No em tinc per un lector compulsiu. M’agrada llegir, m’agrada sentir i escoltar música. M’agraden les paraules, el seu so i els secrets que amaguen. De jovenet deia que m’agradava l’etimologia però ni jo ni ningú del meu entorn tenia ni idea de com s’estudiava això, i menys si d’això se’n podia viure. Per tant vaig estudiar a la vella (i pudent) Escola de Comerç del carrer de Balmes. Corrien (més ben dit, caminaven) els grisos anys cinquanta.
També em fascinen les formes dialectals, els accents diversos: quan vaig sentir per ràdio (benemèrit “radioteatro”!) el Pigmalión de Bernard Shaw vaig envejar de tot cor el professor Higgins. I encara no se m’ha passat ni la fascinació ni l’enveja. Poques coses em proporcionen més satisfacció que endevinar que una persona és d’Esplugues de Llobregat o d’Agramunt (o d’Astorga) per la seva manera de fer servir les paraules, la cantarella… Tinc una filla que de petitona deia que volia anar a la platja de Tamariu per sentir parlar en estranger. Algun gen dec haver transmès.
I sóc tossut i tafaner. La lectura d’un llibre gruixut és un repte que no puc deixar a mitges per molt que no m’acabi de fer el pes. Vull saber com acaba i, si és el cas, per què se’l té per un clàssic.
No cal dir que no sóc ni he estat professional de la literatura, de la llengua o dels llibres.
Vaig acabar donant classes de “Socials” en un parell d’Instituts. I ara, jubilat.
Dels llibres que llegeixi aniré explicant una mica de què van i quin és l’interès que hagin tingut per a mi. I si puc comunicaré els meus entusiasmes.
Mola!
Benvingut!
Benvingut a la gran família de nosaltresllegim Lluís-Emili! Esperem poder llegir-te ben aviat!
Lluís-Emili, tinc un bon company de feina que no deixa de dir-me que en comptes de SanAndreu o SanEsteve he de dir SantAndreu i SantEsteve, però jo li dic que a la variant dialectal de Barcelona ja les fem, aquestes coses… deu ser la variant de Poblenou, perquè ell també n’és, de Barcelona, i no ho fa! Sobre això de les variants dialectals, doncs, en parlarem segur! Moltes gràcies per ser amb nosaltres i anar ampliant la base de lectors estimadíssims!!
No tots podem dir que som del Poble Nou però l’esquerra de l’Eixample tampoc no està malament. I sempre es va dir SantAntoni, SantEsteve, SantIscle, SantAgustí, SantAndreu. I quart? al Poble Nou també dieu “Un quarimig de deu?”
Amb tot, admeto que afegir “T” intervocàliques és (era?) molt caràcterístic darrera “on”. Que els llibres escrits en ortografia pre-Fabra ho reflecteixin vol dir que la cosa vé de lluny (escrivien “ahont” on ara escrivim “on”).
Per no parlar de les delicioses T afegides a les terminacions en “R” com “or”, “pur”, (una joia pot ser d’ort purt…) en canvi el mar sol (solia?) acabar amb “C”: aigua a marc no trobaries…
Continuarà
Sí, és cert que el meu avi, també del barri i nascut l’any 1900, la T no se l’oblidava mai. A més, deia “caraKillo” o “leKia” perquè el so castellà de la j li resultava absolutament impronunciable… (lamento en aquesta ocasió no tenir els símbols de transcripció fonètica a mà!). Amb tres generacions, mira quina feina més bèstia de colonització lingüística que he patit!
Això és molt temptador i llaminer. El sò “J” impronunciable: Recordo que acudits de finals del XIX principis del XX escriuen (amb conya) Korke (Jorge), per exemple. I l’any de la Camància (encara una mica viu) és l’any de la Jamància que va ser una bullanga de mitjan segle XIX. Qui ho feia servir a consciència era el Barnils (que santa gloria haya)
Si utilitzes alfabet fonètic m’has fotut, recorda que sóc escoltasons autodidacta.
Sobre la colonització: si però. Jo crec que una gran part de la culpa ve de saber massa com cal escriure les coses. Primer les aprenem llegides i després en corregim la pronunciació apresa de la iaia. El publema (sic) és quan no has tingut iaia (o pares prou antics o prou analfabets). En canvi això ha dut a erradicar castellanismes en els noms de pila. Quan jo era petit (a l’esquerra de l’eixample) no hi havis Francescs ni Emilis tot eren Franciscus, Pacus o Milius.
Pleguem que això no s’acabaria mai
Ja ho pots dir, ja, perquè si seguim apareixeran les “susuki” de casa… una altra feliç impossibilitat davant la z