Arxiu de l'autor: Ana Castillo

Demana’m el que vulguis, ara i sempre, de Megan Maxwell

Deixa un comentari

demanamelquevulguisaraisempreSi a Demana’m el que vulguis la Judith Flores s’endinsava de ple en el que per a ella era una part desconeguda de la sexualitat, a Demana’m el que vulguis, ara i sempre, de , gaudeix encara més plenament de totes les descobertes que ha anat vivint i la trobem demanant, expressant els seus desitjos i fent-se amb el control de les situacions. Sense perdre, però, el caràcter que li vam conèixer en el volum anterior.

Amb el mateix estil que a l’anterior entrega, amb reminiscències de diari personal, farcit d’expressions familiars i trenat amb un llenguatge planer; segueix sent la veu de la Jud la que ens va explicant el desenvolupament de la història. Una història que passa de tenir lloc a Espanya per a situar-se de ple a Munich, ciutat a la que la nostra protagonista decideix seguir a qui ja considera l’amor de la seva vida. I començarà el que esdevindrà l’element innovador d’aquesta novel·la, respecte a l’anterior: la convivència. Si bé la història d’amor entre l’Eric i la Judith segueix amb els mateixos estira-i-arronses del primer volum, en aquest darrer, a més a més, hauran d’aprendre a conviure.

Les escenes tòrrides i plenes de morbo, els jocs sexuals de tota mena, hi segueixen estant presents. Malgrat que en algun moment pugui semblar que baixa la presència d’escenes eròtiques, que no la intensitat de les que hi apareixen. A “Demana’m el que vulguis ara i sempre”, Maxwell juga més amb els actors secundaris, augmentant encara més les fantasies que ens convida a gaudir.

Si us ve de gust seguir coneixent les aventures i desventures d’aquesta parella, enganxeu-vos a aquesta nova entrega de la trilogia!

Títol: Demana’m el que vulguis, ara i sempre
Autor: Megan Maxwell
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB Premium
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-9930-769-5
Preu: 14,90€

Share

Zerozerozero, de Roberto Saviano

5 respostes

zerozerozero

@Ed_Empuries @Grup62

, la veu de la realitat oculta. Ja sabeu, el de Gomorra. El valent o l’inconscient, o el boig o el preocupat, o com el tingueu qualificat. Aquell que està entestat en mostrar tot allò que no volem veure. Aquesta vegada la realitat que vol desemmascarar és la de la coca. La dels efectes que aquesta provoca en l’economia, l’estructura social, la violència i la política a nivell mundial. Les xarxes que la droga més consumida del planeta estableix en tots els punts de la Terra. En tots.

Saviano utilitza un llenguatge directe i punyent. Segurament el llenguatge que el tema mereix. I malgrat que també hi trobem moments plens de poesia no per això ens estalvia horror i crueltat. La traducció de Pau Vidal segurament que també ajuda a llegir-lo d’aquesta manera.

És un llibre dur però carregat d’un aire de veritat tant aclaparador que enganxa. Aporta dades clares, una successió de noms, clans, personatges, moviments estratègics i badades absurdes. Un reguitzell d’espais, de ports, aeroports, boscos, ciutats… una successió de realitat que colpeja tant que ensenya a posar-hi fredor, a trobar el cinisme que de vegades també l’autor utilitza segurament com a eina per alleugerir la tensió. Però alhora també és una seqüència d’interpel·lacions directes, la mostra de la lluita interna d’aquell que ho ha sacrificat tot buscant una altra veritat, buscant saciar aquell desig de saber i de fer saber. Interpel·lacions als mons interiors de la gent que, sense estar implicada directament en el món de la coca, també hi juga un paper. Als nostres mons interiors.

Un llibre on barreja l’assaig més fred i professional amb un monòleg interior totalment íntim sobre el camí i el destí escollit per l’autor. I és que no són pocs els capítols on en algun moment es planteja si fa bé explicant, si no es va equivocar amb Gomorra, si no s’estarà equivocant amb Zerozerozero, si els malsons que pateix després de tants dies vivint amb escorta no són un preu massa car per una feina que ja quasi ningú no escolta.

El descobriment de la conclusió que n’extreu, si és que en treu alguna, us el reservo a nosaltres quan el llegiu.

Em confesso molt poc coneixedora de la realitat de què parla. Confesso que en alguns moments he hagut de fer el cor molt fort per poder avançar en la lectura. Però el desig a seguir llegint que he experimentat des de la primera pàgina, ha fet que valguessin la pena aquests moments. És un molt bon document: amè, cru i poc esperançador… però molt ben escrit. I gràcies a que t’enfronta a realitats, per sort força allunyades de la majoria de nosaltres, ens regala d’altres punts de vista sobre un espai que compartim. Ens regala eines per a comprendre.

Es corre perill si es llegeix? Moltíssim. Obrir un llibre, fullejar-lo, és perillós. Un cop obertes les pàgines d’Émile Zola o de Varlam Xalàmov ja no es pot recular.

Benvingut sigui doncs, el perill de la lectura.

Títol: Zerozerozero
Autor: Roberto Saviano
Editorial: Empúries
Col·lecció: ANAGRAMA/EMPURIES
Pàgines: 462
ISBN: 978-84-9787-929-3
Preu: 22,90€

Share

Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner

Deixa un comentari

contesinfantilscontratotpronostic

@ColumnaEdicions @Grup62 @EmparMoliner

Després de la divertida crítica que en Martí Nosaltresllegim va fer del Contes infantils contra tot pronòstic de l’Empar Moliner, us confesso que em costa afegir res que retingui tan bé l’essència d’aquest gran recull d’històries. Perquè el que en Martí fa en aquella ressenya és el que l’Empar Moliner ens empeny a fer des de pràcticament el principi del llibre: atrevir-nos a inventar, a somiar, a donar vida a tot allò que ens envolta d’una manera fàcil.

Ens anima a perdre-li la por a la idea d’explicar contes que no estiguin ja escrits a les criatures que tinguem pel voltant. A perdre-li la por perquè, com ens diu, totes les històries tenen una estructura similar. Perquè les històries beuen les unes de les altres i això, tret de treure-li màgia, ho fa tot molt més maco i més senzill alhora. I perquè no cal que inventem uns personatges ni rodons ni ben trenats… uns mitjons desaparellats, els ninots dels semàfors, o bé una simple tovallola de dutxa són uns protagonistes més que vàlids per a les nostres històries. El millor de tot és que ens anima des d’una idea molt tendre: ens convida a gaudir d’una experiència que ella ha viscut ja que moltes de les històries que ens explica són les que va anar creant i inventant per i amb la seva filla, que és alhora qui il·lustra de manera ben preciosista aquesta delícia de llibre.

Només em queda per elogiar una cosa: l’edició, l’objecte, el llibre. Està molt ben treballada, i gràcies no només a aquests dibuixos de traç infantil i colorista sinó també per la disposició dels diversos contes. Per la varietat de pàgines que ens trobem, pel valor de l’objecte en sí mateix. Una idea atrevida en aquests dies que vivim d’edicions digitals i de pèrdua de valor del paper, del llibre.

Tant si us apassiona el gènere de contes com si no, i fins i tot m’atreviria a dir “tant si teniu a prop alguna criatura, com si no”, feu-vos amb aquests Contes infantils contra tot pronòstic. És un d’aquells petits tresors ben fàcils d’aconseguir, ple d’humor i d’imaginació que us ajudarà a gaudir plenament de molts més moments dels que us podeu imaginar ara mateix.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Contes infantils contra tot pronòstic
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1722-8
Preu: 20€

Share

Balla, balla, balla, de Haruki Murakami

Deixa un comentari

ballaballaballaLB

@labutxaca @Grup62

Balla. Nopensis. Balla. Ballatanbécompuguis, comsiendepenguéslatevavida. Hasdeballar

Tinc la sensació que explicar l’argument de Balla, balla, balla de  és com reduir-lo a una dimensió que no li correspon. Com si en realitat, importés ben poc si us dic que el nostre protagonista sent la necessitat d’anar fins a Sapporo a la recerca de vés a saber què a l’Hotel Dolphin, que passa més de dues setmanes a Hawaii o que visita el cine infinites vegades per veure una pel·lícula absurda. Això no importa, malgrat que aquests siguin elements bàsics en el desenvolupament de la història.

No cal fer una aproximació a l’argument perquè en Murakami crea un relat que podria existir necessàriament sense aquest, tot i que estigui, al mateix temps, ben lligat a una molt bona trama.

L’obra està farcida de descripcions senzilles i bàsiques sobre fets quotidians que, malgrat que en algun moment ens puguin fer allunyar de la lectura, en global li donen continuïtat, serenor i un punt de realitat a la història. Té un discurs sincer creat amb matisos de seguretat, de girs i preguntes necessàries en tot camí de recerca personal, de nous descrobriments, d’incoherències personals, d’enyors i de desitjos inconfessables.

L’Hotel Dolphin, l’Home Ovella, la Yuki, el poeta manco, la Mei, en Gotanda, la Kiki, la Yumiyoshi, el protagonista sense nom,… fils que teixeixen moments, parts del somni o de la realitat, o d’alguna cosa semblant.

Balla, balla, balla és un somni constant. Una realitat constant. Una faula. Una banda sonora. Un assaig. És metafísica literària. Surrealisme. És un thriller. Un conte magnífic. Un relat sobre la quotidianitat de la soledat, de les relacions humanes. És un molt bon llibre.

Fa uns dies que l’he acabat i encara ara quan baixo al metro ho faig amb aquella sensació d’alegria de poder imaginar que faré el viatge acompanyada de les paraules d’en Murakami. Ja fa dies que l’he acabat però els personatges, una barreja de tots ells i les sensacions que creen, encara m’acompanyen. Els trobo a faltar.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Balla, balla, balla
Autor: Haruki Murakami
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-9930-739-8
Preu: 9,95€

Share

Informe de l’interior, de Paul Auster

2 respostes

informedelinterior

@Ed_62 @Grup62

A Informe de l’Interior en  ens parla d’ell mateix, de la part menys física de les seves experiències. Escriu sobre un camí personal propi i íntim molt en relació amb la literatura, el cinema i la creació.

Està estructurada en quatre parts, com si fossin quatre maneres diferents d’apropar-se al gènere biogràfic. La primera, Informe de l’interior, abarca des dels 6 fins als 12 anys, quan comença els seus descobriments literaris, sovint triant títols per llegir no propis per l’edat en què els llegeix. En la segona, Dos cops al cap, relata amb tota mena de detalls dues de les pel·lícules que més el van marcar entre els deu i els catorze anys. El cinema esdevé un mirall perfecte a través del qual canalitzar totes les noves descobertes d’aquell món més enllà de la infantesa. A través de La càpsula del temps, que conforma la tercera part del llibre, Auster ens narra la visió pròpia ajudant-se de les cartes enviades a Lydia Davis, qui va ser la seva primera esposa, quan tenien poc més de vint anys. A partir d’aquí podem observar la confrontació mental entre el que recorda i el rastre que va deixant en els escrits contemporanis. Finalment, amb l’Àlbum, Auster es recolza en la imatge com a suport autobiogràfic d’un entorn més visual del record.

Informe de l’interior és una part de la història d’un home, escrita en segona persona. Apel·lant-te directament, cridant-te mentre t’embolcalla i et fa identificar amb una vida que, malgrat no ser la teva, acabes sentint-la quasi pròpia, eliminant les barreres que sovint la narració clàssica en tercera persona crea inconscientment.

Explorar la teva ment tal com la recordes de la infància serà sens dubte una tasca més difícil –potser impossible. Tot i així et sents obligat a intentar-ho. No pas perquè trobis que ets un objecte d’estudi rar o excepcional, sinó precisament perquè no ho trobes, perquè consideres que ets com qualsevol, com tothom.

He gaudit molt llegint aquesta obra. Molt. He gaudit del llenguatge, d’una traducció que em fa l’efecte que és exquisida, que de tant polida he tingut la sensació que llegia en l’idioma original. He gaudit del camí literari, de sentir el batec del dia a dia, de recordar parts de mi a partir del record d’un altre; i entre altres moltes altres coses, també he gaudit del relat literari tan ben tramat de les dues pel·lícules que ens explica.

Us recomano molt efusivament que us deixeu endur per les paraules d’aquest Auster proper i aventurer. A nosaltres, que us agrada llegir, us encantarà seguir-li el fil!

Títol: Informe de l’interior
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-297-7206-7
Preu: 18,90€

Share

Mu!, de David Safier

Deixa un comentari

@Ed_Empuries @Grup62

Llegint Mu! de David Safier pensava en tots aquells contes que m’explicaven de petita. Aquells on els animals prenien la paraula i sentien i pensaven de la mateixa manera com podem fer-ho nosaltres. Aquells en els quals descobríem que els animals no només tenen veu pròpia sinó que també tenen sentiments, viuen aventures i es plantegen el funcionament i els perquès d’allò que els envolta.

Però malgrat el record, Mu! no és un conte per a criatures sinó una faula còmica del segle XXI, per a gent adulta amb ganes d’evasió i de mirar-se el món en el que vivim des d’una visió “externa”.

La Lolle viu feliç a la mateixa granja on va néixer i on van viure els seus avantpassats. Juntament amb les seves amigues i el “seu toro”. Pastura, passeja, observa el món on viu tot recordant les històries que parlen de la deesa vaca Naia i que expliquen aquest món on es troba. Es diverteix amb les seves amigues, planeja una vida amb el toro de qui està enamorada… En resum, viu tranquil·la fins que apareix un gat italià i li comunica la notícia que li canviarà la vida i que dóna inici a la història: el granger es vendrà la granja i als animals els espera una mort imminent. Arrel d’aquest fet i esperonada per les històries que li explica en gat, decideix viatjar fins la Índia, a la recerca del paradís.

A través del viatge, per una banda, i de les creences, les idees, i les estructures vitals i mentals que tenen les vaques, per l’altra, Safier planteja els dubtes existencials més universals i dóna una visió crítica, i alhora còmica, del sistema en el que vivim.

Si voleu passar una estona entretinguda llegiu Mu!: aquestes vaques us arrencaran més d’un somriure i, de tant en tant, us faran parar atenció sobre alguns dels comportaments més vergonyosos i quotidians que tenim en aquest sistema on vivim.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Per cert! Fa molt poquet, en David Safier va fer una xerrada i una sessió de firmes a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Hi vau poder anar? Nosaltres sí!

Al Facebook d’Empúries han fet un recull de totes les entrevistes que li han fet a l’autor de Mu!. Aquí en teniu una!

Títol: Mu!
Autor: David Safier
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9787-890-6
Preu: 14,95€

Share

Demana’m el que vulguis, de Megan Maxwell

Deixa un comentari

@labutxaca @Grup62

La Judith Flores és una noia de vint-i-cinc anys, soltera, independitzada i amb una feina d’administrativa en una delegació de Madrid de la farmacèutica alemanya Müller. L’Eric Zimmermann és un noi de trenta-un anys, solter, independitzat i amb el càrrec de més alta responsabilitat d’aquesta mateixa farmacèutica; n’és el cap. I entre ells dos s’establirà el que serà més que una relació professional. Es coneixeran, se sentiran atrets i viuran una història plena de passions, sexualitat i descobriments.

Demana’m el que vulguis és la primera part d’una trilogia que relata les experiències amoroses i eròtiques de la Judit i l’Eric com a actors principals, que no únics. La narració segueix el fil dels pensaments i de les sensacions de la protagonista, i va desvetllant-nos poc a poc tota una sèrie d’esdeveniments que ens permetran descobrir racons luxosos i sovint morbosos, que ajudaran a donar forma als reptes sensorials que se li plantegen a la Judit i per als que no sabia que estava preparada.

Qui teixeix aquesta història és la Megan Maxwell, una prolífica escriptora de novel·la romàntica que ha afegit un punt més a aquests mateixos relats: l’erotisme. Element que no es fa esperar gaire ja que a les primeres pàgines de les més de cinc-centes que conformen el llibre, trobem relatades les primeres de les moltes experiències sexuals que es viuran en aquesta història.

Si sou lectors enamorats del gènere romàntic, i desitgeu afegir-hi un punt excitant a aquestes aventures amoroses, Demana’m el que vulguis no us decebrà en absolut. I el “Continuarà” que trobareu a la darrera pàgina, us farà sentir les ganes de viure més passions i desitjos inconfessables de la mà de la Judith.

Títol: Demana’m el que vulguis
Autor: Megan Maxwell
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB Premium
Pàgines: 528
ISBN: 978-84-9930-771-8
Preu: 14,90€

Share

L’espia que tornava del fred, de John le Carré

Deixa un comentari

@Ed_62 @Grup62

Fa cinquanta anys John le Carré va escriure L’espia que tornava del fred i ara Edicions 62 la reedita per plaer de lectores com jo, que d’altra manera probablement mai no ens hauríem topat amb ella.

I ara puc dir que hagués estat una llàstima no haver-la llegit.

L’espia que tornava del fred és una obra primerenca en la carrera de l’escriptor però que no deixa de ser brillant. Planteja una trama rodona des del bell mig de les organitzacions d’espionatge i contraespionatge, en ple teló d’acer. Un viatge entre boires i secrets; un camí fet de bocins de coneixement, de la mateixa manera com viuen els espies: sabent només parts d’una història de la qual els altres saben la resta. Però amb la diferència que nosaltres gaudim del privilegi de qui mira sense posar-se en perill, de qui pot sentir les veus principals del relat fins a poder completar la trama.

Alec Leamas, agent veterà al servei de l’espionatge britànic i gran coneixedor de la realitat del Berlin dels primers anys de la Guerra Freda treballa en la que representa que és la seva última missió, acabar amb el cap del contraespionatge alemany. I el que podria mostrar-se com una història més d’espionatge, acaba esdevenint un assaig novel·lat de la condició humana.

Què et penses que són els espies?: sacerdots, sants i màrtirs?

I la resposta a aquesta pregunta de Leamas és el que sembla voler desentrellar le Carré en aquesta història. Presenta uns personatges rodons i ben treballats; incoherents i dubtosos, alhora que enfortits en algun moment de la trama. Tant és així que, malgrat la distància temporal i vital que ens separa d’ells, hi podem trobar part del seu reflex en nosaltres. I els situa allà on bé indica el títol, en el fred de la foscor i de les ombres d’aquell món ple de secrets.

Decidir-se a llegir le Carré és caminar sobre segur. Així que si teniu la sort de poder endinsar-vos en aquesta novel·la, no la desaprofiteu. Tindreu entre les mans el gran clàssic de la literatura d’espies i el que és millor, una gran història narrada de manera exquisida.

Títol: L’espia que tornava del fred (50 aniversari)
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-297-7151-0
Preu: 21,50€

Share

L’Ana ja és una de Nosaltres!

Deixa un comentari

Al Nosaltres semblem els equips de la lliga de futbol en ple mercat d’hivern! No parem de fitxar lectors… i dels bons! Avui se’ns presenta l’Ana:

M’agraden les paraules, la barreja d’idea i matèria que amaga el llenguatge, m’agrada que puguin explicar tant o tan poc segons es desitgi i calgui; m’agrada Cortázar, Pratolini, Orwell, Baricco, García Márquez, Dolores Juliano, Huxley, Rulfo, Rodoreda, Moran, Gombrich, Auster, Beatriz Preciado, Goytisolo; m’agrada saber que em deixo noms i que encara no conec la meitat dels noms que m’acabaran agradant; m’agrada llegir, una mica també perquè sí.

“Els llibres s’han d’acabar, no es poden deixar a mitges”, “primer te’n llegeixes un i després l’altre”, “als llibres no s’hi fan gargots, no es dobleguen les pàgines”… No sé d’on vaig treure totes aquestes prohibicions, tota aquesta sacralització de la literatura, de les paraules i sobretot de l’objecte llibre. Només sé que vaig recórrer un camí ben agradable per eliminar-les. Per sort! I així ara, vaig llegint tres, cinc, set llibres alhora; i alguns d’ells no me’ls acabaré mai, tot i que sí que en rellegiré trossos escollits a l’atzar; escric, subratllo, anoto paraules deixades anar una mica sense sentit; i  doblego les pàgines per les puntes de determinades maneres, seguint aquell codi propi i una mica absurd que ens creem les qui llegim, com per por a perdre l’essència d’allò que llegim.

I a partir d’ara, tindré més motius per a doblegar les puntes dels llibres, per a fer-hi gargots, per a gaudir encara més de les paraules perquè podré compartir-ho amb nosaltres; i així aconseguir, o almenys intentar, no perdre aquella essència; desitjant transmetre-la des d’un plaer més gran que llegir, el de compartir.

Benvinguda i benllegida, Ana!

Share