@Ed_Empuries @Grup62
Per començar a pensar què us en podia dir d’aquest llibre, he recorregut al diccionari:
deixondir
1 1 v. tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’ensopiment. L’aire fred el va deixondir.
1 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’ensopiment. Em cridaven, ho sentia i no podia deixondir-me.
2 1 tr. [LC] Fer sortir d’un estat d’indolència, de peresa.
2 2 intr. pron. [LC] Sortir d’un estat d’indolència, de peresa. Davant la proposta d’anar al circ, tothom es deixondí.
Ja ho veieu, el títol és un joc de paraules, però crec que és l’únic joc que amaga el llibre… No es pot dir que l’obra sigui una festa, no. Més aviat és una lectura opressiva i estranya, que provoca un cert malestar en el lector. A mig camí entre la narrativa i la poesia i amb unes il·lustracions que acompanyen el text i contribueixen encara més a aquesta sensació a què feia referència. Ens he buscat uns versos que m’han agradat especialment:
No s’espera, si es té tot.
S’és lliure si no es vol res.
I tampoc no he tingut temps de pensar en tu.
Aquests versos pertanyen a la primera de les quatre parts de l’obra: 01- Trànsfuga. Després vénen 02- Generació espontània i 03-Ediccions, en prosa (molt breu en el 03). Tanca el llibre el 04- Rigor mortis i un epíleg, en vers.
És d’aquelles obres que vas obrint i tancant, que t’acompanyen dies i rellegeixes… Crec que en bona part aquesta reacció és a causa de l’edició: és tan pulcra! Amb unes cobertes guixudes de cartolina reciclada, les il·lustracions en blanc i negre d’en Roger Abella Castany… un llibre dels que et vénen sols a les mans, vaja!
Títol: Deix on dir
Autor: Núria Martínez-Vernis
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-9787-772-5
Preu: 20€
Òstres, Montse, sembla una lectura molt atractiva!
RESPOSTA A LA MEVA COMPANYA POETESA
ELS TEMPS DEL JOC DEL DESENCÍS
.
Tothom jugant amb dues bromes invisibles
dues baralles el dematí quan desprès de veure
com l’escurçó vaig sorprendre sa presa
vaig mirar per damunt als brancàs del bosc
al moment precís quan un raig de plomes
l’astor va sentenciar el vol de la coloma
mentre es sentia al cabirol bramant el seu cel
un rumor de fullàs dels falls i roures
acompanyant el meu passeig vers la premsa
al final d’aquesta senda del Montseny
al lloc on l’hotel la tenda i poques cases
donant acollida i plaers de reunió la petita colla
habitants en mig dels perills deixats enrere
somrients davant del nou veí desconegut
el que retorna sempre llegint noticies de lluites
desastres injustícies bogeries socials i profecies
tan continues per a tot arreu mon encès gran fumarola
l’escurçó i l’astor petites bestioles als qui jo saludo
tant meravelloses inclous des-de el meu propi conflicte
turmentat per l’ètica l’igual-tat i l’esperit poètic
la praxis per damunt dels 4 animals evangèlics
Lluna el silenci el vent jugant a arpellar i doblegar al fullant
Sol solemnitats dels núvols deixant petit al vol de les alliga’s
símbols animadors de ma actitud poètica refugiat al Montseny
lluny de misèries arquitectònica nius de misèries religioses
fracassades en la seva freda determinació de reglar la natura
de mentir sobra la fràgil gloria de la existència humana
de voler dirigir la nostra peripècia els jocs dels desencís
c.
Juan Manuel
(Barcelona, 2Mayo 2007)
Para el libro a los amigos catalanes.