Arxiu de l'autor: Alexandra

Recuperem Manuel de Pedrolo

7 respostes

Títol: Joc brut
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: La cua de palla
Pàgines: 224
PVP:  8,50€

Joc brut és una novel·la escrita per Manuel de Pedrolo i que va ser publicada per Edicions 62, dins la col·lecció La cua de palla, de la qual el mateix Pedrolo en va ser el fundador.

Una novel·la negra clàssica, que segueix els paràmetres típics de Dashiell Hammet o d’Horace McCoy, amb una femme fatale, un home sobrepassat pels esdeveniments, un assassinat, una promesa, una temptació.

Pedrolo té la capacitat de transmetre tot l’ambient que es vivia a Barcelona en l’època de la postguerra, especialment en el bàndol dels perdedors. La sordidesa, la misèria, l’orgull de la gent pobra, les hores de feina, els aprofitats, la grisor imperant, els tramvies i els autobusos, la pluja grisa en carrers grisos. Inserir una història policíaca clàssica en aquest ambient podria semblar complex, però ho fa excel·lentment.

La història comença amb unes cames i continua cintura amunt. Va avançant poc a poc, amb calma, fins que, de cop i volta, s’accelera, comencen les turbulències i acaba amb un clímax perfecte. En aquest cas, sí, el clímax és al final, no a l’assassinat.

D’altra banda, considero que Pedrolo hauria de ser considerat un autor central de la literatura catalana, digne de ser recordat, honorat i retornat al lloc que li toca.

Detall d’una acció rutinària o Trajecte final són fantàstics. Mecanoscrit del segon origen, curiós. A mi, no m’agrada el Mecanoscrit, però generacions de catalans i catalanes l’han llegida. Com a entrada a Pedrolo em sembla bé, però m’encantaria una reedició de les seves obres. De totes, de les més de 90 obres que va escriure.

Ja em direu què us sembla Joc brut!

Share

Sóc l’Alexandra i llegeixo per…

2 respostes

Sóc l’Alexandra i llegeixo per esport, per diversió, per descansar, per aprendre, per… per tot i per res. M’agrada llegir fins i tot quan no entenc el que llegeixo, com les indicacions de ciutats estrangeres. Em fascina la lletra escrita i que d’uns símbols sobre un fons blanc en puguem treure comunicació, coneixement, passions diverses, emocions, imatges…

Vaig créixer en una casa plena de llibres que, a més, es llegien. Em van traspassar el plaer per la lectura i el valor de saber gaudir-ne sola o en multitud.

Particularment prefereixo la novel·la negra, però sóc bastant eclèctica. De fet, hi ha qui diu que no tinc criteri: llegeixo de tot, sempre que m’enganxi. No tinc cap complex en aparcar un llibre a mitges si no m’agrada, però em puc passar set hores seguides llegint, sense parar ni per menjar.

Dec ser compulsiva…

Doncs, això, que salutacions cordials i ens llegim, que es diu!

Share

La vall de l’Issa

1 resposta

L’Alexandra ens fa arribar un comentari d’una novel·la que li ha agradat. Ara que vénen dies de vacances, és una bona proposta viatjar pel Bàltic, encara que sigui sense moure’ns de casa!

Títol: La vall de l’Issa
Autor: Czeslaw Milosz
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU-2 – 119
ISBN:978-84-297-4420-0
PVP: 16 €

La vall de l’Issa és un llibre preciosista, delicat, suau. Si fes un símil amb la pintura, tot i que en sé poc, molt poc, de pintura, diria que és impressionista. Amb petites pinzellades, de colors brillants, en què la llum hi té un paper principal.

La novel·la repassa uns anys de la infància de Tomasz a la Vall de l’Issa, que és una vall imaginària de Lituània. L’autor, Czesław Miłosz. Premi Nobel de Literatura de l’any 1980, va escriure aquesta obra quan ja en tenia 44 i vivia a França exiliat.

Se situa en un període de guerra, però no se sap ben bé quina guerra. Si durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1921 o bé si és el final de la Primera Guerra Mundial (1914-1919) o si encara és una guerra anterior, de les múltiples que van sacsejar Europa entre 1800 i 1945.

Els pares de Tomasz viuen lluny; el pare, al front, la mare voltant pel país, entre Polònia i Lituània.
Tomasz és un nen curiós que viu amb els avis, de família polonesa benestant (de fet, la seva família és la propietària de la major part del poble on viu) que fa generacions que viu a Lituània però que vol mantenir la identitat polonesa.

Tomasz va creixent i va descobrint, amb petites pinzellades, amb petites descripcions (els capítols són curts), gent, paratges, actituds, paraules noves, que a vegades l’enamoren i a vegades el deceben. En una comunitat que encara té arrelades profundes creences paganes, es viu de portes enfora un catolicisme imposat. El bosc i la natura són el seu refugi, però també la seva passió. La cacera un plaer i alhora un terror, per si no és capaç de fer-ho prou bé. Les dones un misteri i la mort un element quotidià que no comprèn i que viu des de diferents punts de vista.

Els diferents personatges que van apareixent i que mostren diferents aspectes de caràcter, d’opció política, de relació amb l’entorn, de comportament social creen un dibuix molt acurat d’una societat molt petita, molt tancada en una vall i amb poca relació amb l’exterior. I tot i això, representen un món complet.

Crec que La Vall de l’Issa és una gran novel·la, amb moltes lectures: el creixement d’un infant, sí, però també descriu la situació política, social, identitària d’una zona convulsa a finals del segle XVIII i inicis del XIX com és la zona bàltica.

Vaig ser a Lituània aquest estiu i lamento no haver llegit el llibre abans. Probablement m’hagués mirat amb altres ulls algunes coses.

Share

Sense ni cinc a París i Londres

Deixa un comentari

Títol: Sense ni cinc a París i Londres
Autor:  George Orwell
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX [Nro 146 ]
Pàgines: 256
ISBN:13:9788429752625
PVP: 18 euros

Fa uns quants dies, l’Alexandra, “una de les nosaltres”, em va permetre que li preguntés si era LA persona a qui no agradava el Larsson (vegeu Els homes i…) i, amb molt de sentit de l’humor, va admetre que sí, que era ella. Tot seguit vam enviar-nos uns quants correus i li vaig demanar perquè no ens escrivia sobre algun llibre que sí, que li agradés, atès que em va fer l’efecte que tenia una visió molt interessant  sobre els llibres. Crec que no em vaig equivocar en la valoració… Mireu, mireu, quin comentari més “xulo” (disculpeu, però això ho dic molt…) que ens ha enviat!! I diu que ho farà més cops!! 🙂

Vaig conèixer George Orwell per una primera lectura, a l’escola, de La rebel·lió dels animals. Més tard, fascinada per una descripció en forma de faula tan acurada del que havia estat el règim estalinista, vaig decidir llegir 1984. Em va impactar que tingués la capacitat de descriure no només una societat completament sotmesa, enganyada, on la privacitat i la individualitat han desaparegut. La veritat és que el futur que va pintar Orwell em va terroritzar. Encara més tard, vaig llegir Homenatge a Catalunya, on narra les seves experiències a la guerra civil. Em va fer molta gràcia que una de les seves majors queixes fos de la cuina lleidatana; la trobava massa suculenta i greixosa. Tenint en compte que lluitava pel bàndol dels que van perdre i que a sobre ho feia com a brigadista internacional, és una queixa bastant de pa sucat amb oli.

Però el que em va interessar més d’Orwell va ser, en tot moment, el seu compromís polític, la seva fermesa ideològica. I d’algun lloc havia de néixer. I per tant, quan vaig trobar en una llibreria Sense ni cinc a París i Londres me’l vaig endur sota el braç, per entendre d’on venia un socialisme tan arrelat i profund en un home que havia participat en el colonialisme anglès de principis de segle XX i que havia estat educat en un dels col·legis més elitistes del món com és Eton.

Sense ni cinc a París i Londres és la descripció de la vida que el mateix Orwell va sobreviure durant els anys que va ser a París i Londres. Fent feines d’escarràs (una de les pitjors feines a França, d’altra banda) a la cuina d’hotels de luxe i restaurants cars de París i en els quals recomana no menjar-hi per les condicions higièniques de les cuines. Vivint en habitacions infectades de cuques i d’humitat a la Ciutat de les Llums, amb les batalles de borratxos als cafès, les putes treballant als carrers i sense diners ni per comprar un tros de pa. Fent de rodamón a Londres, en un moment que la llei ho prohibia i estava garantida una detenció si consideraven que eres un gandul. El te i torrada de l’Exèrcit de Salvació a canvi de la humiliació dels rodamons, les condicions de vida als albergs que estaven a mig camí dels hospicis i les presons; la sensació d’indefensió i de ser la púrria de la societat; el tornar-se mesquí i veure les baralles per les burilles de cigarret… Una descripció terrible de la societat europea d’entreguerres, en què es va forjant el seu sentit de la justícia, de la necessitat de crear una societat més igualitària, més justa, més redistributiva. Més sostenible, que diríem ara.

I tot això, viure-ho havent estudiat a Eton ha de ser un xoc brutal, per molt que sigui una opció lliure que ell prengués. D’altra banda, també va “prendre”, de manera no tan lliure, una tuberculosi fent aquest “estudi de camp” que va ser el que el va dur a la tomba 12 anys més tard (amb temps d’escriure, això sí, les obres que he comentat abans). Una mena de “21 dias…” però de veritat i sense càmeres, maquilladores i equip de realització.

En resum, un llibre imprescindible per a entendre qui i per què va escriure La rebel·lió dels animals i 1984 i, sobretot, per conèixer una mica més d’on venim i cap a on anem. Tampoc no som tan lluny avui de tractar els nostres pobres com els tractaven a París i Londres a principis dels anys 30.

Us deixem amb un tast de la versió animada de La rebel·lió dels animals. No us ho perdeu!

http://www.youtube.com/watch?v=YBwBc0XSxeg

Share