@Ed_Proa @Grup62
L’altre dia vam coincidir casualment la Fita (una lectora que quan comenta al Nosaltresllegim em fa “venir gana” sempre) i una servidora. Resulta que va fer al cas que totes dues estàvem llegint Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll. Li vaig preguntar “-Per on vas? Ja saps qui els ha mort? Jo sí.” I ella em va respondre que encara no ho sabia, però que de fet potser això no era el més important de la novel·la. Totalment d’acord. La mort d’aquest matrimoni de masovers i les dues filles és només un punt que articula tota una teranyina al voltant i ens fa veure com era (i com és) una vall del Pirineu més esquerp: la vall del Carreu.
Una altra de les coses que vaig voler dir-li, i que ara m’agradaria discutir amb vosaltres, és que l’estil em va recordar una mica al d’August, d’en John Williams. Alerta! No vull dir que hi hagi un paral·lelisme entre els dos narradors, eh? El que trobo és que tant una com l’altra ens expliquen els fets a base de pinzellades que acaben conformant un tot. En aquell cas, el ritme cronològic es mantenia i els edeveniments els anàvem coneixent en l’ordre que, històricament, han tingut lloc. Aquí, les pinzellades són petits relats que porten tots dinou per títol el nom d’un personatge d’aquesta macabra funció: la filla petita, el capellà dels gitanos, el fill de l’amo… Molt interessant, sí senyor! Mantenir el ritme i l’interès amb aquestes eines no deu ser gens fàcil i en Pep Coll ho aconsegueix. A més, ho fa en la varietat de català que li és pròpia, la qual cosa afegeix un punt de versemblança encara més esgarrifós, quan penses en tot el que explica.
I el que explica és bestial. No només la mort de la família, sinó també la mort d’un estil de vida, d’uns pobles on la Guerra Civil va passar amb cruesa i la Postguerra va acabar amb les poques coses que hi havien quedat.
Si us el llegiu, espero que us sumeu a la conversa amb la Fita… segur que el diàleg serà enriquidor! Us en deixo un fragment a veure si us engresco:
-(…) Ja tens material per un llibre -va somriure-. El pots titular L’espantosa matança dels masovers de Carreu. Posa-hi que el mateix assassí t’ha fet de guia per llocs del crim, que l’assassina t’ha fet el dinar i que ens l’ha servit a la taula.
En Carles anava a respondre, jo vull fer art, no periodisme de sang i fetge. Però finalment va dir:
-Escric en català, jo. La censura no em deixaria publicar el llibre.
-Doncs escriu en castellà.
-No en sé prou per escriure-hi literatura. -No va afegir cap altre motiu. Va pensar que era inútil fer entendre a un comerciant de cotons que la novel·la com a gènere literari no li interessava gens i encara menys una novel·la rural. Dels forats i roques d’aquest cul de món poc suc literari se’n podia traure. Ja n’hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot.
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Títol: Dos taüts negres i dos de blancs
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: Raval – Proa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-407-3
Preu: 21€
Montserrat, he rumiat i penso que és cert que els dos descriuen amb pinzellades diferents el conjunt, però tenen una interessant diferència. La vida d’August és una “pel·lícula” que va per ordre cronològic, explicada pels diferents “actors” que el van conèixer, acompanyar-lo o estimar-lo i amb un monòleg final del propi August. Podríem dir que és una visió diacrònica.
A “Dos taüts…” en canvi, ho veig com si algú -l’autor- ens ensenyés una “foto de grup” en un “paisatge” i ens anés explicant de cada un dels que apareixen a la foto qui eren, d’on venien i que els hi va passar després.
Fita, totalment d’acord! Ja tinc ganes de llegir el teu comentari!!! Espero que, si no ho has fet encara, te l’acabis ben aviat!!
Bé es la primera vegada que parlo amb algú d’aquest tema, i ja us demano disculpes si no en sou el fòrum adeqüat. Una mica de història, tinc ja 53 anys i ja he llegit i coementat masses llibres i els del Sr. Pepe Coll són particularment estimats per mí, algunes de les seves llegendes les he esplicat com a contes a la meva filla i avui encare s’en enrrecorda. Bé dit aixó, i després de llegir el darrer títol del Sr. Coll, m’ha vingut una idea que voldría exposar: Existiría un génere nou de literatura que s’en podría dir Novel.la negra rural?, No es massa compliccat de enmarcar els trets característics d’aquest nou génere, pero vaig més enllà…, m’agradaría foementar un Premi Internacional de Novel.la Negra Rural. Bé a partir d’aquí ja podeu disparar.., sóc una victma fàcil.. Us deixo un telèfon per si voleu insultar-me directament 651 07 43 94
Nar6, sembla una bona idea això del premi! a veure si els editors que passen per aquí ho tenen en compte!!