En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€