Arxiu de l'autor: Fita

El ratpenat, de Jo Nesbo

elratpenatQuan ja havíem pogut llegir algunes novel·les de l’inspector Wallander, recordo que els editors van publicar, amb retard cronològic, una primera novel·la de la sèrie, on es feia la primera descripció d’un jove inspector Wallander. La història es repeteix.

Ara que molts hem llegit El ninot de neu i El lleopard i ja coneixem de sobres l’inspector Harry Hole, aquest Sant Jordi ens hem trobat amb la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, publicada i premiada ja fa uns anys (1997).

En aquesta novel·la Jo Nesbø ens presenta en detall a Harry Hole, un detectiu noruec, que és enviat a Sydney perquè col·labori amb les autoritats australianes a resoldre el crim d’una jove immigrant noruega que ha aparegut brutalment violada, assassinada i llençada al mar. Començarà la peripècia del nostre home descobrint una ciutat i els seus baixos fons i una terra on els aborígens malviuen poc integrats en la societat australiana.

Ben aviat el crim es relacionarà amb assassinats anteriors d’altres joves rosses i caldrà aclarir si es tracta d’un assassí en sèrie que segueix un mateix patró -els assassins en sèrie i sense compassió són una constant en les obres de Jo Nesbø.

L’acció continuarà amb assassinats brutals que acabaran desestabilitzant el precari equilibri que el nostre protagonista ha aconseguit després d’un passat turmentat que ha viscut a Oslo, marcat a més per l’addicció a la beguda. Aquest passat que tortura al nostre detectiu farà que els lectors que ja han llegit les novel·les posteriors entenguin ara d’on ve i què va viure el nostre protagonista.

La novel·la està plena d’acció i no preciso més detalls per no fer “spoilers”. Només cal que mireu en una llibreria l’índex dels 23 capítols de la novel·la i ja veureu que l’entreteniment està assegurat.

En resum: si us agrada la novel·la negra, amb intriga, una mica brutal, com acostuma a ser la novel·la negra nòrdica i amb escenaris força particulars i situacions trepidants… El ratpenat n’és una bona mostra, i un llibre imprescindible pels amants i seguidors de Jo Nesbø.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El ratpenat
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Meritxell Salvany Balada
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-560-5
Preu: 17,90€

Share

Sense nostàlgia, de Feliu Formosa

sensenostalgiaEn un altre comentari al Nosaltres ja vaig parlar de com han anant apareixent llibres dels nostres autors evocant i descrivint els seus respectius mons infantils, amb diferents estils i graus de profundidat: Rafel Nadal, Carme Riera, Lluís Foix, Manuel Cuyàs o el notabilíssim Joan F. Mira

Avui vull parlar-vos del Feliu Formosa i el seu Sense nostàlgia.

Formosa, que és sobretot poeta però també traductor, actor i director escènic, ja havia parlat d’ell en els seus 3 volums de dietaris, però en un altre to, més reflexiu i poètic. Avui d’una forma senzilla, amb una prosa fluida, com si sentissis algú proper que t’ho està explicant, ens descriu el que era físicament el Sabadell on va néixer: cases, establiments i llocs avui desapareguts o transformats; les famílies paterna i materna. Segueix amb els seus primers anys d’infància marcats per la guerra i la marxa a l’exili del pare que passarà, com d’altres catalans, per la terrible experiència del camp d’Argelers i retorna passant per el camp de concentració que hi havia a Reus.

És especialment colpidor el fragment en el què narra el retorn del pare:

Quan al menjador, amb la iaia Dolores i les meves tietes, s’hi havia reunit una quantitat considerable de persones: parents i amics de la família. Es van haver d’aplegar totes les cadires de la casa. (…) Jo estava del tot desconcertat i, amb el meu cosí Camilo, em vaig amagar sota el bufet de potes altes (…) Quan els meus pares van posar els peus al menjador, el pare va rebre les salutacions dels presents i a mi em van fer sortir de sota el bufet. Jo ja havia fet set anys. En feia tres que no veia el meu pare i era difícil que el reconegués en la persona que em va abraçar i em va fer un petó.

p. 101-102

La segona meitat del llibre és la descripció de la nova vida que els pares emprenen marxant de Sabadell a Barcelona i la trajectòria escolar de l’autor, començant per les acadèmies de pis i acabant amb l’entrada als “Hermanos Maristes”, vivint una educació pròpia de l’època: en castellà (un autor català que als 15 anys no sabia res de la seva llengua o de la literatura del seu país!), religiosa i repressora que marcarà l’autor en el seu pas de l’infant que arriba a l’ús de raó fins a una adolescència amb problemes de timidesa i de relació normal amb l’altre sexe.

Formosa descriu també en aquesta part com el van marcar els llibres als quals va tenir accés, gràcies a uns bons pares lectors, les converses polítiques que va presenciar, la música que els pares escoltaven i alguns amics d’ells com l’il·lustrador Josep Narro.

I tanca el llibre amb una imatge que ens recorda la seva militància política: la vaga dels tramvies de 1951, Formosa es va trobar amb una multitud silenciosa que se li apropava i a la qual, quan aquesta va arribar a la seva altura, s’hi va afegir per començar a caminar al seu costat.

Per als qui recordem alguns dels anys que evoca i per als qui no els han viscut, serà bo que llegeixin aquest llibre sense nostàlgia.

Aquí teniu les primeres pàgines del llibre en pdf.

Títol: Sense nostàlgia
Autor: Feliu Formosa
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-540-7
Preu: 17€

Share

Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

Diuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” el llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres, la música, la poesia, l’amor,…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

desdontornaraestimar… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Share

La bíblia de pedra, de Marc Capdevila

labibliadepedraA Catalunya es conserva, encara que en mal estat per malaltia de la pedra, una portada romànica notabilíssima per l’abundància i riquesa de les imatges representades. A més del Pantocràtor, els símbols dels evangelistes i els 24 vells del Judici Final, hi ha també fragments d’escenes bíbliques conegudes com Caïm i Abel, l’Èxode, Jonàs, el profeta Daniel, els símbols del zodíac i les representacions dels mesos de l’any, a més de animals fantàstics i formes vegetals que sovint ocupen els espais restants.

Sota l’estructura de pedra esculpida hi havia una versió pintada que segurament va fer de guia. Tot plegat, inspirat en la famosa Bíblia de Ripoll -un dels còdex més importants i ric en il·lustracions dels que es conserven de l’Edat Mitjana -avui als museus del Vaticà- que va sortir del scriptorium d’aquell monestir en l’època de l’abat Oliba (971-1046) Tot aquest preàmbul justifica el títol de la novel·la i ens a serveix per comentar-la.

, inspirat en aquesta multitud d’imatges, de la Bíblia de Ripoll i de la portada de Santa Maria, ha construït i novel·lat a La bíblia de pedra un fantàstic fris de personatges: Violant la Remeiera, Blanca de Mataplana, filla del baró Hug de Mataplana, Ermengol, el pintor de frescos, l’abat Gausfred, el jurista Bonhom de Caldes, la Tafurera i gent del poble i bagasses… situant-los a Ripoll l’any 1162 durant la construcció de la portalada esculpida del monestir de Santa Maria, és a dir  més de cent anys anys després de l’època d’Oliba.

I a partir d’aquí la novel·la. Amb una intriga inicial, que serveix per presentar les formes de vida medievals. Amb la brutalitat dels senyors feudals, les ambicions dels abats, el comportament dels monjos, la irrupció dels ideals trobadorescos, el pes de la religió… I amb aquesta barreja de referències històriques documentades amb comportaments de mentalitat més moderna (les dones, per exemple) per a servir la versemblança narrativa. Tot això amb un llenguatge acurat i descripcions minucioses.

Molt recomanable per a lectors amics de la novel·la històrica amb ganes de viatjar al Ripoll del segle XII.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La bíblia de pedra
Autor: Marc Capdevila
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-297-7317-0
Preu: 19,50€

Share

Un dissabte, amb els amics, d’Andrea Camilleri

undissabteambelsamicsAi, aquest Camilleri…! És tremendo! Un autor de quasi 90 anys i que fa una novel·la tan moderna! Curta però intensa: 171 pàgines.

Aquest no és un cas de l’inspector Montalbano. Un dissabte, amb els amics és menys amable. És  deslligat del gènere “novel·la negra” per construir un retrat i unes situacions molt modernes d’uns personatges: 7 en total. Amb una gran habilitat.

L’argument és bastant complex, circular, (jo havia de repassar mentalment els personatges) amb un primer capítol amb les diferents històries d’infantesa dels protagonistes, que queden aclarides en el darrer.

I al mig de la novel·la, el grup de nens i nenes, protagonistes i víctimes dels fets narrats en el primer i últim capítol, ara adults i relacionats tots entre ells, amb parelles intercanviades, incapaços d’estimar, i que pagaran el preu d’aquells traumes d’infantesa terribles. I sota la denominació d’amics anirà sortint l’egoisme, les passions, la incapacitat de ser adults madurs i les tendències destructives i autodestructives.

Aquesta novel·la està escrita amb un estil directe. Molt de diàleg. En algun moment he pensat que li seria molt fàcil a l’autor passar-ho a un guió televisiu o cinematogràfic. De fet ho fa molt sovint. Són d’ell les adaptacions de les seves novel·les per a la sèrie Montalbano.

En una entrevista a la RAI, Camilleri parlava dels seus records infantils. Quan sent un nen anava a la barca acompanyant el pare i durant la llarga jornada laboral de pescador, tot estant al mar, paraven per fer un mos fregint una mica de peix acabat de treure del mar. Evocava el gust. També parlava de l’olor que un petit flascó de perfum duia la seva mare al moneder i que ell encara conserva i que ensumant-lo el fa evocar la mamma… I per què dic tot això? Per Andrea Camilleri la infantesa és molt important. Està incrustada en els nostres sentits i sentiments. Ens condiciona. I tal com reflecteix en aquesta novel·la som el resultat d’aquesta. I si aquesta infantesa és terrible, com podran comportar-se els adults?

Com sempre, felicitacions al traductor Pau Vidal per la bona feina feta. El text flueix tot sol!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Un dissabte, amb els amics
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7215-9
Preu: 15€

Share

Tota aquesta gent, d’Isabel-Clara Simó

totaaquestagent

@Ed_62 @Grup62

A la contracoberta del llibre hi ha una cita de l’autora que diu el següent:

La literatura és una obsessió per a mi; si passa un dia sense que pugui escriure, em sento desgraciada.

M’ha semblat una cita molt pertinent per entendre el que aplega Tota aquesta gent d’. És un llibre de narracions curtes. Però diverses en el fons i en el contingut.

La primera part és un conjunt de brevíssims retrats de “tota aquesta gent” que compon el paisatgenostre de cada dia. Quan dic brevíssims és exacte. Són retrats que amb prou feines arriben a una plana. Però que malgrat la concisió són molt eficaços a l’hora de presentar-nos tot tipus d’individus i situacions: des de la mestressa de casa insatisfeta fins al nen consentit, l’home insegur, el que es considera un mitja merda i és abandonat per la dona, el maltractador, la que busca sense èxit lligar, el pare que no s’adona de què va la pel·lícula dels seus fills, la iaia que té símptomes de demència senil… i així fins a 30! No gaire feliços o satisfets amb la seva vida, però segur que pots trobar entre ells algun cas conegut! Estan escrits com a monòlegs íntims que podrien ser perfectament representats en un “club de la comèdia humana” i on el denominador comú a tots ells és la infelicitat o la frustració vital.

La segona part són set contes, set històries ben diferents entre elles. Amb elements quotidians, ben descrits, però també amb elements màgics o fantàstics i en algun cas moralitzants. Algun es veu clarament que és fruit d’allò que és present cada dia a la societat d’avui com el de “Es regala pis”. D’altres, en canvi, semblen més antics.

La tercera part, “Le Cirque de la Terre”, és una pirueta curta i divertida de l’autora on descriu una desfilada caricaturesca de personatges de la societat catalana.

En acabar de llegir el llibre m’he imaginat l’autora escrivint aquestes narracions curtes el dia que no ha pogut dedicar-se a treballar d’una forma continuada escrivint alguna novel·la i que, per no sentir-se “desgraciada”, ens ha ofert en forma d’aquests breus retrats de gent. Com el pintor que, per falta de temps, si no pot muntar el cavallet, preparar els pinzells i obrir els tubs de pintura, agafa el seu bloc i un senzill llapis de grafit i amb pocs traços ens ha deixat un retrat excel·lent del paisatge humà contemporani i dels fracassos quotidians.

Un llibre útil per tots els Nosaltres que llegeixen en trajectes curts de transport públic, i molt necessari pels moltíssims seguidors de la Simó!

Títol: Tota aquesta gent
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7276-0
PVP: 19,50€

Share

Canadà, de Richard Ford

canada

@Ed_Empuries @Grup62

Avui us vull parlar d’un llibre especial que acabo de llegir: la novel·la Canadà, de Richard Ford. És una novel·la de més de 400 pàgines, d’un autor nord-americà del qual ja s’han publicat altres obres i que comença de forma sorprenent. En les 6 primeres línies del primer capítol ja t’ha dit què “passarà” a la novel·la:

“Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir. Res no s’entendria del tot si no l’expliqués primer.” Pàg. 13

I a partir d’aquí, com el puzzle de mils de peces de les Catarates del Niàgara que fa son pare dins la novel·la, l’adolescent Dell Parsons anirà “col·locant les peces” i descrivint de forma minuciosa i polida com era i què feia el pare, com era i què feia la mare, la seva germana bessona, i de com era la seva vida familiar a Great Falls abans de la gran equivocació dels seus pares. Tot narrat des dels ulls d’un noi de 15 anys que va descobrint de forma “normal” la vida.

“Ser un nen en aquelles circumstàncies consistia, sobretot, a esperar que els pares fessin alguna cosa o esperar ser més gran, i això semblava molt lluny” Pàg. 122

Les conseqüències de l’acció dels seus pares, que ràpidament seran detinguts i empresonats deixant sols als adolescents i la fugida al Canadà preparada per la mare per tal d’evitar els serveis socials de protecció infantil, portaran al nostre jove sol (la germana ja s’ha escapat a “viure” la seva vida) a ser confiat a un fugitiu, personatge fosc i brutal, en un indret estrany, a les planes del Canadà. Un lloc amb poblacions abandonades on només queden 2 habitants, 3 barraques i un remolc i on el nostre personatge, en unes condicions brutals, dirà adéu a la infantesa i en una gran solitud interior anirà descobrint i construint el seu destí i desenvolupant un concepte de vida.

Nosaltres, no us continuo explicant més l’argument. De fet, l’autor sovint preanuncia com acabarà una determinada situació o ens diu francament què passarà més endavant, com ha fet tot just començar la novel·la. Perquè l’acció no és el que importa. El que importa és seguir, a través de les minucioses descripcions, els pensaments i sentiments del protagonista, les diferents situacions, els personatges que hi apareixen en la narració… o bé el que importa són determinats moments o escenes. Penso, per exemple, en el desconcert dels dos fills quan es queden sols a casa després que s’hagin emportat els pares emmanillats, que de cop se senten completament lliures. O en les nits del jove Dell a la barraca, o les inquietants converses del noi amb en Charley Quarters o en la tendra escena de retrobament al cap de 50 anys dels dos germans…

Al mateix temps, altres temes hi són subjacents: Amèrica i el Canadà, el tema tan estimat pels americans de les oportunitats -primeres o segones-, la fragilitat de l’ésser humà, la soledat, la mutabilitat de les coses, la recerca del bé…

És una obra d’una gran riquesa. Una obra de Literatura en majúscules.

Títol: Canadà
Autor: Richard Ford
Editorial: Empúries
Col·lecció: ANAGRAMA/EMPURIES
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9787-876-0
Preu: 24,90€

Share

El guardià invisible, de Dolores Redondo

@ColumnaEdicions @Grup62

La novel·la negra acostuma a crear personatges singulars de detectius, inspectors de polícia o investigadors privats que van associats a un lloc determinat o una ciutat molt concreta i que tenen alguns trets característics i personals, ja sigui gastronòmics o simplement alcohòlics. Parlem de Carvalho i Barcelona, Montalbano i Sicília, Wallander i Ystad, Brunetti i Venezia, Rebus i Edinburgh, Knutas i l’illa de Gotland…

M’he llegit El guardià invisible, el primer volum de la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, on descobrim la jove inspectora d’homicidis Amaia Salazar. Tenim doncs una altra parella: Amaia i Navarra/País Basc. En aquest cas i concretament, Elizondo i la vall del riu Batzan, amb els seus boscos una mica misteriosos i màgics que seran l’escenari d’assassinats d’adolescents, acompanyades d’una escenificació ritual macabre i amb un fort simbolisme psicosexual.

La nostra heroïna treballarà amb aplicació i professionalitat en uns casos enrevessats, encara que això signifiqui que haurà d’entrar a fons en històries familiars que estaven soterrades i que són doloroses i traumàtiques, al mateix temps que haurà de defensar la seva posició professional de jove inspectora.

Com sempre, un detall aparentment simple acabarà donant la clau per resoldre el misteri de l’assassí erigit en guardià de la virtut en la vall de Batzan. No convé donar més detalls, oi?

El llibre es tanca amb un estimulant CONTINUARÀ que ens anuncia nous casos de la inspectora Amaia Salazar…

Afortunadament, El llegat dels ossos ja és a les nostres llibreries i al Nosaltresllegim!

Una bona novel·la pels amants del gènere, que t’enganxa i que es llegeix ràpid, ràpid!!

Títol: El guardià invisible
Autor: Dolores Redondo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-6641-589-7
Preu: 18,50€

Share

El tramvia groc, de Joan Francesc Mira

eltramviagroc

@Ed_Proa @Grup62

Tinc un amic molt aficionat a l’òpera que quan escolta un o una cantant molt bona diu que és  “de reclinatori”, o sigui, per agenollar-se al davant i adorar-los. Doncs bé, el llibre d’en  és de RECLINATORI!

El tramvia groc és un llibre que recull els records d’infantesa de l’autor, en la casa familiar als límits de la ciutat de València, arran de carretera, en un espai obert a l’horta valenciana, però lligat a la ciutat per la presència del tramvia groc, que el nen Mira prendrà cada dia per anar al col·legi dels escolapis a fer el batxillerat, al centre de València. La casa i els orígens són, precisament, el primer dels deu capítols de què consta l’obra i la descripció del trajecte en el tramvia, i les observacions del nen Mira el segon. El tercer i quart estan dedicats a descriure el paisatge de l’Horta i l’experiència de les granges que el pare mira d’endegar. Són capítols en els quals el nen, una mica introvertit però gran observador, pren contacte amb la natura domesticada i profundament humanitzada de l’Horta i amb el comportament dels animals, tractats sovint amb una crueltat feroç per part dels homes, i on tota la família, inclòs ell com a nen, tenien unes obligacions i responsabilitats a complir. A partir del capítol cinc i després de parlar de l’impacte de la guerra en la vida dels pares i en la societat començarà a descriure el seu naixement i infantesa, la vida a casa, els orígens familiars del pare, amb una gran quantitat de tiets i cosins, els orígens de la mare, amb una família molt reduïda i ja els últims tres capítols la fosca i llarga postguerra (“no erem rics, simplement no erem pobres”), l’estraperlo, els veïns i tota mena de personatges secundaris: els venedors, l’aiguader, el granerer, la drapaire, els pobres de solemnitat… que Mira observarà amb naturalitat, descobrint la gran diversitat humana. Els dos últims capítols estan dedicats a les escoles i col·legis on farà el seu aprenentatge i on descobrirà les lletres i a l’evocació dels estius passats a casa de parents del pare, on coneixerà altres ambients i famílies, i on disposarà d’una certa llibertat i de biblioteques on trobarà lectures que devorarà amb avidesa sent encara molt jove.

“I enmig d’aquests espais tan terrenals, amb tants entorns i tantes companyies, la meua vida pujava a poc a poc, per acumulació de peces, com puja una construcció feta de blocs de fusta de colors, del joc que dèiem “arquitectura”. Fins que un llamp de tempesta, un colp de vent funest, la manotada feroç d’un déu cruel arrasà en un instant tot aquell edifici a mig fer” p. 325

La mort del pare, quan ell té 15 anys, és aquest llamp que marcarà els anys posteriors i que potser en un altre llibre ens explicarà.

Tot això és un resum del contingut. Però cal dir més coses. La tendresa, el “carinyo” i la profunda humanitat amb què descriu totes les coses m’ha emocionat en alguns moments. Descripcions simples, vives i alhora completes. Per exemple, són continues les referències olfactives. L’actitud agraïda envers els pares, la família, els mestres, la natura, les veïnetes que li permeten descobrir el sexe, les tietes que el mimen… impregnen tot el text. No hi ha rancúnia, tampoc nostàlgia i per descomptat tampoc idealització. Va ser innocent i feliç, però descobrint-se a sí mateix amb naturalitat, a la vida i a la humanitat. I la lectura i l’escriptura:

“Ser feliç escrivint i llegint, als sis o set anys, és un regal que no ha estat concedit a tothom”, p. 266

L’altra cosa que falta dir és que està tan, però tan, tan ben escrit què és un autèntic plaer llegir-lo. L’estil de Mira no és directe, de frases curtes i paràgrafs curts. Al contrari, a vegades trobes vàries pàgines sense punts i apart. És una prosa densa, sinuosa, però tan ben construïda, amb les comes tan ben posades, que segueixes el fil amb una naturalitat extraordinària, com si l’autor estigues al teu costat explicant-te les coses. No és estrany sabent que Mira ha traduït al català obres fonamentals com L’Odissea, la Divina Comèdia i els Evangelis a més de tenir publicades múltiples obres (novel·les, narracions, articles,…).

El recomano sense aixecar-me encara del reclinatori!

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan Francesc Mira
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-421-9
Preu: 20€

Share

Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny, de J.F. Yvars

papersperduts

@Ed_62 @Grup62

El llibre Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny que he llegit pel Nosaltres és un conjunt de 52 articles que , (historiador de l’art, editor, director de l’IVAM de 1992-1995, comissari de diferents exposicions, professor …) ha anat publicant al llarg dels anys 2010, 2011 i 2012, com a crític de La Vanguardia.

Aquests 52 articles, que tenen tots una llargada similar -unes 4 pàgines-, estan agrupats en 3 parts:

Artistes. (quasi dos terceres parts del conjunt) Aquí ordenats de més antic a més modern, apareixen les reflexions, valoracions i altres consideracions que l’autor dedica a diferents artistes: Giotto, Rembrandt, Cézanne, Picasso, Pollock, etc… a partir de diferents exposicions dedicades a aquests autors que s’han fet a ciutats europees o a Nova York, o bé a partir de la publicació d’algun llibre monogràfic, o en ocasió de la seva desaparició, com és el cas de Richard Hamilton. Són articles rics de referències i on l’autor de vegades hi dedica més espai a descriure i comentar alguna obra concreta que ha tingut ocasió de veure en l’exposició. D’aquesta part he trobat molt interessants els articles que dedica als pintors britànics d’aquests últims anys com Bacon, Freud, Hamilton i Hockney.

Comparatives. També són articles que arrenquen de l’experiència expositiva però en aquests cas són mostres en què es confronten dos o més autors, de vegades propers en el temps o aparentment antagònics (Poussin i Twombly, per exemple) o es proposa reflexionar sobre un període o un gènere, com el retrat alemany, per exemple. M’ha agradat especialment l’article dedicat a Lorrain i Turner, de l’exposició de Londres!

Estetes.  Aquest grup d’articles està dedicat a crítics d’art, conservadors de museus, alguns d’aquests, coneguts per l’autor. D’altres estan dedicats a escriptors que publiquen alguna de les seves obres i que li serveixen per reflexionar també sobre idees estètiques. M’ha semblat especialment interessant el que dedica a Harry Kessler i molt emocionant el que dedica a Ernst Fischer i el seu llibre La necessitat de l’art, que tant va influir a finals dels anys 60 amb la seva idea de l’Art com la vivència que amplia l’horitzó d’autonomia i llibertat de l’individu.

“La tasca del crític artístic consisteix a obtenir, amb el poder de la paraula escrita, que el lector escolti, potser entengui, però sobretot vegi” (p. 226)

Aquesta cita de Conrad que Yvars reprodueix referint-se a Updike serveix perfectament per explicitar el que Yvars ha mirat de fer en aquests Papers perduts.

Títol: Papers perduts. Notes d’art. De Giotto a Hockeny
Autor: J.F. Yvars
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7150-3
Preu: 22,50€

Share