He escrit més de noranta ressenyes de llibres pel Nosaltres i m’adono que, inconscientment, hi ha algunes neurones que tot just començar la lectura comencen a pressuposar l’estructura del comentari. No sempre. I sovint la redacció final no hi té res a veure.
Aquesta novel·la m’ha anat deixant la pobra neurona descol·locada.
A les primeres planes de lectura vaig pensar: “sembla que estic davant d’una mena de literatura per preadolescents tipus Enid Blyton amb tocs del Dickens de nens desgraciats com Oliver Twist.”
Molt aviat he canviat d’opinió: això té un nen protagonista però no és llibre adreçat a nens.
Ja cap a la meitat queda clar que res de res d’històries de nens, el tema és principalment el mal, els bons i els dolents. ¿Paga la pena ser bo? ¿Cal desenganyar com més aviat millor els adolescents per tal de protegir-los de les regles del joc “reals” de la societat?
Arribat aquí vaig pensar: “el que no hi ha dubte és que és un llibre “mascle”, com aquelles pelis de guerra dels anys 50 en les quals no hi sortia ni una dona. Ni una. Fins aquí hi han anat apareixent dones amb papers importants, però el punt de vista sempre ha estat mascle.”
I vet aquí que a la part final, el que hauria estat ineludiblement un llibre escrit “per un home”, comença a esdevenir una novel·la que “l’escriu una dona”. Una visió femenina del món (les relacions i les coses) és la mestressa de la narració. Hi ha pàgines d’una duresa, d’una tendresa, d’un realisme molt “de dona”, i per a mi, magistrals.
I ara toca allò de “i de què va?”. Abans de parlar dels personatges situaré quatre peces importantíssimes del puzzle:
Primera: Nord-amèrica, Wisconsin. Potser és tòpic, però llegit des d’aquí sona a paisatge d’anunci de Marlboro.
Segona: L’escoltisme. Escoltisme americà. És un món que vaig viure intensament d’adolescent i que conec com era aquí, i que correspon a la primera part del llibre (1962). Un munt de coses i valors són els que eren els nostres. D’altres, res a veure i fins i tot contradictoris. I crec que l’escoltisme dels meus fills (que correspondria al de la segona part del llibre, el 1996) era encara més diferent.
Tercera: l’entorn natural, el paisatge. Gran part de l’acció passa en una “reserva”, el Campament Chippewa, que inclou boscos on perdre’s, un llac amb una illa al mig, amb presència de cérvols, ocells autòctons i estels a la nit (que van minvant amb els anys i la creixent contaminació lumínica).
Quarta: la guerra, l’exèrcit, les armes. La naturalitat amb què aquest món forma part de la vida dels americans que apareixen al llibre deixa descol·locat a un lector com jo.
I què passa? Uf, moltes coses! El protagonista, en Nelson, és un nen que no té cap amic: porta ulleres, sempre sap les respostes a classe, és esquifit, tímid, introvertit, més aviat pobre… Convida a tothom al seu 13 aniversari i no hi va ningú. Quan està desesperat s’hi presenta en Jonathan, que arriba tard i mig de rebot però significa que té un amic. Tots dos van al Campament escolta.
Nelson té sobradament les “proves” que calen per esdevenir Gran Àliga. Però no té ni un amic. En Jonathan molt de lluny. Com que toca la corneta per despertar els matins li diuen de forma burleta “Corneta”. I el sotmeten a cruels humiliacions. En Jonathan el traeix i després mig l’ajuda… El Cap del Campament, un home gran, l’acabarà protegint i encaminant a l’exèrcit. Vietnam a l’horitzó.
Al cap de trenta anys tot ha canviat i a l’epicentre que és el Campament hi continuen passant coses que no lliguen amb l’ètica que diu que predica l’escoltisme. Nelson n’és el Cap (baixet però fornit veterà del Vietnam). En Jonathan, home de negocis d’èxit, hi porta el seu fill Trevor, de 16 anys, bon noi de cap a peus i que té una novieta, la Rachel, que no hauria volgut deixar per haver d’anar al camp. El pare decideix convertir-lo en un home per tal que descobreixi com és la vida de veritat, sense idealisme. I passen més coses.
I el 2019 (?) la Rachel porta el seu fill Thomas a Chippewa. En Trevor, que es va fer militar de les forces especials i va passar per Afganistan, la deixa vídua i el fill que van tenir, en Thomas, ni ha conegut son pare. I ella ha assumit els dos papers. El Nelson septuagenari i molt desmillorat és encara el Cap del Campament.
I també passen coses.
Acabo la lectura i penso que he après a entendre més aquest món que són els nord-americans: que n’hi ha que voten Trump, que hi ha bona gent que defensa tenir armes, que hi ha “bons” i “dolents (a les pel·lícules ja s’ha fet habitual això d’ ”ei! que sóc dels bons!”), o que les dones s’empoderen malgrat tot però lentament.
La traducció al català m’ha semblat boníssima. No conec l’original ni domino l’anglès però la traça a trobar les paraules adequades en cada registre és per treure’s el barret, Marc Rubió!
Si voleu entendre els nord-americans, cosa gairebé obligada per a sobreviure, llegiu corrents Al cor dels homes.
Aquí podeu començar a llegir Al cor dels homes de Nickolas Butler. Els primers capítols, en pdf!!.
Títol: Al cor dels homes
Autor: Nickolas Butler
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-17016-13-5
Preu: 22,95€
