Títol: Després de Laura
Autor: Jordi Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent [Núm 552 ]
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-211-6
PVP: 20,00€
Per una d’aquelles casualitats, em vaig poder aconseguir un exemplar de Després de Laura poc després de la seva publicació. Em motivava, en ser finalista del Sant Jordi. I m’encuriosia per ser d’en Jordi Cabré, de qui vaig llegint-ne alguna cosa a la premsa.
I em va captivar la història d’una melodia que és capaç de perviure a través dels segles, de la vida, de la mort. De traslladar-se d’uns a altres com si fos un ésser viu que pot viure en la memòria i reaprendre’s en el cervell d’algú altre.
Em va agradar la història del Salvador, de la Laura, de la partitura perduda i buscada. La Viena de principis del segle XIX i la Barcelona de ple segle XXI. La història d’un músic genial que compon una obra massa bona per ser publicada; la història d’uns intèrprets que assoleixen el coneixement a través del sacrifici.
I el simbolisme en la literatura m’agrada. Em diverteix buscar els orígens, els motius, els referents. Així, d’una manera moderna, faig una mena de Tria la teva aventura, sense que sigui tant dirigida com eren aquelles novel·les infantils. En funció dels orígens que atribueixis als símbols tens una lectura o una altra. I això la fa molt estimulant i rica, per mi.
Títol: Un cadàver exquisit
Autor: Jordi Mata
Editorial: Grup 62
Col·lecció: El Balancí [Nro 571 ]
Pàgines: 312
EAN: 978-84-297-6048-4
PVP: 23,8€
Un cadàver exquisit, al contrari del que podria semblar tenint en compte com m’agrada la novel·la negra, és una novel·la històrica. El cadàver exquisit és l’Espanya que es disputen les potències europees després de la mort de Carles II, el rei que va néixer amb gairebé totes les malalties possibles, mercès al costum Habsburg de casar-se entre membres de la mateixa família.
L’arribada de Felip de Borbó, segons un testament estrany i per caprici de son avi, Lluís XIV, rei de França i ultrapoderós en aquells moments, desencadena uns moviments d’escacs entre totes les potències europees, que no volen que dos regnes tan poderosos quedin en mans de la mateixa família. Anglaterra, Àustria-Hongria, els Països Baixos, alguns estats del que ara són Alemanya i Itàlia, s’apunten a la festa, de la mateixa manera que hi impliquen Portugal i Catalunya.
Ja he dit alguna altra vegada que a mi, de la novel·la històrica, m’agraden sobretot les històries que formen la Història. Perquè, de fet, la Història en majúscules l’escriuen centenars de milers d’històries en minúscules.
I m’ha agradat especialment com descriu la Barcelona dels anys 1699 al 1707. Com s’hi vivia, com s’hi organitzava el poder, qui era qui i per què, com les formes no sempre s’adeqüen als fons i a la inversa.
Títol: La primera pràctica
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 296
ISBN: 978846641176
PVP: 20 €
L’Anna ja l’ha comentat més amunt (vegeu Què és…), de manera que poc em queda per explicar de La primera pràctica, de l’Albert Villaró, en relació a la història.
Però sí que puc dir que de les dues històries que planteja a mi la que més m’agrada i la que trobo més interessant és l’antiga, la de l’ocupació constant de les muntanyes del nostre país.
Cada dia m’agrada més la història, sobretot la història petita que ens explica la història gran: la història de les persones que amb les seves accions (o amb les seves inaccions) permet que hi hagi els grans fets: les guerres, les batalles, els canvis de rei o de papa…
A La primera pràctica es parla de les històries de la Història. De les històries de present i de passat que segur que construiran la Història. En aquest cas es fa a través de la música, de la passió per la música que fa que molta gent somiï, pregui, visqui i, algun fins i tot, mori, per aquesta música.
Música antiga tocada a l’actualitat per en Roger, la Caroline, en Logan, l’Hugo i un seguit de professors que, a més, són mestres. Mestres de música i de vida.
Música antiga composta en el passat, per compatriotes i que reneix i es redescobreix per l’esforç dels joves músics i pel talent dels mestres.
I la va compondre un músic que és de la terra, que va innovar, que va créixer, també, a través de la música.
I tot i això, a mi, particularment, em va agradar més Blau de Prússia (vegeu Blau de…), que ja vaig comentar fa un temps.
Però això no treu que no haguem de gaudir de la música religiosa i, sobretot, de la nova novel·la d’en Villaró.
Títol: El Mar de la Tranquil·litat
Autor: David Castillo
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 541 ]
ISBN: 978-84-8256-945-1
Pàgines: 224
PVP: 20,00€
Sóc de Vallcarca, com l’Àngel d’El Mar de la Tranquil·litat. Però cent cinquanta metres de distància i deu anys de diferència són un oceà de diferències.
Conec la major part dels carrers i de la gent, del tipus de gent, de què parla David Castillo en la seva novel·la, però no ho he viscut personalment. Jo sempre havia anat més cap a la plaça Lesseps que cap al Parc Güell.
I per això m’ha agradat tant El Mar de la Tranquil·litat. Perquè m’ha permès re-conèixer llocs i gent de la meva ciutat, de casa meva, que feia temps que creia que havia canviat i que segueix sent el que era.
Sense una falsa pàtina de bellesa generada per l’antigor, amb la mirada lúcida, clara i viva sobre la realitat, Castillo ens explica unes vides i uns llocs que massa sovint volen quedar enterrats per la Barcelona cool i guai que ens imposen.
L’Àngel torna a casa els seus pares fugint d’Hisenda, fugint de la vida que li ha caigut al damunt. I quan torna, es troba que res no ha canviat però que ha canviat tot. El decorat, l’espai, s’ha modificat, sense que això hagi fet modificar el ritme de la vida de les persones que encara hi viuen, dels “sobrevivents”.
Molts dels seus amics s’han quedat pel camí, per molts motius, però les drogues i una vida dura durant el final dels 70 i els 80 han fet pagar factures molt elevades. Els qui queden es miren la vida com passa i miren el passat sense lamentar-se ni endolcir-lo, però amb la certesa que la vida ha de ser alguna cosa més.
Mentre recorda on batallava a cops de pedra amb altres bandes rivals, manté converses líriques amb la Blanca, prostituta de luxe i confident poètica.
Moltes ganes de viure lligades a moltes ganes d’alliberar-se de cadenes i cànons imposats. I moltes ganes de viure al ritme d’uns carrers que segueixen permetent la vida de barri que diuen que s’ha perdut a Barcelona.
Una visita obligada per als qui ens estimem la ciutat.
Títol: Blau de Prússia
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica, 701
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-664-0756-4
Preu: 21,6€
Me la van regalar quan vaig estar convalescent d’una operació, ara fa gairebé quatre anys. No coneixia de res ni l’autor ni res de la novel·la, ni en tenia cap referència, de manera que me’l vaig començar amb molta curiositat i una certa malfiança.
I em va encantar.
Em vaig trobar amb una novel·la negra a cavall entre Andorra i Catalunya, amb policia a banda i banda de la frontera que mantenen relacions professionals i personals. Amb una història que es remunta a fa molts anys, on s’hi troben embolicats les classes altes (i valgui la redundància) d’Andorra, les actuals i les anteriors. I que té ramificacions amb la resistència política catalana de l’època franquista.
Una novel·la molt ben escrita, molt bonica, trepidant i ràpida alhora, on es recuperen símbols i imatges que generen vinculació entre el llibre i el lector.
I que aconsegueix traspassar l’opressió d’un petit país anxovat entre muntanyes tan altes com les del Pirineu.
Ara he vist, al Facebook de Columna, que l’Albert Villaró treu una nova novel·la, La primera pràctica. Hi havia la possibilitat de baixar-se el primer capítol, per fer-ne un tast.
I em sembla que me’n vaig a comprar la resta del llibre, per poder devorar-lo aviat, perquè té una pinta tremenda!
Per cert, el Blau de Prússia també té una doble connotació, penso… A veure si coincidim.
Títol: L’estrella del diable
Autor: Nesbo, Jo
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Pàgines: 255
ISBN: 978-84-8256-944-4
PVP: 19,90€
Que la novel·la negra escandinava està de moda, és un fet. Mai no havia vist ni llegit tanta literatura escandinava, excepte quan estava a la universitat i ens tocava el tema de l’Estat del Benestar.
Dit això, crec que L’estrella del diable està força per sobre de les de la saga Millenium. Ja ho sé, la resta del món considera que Larsson (Stieg) és l’AMO, tot i que a mi m’agrada més l’altra Larsson, l’Asa, i en Jo Nesbo s’està guanyant lloc a la meva prestatgeria.
Bé, estàvem ambNesbo, noruec. De manera que canviem el paisatge d’Estocolm pel d’Oslo, però mantenim un seguit de constants: una societat molt tancada, molt alcoholitzada, molt moralista, on tot allò que passa darrere les cortines de les cases és un secret.
A L’estrella del diable, Harry Hole, l’investigador de la policia (que ve d’altres novel·les, per cert) es troba que ha de resoldre alhora uns assassinats en sèrie, el seu alcoholisme, els seus problemes de parella i el que sembla que pot ser un gran cas de corrupció dins el cos de la policia d’Oslo.
I per si tot això no fos prou, onada de calor a Noruega i període de vacances, que vol dir que ho ha de fer tot amb una sabata i una espardenya, perquè no hi ha personal, la meitat de la ciutat ha fugit cap a llocs més frescos i tot plegat és difícil i cansat.
Comença bé, continua millor i és trepidant al final, quan el cas es resol en 24 hores. Però com sempre amb la novel·la negra escandinava té uns punts una mica coixos, pel meu gust: que els bons poden tenir defectes, per fer-los més humans, però són molt bons i els dolents molt dolents. I no hi ha terme mig.
Estimats nosaltres, la setmana vinent fem vacances! I per deixar la paradeta ben arreglada, hem pensat a deixar-vos un Miracle de part de l’Alexandra! Diu que és un llibre fantàstic, o sigui que el deixem una setmana a primera fila, que no sigui dit que no ens ha quedat clar! Molt bones vacances i millors lectures!!!!
Títol: Miracle a Llucmajor
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent [Núm 536 ]
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-8256-092-2
Preu: 19,00€
Miracle a Llucmajor és una novel·la alegre, vital, lluminosa i divertida. Un veritable luxe en els temps que corren, de novel·les dramàtiques, fosques i gòtiques…
En Pere Sastre Obrador, en Pere de Son Gall, vol construir una màquina per volar, el que ell anomena cometagiravió, a la Mallorca de 1920.
La seva il·lusió per construir aquesta màquina és tan gran que res no l’atura: ni les burles de la gent del poble, ni els problemes financers, ni el fet de conèixer l’amor de la seva vida. De fet, cada problema l’esperona per anar endavant i per construir el giny que li permetrà volar, en vertical i si cal fins i tot des de damunt de l’aigua!
Una preciosa història d’amor amb la seva veïna na Maria Boscana, que ha de combatre l’oposició del pare d’ella i que compta amb el suport silenciós i tàcit de la mare d’ell a totes les seves il·lusions i amb el suport explícit de na Maria Antònia Salvà, poeta i amiga de la família de la noia.
I la vida tranquil·la de Llucmajor es revoluciona quan unes senyores catalanes apareixen al poble per fer una conferència sobre els perills de les paraules malsonants, les senyores de la Lliga del Bon Mot, que en faran anar més d’un de corcoll.
Uns personatges alegres, vitals, divertits, amb ganes de viure i de perseguir i acomplir somnis, on fins i tot el gos Boira té una gran capacitat humana.
Un gran llibre per disfrutar unes quantes hores, de recuperar el plaer d’una lectura plena, rica, variada i, com l’illa de Mallorca, lluminosa i acolorida.
Felicitats a en Sebastià Alzamora! M’ha fet passar unes hores magnífiques, moltíssimes gràcies!
Us deixem amb un vídeo on Sebastià Alzamora ens parla de Miracle a Llucmajor.
El segon volum de les Memòries d’en Jordi Pujolés un llibre molt més actiu que el primer, per explicar-lo d’alguna manera. El divideix en quatre blocs, que responen a quatre moments i quatre situacions (quatre reptes, en altres paraules). La primera, Bastint la Generalitat descriu com de pràcticament no res es va haver de crear una estructura governamental i sobretot una cultura de govern. De com es passa de reclamar competències a exercir-les efectivament, amb pocs recursos i poca memòria de fer-ho. De com es construeix país, per dir-ho en paraules del president.
La segona part, Navegant per mars tempestuosos, relata el cop d’estat del 1981, el cas Banca Catalana, els pals a les rodes i els problemes de relació amb els partits estatals (i amb els no estatals, també).
Temps de construir, la tercera part, és molt més concreta en el detall de què va fer i per què va fer-ho. Per què TV3 és el que és i per què tenim el finançament que tenim; els Jocs Olímpics i projectes menys reeixits, com el Fòrum.
Temps de decidir, quarta part del llibre, és més de caire intern de partit, no tant de país com les anteriors. En ella s’hi reflecteix els reptes que Pujol preveu per a CDC, en tant que fundador i figura central. El pacte del Majèstic i les seves conseqüències també hi són…
El mateix president diu, en un moment de les Memòries, que només apareix ell. “Jo faig, jo dic, jo penso, jo decideixo” i es justifica dient que és un president presidencialista. Però com en el volum anterior és més interessant el que no diu, de qui no parla, el que calla i només deixa entreveure. Tothom sap com parla en Jordi Pujol i, per tant, és fàcil pensar que quan diu “tal no es va portar bé” és realment un insult molt greu, una censura molt fonda.
A mi que tinc poc més de trenta anys m’ha servit per conèixer parts de la història recent del país que no coneixia. Assumint que només ho veus des del prisma que li convé al President Pujol, per conèixer perquè Catalunya és com és, és imprescindible llegir les seves Memòries. Perquè diu que va fer-ho tot ell.
Us deixem amb la presentació del llibre Memòries (II). Temps de construir (1980 – 1993).
És, segur, un dels que caurà per Sant Jordi. De Torrent m’agrada moltíssim la seva capacitat de crear diàlegs vius, ràpids, naturals. Diàlegs que penses que bé que es podrien donar a la vida real.
Després de la trilogia sobre la política valenciana que tanca Judici final vaig llegir Només socis, on es troben una bona part dels personatges de Torrent: Butxana i el comissari retirat Tordera, els germans Torres de Gràcies per la propina, en Juan Lloris de Societat Limitada,… i em vaig divertir una bona estona.
He llegit ressenyes de Bulevard dels Francesos que m’han fet venir ganes de regalar-me’l per Sant Jordi. Diuen que és un retorn a l’època que descriu a Gràcies per la propina, i com sempre sense bons bons i dolents dolents. Amb personatges que són complexos. I que els diàlegs són tant vius com sempre.
Em ve de gust llegir Torrent. Em ve de gust veure com tracta la política, les passions humanes, les relacions entre els individus, el desencís i la sensació de fracàs.
Cert és que em fa una mica de mandra que hi hagi dues històries paral·leles, perquè últimament es veu molt. Però venint de qui ve, li donaré un vot de confiança.
Per Sant Jordi, posaré un Torrent a la meva vida.
Us deixem una entrevista a Ferran Torrent a El Secret de Catalunya Ràdio. I no us perdeu aquest vídeo on l’escriptor presenta Bulevard dels Francesos!
Les Memòries d’en Jordi Pujol és un llibre curiós. No sóc una gran lectora de Memòries, de manera que és un gènere que em descol·loca.
En Jordi Pujol és una de les figures claus de la política catalana, estatal i europea de les darreres dècades. Això s’ha dit i s’ha repetit milers de vegades, però a més, és cert. Els tòpics, a vegades, es basen en la realitat i aquest n’és un.
El primer volum repassa la seva vida des dels seus orígens fins a la formació del primer govern Pujol, l’any 1980.
Des que jugava als carrers de Premià de Dalt fins que fa el primer discurs com a President al Parlament de Catalunya.
Ell defineix la seva actuació a partir de l’eix “què puc fer per Catalunya?” i a partir de les respostes que dóna en cada moment a aquest eix central va “construint Catalunya”, cosa que és la seva obsessió i la seva motivació. Des de la societat civil, amb la creació del CC. Des de la banca i l’empresa, amb la fundació de Banca Catalana, un banc industrial.
Des de l’activisme sociopolític (en tant que no estava enquadrat en cap partit) clandestí, amb els Fets del Palau, que el porten a la presó. Des de les institucions existents, com a soci del Barça, des de l’església, com a membre i, posteriorment, confrare de Virtèlia.
Presenta un compromís personal amb el país que l’explicita des de les múltiples facetes que té una persona: com a creient, com a pare, com a empresari, com a marit, com a fill, com a nét… Explica el seu compromís, també, com una herència de la responsabilitat, de la “gent d’eina i feina”, que diu.
Jo sempre havia pensat que les memòries servien per fer sang i fetge d’enemics (o, si cal, també d’amics). En aquestes no n’hi ha gens, de sang i fetge. No malparla de ningú. No explica anècdotes fosques ni posa actuacions d’altres en entredit. En canvi, hi ha silencis clamorosos. M’han dit que, de Pujol, el més interessant no és el que diu, sinó el que calla. Que és quan és més eloqüent. Probablement sigui cert. Hi ha gent que pràcticament no surt. I quan surt, és per fer-ne un comentari ràpid, breu, que genera més preguntes que dubtes resol.
Tarradelles, Pallach, Reventós, Cullell, Roca, Suárez, González, Carrillo, Solé Tura, Trias Fargas, Cahner, Palau i Fabre, Benet, Coll i Alentorn,… Tots ells apareixen en les seves memòries. D’uns amb afecte; d’altres amb respecte; alguns, senzillament, apareixen.
Les memòries de Jordi Pujol es poden llegir com un text justificatiu de per què Convergència és el que és i és com és. Més de dues vegades explica que la relació del nacionalisme català ha de ser de responsabilitat amb Espanya. Diu també més de dues vegades que la independència no és un plantejament de CiU, ni d’ara ni de la seva fundació.
Explica el plantejament de la Casa Gran del Catalanisme (tan de moda el 2010!), de manera que els postulats pujolistes són encara vigents, i molt, a Convergència.
També poden ser llegides com un repàs per la lluita de l’antifranquisme i què s’hi coïa, qui ho coïa i què implicava. Qui hi era i qui diu que hi era però potser no tant.
Però, fins i tot, poden ser llegides com una novel·la en què el protagonista fa un viatge iniciàtic, en què cada passa que fa, cada experiència, l’acosta més a l’objectiu. En aquest cas, i segons el seu punt de vista, a construir Catalunya.
I aquesta “visió més novel·lesca” és claríssima en el moment d’acabar el llibre. Obre el tema Banca Catalana, però no el tanca. El deixa per al segon volum. Ben bé com una sèrie de suspens.
Us deixem amb dues entrevistes, una a El Punt i l’altra a El Mundo, molt interessants! I no us perdeu aquest vídeo on la “Mònica Terribas” entrevista a “Jordi Pujol” (no trobeu alguna cosa estranya? són els imitadors del programa Polònia! … tot i que ho fan molt bé!)
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies
Títol: Després de Laura
