El nou Camilleri, amb l’inspector Montalbano i els seus fidels Catarella, Fazio i Augello (per rigorós ordre de fidelitat), comença amb l’inspector despertant d’un somni surrealista que acaba amb un pop gegantí mirant-se’l des de l’altra banda de la finestra.

Així d’entrada, Nosaltres, crec que es podria fer un recull amb els micro-contes que s’inventa Camilleri per començar les novel·les amb Montalbano despertant-se sobresaltat gairebé sempre per la telefonada de Catarella.

Un cop despert és conscient, per la trucada de Lívia, que és el seu aniversari: 58 anys. Com ja va passant des de ja fa unes quantes novel·les, això fa que el capfiqui l’idea de que s’està fent vell.

Però anem al llibre: de camí en cotxe cap a la comissaria, Montalbano té un incident amb un conductor que reacciona violentment a una picabaralla típica dels embussos de trànsit. L’afer desemboca amb el jove conductor retingut a les dependències policials. I resulta que és fill del president de la Diputació i membre destacat del partit en el govern.

Paral·lelament el director d’un important supermercat denuncia que s’ha produït el robatori de la recaptació del dia, que es trobava al calaix de la taula del seu despatx. La denúncia feta personalment al lloc dels fets acaba amb una acusació de maltracte i tortura psicològica al denunciant per part del policia que cobreix el cas Mimi Augello.

Els dos casos van evolucionant i es van complicant: el director del súper apareix penjat, l’amant del noi irascible és trobada brutalment esquarterada, un agent de seguretat privada desapareix i el troben executat amb un tret al clatell a l’estil mafiós… Els comanaments policials, els polítics, els jutges, tenen uns comportaments poc clars o decididament foscos i els mitjans de comunicació són utilitzats per interactuar amb els hipotètics delinqüents.

I la màfia! Tot i ser uns llibres tan sicilians, Camilleri tendeix en altres llibres a no donar molt de protagonisme a la màfia. Hi és, però com un teló de fons, una hipòtesi sempre present quan hi ha crims. Aquí, però, la màfia és central. No una màfia glamurosa i internacionalitzada a l’estil Padrino sinó un entramat de silencis i complicitats local, de món encara molt rural i recolzat en la tradició i la ignorància, amb dues famílies repartint-se el poder en un territori petit.

Les reflexions de Montalbano-Camilleri sobre la tèrbola relació entre poder polític i màfia valen molt la pena i no les trobareu en els capítols que han passat i segueixen passant a la tele, necessàriament escapçats i centrats en l’acció i la resolució dels casos.

És una molt, molt bona novel·la -per mi de les millors de la sèrie Montalbano- amb l’habitual afegitó de l’extraordinari treball del traductor Pau Vidal tornant a recrear en català el sicilià original, que es permet fins i tot l’Ús de frases fetes extretes d’un poema de J.V. Foix com “ho sap tothom i és profecia”.

Si sou amants de l’univers Montalbano no us la podeu perdre. I un suggeriment: si sabeu d’algú que encara no n’és fan, regaleu-li. Jo crec que el títol més adequat per iniciar-se en aquest vici és aquest.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Una veu de nit
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-7488-7
PVP: 16€