dacs i el Tarongi -els personatges de ficció-, són dos investigadors en el sentit acadèmic de la paraula, que es llencen amb entusiasme a estirar el fil que han trobat per casualitat i empesos per la xafarderia després de trobar una novel·la negra a la fira del llibre vell de Figueres, signada per un autor de nom que sembla nòrdic: Lardsinim.

Soldevilla, amb gran habilitat ens va fent saltar, en el calendari i en el mapa, tot acompanyant els investigadors en la seva apassionant recerca que els duu a un impressionant conjunt de documents autògrafs miraculosament conservats per la família de Ministral i, en menor mesura, per l’Arxiu Nacional de Txèquia. L’arxiu familiar conté també testimonis de persones com Teresa Pàmies, que va conèixer Kriegel, o Horacio Sàenz Guerrero que es va arriscar a publicar un article de Ministral sobre el comunista Kriegel a La Vanguardia Española el 1968, en ple franquisme.

Resulta apassionant anar seguint l’itinerari d’aquests dos personatges tan diferents que, després de conviure i col·laborar al front durant la batalla de l’Ebre, queden units per uns fortíssims llaços d’amistat malgrat el pas dels anys i la difícil comunicació entre els dos cantons del teló d’acer.

No vull avançar-vos res però us asseguro que descobrireu el gruix de la personalitat dels dos amics a través de les seves -molt- accidentades vides.

Repassant abans de tancar aquesta ressenya m’adono que, ja a la segona pàgina, Soldevilla fa que els investigadors ens expliquin quin és el camí que ell ha decidit seguir:

– És un bon material, no et dic que no, però no sé pas què en farem, de tot això.
– Una novel·la, ja t’ho he dit.
– Tu és que veus històries pertot. Són fets objectius, el que més li escau és un assaig.
(…)
– L’assaig ens permetria ser ordenats i metòdics, sistematitzar la recerca. Tot plegat ha estat una mica caòtic i casual.
– Ja ho sé però m’hi resisteixo. Trobo que el material té una emoció que no es pot deixar perdre -s’entusiasma ell-, una intensitat, d’alguna manera, narrativa. Els caràcters, les motivacions… no ho trobes extraordinari?
– No t’embalis, tu, ara.
– Hem d’escriure una novel·la sobre la memòria i l’amistat, ho tinc claríssim.
– Mira que ets cursi (…) D’acord, tu guanyes, com sempre. Serà una novel·la.
(p.12)

Jo afegiria que, a més de la memòria i l’amistat hi ha moltíssima acció, sovint trepidant i digna d’un thriller.

Em costa qualificar aquest llibre extraordinari com a novel·la però, certament, Soldevilla ha aconseguit enganxar-me a uns personatges molt poc valorats que mereixien que algú ens fes descobrir amb aquesta “emoció i intensitat narrativa”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols d’aquest L’amic de Praga de Soldevilla.

Títol: L’amic de Praga
Autor: Joan Manuel Soldevilla Albertí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2336-6
Preu: 19,90€

Share