@ColumnaEdicions @Grup62 @soler_toni
Sabeu aquella frase que diu allò de “tots tenim un passat”? Aquella que de tant en tant surt quan repasses els àlbums de fotos de fa mil anys i et veus amb un pentinat o una roba que no recordaves i que el 99% de les vegades voldries no haver deixat testimoni gràfic?. Imagino que una cosa semblant és el que deu pensar Toni Soler quan 15 anys després ha revisat els textos d’Història de Catalunya (modéstia a part). I és que, tot i que l’edició que ens porta Columna ens ve amb un format molt i molt xulo (tapa dura i il·lustracions de Jordi Duró), el gruix de l’obra té ja uns 15 anyets ben bons.
Què dir de Toni Soler? Podriem dir que no és només un productor de televisió que diu “Talleu! És bona!” i un fan absolut de La Penya. No, és l’actual comissari dels actes del Tricentenari 1714-2014 i, a part de la seva faceta de guionista i director del Polònia, l’hem vist com a director i presentador al Malalts de Tele o fent de guionista al Sense Títol amb l’Andreu Buenafuente. Però el que molta gent no sap és que en Toni Soler és llicenciat en Història i es deleix per fer gaudir la gent amb aquesta matèria tant o més com ell en gaudeix. I és per això que a la seva bibliografia apareixen novel·les de contingut històric com L’última carta de Companys (2009) o aquesta Història de Catalunya (modèstia a part).
El cert és que m’ha fet força il·lusió fer aquesta ressenya perquè jo vaig ser una dels molts que l’any 1998 van comprar la primera edició impulsada per la crida del fenómen mediàtic que el Toni era en aquell moment. La relectura m’ha deixat descobrir un text que no pretén explicar fil per randa la història del nostre país, sinó que simplement vol fer-ne cinc cèntims dels fets més importants i ajudar a aclarir idees ajudant-se en tot moment de l’humor que caracteritza el seu autor.
Pels qui ja vau llegir en el seu moment aquesta història de Catalunya, una sorpresa: un pròleg fantàstic del Carles Capdevila que, com el Toni Soler, també té un passat gamberro (el recordeu a l’APM amb el Bassas?) i un capítol extra que parla del que ha succeït en aquests darrers 15 anys.
Pels qui us trobeu amb aquesta edició per primer cop, gaudireu d’un text divertit i gens feixuc, que intenta explicar un cop més perquè els catalanys som com som. I qui sap! Potser d’aquí 15 anys ens trobem amb una edició nova que ens explicarà com Catalunya es converteix en un nou estat d’Europa… o no.
Títol: Història de Catalunya (modèstia a part)
Autor: Toni Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Columna Librerias
Pàgines: 298
ISBN: 978-84-664-1822-5
Preu: 21€
Em sento com un peix a punt de empassar-se l’ham, però què hi farem: ¿No es “apart” i no “a part”?
Ben trobat i benvingut de nou al Nosaltres, José Luis. Et presentem un link de sapiència: http://goo.gl/GYwmiY
Ara que no ens escolta ningú, farem un apart al més pur estil teatro-operístic per comentar que “a part” sempre va separat amb la modèstia. L’apart, que és el substantiu del verb apartar sí que va junt. Tu que ets un home d’òpera en coneixeràs molts d’aparts…
En qualsevol cas, gràcies per la visita i el comentari. Esperem que el llibre et faci el pes… i si te’l llegeixes, no te n’estiguis de ressenyar-nos-el!
Ens llegim aviat!
Gracies per el link de sapiència, m’ajudarà a despistar una mica millor. En castellà, amb aquest sentit, va sempre junt, “aparte” i la veritat es que, abans de ficar-me a la galleda, he consultat el diccionari català-valencià-balear de l’IEC:
APART adv. i prep.: cast. aparte.
|| 1. En una altra banda; a un lloc especial, separat d’altri. E parlé apart ab ell que’s guardàs, Muntaner Cròn., 238. Informà aquell secretament e apart de la sua eleccio, Ordin. Palat. 267. Nós tiramnos ab lo dit frare apart en la nostra tenda, Pere IV, Cròn., 167. Ningú ha tingut lo decoro de cridarme apart, Vilanova Obres, xi, 17.
|| 2. En omissió. Tota mala opinio apart posada, Tomic Hist. 181. Dexant apart l’esplendor de ma noblesa, Vilanova Obres, xi, 235.
|| 3. Endemés, sense comptar… Apart d’aquests genis més o manco desconeguts, Roq. 45
|| 4. (substantivat) m. a) Paràgraf; tros d’un escrit, separat d’un altre per l’espai d’una ratlla o d’un fragment de ratlla.—b) Frase o frases que es diuen privadament i com d’amagat, evitant que les sentin els circumstants. Ell li diu, vehement:—No tingui por, Laura; l’estimo massa…—La Teresa s’adona de l’apart, Llor Laura 249.
Fon.: əpáɾt (pir-or., or., bal.); apáɾt (occ., val.).
Var. ort.: a part (escrit separadament). V. part, art. 2, || 5.
Sinòn.: || 1, a banda, de banda, de part.
Etim.: compost de a i part.
I també la paraula “part”, on no he sabut trobar aquest “a part” que tan malament sona a un castellà que no tenia un 25% sinó un 100% a la escola.
Gracies per la resposta, no sé si m’arriscaré molt sovint com avui per aquí, però no faré punt i a part.